El protoestrator o protostàtorForma proposada pel Gran Diccionari de la llengua catalana, que es desvia dels criteris establerts d'adaptació del grec antic i medieval al català. (grec medieval: πρωτοστράτωρ) fou una dignitat àulica romana d'Orient que tenia els seus orígens en el mestre dels estables imperial. La seva proximitat a l'emperador li donava molta visibilitat en les cerimònies imperials i serví de trampolí per a persones competents, com ara Manuel l'Armeni o els futurs emperadors Miquel II i Basili I, en la seva progressió cap a cotes encara més altes. A partir del , guanyà importància, tot deixant de ser un càrrec amb competències reals i convertint-se una dignitat concedida a alts membres de la cort. A partir del , es permeté que diverses persones ocupessin el càrrec alhora i es considerava la vuitena dignitat més alta de la cort. Al llarg de la història, la majoria dels protoestrators foren alts comandants militars. La forma femenina del títol, que es concedia a les mullers dels protoestrators, era protoestratoressa (πρωτοστρατόρισσα).
Història i evolució miniatura|El protoestrator Teodor Sinadè i la seva muller en vestimenta de cort, del Típicon de Lincoln (1328-1344) El nom de la dignitat significa ‘primer estrator’ i reflecteix els seus orígens com a cap de l'ordre imperial (taxis) dels estrators (στράτορες, ‘mossos de quadra’), que formaven una schola stratorum, com s'ha documentat en el cas del personal del prefecte del pretori d'Àfrica al . Durant el regnat de Justinià II (r. 685-695 i 705-711) hi hagué un domèstic dels estrators, mentre que el 712 hi hagué un protoestrator d'Opsícion que es deia «Ruf». El primer personatge d'una certa importància a ocupar el càrrec fou l'espatari Constantí, fill del patrici Bardanes, esmentat cap al final d'una llista de víctimes de la persecució iconoclasta sota Constantí V (r. 741-775) el 765. L'espatari Constantí també és el primer titular conegut del càrrec de «protoestrator imperial» (βασιλικός πρωτοστράτωρ, vassilikós protostràtor).
Notes
Referències
Bibliografia