La Simfonia núm. 22, op. 154, de Mieczysław Weinberg va ser composta entre el 1993 i el 1994. Va ser l'última composició de Weinberg i la va deixar sense orquestrar a la seva mort dos anys després. El 2002 va ser orquestrada per Kiril·l Umanski i estrenada a Moscou el novembre següent.
Moviments I. Fantasia: Lento – poco piu mosso – moderato – Adagio – Largo – Adagietto II. Intermezzo: Con moto III. Reminiscences: Adagio – Moderato
Origen i context Dedicada a la seva esposa Olga Rakhalskaia, l’obra va quedar inacabada en el moment de la mort de Weinberg: només se’n va completar una versió per a piano el 1994, i el compositor va morir dos anys després sense haver-la orquestrada. Es tracta del seu darrer treball, escrit després d’un llarg període de postració a causa de malalties debilitants —entre les quals la malaltia de Crohn— i d’una fractura de maluc. Malgrat aquesta situació, Weinberg va perseverar fins a deixar llesta la reducció per a piano poc abans de morir. Arran d’això, la seva vídua va demanar a Kiril·l Umanski que n’assumís l’orquestració: després d’endinsar-se a fons en la producció simfònica de Weinberg, Umanski la va completar, i la partitura orquestral es va estrenar el novembre de 2003 a càrrec de l’Orquestra Filharmònica de l’estat de Belgorod.
En el tram final de la seva trajectòria creativa, Weinberg va concentrar-se en la gran forma: va deixar tres simfonies i quatre simfonies de cambra —aquestes darreres concebudes com a relectures, completes o parcials, dels seus quartets núm. 2, 3 i 5—, un cicle de comiat on ressonen motius i memòries de tota la seva obra. La Simfonia núm. 22 prolonga l’ambivalència i la tensió emocional de les dues anteriors, combinant l’arquitectura formal de la núm. 20 amb la franquesa expressiva de la núm. 21 en una partitura d’uns quaranta minuts de caràcter acumulatiu, una qualitat que Umanski va saber traslladar a l’orquestració amb notable sensibilitat.
Anàlisi musical La Simfonia núm. 22 respira un to elegíac, especialment perceptible al moviment inicial, on Weinberg incorpora una autocita procedent de la seva òpera del 1986 L'idiota, inspirada en Dostoievski, que en l’original és cantada amb el text Per què plores? Riu com jo! Totes les coses han de passar!. Igualment hi torna a aparèixer un motiu insistent procedent del Vuitè Quartet: concebut com a passatge de transició, reapareix amb tanta persistència que acaba actuant com a fre del discurs. Weinberg també hi fa entrar altres ecos operístics, com una ària de La passatgera, la seva gran òpera ambientada en part a Auschwitz. El gruix de les idees temàtiques es desplega ja en el primer moviment; després d’un intermezzo breu, el moviment conclusiu reprèn i reformula diversos materials ja establerts al començament.
Més enllà del to elegíac, la simfonia es caracteritza per una retòrica continguda i per un clima de pressentiment. El vast primer moviment –prop de vint-i-cinc minuts, més del doble que els altres dos junts– porta el títol de Fantasia i es mou entre una tristesa densa, un impuls de recerca i un fred persistent que mai no es dissipa. L’Intermezzo central, que amb prou feines supera els cinc minuts, comparteix la mateixa atmosfera devastada, tot i que amb menys duresa. El moviment conclusiu, Reminiscences'', recull de nou l’austeritat inicial i tanca l’obra dins el mateix arc ombrívol que l’havia inaugurada.
Enregistraments Weinberg. Orchestral Music, Volume Two: Choreographic Symphony, opus 113; Symphony no. 22, opus 154. Siberian Symphony Orchestra/Dmitri Vassiliev (director). Toccata Classics TOCC 0313 TT: 71:54. Enregistrat a Omsk Philharmonic Hall, Omsk, Siberia. 11-12 de juliol de 2015.
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1994 22 Weinberg 22