Lexpedició Vancouver (1791–1795) va ser un viatge d'exploració i diplomàcia organitzat per la Marina Reial Britànica que va ser comandat pel capità George Vancouver i va durar cinc anys. L'expedició va circumnavegar el món, va tocar cinc continents i va canviar, probablement, el curs de la història de diverses nacions. L'expedició era composta, segons les etapes, per dos i quatre vaixells, i fins a 153 homes, i tots, menys sis, van tornar sans i estalvis a casa.
Des del punt de vista geopolític, l'expedició va ajudar a eliminar Espanya com a potència al Pacífic Nord i a definir-hi les fronteres del conflicte anglo-estatunidenc. També va ajudar a la unificació del regne de Hawaii i va establir a més la dominació britànica d'Austràlia i Nova Zelanda. L'expedició també va nomenar centenars, potser milers, d'accidents geogràfics i espècies botàniques i animals i es van descobrir dos grups d'illes al Pacífic, les illes Snares i les illes Chatham.
Origen miniatura|Una recreació del vaixell HMS Discovery. El valor estratègic i comercial de l'exploració del Pacífic, tant per la riquesa en balenes i pells, com per ser una ruta comercial cap a l'Orient, ja havia quedat establert en diversos expedicions d'exploració, en particular pels tres viatges de James Cook (1728-1779). Gran Bretanya era especialment interessada a millorar el seu coneixement de la pesca de les balenes del Pacífic Sud, i en particular, en la localització d'Austràlia, Nova Zelanda, el Pas del Nord-oest i la llegendària illa Gran de molta importància estratègica. Es va adquirir un nou vaixell, que després de ser condicionat i adaptat, es va batejar com HMS Discovery, el mateix nom d'un dels vaixells de Cook. Es va nomenar com a capità Henry Roberts (1757-1796) i Vancouver com a 1r tinent.
Els plans van canviar quan l'aventurer irlandès John Meares (c. 1756–1809) va informar que els espanyols havien confiscat les seves possessions a l'illa de Nutka, adquirides abans de 1789 als indígenes locals, així com centenars de milers de lliures de mercaderies. Espanya en defensa dels seus interessos, havia desallotjat Meares, però això va donar motiu a una confrontació entre Espanya i el Regne Unit coneguda com a Crisi de Nutka, que va amenaçar amb una guerra pel control del Pacífic i en la pràctica, d'Amèrica del Nord. Rússia era també una part interessada, a causa de la seva presència comercial en la costa d'Alaska i les seves reclamacions s'estenien fins a Califòrnia. Això era la principal raó per la qual els espanyols van intentar consolidar-hi les seves possessions.
Encara que ara se sap que les afirmacions de Meares sobre les pèrdues eren una mica exagerades, Gran Bretanya havia derrotat recentment Espanya en guerra i semblava estar llista per a una altra oportunitat. El Parlament va preparar la flota en la crisi de Nutka, i Roberts i Vancouver van deixar el HMS Discovery per servir en la flota del Canal (Channel Fleet) mentre que el HMS Discovery es va convertir en un vaixell de suport per transportar les víctimes de l'allistament. Els espanyols i anglesos finalment van arribar a un acord pacífic i l'ara coneguda com a Primera Convenció de Nutka va ser signada a Madrid el 28 d'octubre de 1790 pel comte de Floridablanca (1728-1808) i Alleyne FitzHerbert, primer baró de St Helens (1753–1839). Espanya havia de retornar les edificacions i terrenys (exigien la totalitat de les ancorades de Nutka i de Clayoquot«La crisi de Nutka en les sessions de la Junta d'Estat de 1790», d'Emilio Soler Pascual.), indemnitzar els britànics pels béns expropiats i reconèixer la lliure navegació i pesca al Pacífic i els mars del Sud. Van ser enviats a Nutka, com a comissionats, per Espanya, Juan Francisco de la Bodega y Quadra (1743–94) i, pel Regne Unit, Vancouver, per materialitzar l'acord en el lloc, encara que les seves instruccions no eren del tot compatibles: els britànics situaven els límits de les possessions espanyoles a l'altura de San Francisco i els espanyols ho feien a Nutka o a l'estret de Juan de Fuca i tampoc hi havia acord sobre els terrenys adquirits per Meares als indígenes.
Vancouver va tornar al HMS Discovery com a comandant de l'expedició. D'acord amb les seves ordres, anava «a recuperar en forma de restitució els territoris que els espanyols havien conquerit, i també per fer un estudi acurat de la costa, des dels 30 graus de latitud nord al nord-oest cap al riu Cook; i, a més, per obtenir totes les informacions possibles que poguessin recollir tot respectant l'estat natural i polític d'aquesta regió» [to receive back in form a restitution of the territories on which the Spaniards had seized, and also to make an accurate survey of the coast, from the 30th degree of north latitude northwestward toward Cook's River; and further, to obtain every possible information that could be collected respecting the natural and political state of that country]. Aquestes exploracions eren en part per descobrir les comunicacions navegables a l'interior d'Amèrica del Nord (ja fos unl pas del Nord-oest o, més probablement, rius navegables), i per facilitar la investigació botànica de Archibald Menzies, un naturalista i cirurgià que acompanyava l'expedició.
Després del motí del Bounty (1789), l'Almirallat havia adoptat la precaució que els vaixells britànics no fessin llargs viatges sols; per això, van armar un segon vaixell, el HMS Chatham, comandat pel tinent William Robert Broughton, i el van assignar a l'expedició. El HMS Daedalus havia d'incorporar-se un any després amb subministraments en el Nutka Sound. L'expedició havia de durar dos o tres anys.
Tripulació L'embarcament de l'expedició llista una tripulació de 153 homes. La majoria eren oficials navals o mariners, molts dels quals es distingirien en serveis futurs, com ara Peter Puget, Joseph Baker, Joseph Whidbey, William Broughten, Zachary Mudge i Robert Barrie. Hi havia un gran destacament d'infants de marina, sense que es tingui informació sobre si la seva comesa era ajudar l'exploració en territori hostil o, més aviat, descoratjar qualsevol rebel·lió. Dos joves aristòcrates de setze anys, l'honorable Thomas Pitt (nebot del primer ministre) i l'honorable Charles Stuart (fill d'un marquès), anaven a bord com a mariners, i la seva presència va ser problemàtica.
Entre els supernumeraris hi havia Menzies (que va tenir un meticulós diari de l'expedició) i el seu servent John Ewin (o Ewing). Un hawaià anomenat Towereroo, que el capità Charles Duncan havia portat a Anglaterra, anava al HMS Discovery de retorn a casa. En el llistat de la tripulació hi figurava també un Widow's Man (home de la vídua), teòricament un mariner professional que no existia i el sou dels quals es destinava a les vídues dels marins que havien perdut la vida i que sovint acabaven en la misèria.
Any 1791 L'1 d'abril de 1791 van salpar el HMS Discovery i el HMS Chatham. Van arribar a Santa Cruz de Tenerife el 28 d'abril, en una escala de descans i una oportunitat per recollir espècies botàniques, però l'escala va acabar en una baralla de borratxos en el qual diversos oficials van ser copejats i llançats a la badia.
El 7 de maig els dos vaixells van sortir de Tenerife; el HMS Chatham va arribar el 6 de juny a Ciutat del Cap i l'endemà passat va arribar el HMS Discovery. Després de més botànica, socialització i contractació per reemplaçar els desertors, els vaixells van partir novament el 17 d'agost. El cirurgià va emmalaltir durant un brot de disenteria, que va ocasionar la mort d'un mariner. Menzies va assumir les seves funcions durant la resta de l'expedició.
El 28 de setembre van arribar a la costa australiana, a una badia que Vancouver va nomenar en honor del seu rei com King George Sound. Ràpidament van realitzar el reconeixement de la costa sud d'Austràlia i van continuar el seu viatge fins a arribar a la costa de Nova Zelanda, on van desembarcar el 2 de novembre, al Dusky Sound, pel reabastiment i noves recol·leccions botàniques. Van partir el 21 de novembre, navegant tots dos vaixells per separat i descobrint tots dos les subantàrtiques illes Snares (23 de novembre), que Vancouver va considerar com a perilloses per la navegació (d'aquí el nom de «illes Paranys»). En la ruta cap a Tahití, la tripulació del HMS Chatham va descobrir a més les illes Chatham, abans d'arribar a Tahití el 26 de novembre. El HMS Discovery va arribar tres dies després.
Van fer escala a Tahití i Vancouver va fer complir la rígida disciplina per evitar les connexions personals que havien dut al motí del Bounty. Pitt va ser assotat per intercanviar una peça de ferro del buc pels favors romàntics d'una dona. Towareroo, que no era subjecte a tal disciplina, va decidir que preferia la comoditat de Tahití i volia casar-se amb una noia local. No obstant això, les ordres de l'Almirallat eren clares i Vancouver devia retornar-li a Hawaii i no va atendre els seus desitjos. El cap local, Pomarrey, va protegir a Towereroo uns dies, però després de «molta investigació, i alguna coacció…»«...much investigation, and some coercion...» va trobar el jove i el va retornar als britànics.
Any 1792 Van partir per passar l'hivern a Hawaii, on Vancouver va arribar al març de 1792. Sent un jove guardiamarí, 13 anys abans, havia estat en la desgraciada escala de Cook i per això va tractar d'evitar arribar a la costa a la badia de Kealakekua.
Vancouver va descobrir que hi havia fam a l'illa natal de Towereroo, Molokai. Va ser a visitar al cap Kaiana amb regals, que el cap va acceptar immediatament. D'acord amb el llavors tinent Peter Puget, els exploradors van trobar a Towereroo «d'utilitat infinita en el seu tracte amb els nadius».«of infinite use in the management of the Natives»
El diari de Menzies esmenta que per haver estat útil al rei hawaià Kamehameha I, Towereroo havia obtingut una plantació i una altra més per haver-se casat amb la filla d'un cap, i que, en última instància, controlava al voltant de dos-cents «vassalls». En les batusses de la política de Hawaii, el seu ràpid ascens i estreta relació amb els britànics eren tant un actiu com a font de gelosia i almenys una vegada Vancouver va haver d'intercedir per la seva vida. Visitants posteriors de l'illa, com Frances Barkley de l'Halcyon, van assenyalar que parlava un anglès perfecte. Poc se sap del final d'aquest jove, que en el seu temps va ser el més viatger dels hawaians.
Després de realitzar els arranjaments de la petita flota per passar l'hivern, es abastir a Hawaii per a la resta de l'expedició i el HMS Discovery i el HMS Chatham van seguir cap a Amèrica del Nord. El 16 d'abril van arribar a terra a uns 39°N i van començar un estudi detallat cap al nord. (the dates given in Vancouver's published journal are one day off due to not having taken into account his crossing of today's International Date Line). El 28 d'abril, es van trobar amb el capità nord-americà Robert Gray a bord de la Columbia Rediviva, amb el qual van tenir un fructífer intercanvi d'informació, encara que Meares els havia advertit que moltes de les exploracions de Gray eren meres ficcions.
Al juny de 1792, el HMS Discovery i el HMS Chatham van ancorar a una badia que van anomenar badia Birch.
Vancouver havia decidit utilitzar els petits bots per a l'exploració detallada i la cartografia de les complexes vies navegables de la regió, de vegades poc profundes.Hitz, Charles W.(2003). Through the Rapids - The History of Princess Louisa Inlet, p.26. Sikta 2 Publishing. Kirkland, WA. El 12 de juny, Vancouver, juntament amb Puget i alguns altres membres de la tripulació, van navegar cap al nord des de badia Birch en dues petites ioles a vela del HMS Discovery. En quatre dies, van trobar i van traçar els mapes d'una sèrie de caps, puntes i entrants, com a punta Roberts, punta Grey, el Burrard Inlet, el Howe Sound i el Jervis Inlet. El 13 de juny, prop de punta Roberts, el HMS Chatham va trobar dues naus d'una expedició d'exploració espanyola, la Subtil i la Mexicana.