L'autoretrat com a al·legoria de la pintura o simplement La Pintura fou pintat per l'artista barroca italiana Artemisia Gentileschi. La pintura a l'oli sobre llenç fa 96,5 x 73,7 cm i probablement el feu durant la seua estada a Anglaterra entre 1638 i 1639. Estava en la col·lecció de Carles I i fou tornat a la Royal Collection (1660), on roman. El 2015 s'exhibí a la Galeria Cumberland del palau de Hampton Court.

L'escena mostra Artemisia Gentileschi pintant-se a si mateixa, representada com l'al·legoria de la Pintura il·lustrada per Cesare Ripa.

La pintura mostra una certa actitud rebel i desobedient, rara o inesperada en una època en què les dones a penes eren reconegudes pels seus oficis. La representació de Gentileschi de si mateixa com l'epítom de les arts era una declaració audaç en aquell període. Encara que la pintura està hui eclipsada per moltes altres escenes més dramàtiques i crues de l'autora que reflecteixen els problemàtics anys més joves de l'artista, l'autoretrat fou molt controvertit en la seua època, precisament perquè contravenia i infringia el silenci a què les dones estaven socialment obligades i que la imatge de Ripa prescrivia.

Michael Levey, ja al segle XX, proposà per primera vegada que es tractava d'un autoretrat i una al·legoria com la prescrita detalladament per Ripa, la qual cosa encara suscità dubtes d'alguns historiadors de l'art, a qui els semblava veure les característiques de la figura massa diferents d'altres retrats de l'artista. Levey hi digué aleshoresː «Potser la veritable intenció del quadre s'hauria reconegut abans si hagués pintat un home».

A diferència d'autoretrats d'altres artistes que miraven directament l'espectador, Gentileschi escull una perpectiva sofisticadaː un escorç amb la mirada alçada que la situa de cara al llenç, que queda focalitzat, al qual sembla abraçar, i suggereix el moviment de la pintora, que ocupa pràcticament tota l'obra, d'aproximaxió i allunyament de la tela. D'altra banda, immersa en la pintura, sembla ignorar els espectadors, fixant la seva mirada interior en una obra que encara no veiem.

Context històric Artemisia Gentileschi nasqué a Roma el 1593, al començament del període que s'identifica amb la pintura barroca. Son pare, Orazio, era un artista molt conegut, i Artemisia treballà des de molt aviat en el seu taller, de manera que les seves primeres obres daten de quan tenia setze i disset anys. En la dècada de 1610, Artemisia fou violada pel seu mestre de taller, Agostino Tassi, un esdeveniment que marcaria la resta de la seua vida i es reflecteix en el seu art, que sovint mostra el poder de les dones, com a Judith i Holofernes o Salomé amb el cap de sant Joan Baptista. L'enfocament de l'artista en el seu treball, lluny de l'espectador, destaca el drama del període barroc i el paper canviant de l'artista, d'artesana a innovadora singular.Frances Borzello, Seeing Ourselves: Women's Self-Portraiture, 1998. miniatura|444x444px|Detall de «Pintura», de Cesare Ripa, una de les al·legories de la seva Iconologia, que Gestileschi transgredeix en el seu Autoretrat Conceptes abstractes com els vicis, les virtuts o les arts –per exemple la «pintura»– es representaven tradicionalment, amb tota la càrrega moral afegida, amb figures al·legòriques femenines. L'Autoretrat de Gentileschi parafraseja i desborda la proposta de Ripa, que assenyala que la «pintura» hauria de mostrar-se com «una dona bella, amb el cabell negre, despentinada, amb celles arquejades que mostren un pensament imaginatiu, la boca coberta amb un drap lligat rere les orelles [perquè no ha de parlar], amb una cadena d'or al coll del qual penja una màscara que porta escrita al davant la paraula 'imitació' [o 'mimetisme']. Sosté a la mà un pinzell, i a l'altra la paleta, i porta roba de color evanescent». Artemisia Gentileschi segueix aquesta pauta amb estricta precisió –el pinzell i la paleta, on figuren, però, les seves inicials, el collaret i el penjoll, l'aspecte físic i l'actitud vehement envers l'acció artística–, tret de la tela lligada al voltant de la boca, emmordassant-la, que reflecteix l'obligació de mantenir-se calladaː Gentileschi hi aporta el seu gest agosarat, que mostra la seva independència i l'actitud transgressora.

Descripció La composició de la pintura reflecteix altres obres d'art de l'època: utilitza línies diagonals per realçar la figura femenina i emfasitzar-ne el moviment cap al llenç i cap als espectadors. L'ús de l'escorç i altres tècniques tridimensionals demostren el talent de Gentileschi com a artista, i atrauen els espectadors a la pintura físicament i emotiva.

La llum prové de l'esquerra, però la font no és visible i és inusualment dura. El front del cos de Gentileschi està perfectament il·luminat, però l'esquena està enfosquida. Al front i les galtes, al coll i l'espatlla esquerra, una línia clara separa la llum de la foscor, tècnica de clarobscur que s'usava sovint durant el barroc per aportar-hi dramatisme.

El color en el retrat és notable, a causa de la il·luminació i per la diferència natural en els tons. Mentre que la roba més fosca i el fons quasi es barregen, la pell pàl·lida de la cara i el braç dret es mostren immediatament. La cadena d'or del seu cos rellueix, i la cadena prop del cofre (que acaba en un penjoll de màscara) s'apaga lentament en un marró esblaimat.

Referències

Bibliografia

Enllaços externs The Royal Collection: Autoretrat com a al·legoria de la pintura (La Pittura). L'autoretrat de Gentileschi com a al·legoria de la pintura . Renaixement de la raó: autoretrat com a al·legoria de la pintura (La Pittura) . Categoria:Articles amb traduccions sense revisar Categoria:Autoretrats Categoria:Art d'Itàlia Categoria:Obres pictòriques del segle XVII