miniatura|Potsdamer Platz, Berlín Renzo Piano (Gènova, 1937), és un arquitecte italià. Guanyador del Premi Pritzker i un dels arquitectes més prolífics de les últimes tres dècades. Va estudiar la il·luminació natural per mitjà del sostre en algunes fàbriques d'Olivetti i creà el pavelló de la Indústria italiana a Osaka (1970).
Entre els seus edificis destacats destaquen el Centre Georges Pompidou de París (amb Richard Rogers, 1977), The Shard a Londres (2012), el Museu Whitney d'Art Americà de la ciutat de Nova York (2015), Istanbul Modern a Istanbul (2022) i el Centre Cultural de la Fundació Stavros Niarchos a Atenes (2016). Va guanyar el Premi Pritzker d'Arquitectura el 1998.
El seu taller d'arquitectura (Renzo Piano Buiding Worshop) té la seu als afores de Gènova.
Piano és Senador vitalici al Senat italià des del 2013.
Biografia i primers edificis Piano va néixer i es va criar a Gènova, Itàlia, en una família de constructors. L'avi havia creat una empresa de maçoneria, que havia estat ampliada pel seu pare, Carlo Piano, i els tres germans del pare: Fratelli Piano. L'empresa va prosperar després de la Segona Guerra Mundial, construint cases i fàbriques i venent materials de construcció. Quan el seu pare es va jubilar, l'empresa va ser dirigida pel germà gran de Renzo, Ermanno, que va estudiar enginyeria a la Universitat de Gènova. Renzo va estudiar arquitectura a la Universitat de Florència i a la Universitat Politècnica de Milà. Es va graduar el 1964 amb una tesi sobre coordinació modular (coordinazione modulare) supervisada per Giuseppe Ciribini i va començar a treballar amb estructures lleugeres experimentals i refugis bàsics.
Piano va ensenyar a la Universitat Politècnica des de 1965 fins a 1968, i va ampliar els seus horitzons i habilitats tècniques treballant en dues grans empreses internacionals, per a l'arquitecte modernista Louis Kahn a Filadèlfia i per a l'enginyer polonès Zygmunt Stanisław Makowski a Londres. Va completar el seu primer edifici, la fàbrica IPE de Gènova, l'any 1968, amb una coberta d'acer i polièster reforçat, i va crear una membrana contínua per a la coberta d'un pavelló a la Triennal de Milà el mateix any. El 1970, va rebre un primer encàrrec internacional, per al Pavelló de la Indústria Italiana per a l'Expo 70 d'Osaka, Japó. Va col·laborar amb el seu germà Ermanno i l'empresa familiar, que va fabricar l'estructura. Era lleuger i original compost d'acer i polièster reforçat, i semblava alhora artístic i industrial.
L'estructura d'Osaka de 1970 va ser molt admirada per l'arquitecte britànic Richard Rogers, i el 1971 els dos homes van decidir obrir un despatx conjunt, Piano and Rogers, on van treballar del 1971 al 1977. El primer projecte de la firma va ser l'edifici administratiu de B&B Italia, una empresa italiana de mobles, a Novedrate a la província de Como. Aquest disseny comptava amb un contenidor suspès i una estructura de suport oberta, amb els conductes per a la calefacció i l'aigua a l'exterior pintats de colors vius (blau, vermell i groc). Aquestes característiques inusuals van atreure una atenció considerable en el món de l'arquitectura i van influir en l'elecció dels jurats que van seleccionar Piano i Rogers per dissenyar el Centre Pompidou.
Vida professional i personal Piano va fundar el Renzo Piano Building Workshop (RPBW) el 1981. El 2017 tenia 150 col·laboradors en oficines a París, Gènova i Nova York.
L'any 2004 va esdevenir responsable de la Fundació Renzo Piano, dedicada a la promoció de la professió d'arquitecte. Des del juny de 2008, n'estableix la seu al despatx d'arquitectura a Punta Nave, prop de Gènova.
Després de la seva nominació com a senador vitalici el 2013, un honor limitat a cinc càrrecs per l'únic regal del president italià, Renzo Piano va crear un equip de joves arquitectes anomenat G124 la missió dels quals és treballar en la transformació dels afores de les principals ciutats d'Itàlia. Els membres de l'equip reben el sou del senador Renzo Piano i canvien cada any mitjançant una selecció pública. S'han desenvolupat projectes a Torí, Milà, Pàdua, Venècia i Roma.
Piano resideix a París amb la seva segona dona Milly i quatre fills, Carlo, Matteo, Lia —de la seva primera dona— i Giorgio.
Des d'abril de 2023 és membre de la junta directiva de la Fundació Agnelli.Marta Cartabia, Renzo Piano e Andrea in the Fondazione Agnelli's Board of Directors
Obres representatives El Centre Pompidou i els primers projectes 1973–1977 L'any 1971, Piano, de trenta-quatre anys, i Richard Rogers, de trenta-vuit, en col·laboració amb l'arquitecte italià Gianfranco Franchini, van competir amb els principals despatxos d'arquitectura dels Estats Units i Europa, i van rebre l'encàrrec del projecte més prestigiós a París, el Centre Georges Pompidou, el nou museu nacional francès d'art del al barri de Beaubourg . El guardó va sorprendre al món de l'arquitectura, perquè els dos eren poc coneguts, i no tenien experiència amb museus o altres grans estructures. El New York Times va declarar que el seu disseny «va capgirar el món de l'arquitectura». Més literalment, va capgirar l'arquitectura, ja que al nou museu, l'aparent marc estructural de l'edifici i els conductes de calefacció i aire condicionat eren visibles i a l'exterior, pintats amb colors vius. L'escala mecànica, en tub transparent, travessava la façana en diagonal. L'edifici va tenir un èxit sorprenent i va transformar completament el caràcter d'una secció comercial deteriorada prop del Marais de París, i va convertir Piano en un dels arquitectes més coneguts del món.
Els mitjans van batejar l'estil de l'edifici com a alta tecnologia, però això va ser discutit posteriorment per Piano. «Beaubourg» , va dir, «era una màquina urbana alegre, una criatura que podria haver sortit d'una novel·la de Jules Verne, una mena de vaixell estrany en dic sec… És una doble provocació; un repte per a l'academicisme, però també una paròdia de la imatgeria de la tecnologia del nostre temps. Considerar-lo com un objecte d'alta tecnologia és un error».
Col·lecció Menil (1981–1987) El 1977 Piano va acabar la col·laboració amb Rogers i va començar una nova col·laboració amb l'enginyer Peter Rice, que havia col·laborat en el disseny del Centre Pompidou. Van establir les oficines a Gènova. Un dels seus primers projectes va ser un pla per a la rehabilitació de l'antic port d'Òtranto d'un lloc industrial a un atractiu comercial i turístic (1977). El seu primer edifici important va ser la Col·lecció Menil, al museu d'art del col·leccionista d'art Dominique de Menil. Els requisits principals del propietari van ser aprofitar al màxim la llum natural als interiors. Piano va escriure: «Paradoxalment, la Col·lecció Menil, amb la seva serenitat, la seva calma, la seva discreció, és molt més moderna, científicament parlant, que la Beaubourg». L'edifici de la Col·lecció Menil, amb senzilles formes cúbiques grises i blanques, és el contrari estilístic del Centre Pompidou. Les innovacions tecnològiques no es van expressar a la façana, sinó en els sistemes d'alta tecnologia però discrets de persianes i mampares i aire condicionat que permetien la màxima il·luminació alhora que protegien de la intensa calor i la llum solar de Texas.
Port Vell de Gènova (1985–2001) i fàbrica Lingotto a Torí (1983–2003) A mitjans dels anys vuitanta Piano i la seva firma van assumir una gran varietat de projectes, fent servir la tecnologia més avançada disponible, però, a diferència del Centre Pompidou, d'una manera més discreta. El pavelló portàtil per a IBM (1983–1986) en va ser un exemple; dissenyat amb Peter Rice, és un túnel portàtil lleuger per a exposicions. Era compost per una sèrie de piràmides de policarbonat sostinguts per un marc de fusta, i es podia transportar en un camió. Va ser dissenyat per integrar el paisatge exterior a les exposicions de l'interior. Va dissenyar dos grans projectes de reconstrucció al nord d'Itàlia; la reanimació de l'antic port de la seva ciutat natal, Gènova, i la reconversió i modernització de la gegantina i històrica fàbrica FIAT a Torí, Itàlia. Per a la fàbrica de Fiat Lingotto, va conservar l'enorme estructura principal, inclosa la famosa pista de prova ovalada per a automòbils al terrat, però hi va afegir noves estructures, com ara una sala de concerts sota l'edifici, un heliport i un centre de conferències amb cúpula de vidre al terrat. Durant dues dècades va continuar modificant i eixamplant-lo sense destruir el nucli històric de l'edifici. El més recent va ser un museu per a la col·lecció d'art del cap de Fiat Giovanni Agnelli en una elegant caixa de vidre i acer enfilada al terrat, com si fos a punt d'enlairar-se; va rebre el sobrenom de «Volta del banc volador».
Piano també va realitzar un ampli programa de dinamització de l'antic port de Gènova per transformar-lo d'una zona industrial degradada en un centre cultural i d'atracció turística. Va allargar carrers per donar accés al port, va transformar antics edificis portuaris en edificis culturals i comercials, va afegir-hi una biblioteca, un aquari i un auditori, un jardí botànic en cúpula de vidre i una grua gegant multibraç, modelada a partir de les antigues grues de el port, que puja els visitants a l'aire per a una vista del port.
A més, va dissenyar la nova seu de la seva firma, el Renzo Piano Building Workshop (1989–1991), en una sèrie de terrasses esglaonades que pengen sobre el Mediterrani a l'oest de la ciutat. S'hi accedeix amb un vagó funicular de vuit passatgers que puja i baixa pel vessant del turó.
Centre comercial The Whale de París Bercy 2 (1990) The Whale Bercy 2 és un centre comercial amb setanta botigues i 36.000 m² situat al municipi de Charenton als afores de París, al llarg de la riba del riu Sena i la ronda Périphérique.
Inaugurat el 24 d'abril de 1990, l'edifici és només la tercera obra d'arquitecte després del Centre Pompidou. L'estructura ciclòpia de fusta, coberta amb 27.000 rajoles d'acer inoxidable setinat i perforada amb òculs per deixar passar una llum aèria, és completament innovadora. La curvatura que segueix el gir d'una rampa a la carretera de circumval·lació evoca una gran aeronau, d'aquí els sobrenoms El Zeppelin o La Balena.
Projectes finalitzats 1991-2000
Creuers de classe Crown (1989–1991) A mitjan anys 1980, Sitmar Cruises va començar una sèrie de creuers per al mercat nord-americà. En aquell moment es va encarregar un vaixell, el Sitmar Fairmajesty, per a la drassana francesa Chantiers de l'Antlantique. El govern italià a través de Fincantieri va exigir que els següents vaixells de Sitmar es construïssin a Itàlia. Piano va rebre l'encàrrec de dissenyar-les. Piano va dissenyar una forma exterior que s'assembla a un dofí. La Crown Princess va ser lliurada a el 1990 i la Regal Princess va seguir un any més tard.
Aeroport internacional de Kansai (1991–1994) El 1988 Piano and Rice van guanyar un concurs internacional per a la construcció d'un nou aeroport en una illa artificial al port d'Osaka, Japó. La terminal principal que va dissenyar era extremadament llarga (1,7 km), amb un perfil molt baix, de manera que els controladors de la torre de control sempre podien veure l'avió a les pistes. Els freqüents terratrèmols a les illes japoneses requerien tècniques de construcció especials; l'estructura està muntada sobre juntes hidràuliques que s'ajusten als moviments de la terra. El sostre llarg i corbat està cobert amb 82.000 panells d'acer inoxidable, que reflecteixen la llum del sol, i està sostingut per arcs de 83 m llargs, que donen una sensació d'obertura.
Fundació Beyeler (1991–1997)