La Central hidroelèctrica de Talarn és una central al terme municipal de Talarn, a la comarca del Pallars Jussà. És una central hidroelèctrica d'acumulació de l'aigua procedent del riu Noguera Pallaresa embassada al pantà de Sant Antoni. Els elements bàsics del disseny són una presa de formigó i de gran alçària que dona a l'embassament la major capacitat possible, la central hidroelèctrica a peu de presa i un sobreeixidor lateral per evacuar les aigües sobrants, tot amb l'objectiu d'aprofitar integralment el cabal del riu. Aquest disseny es repetiria posteriorment a la central de Camarasa.
Les obres de construcció van començar el novembre de 1911, els quatre grups de turbines van entrar en servei al llarg de l'any 1916 i les obres es van acabar de forma definitiva el 1926. Actualment és operada per la multinacional italiana Enel i a data d'avui (2020) la central continua operativa; la posada en marxa, aturada i control es fa des del centre de control i gestió hidràulica de Lleida. Pot passar d'estar aturada a produir electricitat en tres minuts i mig, el que fa que la central sigui molt adient per atendre pics sobtats de demanda.
L'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Barcelona Traction, construí la central a partir de les concessions d'aprofitament hidràulic del riu Noguera Pallaresa obtingudes originalment per Domènec Sert i Badia. Fou el primer gran embassament que es construí a Catalunya i en el moment de la construcció la presa de retenció d'aigua, de 84 metres, era la més alta d'Europa i la quarta del món. La magnitud de les obres, les dificultats tècniques i econòmiques que s'hagué d'afrontar per construir-la convertiren la construcció en un referent de l'enginyeria hidràulica. Actualment (2025) l'embassament de Sant Antoni és la superfície d'aigua dolça en profunditat més gran de Catalunya i la tercera més extensa.
El desguàs de la central de Talarn desemboca directament en el canal de Gavet, conducció que duu l'aigua fins a la cadena de salts formada per la central hidroelèctrica de Reculada, la central hidroelèctrica de Terradets i la central de Camarasa.
Concessions hidroelèctriques
Obtenir les concessions d'aprofitament hidroelèctric era el primer pas necessari per a construir les centrals hidroelèctriques. Inicialment la Barcelona Traction va intentar comprar la concessió a l'Ebre a l'altura de Faió que era en mans de Ignasi Coll i Portabella i Julio Bielsa Perun, però com demanaven un preu exagerat, Frederick Stark Pearson, màxim responsable de la Barcelona Traction va trobar l'alternativa quan va adquirir el 1911, la concessió del Noguera Pallaresa que tenia Domènec Sert. Aquesta concessió seria aprofitada per a la construcció de les centrals hidroelèctriques de central hidroelèctrica de Talarn i la central auxiliar a Sossís, i les centrals de Reculada, Terradets i la central de Camarasa.
La concessió, tal com va ser adquirida a Domènec Sert, contemplava un únic salt al final de la Noguera Pallaresa, a la confluència amb el Segre.
Les reaccions de la comarca miniatura|upright=1.4|Treball a la llera del Noguera Pallaresa a Susterris per a la construcció de la presa Si bé inicialment la pretensió de Riegos y Fuerzas del Ebro únicament era la construcció de la presa de Sant Antoni, la central hidroelèctrica i un canal industrial que creués de nord a sud la Conca de Tremp i la serra del Montsec fins a Camarasa, les pressions del territori aconseguiren millores que beneficiaren el desenvolupament econòmic i s'acordà amb l'empresa un projecte de nous regadius i la disponibilitat d'energia elèctrica per als municipis de la comarca.
El 30 de novembre de 1911 es creà la Junta de Defensa formada pels representants del municipis limítrofs amb el riu Noguera Pallaresa i pels màxims dirigents polítics de la comarca amb l'objectiu d'unificar les peticions presentades pels diferents municipis que es consideraven afectats per les obres de la central hidroelèctrica.
El 3 de desembre de 1911 Carles Montañés, en nom de la Barcelona Traction Light & Power Co Limited explica a la Junta el projecte que estaven elaborant i els invita a que formulin les seves peticions. El 8 de desembre es va celebrar a Tremp un gran míting amb diputats, alcaldes, entitats econòmiques, culturals i veïns de tots els pobles.
Les contrapartides que oferí la societat Riegos y Fuerzas del Ebro es concretaren en diferents convenis oficials legalitzats davant notari, signats per l'empresa i els respectius col·lectius afectats. El 2 de juny de 1912 es signà l'acord amb 18 municipis pel subministrament d'enllumenat i força motriu, el 9 de juny amb l'Associació de Regants Riberencs del Noguera Pallaresa a la Conca de Tremp per l'ús dels canals de rec i l'aigua que els havia d'abastar i el tercer amb l'Ajuntament de Tremp per l'abastament d'aigua potable a la ciutat.
La població de Sant Miquel d'Aramunt i tot el seu terme municipal quedava per sota de les aigües de l'embassament, i va oposar-ser a la declaració d'Utilitat Pública del projecte, no per estar-hi en contra, sinó com a mesura de pressió per obtenir una compensació monetària més elevada.
Dintre dels esforços per fomentar un visió positiva del projecte per part de les instàncies de poder de la comarca, quan el 1913 Pearson visità les obres, feu una donació de 100.000 pessetes per a la restauració de l'orgue barroc de l'església de Santa Maria de Valldeflors de Tremp.
Construcció miniatura|upright=1.4|Secció de la sala de turbines de la central L'estimació del cost total de les obres va ser d'uns 40 milions pessetes (aproximadament 178 milions d'euros el 2020). El director de les obres fins l'aturada produïda per la Primera Guerra Mundial va ser l'enginyer Frederick William Abbot, que tenia la residència a Lleida, des d'on dirigia també les obres del canal de Seròs i la corresponent central hidroelèctrica.
Canvis en el projecte El disseny inicial de la Barcelona Traction era, mantenint un únic salt al final del riu, substituir la presa de derivació i la primera secció del canal entre la Pobla de Segur i l'estret de Susterris per un gran embassament de 230 Hm3 que serviria per regularitzar el cabal variable de riu i com a reserva d'aigua durant l'estiatge. L'elecció de l'estret de Susterris com a lloc per construir la presa fou degut per la gran capacitat d'emmagatzematge aigües amunt, el cost de construcció i expropiació proporcionalment menor respecte altres emplaçaments i que el volum de l'aigua que s'havia de desviar per regadiu era una fracció menor del cabdal total del riu. Es va projectar la presa de Sant Antoni de Talarn i un canal de 50 kilòmetres de llargària que transcorria pel marge dret de la Noguera Pallaresa, creuant-la cap a l'esquerra al seu pas pel Congost de Terradets i s'obtenia un salt de 201,68 metres d'alçària amb una potència de 80.000 C.V. a la confluència dels rius Noguera Pallaresa i Segre, al terme de la la Maçana, poblet prop de Camarasa. El mes de novembre de l'any 1911 començaren els treballs d'estudis topogràfics i construccions que es podien incloure dins el projecte de Domènec Sert aprovat l'any 1910, com és el canal industrial en algun del seus diferents trams, així com la central hidràulica de Sossís, central auxiliar que havia de produir l'electricitat necessària per construir la central principal.
El mes de novembre de 1912, un cop aprovat el projecte per part de l'administració, es va iniciar la construcció del canal de derivació de les aigües del Noguera Pallaresa. Però en la construcció del canal es van trobar amb greus dificultats en les proximitats dels pobles de Puigcercós i Guàrdia de Noguera, atès que el terra era de mala qualitat, la qual cosa no sols dificultava les obres sinó que també n'encaria el seu manteniment futur. Malgrat la inversió feta, les obres s'aturaren i es replantejà el projecte sencer. El nou plantejament tornava a dividir el projecte en tres parts, i el canal per on passaria l'aigua per alimentar les preses inferiors es canviava del marge dret del riu a l'esquerra, on semblava que el terra era de millor qualitat.
L'octubre de 1913 l'administració va aprovar la modificació del projecte, que dividia la concessió en tres parts. La construcció segons el nou projecte s'inicià l'11 de gener de 1914. però l'agost d'aquell mateix any les obres es paralitzaren per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. El juliol de 1915 la construcció es reprengué, i a principis de 1916 es començà a emmagatzemar aigua i l'embassament s'acabà d'omplir el mes de maig del mateix any. La construcció del mur de la presa del pantà de Sant Antoni va trigar 33 mesos, 23 de treball efectiu i 10 d'aturada provocada per la Primera Guerra Mundial.
Vies de comunicació miniatura|upright=1.4|Tren Renard – Tractora Daimler, amb els 4 remolcs Renard, a Tremp. L'estació de tren més propera estava situada a 86 quilòmetres de distància, fet que provocà que el subministrament de materials per a la construcció de la central de la Talarn fos difícil. L'últim tram del transport de totes les persones i mercaderies s'hagué de fer per carretera. El transport del ciment i de la petita maquinària es feu per carro, arribant a caldre fins a 30 cavalls per vehicle. Per transportar els components més pesats de fins a 6 tones s'usaren camions. Per les peces de fins a 20 tones s'utilitzaren trens de vehicles, també coneguts com a trens Renard amb motor d'explosió interna. El mal estat de les carreteres provocava que el viatge fos molt llarg i perillós per a persones i mercaderies.
El diputat Josep Llari i Areny, el qual va desenvolupar un paper important a favor del projecte, alertava del mal estat de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp i telegrafiava al ministre de Foment per tractar d'accelerar les obres. Per poder tenir un accés més directe, Riegos y Fuerzas del Ebro s'encarregà de construir el tram de 8 quilòmetres que faltava a la carretera entre Balaguer i Tremp en el seu pas pel congost de Terradets. El camí que hi havia era un antic camí medieval suspès a la roca. La construcció fou duta a terme en el primers mesos de 1912 i fou enllestida en menys d'un any, en contraposició als 5 que l'estat espanyol havia previst. Dels 3 ponts construïts, a l'any 2020 n'hi ha dos que encara estan en ús, el de les Bagasses i el del barranc del Bosc. Mentre durà la construcció de la central de Talarn, l'ús era exclusiu pel trànsit de la companyia.
Un cop oberta la nova carretera, el transport usava la via de tren de la línia entre Barcelona i Madrid fins a Mollerussa, on es feia transbord al tren de via mètrica de la Sucrera de Menàrguens fins a Balaguer. Per carretera es pujava el Port d'Àger i es seguia per la nova via del congost de Terradets i finalment Tremp. Per transportar materials dintre de l'obra, es va construir una petita xarxa de ferrocarrils portàtils, estesa amb ample de via mètric i servida per locomotores de vapor. També es construí un sistema de dos cables aeris.
El pas constant de vehicles molt pesants per les carreteres del Pallars provocà que aquestes estiguessin contínuament en mal estat, fins al punt que en èpoques de pluja fos impossible circular-hi. Aquest fet provocà en determinats moments la manca de productes de primera necessitat que arribaven de fora de la comarca.
Increment de la població miniatura|upright=1.4|Campament i fàbrica de ciment per a la construcció de la presa. A la dreta, estret de Susterris