El santuari de La Mare de Déu de Montserrat d'Oriola (Baix Segura, País Valencià) està situat extramurs de la ciutat al barri denominat raval Roig o Rabaloche. Alberga a la patrona de la ciutat i la seua història es troba indissolublement unida a la mateixa des d'abans de la seua reconquesta pels cristians. La seua arquitectura pertany al barroc amb influències del neoclàssic.

Pascual Madoz descriu el santuari en el seu Diccionari Geogràfic Estadístic Històric de 1845 com el més important de la ciutat d'Oriola: «La de La Mare de Déu de Montserrat és sens dubte la de més importància; ja per la seua antiguitat, ja per la grandiositat de l'edifici; la seua imatge es venerava en temps dels sarraïns pels cristians reunits al raval Roig i església de Sant Joan sota el títol de La nostra Senyora de la Porta, i per temor d'alguna profanació va ser amagada sota una campana i oposada per l'any 1306. Els catalans que van poblar la ciutat després de la conquesta, la van titular de Montserrat, i encara que els monjos de Catalunya de la seua ordre es van oposar a això, ho va decidir a favor d'Oriola el papa Sixt IV en 12 d'agost de 1483. D'antuvi li van edificar una ermita al mateix lloc que va ser trobada, que és el mateix que va ocupar l'esmentada parròquia de Sant Julià, i que encara es conserva en una de les capelles de la nova església; aquesta es va construir a mitjan traient la seua porta i façana principal a la plaça del mateix nom. És tan capaç, que sobre una gran nau té sis capelles per cada costat amb els seus respectius altars, sostenint els seus quatre torals una gran i bella mitja taronja; el retaule de l'altar major és de fusta, si bé una obra completa. Té orgue, púlpit, sagristia molt espaiosa i dues torres principals de carreu, amb una de provisional que sosté tres campanes. En aquesta ermita hi ha fundada una confraria composta de major dels habitants de la ciutat, la seua horta i camp: la imatge és la patrona de la població, i quan ocorre alguna calamitat pública es porta en processó a la catedral, on es col·loca al costat de l'altar major. Tots els anys se celebra la seua festivitat i novenari en aquesta catedral, que principia en 8 de setembre fent repic de campanes, focs artificials i altres diversions públiques».

Cronologia L'origen de la Mare de Déu de Montserrat, a l'advocació de la qual es dedica el santuari, no està provat, però existeixen tradicions diverses sobre aquell. Una d'elles apunta al fet que va ser esculpida per Sant Nicodem i portada a Oriola per Sant Trifó (deixeble de Sant Jaume Apòstol), una altra és una crònica que assevera que van ser els gots i que aquests van construir una capella per a la seua devoció.

La veritat és que quan Oriola va ser presa pels musulmans ja existia la parròquia de Sant Julián on es venerava la imatge de la Porta, que és la mateixa que hui venerem sota l'advocació de Montserrat.

La imatge va ser amagada durant aquesta ocupació i una vegada reconquistada, els cristians van decidir buscar la imatge de la Mare de Déu. Un manuscrit de 1310 relata que en aquest any, el subterrani so d'una campana, va ser sentit durant tres nits consecutives al peu de la muntanya del castell en la seua part occidental, enfront de la llera del riu Segura.

Foradant la penya, van trobar la imatge de la Mare de Déu de fusta d'olivera de 42 cm d'altura i asseguda en una cadira que, en ser trobada, segons diversos manuscrits, tenia un xiquet a la seua mà que tenia un ocell en els seus dits i estava vestit d'encarnat amb mantell blau.

Per sorteig entre les denominacions proposades per les colònies de catalans, valencians i aragonesos residents a la ciutat, va eixir el nom de Montserrat. Posteriorment els pares benets del convent de Montserrat de Catalunya van sostindre un plet pel títol de la imatge. Per sentència del papa Sixt IV, el 12 d'agost de 1483 va ser castellanitzat el nom a Monserrate i creada una advocació nova.

A partir d'aquest moment, el seu primer santuari tenia el seu altar major al lloc que ocupa la capella de Crist actual. Darrere d'aquesta s'observa una concavitat a la muntanya feta a pic que es diu cova de la Mare de Déu i és el lloc on va estar oculta la imatge.

El 15 d'agost de 1748 un terratrèmol va causar l'esfondrament de gran part del temple, de manera que la imatge de la Mare de Déu de Montserrat va ser traslladada a la catedral. A l'abril de l'any 1750, quan era bisbe d'aquesta Diòcesi Juan Elías Gómez de Terán, es van començar les obres de l'actual temple sobre l'anterior, les quals van acabar-se en 1775. En 1776, va tornar la imatge a la nova església.

Durant els segles  i següents es va acréixer la devoció popular fins a ser declarada, a principis del , copatrona de la ciutat, fet que va ser confirmat canònicament per la Santa Seu en 1920.

Descripció de l'immoble Temple La nova església és de planta de creu llatina i conserva restes del primitiu temple en el costat de l'evangeli del creuer, on es conserva el retaule original del en la capella de la Troballa.

L'antic temple de Sant Julià va tindre orientació est-oest, el presbiteri es trobava en aquesta orientació, i l'accés quedava en posició oposada, a llevant. Mitjançant aquesta posició es podia aconseguir la comunicació amb l'antiga casa de Misericòrdia, hui desapareguda, que estava a continuació del santuari.

En el lloc de la troballa de la imatge de la Mare de Déu amb el Xiquet es va erigir un temple de reduïdes dimensions a manera d'ermita.

Durant el , es va construir un nou temple ja de majors dimensions, orientat del nord a sud, que s'articulava arran de la gruta on segons la tradició va ser trobada la Mare de Déu, el qual ocuparia aproximadament l'espai que comprén des d'aquesta capella fins a la qual hui dia és la porta lateral que funcionava aleshores com a portada principal de l'església.

Al va haver-hi un gran terratrèmol que va fer afeblir l'estructura del temple construït el S. XVII. Aprofitant el temple barroc, es va contraposar la nau central actual i es va utilitzar l'antiga nau central com a creuer de la nova. L'actual edifici suposa un conjunt de més de 2.500 metres quadrats compost per nau central amb 8 capelles laterals, creuer, capella major, dues portades: una de principal i una altra de lateral, ambdues d'estil neoclàssic.

El disseny de la nova nau central va ser realitzat per l'italià Bernadino Rippa i va ser promogut pel gran bisbe Juan Elías Gómez de Terán, l'escut episcopal del qual campeja en un dels murs laterals del temple.

La planta de l'edifici que constitueix el temple actual està inscrit un rectangle, l'eix longitudinal del qual té orientació nord-sud, mentre que l'accés està situat en la posició meridional. Té nau única dividida en cinc trams. Els alçats alternen les obertures, rematats mitjançant arcs de mig punt, amb els pilars massissos que arranquen d'un sòcol de pedra negra, als quals s'adossen pilastres amb capitell d'ordre corinti. Per damunt hi ha un potent entaulament amb el fris adornat, queda rematat per mitjà d'una cornisa de vol considerable. L'espai es tanca mitjançant una volta de canó correguda articulada mitjançant arcs torals que coincideixen amb l'eix de les pilastres. En la volta s'instal·len les llunetes que permeten l'obertura de les finestres, necessàries per a la il·luminació interior.

El tram de la nau té capelles laterals, situades entre contraforts, que al seu torn queden comunicades entre si mitjançant estretes perforacions practicades en els esmentats elements estructurals portants. Dels cinc trams en què es divideix la nau, el primer al costat de l'accés és més estret; allí les capelles laterals van ser substituïdes per les torres en forma de prisma quadrat, on se situen les campanes en un cos superior de les mateixes.

Les capelles laterals tenen planta quadrada. Cadascuna té al fons un altar en forma de retaule. La capella del costat de llevant, situada al costat del creuer conserva la porta que en el seu moment connectaria amb l'esmentada Casa de Misericòrdia.

El creuer ofereix major amplitud. aquest espai és coronat amb una cúpula de mitjana taronja, que recolza directament, sense la transició del tambor, sobre els quatre arcs torals. L'intradós està treginat, mitjançant una divisió que rememora la disposició a les cúpules de l'antiguitat de Roma, especialment el Panteó.

Al presbiteri es troba la capella major. L'altar major és un enorme retaule, esculpit per José Puchol en la segona meitat del .

La nau transversal es remata mitjançant volta de canó seguit articulada pels arcs torals. La de ponent correspon a l'antic edifici de Sant Julià, en la testera del qual es troba el retaule que presideix aquesta capella.

Al costat d'aquesta capella darrere del presbiteri es troba la sagristia composta de diverses estances. Una d'elles és una nau longitudinal formada per volta de canó seguit articulat pels arcs torals. Dona pas a una capella, la il·luminació de la qual entra per les finestres situades a l'espai interior dels arcs torals, sobre els quals, al seu torn, descarrega una cúpula de mitja taronja, en la qual fa especejament de huit nervis. Les parets estan arrebossades en guix blanc, pintat mitjançant sanefes lineals i motius vegetals de color blau, amb alguns retocs en groc i cornises marbrades.

Adossada al presbiteri de la nau principal es troba una escala de certa amplitud, formada per dos trams en angle, que condueix a les sales superiors on es troba el cambril nou de la Mare de Déu de Montserrat. Al costat d'ell es troben diverses estances i la capella alineada amb l'eix de la nau principal. Aquesta capella disposa d'un altar amb gran profusió decorativa barroca, paviment ceràmic policromat i decoració en fusta i escaiola.

Les pilastres del temple es troben decorades per una col·lecció de pintures a l'oli de finals del S. XVII i principis del S. XVIII atribuïdes a Marcos Valero, pintor de cambra del rei Carles II de Castella.

El Retaule de la Capella de la Troballa Es troba en la capella de la Troballa, està datat en 1690 i és d'estil barroc. En la seua part inferior es troba la cova on es va trobar la Mare de Déu i en el seu cambril se situava l'antiga Mare de Déu de Montserrat.

El retaule consta de predel·la i dos cossos superiors, el primer dividit en tres carrers estructurats per columnes salomòniques i el segon cos compost per un carrer rematat per un frontó partit amb l'emblema de la Mare de Déu de Montserrat.

En la predel·la es troben els llenços del naixement de Crist i L'Adoració dels Reis, obres del . Al centre s'obri un arc que dona accés a la cova de la Troballa, que conté la imatge de la Mare de Déu a l'interior de la campana. El retaule es divideix en tres carrers, separats per columnes salomòniques, els carrers laterals del qual compten amb un pis i el central amb dos i àtic.

Al carrer central del primer cos es troba un gran buit on recau el cambril de planta poligonal, en el qual en l'actualitat es venera la imatge del Crist de la Bona Mort.

Als carrers laterals es troben les imatges de Sant Ramon i Sant Pasqual, adquirides en 1946. En el cos superior se situa el llenç «La Coronació de la Mare de Déu» flanquejat per columnes salomòniques.

La capella posseeix una estructura quadrangular coberta amb una cúpula sense tambor, amb cupulí, recolzada sobre petxines ornamentadas. Consta d'un retaule barroc que emmarca el cambril originari de la Mare de Déu, al qual s'hi accedeix, després de travessar una porta posterior situada a la sagristia, per una escalinata que conté un conjunt de revestiment de rajola valenciana dels SS. XVII-XVIII