fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de les fórmules noucentistes.
La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els poemaris Cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista), Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.
Biografia Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners, fill de Francesc de Paula Espriu i Torras, un home de caràcter obert, sociable i lliurepensador, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona i que exercia de notari, i Escolàstica Castelló i Molas, una dona tímida, discreta i molt religiosa. miniatura|Casa natal de Salvador Espriu al carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, 26, de Santa Coloma de Farners A causa de la feina del seu pare, la família, originària d'Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. En aquest poble de la comarca de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, on van néixer les dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa. Gràcies a la bona situació econòmica per la feina del seu pare, es podien permetre un servei domèstic format per una cuinera, tres minyones i un xofer, i mantenir la casa d'estiueig al carrer de la Perera d'Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars.
El jove Salvador era un nen que se'l descriu com entremaliat i juganer. Va realitzar els pàrvuls a l'Escola Montessori i l'educació primària a l'Escola alemanya. Els moments més feliços, els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i es passava el dia rondant per la vila. Els llocs que més freqüentava eren, en primer lloc, la casa de les germanes Draper, amigues de la família, que sempre obsequiaven els nens amb caramels i xocolata. Un altre lloc que visitava era la casa de la seva tia Maria Castelló, que tenia en una paret de casa seva sis gravats sobre la història bíblica d'Esther, dels quals tragué la idea d'escriure més endavant Primera història d'Esther. Un dels llocs on anava a jugar era can Rogés, casa veïna on vivien uns ferrers que tenien dos fills més o menys de la seva edat. També es distreia anant a la platja o al Mal Temps, turó que es troba a llevant de la vila.
A principis de la dècada del 1920 la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada: els cinc germans van agafar alhora el xarampió i Maria Isabel en morí després d'una terrible complicació neurològica. També Salvador en patí una greu complicació pulmonar -un empiema-, amb una recuperació molt lenta i una intervenció quirúrgica per la qual va haver de passar molt de temps al llit. Per afavorir la recuperació el van portar a Viladrau, on el pare adquirí la casa anomenada "Can Ganyotes".
Dos anys després de la mort de Maria Isabel, el 1926, el seu germà gran, Francesc, va morir en caure al port d'Arenys, que estava en obres. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar la vida. De nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat, sempre amb el perill de recaure, obligat a passar llargues temporades al llit. A causa d'aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de tota mena de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i d'història antiga.
Primeres obres L'any 1929, als quinze anys, va publicar el seu primer llibre, Israel, escrit en castellà. L'edició, de només cent exemplars que no eren per a vendre, la va pagar el seu pare. Aquesta obra són estampes de l'Antic Testament, de manera que queda demostrat el profund coneixement que tenia de les escriptures.
L'octubre de 1930, quan tenia disset anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona per realitzar les carreres de dret i filosofia i lletres. Allà conegué tres de les seves millors amigues al llarg de tota la vida: Amàlia Tineo, Mercè Montañola i Lola Solà, i també establí un llaç d'amistat molt fort amb l'escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel. En aquells moments, la vida a la universitat estava molt animada, ja que s'acabava de sortir de la dictadura i el país s'encaminava cap a la República, que es proclamà l'abril del 1931.
Tot i que treia unes notes immillorables en les dues carreres que feia paral·lelament, li agradaven molt més les lletres que el dret. Aquesta passió el portà a escriure El doctor Rip, la seva primera novel·la en català, publicada el febrer de 1931. Al cap de poc temps, va escriure la seva primera obra teatral publicada, La revolta dels sants, una peça humorística ambientada a Arenys de Mar. L'any 1932 va sortir a la venda Laia, que és una novel·la curta inspirada bàsicament en l'Arenys del . El 1970 fou portada al cinema, dirigida per Vicent Lluch i interpretada per Núria Espert i Francisco Rabal.
El 1933, va participar en el famós creuer de 48 dies de 200 universitaris (estudiants i professors) per la Mediterrània, organitzat per Fernando Giner de los Ríos, ministre d'Instrucció Pública de la República. El viatge va acostar-lo més als clàssics i va refermar la seva passió per l'egiptologia.
El 1934 va publicar Aspectes, obra que va servir per a aglutinar tota la crítica en contra seu. També aquest any va presentar Els avets, obra amb què va aconseguir el seu primer premi literari: el guardó de la Generalitat de Catalunya en els X Jocs Florals de l'Ateneu Arenyenc. Aquests anys, els estius i les vacances de Setmana Santa en lloc de realitzar-los a Arenys de Mar els passaven sobretot a Viladrau, poble on el seu pare havia comprat una finca de Puig i Cadafalch per tenir cura de la seva salut.
L'any 1935 va publicar el llibre Miratge a Citera, que li va servir per reconciliar-se amb la crítica. Era una novel·la curta amable, banal, que seguia els cànons de l'època. També va presentar el llibre Ariadna al laberint grotesc, crítica sarcàstica de tot el que el rodejava.
Salvador Espriu, per l'etapa en què inicià la seva trajectòria literària i pel fet que aquesta es veié estroncada per la Guerra Civil, és inclòs dins la generació del 36.
Guerra Civil Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de lletres clàssiques, que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment, però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials. Durant aquesta època negra va seguir escrivint per evadir-se de l'entorn, de manera que l'any 1937 es va publicar Letizia i altres proses. Els tràgics esdeveniments el van fer caure en una profunda crisi; creia que el millor que es podia fer era un pacte entre els dos bàndols per acabar la matança. A més a més, l'any 1938 va morir Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amic al qual tenia molt d'afecte, i que li havia dedicat el seu poemari pòstum Imitació del foc. Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona va veure la mort de Catalunya. Un mes després d'aquesta entrada va escriure la peça teatral, Antígona, per parlar del tema clàssic de la lluita entre germans, fet que és el que considerava que havia passat a Catalunya i Espanya amb la Guerra Civil espanyola.
El seu pare va morir l'abril del 1940 i la seva notaria va passar a mans d'Antoni Gual Ubach. Espriu va entrar a treballar-hi per poder fer-se càrrec de la família. Aquesta feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps lliure per poder llegir o escriure. Es va haver de quedar en el despatx durant vint anys, que ell descriu com "els més durs i amargs de la meva vida". Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior, és a dir, que malgrat restar al país pateix una ignorància i restriccions semblants a les que van patir els que s'exiliaren.
En aquella època en què molts escriptors van passar-se a la llengua castellana, Espriu es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria "impossible rebre cap mena de reconeixement literari". A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d'aquestes dues idees, l'any 1946 apareix el seu primer llibre de poemes, El cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de Sinera. El llibre explica l'entorn en què es va criar de petit per recordar moments agradables de la seva infantesa, moments que mai no tornaran. Perdudes totes les il·lusions, només l'espera la mort.
Entre 1947 i 1948 va escriure la peça teatral Primera història d'Esther, amb un llenguatge molt ric i treballat per mostrar la riquesa que es perdria si el català desapareixia. L'obra és una adaptació del Llibre d'Esther de la Bíblia, però que transcorre com una representació de titelles en el mític "jardí dels cinc arbres", a la casa d'Arenys. La història d'Esther permet a Espriu establir un paral·lelisme entre les tribus jueves que l'heroïna salva de la tirania i la situació del poble català. L'obra va ser molt ben acceptada en els reduïts cercles de la cultura catalana.
Salvador Espriu va participar en la vida clandestina de la literatura catalana de la immediata postguerra. Aquests anys, els considerava una època terrible, dintre dels quals només se n'escapaven les estades d'estiu a Arenys de Mar, que passava amb la família.
El 7 d'agost de 1950 la seva mare va morir de càncer, fet que va significar un cop molt fort per a l'escriptor, ja que l'estimava i admirava molt. Entre els anys 1952 i 1955 va publicar quatre llibres de poemes: Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint, llibre pel qual el van guardonar amb el Premi Lletra d'Or. En les quatre obres, tot i tractar temàtiques diferents, com poden ser passejar-se amb Dant per l'infern i el purgatori o viatjar pel Mediterrani seguint l'estil d'Ulisses, sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el que ell estima acabarà desapareixent i caient en l'oblit. Aquí la seva poètica es converteix en una meditació sobre la mort.
Es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però afirmava que se sentia atret per la religió. Va voler morir catòlicament, per respecte a la seva mare, i durant les dècades dels cinquanta i seixanta anava a missa a Arenys.
L'any 1957 va publicar Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres proses, en què inclou un estudi de l'obra del seu amic difunt. El 1960 apareix La pell de brau, llibre de poemes que tractava la situació de Catalunya sota el jou franquista, que tingué una acollida molt bona entre els joves intel·lectuals, que van agafar uns quants versos del llibre com a símbols de la resistència. El llibre no fou mai censurat, malgrat que contenia la frase «No pot escollir príncep qui vessa sang».
L'any 1960 pot deixar la notaria Gual i passa a fer unes incertes feines d'assessorament a la mútua mèdica que dirigeix el seu germà Josep.
«Poeta del poble» miniatura|Instal·lació sobre Espriu a la Biblioteca de l'Antiga Fàbrica Roca Umbert de Granollers