La verdad sospechosa és l'obra capital de Juan Ruiz de Alarcón. Va ser escrita entre 1618 i 1621, abans de la mort del rei Felip III, a qui la dedicatòria suposa viu.Montero, págs. 23-24. Willard F. King dona una data més exacta per a l'obra, escrita segons ella entre 1619 i 1620.King, pags. 169, 190. Segons l'estudi de Pedro Henríquez Ureña, va ser representada en 1624 i el seu text definitiu va aparèixer en la Segona part de les comèdies alarconianas, en 1634.Apud Revueltas, págs. 80-84.
És l'obra més famosa de l'autor, considerada una rondalla d'intenció moralista, encara que la majoria dels estudiosos plantegen una altra visió. La crítica a la mentida és la intenció dominant, però no pot catalogar-se com un text didàctic ni moralitzador.Revueltas, pàg. 135.
Argument L'obra està representada en Madrid, on don García, un mentider, coneix a Jacinta i a Lucrecia. El personatge principal està realment enamorat de donya Jacinta i, a fi de guanyar-la-hi, inventa tota una xarxa de mentides que li donen sentit a la història.Castro Leal, pàg. 57.
Anàlisi És la comèdia moralista més famosa d'Alarcón,Sobre la moralitat en aquesta obra vegeu a Fiore, King (págs 190-193) y Morton on cada personatge posseeix una determinada importància que ho fa diferent de la resta.Los favores del mundo, pág. 7. La verdad sospechosa, a la qual algunes interpretacions defineixen com a «ironia dels procediments teatrals en voga»,Los favores del mundo, pág. 12. és també una obra on triomfa la comèdia de caràcters sobre la comèdia d'embolics, perquè la trama gira entorn de ridiculitzar la figura del mentider don García, centre de tots els vicis.Castro Leal, pàg. 58. Hi ha altres estudiosos que analitzen a don García com a figura ambivalent. És al mateix temps un gallard galant enamorat que idealitza a la seva dama i ha de ser premiat amb el matrimoni; però és també una figura mentidera que ha de ser castigada.Simerka, págs. 187-205. Hi ha els qui pensen que el comportament de don García reflecteix la teoria dels humors de l'època, mostrant un desequilibri.Riley, págs. 193-216. Aquest desequilibri s'ha interpretat de diverses maneres. Per a alguns el protagonista sofreix de melancolia, causada pel seu amor idealitzant;Castells, págs. 93-101. mentre que altres ho analitzen com a figura que mostra un excés de còlera, que ho porten a tenir un excés d'imaginació, desitjant l'amor i la fama com en el cas de Heróstrato qui va cremar el temple de Diana a Efes per a ser conegut.De Armas, págs. 41- 55.
Tots els personatges, especialment don Beltrán, posseeixen un elevadíssim sentit de la moral, com era obligatori en l'època.Revueltas, pág. 81.Garza Cuarón, pág. 567. Això no significa, de cap manera, que Alarcón hagi intentat construir un drama didàctic d'acord amb els preceptes de la tragèdia; al contrari, els embolics de la comèdia es basen en la tolerància que molts personatges atorguen a les mentides de don García.Castro Leal, pàg. 59. Les múltiples interpretacions de l'obra han portat a l'estudi de les imatges astrològiques per a arribar a comprendre millor el text.Nadeau págs. 62-73.
És habitual considerar a La verdad sospechosa com el punt de maduresa literària d'Alarcón. Per a King, «Mai va crear Alarcon un personatge més memorable que don García ni una comèdia més punxant que La verdad sospechosa, alimentada sens dubte per la seva pròpia experiència dels enganys de la cort».King, pàg. 193. Segons la proposta de Castro Leal, amb aquesta obra arrenca el segon període del dramaturg, que té lloc entre 1613 i 1618 i que es caracteritza per comèdies de caràcter.Rodríguez Hernández, Dalmacio. «Espacios simbólicos en La verdad sospechosa de Juan Ruiz de Alarcón». México: UNAM, 2005. El plantejament i la nitidesa de la història no difereixen en molt de les comèdies urbanes del Segle d'Or, perquè el conflicte es teixeix exclusivament entorn d'un tema i a un personatge central.Rodríguez Hernández, págs. 168-170.
L'obra inclou a la Universitat de Salamanca com a escenari principal, a més de Madrid. Això podria deure's a una preferència d'Alarcón pels espais universitaris, ja que don García, el protagonista, presenta molts vicis ocasionalment atribuïts als estudiants. Aquest punt es reforça a partir del tercer acte, quan inicia el clímax de la història.Rodríguez Hernández, págs. 171-178.
A La verdad sospechosa Alarcón exposa la crisi de valors de l'aristocràcia, a fi que els seus membres puguin corregir-se. Podria llegir-se en això una intenció autobiogràfica: l'autor ha estat víctima de maltractaments i menyspreus per part de diversos aristòcrates, per la qual cosa, a manera de revenja, decideix ridiculitzar-los en un teatre irònic. Aquest sistema ètic i moral regenera pràcticament tota la dramatúrgia del seu temps, alhora que reestructura el gènere de la Comèdia Nova.Garza Cuarón, pág. 581.
Referències
Bibliografia ARELLANO, Ignacio, El teatro en la Hispanoamérica colonial, Madrid, Iberoamericana, 2008. BUXÓ, José Pascual, Permanencia y destino de la literatura novohispana: historia y crítica, México, UNAM, 2006. . CASTELLS, Ricardo. «García's Love Melancholy and the Banquet Scene in Ruiz de Alarcón's La verdad sospechosa», Bulletin of the Comediantes 45 (1993), págs. 93-101. CASTRO LEAL, Antonio, Cuatro comedias, México, Porrúa, 1961. . DE ARMAS, Frederick A., «The Burning at Ephesus: Cervantes and Alarcón's La verdad sospechosa», Studies in Honor of Gilbert Paolini, ed. Mercedes Vidal Tibits. Newark, Delaware: Juan de la Cuesta, 1996, págs. 41- 55. FERNÁNDEZ, Sergio, Los empeños: ensayos en homenaje a Juan Ruiz de Alarcón, México, UNAM, 1998. . FIORE, Robert L. «The Interaction of Motives and Mores in La verdad sospechosa, Hispanófila 61 (1977), págs. 513-27. GARZA CUARÓN, Beatriz, Historia de la literatura mexicana: desde sus orígenes hasta nuestros días, vol. 2, México: Siglo XXI, 1996. . GONZÁLEZ MÁS, Ezequiel, Historia de la literatura española, vol. 3, Madrid: La Editorial, 1989. . JOSA, Lola, El arte dramático de Juan Ruiz de Alarcón, Madrid, Reichenberger, 2003. . KING, Willard F., Juan Ruiz de Alarcón: letrado y dramaturgo, México: Colegio de México, 1989. MARTÍNEZ BLASCO, Ángel, «Estudio preliminar», Quien mal anda en mal acaba, Madrid, Reichenberger, 1993. . MONTERO, José, «Introducción biográfica y crítica», La verdad sospechosa, Madrid, Castalia, 1999. . NADEAU, Carolyn. «Star-Crossed Love: Spheres of Reality in Ruiz de Alarcón's La verdad sospechosa» en A Star-Crossed Golden Age: Myth and the Spanish Comedia, ed., Frederick A. de Armas. Lewisburg: Bucknell Univ. Press, 1998, págs. 62-73. PARR, James A. «Virtus, Honor, Noblesse Oblige: La verdad sospechosa and Las paredes oyen as Companion Pieces», After Its Kind. Approaches to the Comedia, eds. Matthew D. Stroud, Anne M.Pasero y Amy R. Williamsen, Kassel, Reichenberger, 1991, págs. 22-36. REVUELTAS, Eugenia, El discurso de Juan Ruiz de Alarcón, Morelia, El Colegio de Michoacán, 1999. . RILEY, E. C., «Alarcón's E. C. Riley, Alarcón's mentiroso in the Light of Contemporary Theory of Character», Hispanic Studies in Honour of I. González Llubera, ed. R. O. Jones. Oxford: 1959, págs. 193-216. SIMERKA, Barbara. «Dramatic and Discursive Genres: La verdad sospechosa as Problem Comedy and Marriage Treatise», El Arte Nuevo de Estudiar Comedias: Literary Theory and Golden Age Drama, ed. Barbara Simerka. Lewisburg: Bucknell University Press, 1997, págs. 187-205. VEGA, Germán, «Estudio», El acomodado don Domingo de Don Blas, segunda parte, una comedia, Madrid, Reichenberger, 2002. . WHICKER, Jules, The Plays of Juan Ruiz de Alarcón, London: Tamesis, 2003.
Enllaços externs La verdad sospechosa sl Projecte Gutenberg.
Categoria:Obres de teatre en castellà Categoria:Obres del segle XVII