Les epidèmies de febre groga a Buenos Aires (malaltia transmesa pel mosquit Aedes aegypti) van tenir lloc en els anys 1852, 1858, 1870 i 1871 a Buenos Aires (Argentina). La suscitada en aquest últim any va ser un desastre que va matar aproximadament al 8% dels portenys: en una ciutat on normalment el nombre de defuncions diaris no arribava a 20, hi va haver dies en què van morir més de 500 persones, i es va poder comptabilitzar un total aproximat de 14.000 morts per aquesta causa, la majoria immigrants italians, espanyols, francesos i de altres parts d'Europa.
En nombroses ocasions la malaltia havia arribat a Buenos Aires en els vaixells que arribaven des de la costa de Brasil, on era endèmica. No obstant això, l'epidèmia de 1871 es creu que hauria provingut d'Assumpció del Paraguai, portada pels soldats argentins que tornaven de la Guerra de la Triple Aliança; ja que prèviament s'havia propagat a la ciutat de Corrientes. En el seu pitjor moment, la població portenya es va reduir a menys de la tercera part, a causa de l'èxode dels que van abandonar la ciutat per intentar escapar del flagell.
Algunes de les principals causes de la propagació d'aquesta malaltia, transmesa pel mosquit Aedes aegypti, van ser: la provisió insuficient d'aigua potable; la contaminació de l'aigua superficial i subterrània per les deixalles humans; el clima càlid i humit a l'estiu; l'amuntegament en què vivien, sense que es prenguessin mesures sanitàries per a ells, especialment durant l'epidèmia de 1871, els immigrants europeus de baix nivell higiènic que ingressaven en forma incessant a la zona més meridional de la ciutat; els saladeros que contaminaven el Riachuelo (límit sud de la ciutat), el farciment de terrenys baixos amb residus, i els rierols (anomenats «zanjones») que recorrien la ciutat infectats pel que la població llançava en ells.
L'epidèmcia de 1871 va fer prendre consciència a les autoritats de la urgent necessitat de millorar les condicions d'higiene de la ciutat, d'establir una xarxa de distribució d'aigua potable i de construir clavegueram i desguassos.
Un testimoni d'aquesta catàstrofe, de nom Mardoqueo (Mordejai) Navarro, va escriure el 9 d'abril, la següent descripció en el seu diari personal:
Brots de febre groga anteriors a 1871 Des de 1881, gràcies a les investigacions del cubà Carlos Juan Finlay (1833-1915), es descriu en detall a la malaltia com una zoonosi. Abans d'aquesta data, els metges atribuïen la causa de moltes epidèmies al que anomenaven «miasmes», emanacions fètides d'aigües impures que se suposava flotaven en l'ambient.
Els primers casos d'aquesta malaltia (a la qual se li solia anomenar «vòmit negre» a causa de les hemorràgies que produeix a nivell gastrointestinal) van aparèixer a la regió del Riu de la Plata a mitjans de la dècada del 1850: el 1852 va provocar una epidèmia a Buenos Aires. No obstant això, per una nota dirigida al practicant Soler, se sap que hi va haver brots abans d'aquest any; de fet, el primer esment d'una possible infecció d'aquesta malaltia data de l'any 1798.
Segons algunes fonts, l'any 1857 una tercera part de la població de Montevideo va patir el contagi del virus, transportat per vaixells provinents del Brasil. El 1858, aquesta epidèmia es va traslladar amb menor intensitat a Buenos Aires, sense deixar víctimes fatals.
La premsa portenya solia manifestar la seva preocupació per l'arribada dels vaixells brasilers, causa dels antecedents esmentats, i al fet que la febre era una malaltia costanera amb caràcter endèmic en els ports carioques, entre ells Rio de Janeiro, per aquella època capital de l'Imperi de Brasil. La Història de la Universitat de Buenos Aires i la seva influència en la Cultura argentina (La Facultat de Medicina i les seves Escoles), d'Eliseo Cantón, exposava que l'epidèmia era portada pels navilis mercants de l'Imperi de Brasil cap al sud. Afegia que al mes de febrer de 1870 (estiu a l'hemisferi sud) s'havia localitzat un cas a l'Hotel Roma (ubicat al carrer Cangallo, en ple centre de la ciutat) portada per un passatger malalt del vapor Piutou; i havien arribat a morir per la malaltia unes 100 persones.
L'epidèmia de 1871 Context
miniatura|Plànol de Buenos Aires, 1870 El 1871 convivien a la ciutat de Buenos Aires el Govern Nacional (presidit per Domingo Faustino Sarmiento), el de la província de Buenos Aires (amb el governador Emilio Castro), i el municipal (presidit per Narciso Martínez de Hoz). Encara no existia encara el càrrec d'Intendent, creat 9 anys després al federalitzar-se la ciutat. Aquests tres governs tenien enfrontaments polítics i jurisdiccionals.
Situada sobre una plana, la ciutat no tenia sistema de drenatge, llevat del cas particular d'uns pocs milers d'habitants que obtenien aigua sense impureses gràcies al fet que en 1856, davant d'una proposta d'Eduardo Madero, el Ferrocarril Oest va decidir augmentar el calibre de la canonada que transportava aigua des de la Recoleta, on hi havia els filtres que servien per treure les impureses de l'aigua que s'utilitzava per al bon funcionament de les locomotores a vapor, fins a l'Estació del Parc, per poder així satisfer també la demanda d'aigua dels veïns. Per a la resta de la població, la situació era molt precària en el sanitari i existien molts focus infecciosos, com ara els conventillos, generalment habitats per immigrants pobres vinguts d'Europa i per afroargentins, que s'amuntegaven al seu interior i no tenien les normes d'higiene més elementals. Un altre focus infecciós era el Riachuelo (límit sud de la ciutat) convertit en embornal d'aigües contaminades i de deixalles llançades pels saladeros i escorxadors situats en les seves ribes. Atès que es mancava d'un sistema de clavegueres, les deixalles humanes acabaven en els pous cecs, que contaminaven els aqüífers i en conseqüència els pous, que constituïen una de les dues principals fonts d'aigua potable per a la majoria de la població. L'altra font era el Riu de la Plata, d'on l'aigua s'extreia prop de la ribera contaminada i es distribuïa per mitjà de carros d'aiguaders, sense cap sanejament previ.
A més, tota mena de residus s'utilitzaven per anivellar terrenys i carrers. Aquests eren molt estrets i no existien avingudes (la primera va ser l'Avinguda de Mayo, inaugurada l'any 1894) i les places eren poques i gairebé sense vegetació.
La ciutat creixia vertiginosament causa principalment de la gran immigració estrangera; per a aquesta època vivien tants argentins com estrangers, i aquests últims sobrepassarien als criolls pocs anys més tard. El primer cens argentí de 1869 va registrar a la Ciutat de Buenos Aires 177.787 habitants, dels quals 88.126 (49,6%) eren estrangers; d'aquests, 44.233 (la meitat dels estrangers) eren italians i 14.609 espanyols. A més dels conventillos esmentats, sobre 19.000 habitatges urbans, 2.300 eren de fusta o fang i palla.
A més de les epidèmies de febre groga, el 1867 i 1868 s'havien produït diversos brots de còlera que havien costat la vida a centenars de persones i també estaven relacionats amb la Guerra de la Triple Aliança, que va causar diversos milers de morts entre els seus combatents.
Davant d'aquesta situació, el cens abans esmentat indicava que a Buenos Aires hi havia uns 160 metges, menys d'un per cada 1000 habitants.
Les institucions públiques no estaven preparades per fer front a les conseqüències de les deplorables condicions higièniques en què es trobava la ciutat. Al respecte, al març de 1870 la premsa va comentar amb preocupació una nota enviada per la Municipalitat al Ministeri d'Hisenda de la província de Buenos Aires en la qual informava de la seva manca de recursos. El 2 d'abril del mateix any, el diari La Prensa comentava en la seva editorial, sota el títol Desorganització de la Municipalitat, el següent:
Antecedents immediats Des de principis de l'any 1870 s'havia tingut notícies a Buenos Aires d'un augment de casos de la febre groga a Rio de Janeiro. Al mes de febrer (i novament en març) es va aconseguir evitar el desembarcament de passatgers infectats que van arribar en dos vaixells de vapor provinents d'aquesta ciutat. No obstant, el president Sarmiento va vetar el projecte d'estendre la quarantena a tots els vaixells procedents d'aquesta ciutat, i en una oportunitat va ordenar autoritzar el desembarcament dels passatgers de dos vaixells provinents de Rio de Janeiro i la presó del metge del port de Buenos Aires per haver-ho impedit.
A fins d'aquest any es va declarar una epidèmia de febre groga a Asunción del Paraguai, on la població vivia en un estat de pobresa extrema. La Guerra de la Triple Aliança havia finalitzat recentment amb la derrota del Paraguai i els diaris locals van atribuir l'epidèmia a l'arribada d'algunes desenes de soldats paraguaians presoners que havien estat repatriats des del Brasil. La població, afeblida per la fam, tenia poques possibilitats de resistir l'epidèmia i es van arribar a registrar vint morts per dia, no existint registres del total de víctimes.
Dos fets van facilitar l'entrada de l'epidèmia a l'Argentina: d'una banda, després de la mort de quinze dels seus homes, el general Julio de Vedia va evacuar centenars de soldats des de Vila Occidental (situada enfront d'Asunción) cap a la ciutat de Corrientes, i així la malaltia va arribar a territori argentí. D'altra banda, alguns diaris (com The Standard de Buenos Aires) van considerar que no es tractava de febre groga, sinó d'afeccions gàstriques, i que el nombre de morts diaris no era alarmant, el que va contribuir a que no es prenguessin les mesures necessàries per prevenir que la malaltia arribés a la capital argentina.
Durant la guerra, la ciutat de Corrientes havia estat el centre de comunicació i proveïment de les tropes aliades, incloses les brasileres, de manera que no és segur que la malaltia hagi arribat des del Paraguai. En aquesta ciutat de 11.000 habitants, van morir de febre groga al voltant de 2.000 persones (el 18,18%) entre desembre de 1870 i juny de l'any següent. Entre els metges morts en Corrientes es troben el doctor José Ramón Vidal, que havia estat vicegovernador de la província i va ser el pare del després governador i senador Juan Ramón Vidal. Vegeu La major part de la població va fugir, incloent el govern complet; fins a tal punt estava abandonada la ciutat que un ciutadà anomenat Gregorio Zeballos va entrar pel seu compte al despatx abandonat de la Casa de Govern i es va fer càrrec en forma provisoria de la governació sense que ningú se li oposés. Altres poblacions de la província de Corrientes van patir el càstig de la malaltia, com San Luis del Palmar, Bella Vista i San Roque, que van sumar unes cinc-centes víctimes més.
Al llarg de la Guerra de la Triple Aliança, successius grups de combatents van arribar a Buenos Aires. Estaven formats principalment per oficials, i correctament controlats des del punt de vista sanitari. En canvi, durant l'any 1870 i a principis de 1871 van arribar directament des d'Asunción i Vila Occidental grans contingents que no havien estat sotmesos a cap control sanitari ni quarantena.
Els successos Gran part dels successos són coneguts gràcies a Mardoqueo Navarro (1824-1882), un comerciant catamarqueny que vivia a Buenos Aires, dedicat a publicar a la premsa algunes notes històriques. Aquest contacte amb la premsa li va permetre interioritzar-se de les discussions sobre si es tractava o no d'una epidèmia de febre groga, de manera que va reunir notes sobre l'assumpte per a una possible publicació en un diari. La gravetat de l'epidèmia i l'enorme quantitat d'informació que va reunir li van impedir la seva publicació en els diaris, però es va convertir en un retrat en viu sobre el desenvolupament del drama. Amb frases breus i tallants va deixar registre dels punts destacats de cada jornada, constituint-se amb el temps en un document únic, que seria publicat per l'autor en el mateix any de l'epidèmia.
Inici de l'epidèmia