miniatura|Enric de Grosmont, comte de Lancaster (d.1361) (posteriorment Duc de Lancaster), el segon receptor de l'Orde, apareix vestint les robes de la Garrotera en una il·lustració del Llibre de la Lligacama de Bruges, fet per William Bruges (1375–1450), primer Rei d'Armes Principal de la Lligacama
El Molt Noble Orde de la Lligacama (Most Noble Order of the Garter), també conegut com lOrde de la Garrotera, és l'orde de cavalleria vigent més antic del món, i és la cúspide del sistema honorífic a Anglaterra i al Regne Unit, i està dedicat a Sant Jordi com a sant patró d'Anglaterra. És concedit a plaer del sobirà com a concessió personal a membres britànics i dels reialmes de la Commonwealth. És un orde tremendament exclusiu, donat que es redueix a 26 membres de ple dret (el sobirà i només 25 membres o companys, entre ells el Príncep de Gal·les, citat de forma explícita als estatuts). No obstant això, existeix la figura dels membres supernumeraris (altres membres de la família reial britànica o monarques estrangers).
L'emblema de l'orde, que apareix a la insígnia, és una lligacama amb el lema «Honi soit qui mal y pense» (francès medieval: vergonya sobre qui pensi malament) en lletres d'or. Els membres de l'orde porten una lligacama així en les ocasions cerimonials.
Els nous nomenaments per l'orde de la Lligacama sempre són anunciats el 23 d'abril, dia de Sant Jordi, patró d'Anglaterra.
Si bé la majoria d'ordes pertanyen a tot el Regne Unit, aquesta només pertany a Anglaterra, i el seu equivalent a Escòcia és el Molt Antic i Molt Noble Orde del Card (Most Ancient and Most Noble Order of the Thistle), i a Irlanda, el Molt Il·lustre Orde de Sant Patrici (Most Illustrious Order of St Patrick), si bé des de la independència d'Irlanda ha caigut en desús i el darrer cavaller va morir el 1974).
Història El Rei Eduard III fundà l'orde de la Lligacama vers l'època de la seva reclamació al tron de França. L'any de fundació es presumeix que va ser el 1348, però, el Complete Peerage, a The Founders of the Order of the Garter, afirma que va ser instituïda el 23 d'abril de 1344, citant cadascun dels membres fundadors com a investit cavaller el 1344, inclòs Sir Sanchet D'Abrichecourt, que morí el 30 d'octubre de 1345.Complete Peerage (1st Edition) A-Bo (1887) pg 276. S'han proposat altres dates entre 1344 i 1351. L'inventari del guardarroba del Rei senyala els hàbits de la Lligacama per primera vegada la tardor de 1348; els seus estatuts originals requereixen que cada membre ja sigui cavaller (el que actualment seria el knight bachelor), i alguns dels membres inicials havien estat investits cavallers aquell mateix any.
El concepte va ser seguit durant el segle següent per altres monarques europeus, que fundarien els seus propis ordes de cavalleria de prestigi.
L'Orde de la Lligacama és l'orde de cavalleria més antic i més prestigiós del Regne Unit.
Cavallers fundadors En el moment de la seva fundació, l'orde consistia en el Rei Eduard III, conjuntament amb 25 Cavallers Fundadors, que apareixen llistats a la Capella de Sant Jordi:Beltz 1841, pp. cxlix-cl. Eduard III (1327–77) Eduard, el Príncep Negre, Príncep de Gal·les (1330–76) Enric de Grosmont, 4t comte de Lancaster (c. 1310–61) Thomas de Beauchamp, 11è Comte de Warwick († 1369) Jean de Grailly, Captal de Buch († 1377) Ralph de Stafford, 2n Baró Stafford (1301–72) William Montacute, 2n Comte de Salisbury (1328–97) Roger Mortimer, 2n Comte de March (1328–60) John de Lisle, 2n Baró Lisle (1318–56) Bartholomew de Burghersh († 1369) John de Beauchamp († 1360) John de Mohun, 2n Baró Mohun (c. 1320–76) Hugh de Courtenay († 1349) Thomas Holland († 1360) John de Grey (c. 1300–59) Richard Fitz-Simon (b. 1295) Miles Stapleton († 1364) Thomas Wale († 1352) Hugh Wrottesley († 1381) Nele Loring († 1386) John Chandos († 1369) James Audley († 1369) Otho Holand († 1359) Henry Eam († abans de 1360) Sanchet D'Abrichecourt († 1345) Walter Paveley († 1375)
Apareixen tots en retrats individuals al Llibre de la Lligacama de Bruges, fet vers el 1431.
Orígens llegendaris Hi ha diverses llegendes que expliquen l'origen de l'orde. La més popular és la de la comtessa de Salisbury (o bé la futura nora d'Eduard, Joana de Kent, o bé l'antiga sogra d'aquesta, Caterina Montacute, comtessa de Salisbury). Mentre ballava a la cort a Calais, es diu que li va caure la lligacama. Mentre els cortesans que l'envoltaven se'n reien, el rei l'agafà i la hi tornà, exclamant «Honi soit qui mal y pense» (vergonya sobre qui pensi malament), frase que esdevindria el lema de l'orde.
Els medievalistes han assenyalat que hi ha una lligam entre l'orde de la Lligacama i el poema medieval anglès «Gawain», en què un anell, molt semblant en el seu sentit eròtic a la lligacama, té un paper preeminent. Una versió del lema de l'orde també apareix al text (en francès antic diu Maleït sigui un cor covard i avar). Si bé no se sap segur qui va ser l'autor del poema, sembla que hi ha una connexió entre dos dels màxims candidats i l'orde de la Lligacama. Segons J.P. Oakden hi ha algú relacionat amb Joan de Gant, 1r Duc de Lancaster, i, més important, membre de l'Orde. Una altra teoria és que va ser escrit per a Enguerrand de Coucy, setè Senyor de Coucy. Casat amb Isabella, filla d'Eduard III, va ser admès a l'orde de la Lligacama el dia del seu casament.
Existeix també una versió sobre l'origen de l'orde de la Lligacama (basada en la llegenda prèviament anomenada) al Tirant lo Blanch de Joanot Martorell. Concretament en l'episodi 85 titulat "Com fon instruïda la fraternitat de l'orde dels cavallers de la Garrotera". En ell, el nom de la donzella a qui li cau la lligacama mentre balla és Madresilva.
Dames Companyes de la Lligacama Poc després de la fundació de l'orde, les dones van ser nomenades Dames de la Lligacama (Ladies of the Garter), però no se les feia companyes. Enric VII abandonà aquesta pràctica el 1488, i la seva mare, Margaret Beaufort va ser la darrera Dama de la Lligacama fins a la reina Alexandra (llevat de les sobiranes), quan el seu marit el rei Eduard II la nomenà. El rei Jordi V també va fer Dama de la Lligacama a la seva consort, la reina Maria; i Jordi VI també va fer-ho amb la seva esposa, la Reina Elisabet. Durant el segle XX les dones continuaren estant associades amb l'orde, però llevat les monarques estrangeres, no eren fetes Companyes. El 1987, però, va ser possible la creació de les "Dames Companyes de l'Orde de la Lligacama", gràcies a un estatut de la reina Elisabet II.
L'Orde miniatura|Els Cavallers Companys a la processó fins a la Capella de Sant Jordi pel Servei de la Lligacama miniatura|L'Emperador Taishō del Japó lluint les robes de l'Orde La pertinença a l'orde està estrictament limitat i inclou al Monarca, al Príncep de Gal·les, no més de 24 companys membres i a diversos membres supernumeraris. Només el monarca pot concedir ser membre. És conegut com a "Sobirà/-ana de la Lligacama", i el Príncep de Gal·les és conegut com a "Cavaller Company de la Lligacama".
Els membres de l'orde són anomenats "Cavallers Companys", i elles "Dames Companyes". Utilitzen les inicials distintives "KG" i "LG", respectivament, darrere el nom. Antigament, el Sobirà omplia les vacants fins al nomenament dels membres. Cada membre podia proposar 9 candidats, dels quals tres havien de tenir el rang de comte o superior, tres el de baró o superior, i tres el de cavaller o superior. El Sobirà podia escollir entre els candidats que fossin necessaris fins a omplir les vacants de l'orde. Malgrat tot, no estava pas obligat a escollir entre aquell que rebés més nominacions. Les candidatures van extingir-se el 1860, i des de llavors els nomenaments han estat una qüestió només del monarca, sense cap mena de candidatura prèvia. Els estatuts que regulaven això, però, no es van modificar fins al 1953.
Des del , el Sobirà feia els nomenaments d'acord amb el consell del Govern. Però el rei Jordi VI cregué que tant l'orde de la Lligacama com el del Card havien esdevingut massa lligades als patronatges polítics. El 1946, amb l'acord del Primer Ministre Clement Attlee i del Cap de l'Oposició Winston Churchill, ser membre a aquests dos ordres tornaria a ser una gentilesa personal del Monarca de nou. Així doncs, el Sobirà selecciona personalment els Cavallers i Dames Companys de la Lligacama, i no necessita el consell del govern.
A més, l'orde inclou membres "supernumeraris", que no compten pel límit dels 24 companys. Diversos d'aquests membres supernumeraris, coneguts com els "Cavallers i Dames Reials de la Lligacama", pertanyen a la família reial. Aquests títols van començar el 1786 amb Jordi III, de manera que els seus fills no comptessin pel límit de la quantitat de companys. El 1805 creà un estatut pels membres supernumeraris de manera que qualsevol descendent de Jordi II pogués ser instal·lat com a membre. El 1831 aquest estatut s'estengué de nou per incloure a tots els descendents de Jordi I.
Amb el nomenament del tsar Alexandre I de Rússia el 1813, els membres supernumeraris s'ampliaren als monarques estrangers, que són coneguts com els "Cavallers i Dames Estrangers de l'orde de la Lligacama". Cada nomenament originàriament preveia la creació d'un estatut; però el 1954 un nou estatut autoritza l'admissió regular de Cavallers o Dames Estrangers sense lleis especials. En ordes de cavalleria menors, es consideraria que aquests membres estrangers haurien investit cavallers honorífics.
Tradicionalment, els monarques europeus regnants són admesos a l'orde com a Estrangers. Constantí II de Grècia, com que i que el seu regnat va ser molt breu, no succeí el seu pare Pau I de Grècia com a membre de l'orde. Pel seu costat, Albert II de Bèlgica es convertí en l'únic rei belga que no va ser admès a l'orde, tot i regnar durant 20 anys. Per un altre costat, les reines dels Països Baixos Juliana i la seva successora, Beatriu van coincidir com a Dames Estrangeres de la Lligacama.
El primer governant no cristià que va ser admès a l'orde va ser el sultà de l'Imperi Otomà Abdülmecit I el 1856, com a Cavaller Estranger.
El primer, i fins a la data únic, membre de l'orde sud-americà va ser l'emperador Pere I del Brasil, creat el 1871.
El primer membre asiàtic va ser el Xa de Pèrsia Nàssir-ad-Din Xah Qajar, creat cavaller el 1873. El seu successor immediat va ser l'Emperador Meiji del Japó el 1906. L'emperador Akihito és actualment l'únic monarca no-europeu i l'únic no cristià que és membre de l'orde. És el quart emperador del Japó que és Cavaller Estranger de manera consecutiva.
Després de la II Guerra Mundial, van accedir a l'orde l'almirall Lluís Mountbatten, 1r Vescomte Mountbatten de Birmania (1948), els mariscals de camp Harold Alexander, 1r Vescomte Alexander de Tunis (1948), Alan Brooke, 1r Vescomte Alanbrooke (1948), William Slim, 1r Vescomte Slim (1960) i Bernard Law Montgomery, 1r Vescomte Montgomery de El Alamein (1948). Finalment, el 1953 hi accedí Winston Churchill.
El primer, i fins a la data únic, membre de l'orde africà va ser Haile Selassie, Emperador d'Etiòpia, creat Cavaller Estranger el 1954.
El primer cavaller originari d'Oceania va ser Richard Gardiner Casey, un polític australià, diplomàtic i el 16è Governador General d'Austràlia, creat Cavaller Company el 1969. posteriorment s'han nomenat 2 australians més, Sir Paul Hasluck i Sir Ninian Stephen. Tres neozelandesos han estat nomenats: Charles Elworthy, Sir Keith Holyoake i Sir Edmund Hillary. El nomenament de Sir Edmund va ser estrany, car provenia d'un reialme de la Commonwealth i no era resultat d'una carrera política o d'un servei militar.
Fins a la data, no hi ha hagut cap nomenament originari d'Amèrica del Nord.