La cultura valenciana té les seues arrels en les influències que els diferents pobles han deixat després del seu pas per la península al llarg dels segles. A més la història, la geografia i la presència del mar mediterrani ha contribuït significativament en la formació de la cultura actual.
Encara que hi ha un patrimoni cultural comú a tots els valencians, la marcada singularitat de les seues regions ha donat lloc a múltiples manifestacions culturals al llarg de tot el territori. Aquestes manifestacions han tingut reflex en tots els camps: les llengües i dialectes, la música, la gastronomia, etc.
Les llengües miniatura|Predominis lingüístics valencià (verd), i castellà (groc). miniatura|Sectors lingüístics del castellà al País Valencià. El valencià és definit com la llengua pròpia del País Valencià, segons el seu Estatut, i té caràcter oficial en ella juntament amb el castellà.
Valencià és la denominació històrica, tradicional i estatutària que rep al País Valencià la llengua catalana.
El seu domini lingüístic abasta històricament les comarques litorals, el pla central i les àrees muntanyenques del sud. Hui dia, a les grans capitals històricament valencianoparlants (i en qualsevol part del territori, si bé de manera no tan acusada), la presència del valencià està en decadència, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua en favor del castellà. No obstant això, en termes generals, ha experimentat una notable recuperació, ja que ha passat del 4% de valencians alfabetitzats el 1982 al 85% el 2001.[MAS, Manuel (direcció). Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Editorial Valencia, 1972. .]
Pel que fa al castellà, és llengua pròpia i tradicional dels municipis de les Comarques de l'Interior i sud-oest (amb algunes illes lingüístiques dins del territori lingüístic valencià al País Valencià). El castellà parlat, com a llengua pròpia d'aquestes comarques valencianes, presenta una sèrie de trets comuns o compartits -però també propis en alguns municipis- amb el que es parla a les regions frontereres d'Aragó, Castella - la Manxa i la Regió de Múrcia.
L'àmbit lingüístic del castellà a País Valencià, amb 9956 km², no es correspon amb cap divisió supramunicipal, i només en huit comarques tots els seus municipis són, històricament, castellanoparlants: l'Alt Millars, l'Alt Palància, els Serrans, el Racó d'Ademús, la Plana d'Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, la Vall de Cofrents i la Canal de Navarrés; a les comarques del Vinalopó i el Baix Segura, els municipis castellanoparlants comparteixen comarca amb municipis valencianoparlants.
La Llengua de Signes Valenciana (sigles: LSCV) és una llengua de signes utilitzada per més de 15.000 persones (la majoria sordes) al País Valencià. Segons alguns lingüistes, la LSCV i la llengua de signes espanyola (LSE) són dues variants d'una mateixa llengua mentre que, com ocorre amb la llengua de signes catalana, altres la defineixen com un dialecte que té un important grau de variació i, per tant, té suficient entitat com per tindre autonomia normativa.Signolingüística, FESORD. Valencia 1999. Diversos autores. .Un estudio lingüístico: Variación de las lenguas de signos en España., Steven Parkhurst y Dianne Parkhurst. Revista Española de Lingüística de Lengua de Signos (RELLS), Madrid 2001. Promotora Española de Lingüística (PROEL).
Esport Esports tradicionals valencians miniatura|Partida de Pilota Valenciana al Trinquet de L'Eliana. L'esport tradicional per antonomàsia és el joc de la pilota valenciana i existeix una selecció valenciana que participa en les competicions de pilota internacionals oficials. Aquest esport es practica en més de huit modalitats diferents, ja siga al carrer o al trinquet. Durant les partides, és típic que el públic es trobe envaint l'àrea de joc, i un o dos marxadors arrepleguen les apostes que fan per l'equip de blaus o pel de rojos, els únics colors utilitzats en la indumentària dels pilotaris. La importància que se li dona a aquest esport és tal que des de fa temps, a les escoles públiques, s'ih inclou com a matèria educativa, i la disponibilitat obligatòria d'un trinquet en les seues instal·lacions esportives.
Altre dels esports més característics és la colombicultura, o coloms esportius, que es va començar a practicar especialment a partir dels anys 20 del i es va estendre per tot el país, on s'entrena una raça pròpia de coloma, el butxó valencià. El motociclisme és altra de les pràctiques tradicionals considerades com a esportives, per a la qual es disposa del Circuit de Xest on es disputa el Gran Premi de la Comunitat Valenciana. També és tradicional el joc de la petanca, sobretot a les zones rurals.
Esports actuals Pel que fa als esports de masses, existeixen equips importants de futbol, principalment València CF, Vila-real CF, Llevant UE, Elx CF, Hèrcules CF, CE Castelló, CE Alcoià, Huracà València, Burjassot CF i Alacant CF. Altres dels esports olímpics en els quals es destaca és en el bàsquet, amb els equips València Basket i Lucentum Alacant. L'esport olímpic més important dels equips femenins és l'handbol, del que es van guanyar importants i nombrosos títols, amb equips com BM Altea o el desaparegut Calpisa Alacant, en la divisió d'honor estatal del qual, actualment més de la meitat dels clubs femenins són valencians.
A més del Circuit Ricardo Tormo de Xest, posseeix el Circuit Urbà de València, en el qual s'ha disputat el Gran Premi d'Europa de Fórmula 1 i carreres de GP2, entre d'altres, des de l'any 2008 fins a 2012. Aquest circuit és semipermanent, utilitza els carrers al voltant de la zona del Port America's Cup i també inclou alguns carrers dissenyats exclusivament per al mateix. Aquest port esportiu va ser construït amb motiu de la celebració de la America's Cup de vela celebrades el 2007 i 2010.
Festes Les Falles Les Falles són les festes majors de València. És una festa celebrada del 15 al 19 de març també en altres ciutats i pobles del País Valencià com Borriana, Benicarló, Alzira, Xàtiva, Sagunt, Gandia, Torrent o Elda, que ho celebra en setembre. També anomenades festes de Sant Josep, se celebren en honor de Sant Josep, patró dels fusters. Està catalogada com a festa d'Interés Turístic Internacional. La denominació de falles correspon a les construccions artístiques de materials combustibles en el seu conjunt, que representen figures conegudes com a ninots i composicions d'elements. Al llarg de la història els materials han evolucionat, però tradicionalment, aquests ninots eren de cera. Actualment les figures més voluminoses es fan de cartró pedra, ja que permeten formes més lleugeres i de major grandària.
La Fogueres de Sant Joan miniatura|Foguera del barri de les Carolines Altes. Les Fogueres de Sant Joan són les festes majors de la ciutat d'Alacant i estan declarades d'Interès Turístic Internacional. Els seus orígens són remots, però és el 1928 quan les festes prenen les seues característiques actuals impulsades per José María Py.José María Py biografia al web de les Fogueres A més de la ciutat d'Alacant, se celebra la festa de fogueres en altres localitats del sud del País Valencià com Benidorm, Sant Vicent del Raspeig, Xàbia, Denia i Sant Joan d'Alacant.
Amb el pregó, que té lloc el divendres anterior a la plantà, comencen els festejos. Del 17 al 20 de juny es planten les fogueres, que són monuments artístics de fusta, cartó, suro i pintura que contenen una profunda càrrega satírica. Quatre dies més tard es cremen després de llançar-se una monumental palmera de focs artificials des del turó del Benacantil, on es troba el castell de Santa Bàrbara, i que és visible pràcticament des de qualsevol punt de la ciutat. Cada Foguera representa una zona o barri de la ciutat.
Durant els dies de festa hi ha una extensa programació d'actes amb desfilades, cercaviles, despertades, cavalcades, ofrena de flors, corregudes de bous, mascletades, actuacions musicals, campionats esportius, etc. La festa es viu al carrer, on la gent pot menjar i ballar en les barraques i racons, i degustar la tradicional coca amb tonyina i les bacores. La festa compta amb la seua reina, la Bellea del Foc, triada entre les que l'any anterior van ser "Belleses" de cadascun dels 91 districtes foguerils.
Les Fogueres es cremen a Alacant la nit del 24 de juny, l'endemà a la nit de Sant Joan. A causa de la calor de la data i del foc, és una pràctica habitual que els bombers que controlen l'evolució del foc mullen amb l'aigua de les seues mànegues els assistents que ho sol·liciten.Explicació de la festa al web de les Fogueres
Els Moros i Cristians miniatura|Esquadra de la comparsa de cristians d'Elda. Any 2006. La festa de Moros i Cristians és una de les celebracions més genuïnes dins de l'ampli i ric compendi de celebracions festives de gran arrelament i tradició en tot el País Valencià, originàries de Cocentaina i presents a les Comarques Centrals i del Sud. Aquesta festa té un origen i una base profundament religiosa, que s'ha enriquit amb un clar component lúdic existent en qualsevol festivitat. No obstant això, és el seu component teatral i representatiu de la història el que la fa única en el seu gènere. La invasió i dominació musulmana a la península ibèrica durant diversos centenars d'anys va deixar una gran empremta en la societat medieval, que no va acabar amb el final de la Reconquesta dels regnes cristians a la fi del . El record de les gestes i llegendes bèl·liques contra els sarraïns i la posterior ona de cristianització de la població musulmana explica en gran manera el naixement d'aquesta festa: com un record gloriós de la Reconquesta i reforç de fe cristiana enfront de l'impiu, al temps que de record i reconeixement a l'innegable passat i cultura musulmana, que pervivia encara amb força en els segles posteriors. Així, en aquelles poblacions on, pel seu passat local, aquesta empremta va ser més profunda, van començar a forjar-se representacions teatrals i celebracions populars que amb el pas dels segles va adquirir la categoria de festa i la seua influència geogràfica es va expandir, especialment a poblacions veïnes de la comarca i d'ací a altres comarques veïnes. miniatura|Una Filada de les festes de Moros i Cristians de Sant Vicent del Raspeig. Els pobles que celebren els moros i cristians són: Ador, Albaida, Agost, Agullent, Aielo de Malferit, Aigües, Alaquàs, Albalat de la Ribera, Albatera, Alcoi, Alfafar, Alfarrasí, Almoradí, Altea, Aras de los Olmos, Asp, Atzeneta d'Albaida, Banyeres de Mariola, Barxeta, Bèlgida, Bellús, Bellreguard, Beneixama, Benetússer, Benidorm, Benigànim, Benilloba, Benillup, Biar, Bocairent, Bolbait, Callosa de Ensarriá, Callosa de Segura, Calp, el Camp de Mirra, Castalla, Castelló de la Ribera, Castelló de Rugat, Catarroja, Cocentaina, Confrides, Crevillent, Daimús, Dénia, El Campello, Elx, Elda, Fontanars dels Alforins, la Font d'en Carròs, la Font de la Figuera, Godella, Guardamar del Segura, Ibi, Llutxent, Miramar, Moixent, Montaverner, Montesa, Moraira, Montfort, Muro, Mutxamel, Nàquera, Novelda, l'Olleria, Oliva, Ontinyent, Oriola, Onil, Palma de Gandia, Paterna, Pego,Peníscola, Petrer, Quart de Poblet, Rafelguaraf, Sagra, Sagunt, Sant Vicent del Raspeig, Santa Pola, Salines, Saix, Serra, Sumacàrcer, Torrent, València, Vallada el Verger, la Vila Joiosa, Villena, Xàbia, Xera i Xixona.
La Magdalena miniatura|Gaiata. Les Festes de la Magdalena són les festes majors de Castelló de la Plana. En elles es commemora l'origen de la ciutat, on es recorda el trasllat de la ciutat des del pujol de la Magdalena fins al plànol fèrtil litoral el 1251. Tenen una durada de 9 dies i se celebren a partir del tercer dissabte de quaresma.
Durant la setmana, se celebren multitud d'actes, entre els quals, els més importants són els següents:
Mascletà, a les 14.00 a la Plaça del Primer Molí. Castells de focs, comencen al voltant de les 23.00, des de la zona del Pau Gumbau, al nord-est de la ciutat. Corregudes de bouss.