miniatura|Representació d'Hermes (esquerra), Eurídice i Orfeu (dreta).
Orfeu () és un personatge mític enormement polifacètic, les llegendes del qual donen encara avui grans problemes als estudiosos, atès que els orígens d'aquest músic encantador de feres es perden en el temps. Els episodis de la mitologia de què és protagonista no són unitaris, és a dir, no corresponen a una mateixa seqüència mítica, sinó que són dispersos i sovint inconnexos.
Són molts els testimonis que han pervingut sobre aquest personatge i molta la literatura escrita amb relació a tots els elements que envolten la seva vida. Malgrat això, pocs són els aspectes que s'han resolt, donada la gran quantitat de variants, començant per la seva estirp, resseguint tota la seva trajectòria vital i acabant per la seva mort, de la qual no es pot dir amb seguretat ni qui en fou el responsable ni quina la causa.
La seva personalitat tampoc no és gens definida, són moltes les contradiccions entre fonts ja de bon principi i a mesura que avancen els segles els autors la van eixamplant, tot afegint-hi matisos i colors que acaben per transformar el personatge fins al punt que es creen tradicions paral·leles.
Genealogia La majoria dels autors fan d'Orfeu fill d'Èagre i de la Musa Cal·líope, originari de la regió de Tràcia. Sovint, però, apareix com a progenitor el déu Apol·lo, fet que explicaria els seus extraordinaris dots musicals (tant vocals com instrumentals) i explicaria també que sigui la cítara el seu instrument per excel·lència (Apol·lo va sempre associat a la música de corda). Autors com Apol·lodor intenten conciliar la doble tradició paterna, dient que és fill biològic d'Èagre i ho és d'Apol·lo per adopció.
Alguna variant dona com a mare la musa Polímnia.
Tampoc no és definida la seva relació amb Linos, un altre músic mític, tot i que la tendència és a fer d'aquest el seu germà i amb Museu, que apareix de vegades com a germà, de vegades com a fill o alumne. Altres personatges de l'esfera musical, com ara Tàmiris, d'origen traci com ell, Himeneu i Eumolp són introduïts sovint en aquest entramat familiar.
Un bon grapat de genealogistes, és a dir, poetes i autors antics que es dedicaven a establir les genealogies de déus i herois, s'esforcen a entroncar el llinatge d'Orfeu amb el mateix Homer, que seria el seu més il·lustre descendent.
miniatura|esquerra|Orfeu toca la lira entre els Tracis
Orígens del mite No pocs han postulat la hipòtesi de l'existència d'una història llegendària perduda en temps ancestrals, comuna a tribus polinèsies i a indis d'Amèrica, per tant existent abans del pas de l'home per l'Estret de Bering, en què un xaman, músic i bruixot viatja al més enllà, al món dels morts, i torna amb èxit de nou a la vida. En conseqüència s'han fet estudis de com i quan aquesta llegenda arriba a l'àmbit grec i esdevé el que després serà el mite d'Orfeu, en un cas d'antropologia social i cultural interessantíssim. Tot i que aquests plantejaments difusionistes són replicables en la mesura que la poligènia, és a dir, el sorgiment d'elements similars en diferents punts del món, és més probable. La idea d'un sacerdot o xaman que viatja al món dels esperits no és gens difícil d'explicar com a representació dels efectes derivats del consum de substàncies al·lucinògenes. I no és massa complicat que això passe en diferents societats al mateix temps. Per presentar expressions culturals paregudes no cal estar en contacte, cal tenir unes condicions socials paregudes.
La manca de testimonis anteriors al i la seva brevetat són un obstacle a l'hora rastrejar l'antiguitat del personatge dins la mitologia grega. La dada de l'absència d'Orfeu dels poemes homèrics i hesiòdics és rellevant però no concloent. El fragment d'Íbic de Règion "Orfeu el de nom il·lustre" (ὀνομάκλυτον Ὀρφήν), el d'ínclita fama, ens permet d'entreveure un camí vers el passat.
L'arqueologia dona també en aquest punt un document impagable, la famosa mètopa del tresor de Sició a Delfos, un relleu en marbre d'una escena de la saga Argonàutica on apareix un personatge amb una lira al costat d'un altre músic i dels Dioscurs, a la proa de la nau, i la inscripció ΟΡΦΑΣ (transliteració "orfas") Pertany al segon quart del s.VI aC.
Els testimonis escrits més antics fan d'Orfeu un membre de l'expedició de Jàson a bord la nau Argo a la recerca del velló d'or: Ferecides, recollit per un escoli a Apol·loni de Rodes, la Pítica IV de Píndar, la tragèdia d'Eurípides Hypsipyle i Herodor d'Heraclea.
Un d'aquests testimonis, Ferecides, posa en dubte la presència d'Orfeu dins la nau Argo; i LTRES tres el presenten com a membre imprescindible i il·lustre. Hi ha qui s'ha afanyat a posar en relació el dubte plantejat per Ferecides amb la presència del segon músic del relleu de Delfos o d'identificar el testimoni d'Herodor com un intent de conciliar versions contradictòries. És impossible determinar quan es va produir la inclusió d'Orfeu en la llegenda, present en totes les fonts literàries posteriors. Malgrat tot, aquests testimonis aporten una dada molt significativa, el lligam directe i indissociable del personatge amb un element que el diferencia de la resta: la música. Ell és l'únic capaç de vèncer el cant de les Sirenes, i és aquesta la raó principal de la seva presència entre els altres guerrers.
Aquest motiu no només és el més antic sinó que es troba en totes les versions del mite, i va estretament lligat al poder que emana de la seva música, el veritable denominador comú de tots els episodis de què Orfeu és protagonista, responsable d'escenes gairebé estereotipades que acompanyen en multitud d'ocasions l'aparició d'Orfeu, és a dir, l'al·lusió al domini de la naturalesa, roques, feres, arbres i fins i tot homes, tota una tradició mítica que ha estat objecte de diversos tractaments ja a l'Antiguitat i que té el seu testimoni més antic en el poeta Simònides (PMG 567 (F40)): També els infinits ocells, volant sobre el seu cap, i els peixos sortint cap amunt fora de l'aigua blaufosca salten amb la bella melodia.
miniatura|esquerra|Orfeu entre animals feréstecs. Mosaic d'època Romana
L'altra gran funció d'Orfeu a bord és la de κελευστής, l'encarregat de portar el ritme als remers, com descriu Eurípides (llargues cadències, ritmes que marquen els remers, ara el veloç navegar, ara el repòs del rem de pi).
Els efectes de la seva música s'estenen per tots els racons de la naturalesa, capaç fins i tot de sotmetre tota la força del regne d'Ocèanos, que s'atura per escoltar i queda meravellat amb la bellesa del que sent. Així ens ho transmet la poesia d'Apol·loni de Rodes (Als acords de la fòrminx d'Orfeu entonaven un himne harmoniosament, i al seu voltant, lliure de vent, la costa gaudia amb llur melodia). miniatura|Orpheu S'ha de tenir en compte un aspecte molt important, un petit detall que, però, és molt revelador i serveix com a element de confront: existeix la versió en què a l'Argo hi ha dos personatges identificats específicament com a endevins, mentre que Orfeu és senzillament el músic. Aquesta dada és molt significativa, perquè a mesura que s'avança en el temps hom se n'adona com el personatge va adquirint altres funcions, sobretot de sacerdot i endeví, derivades del poder encantador de la seva música, la seva veu acompanyada als acords de la cítara (o de la lira). No obstant això, de moment el poder d'Orfeu no rau en la màgia com a encanteri, ni és producte de cap força provinent del més enllà i no té a veure amb cap cerimònia d'iniciació, ni tan sols és pròpia d'un endeví, tots elements fàcilment referibles en testimonis posteriors, principalment els de caràcter ‘òrfic’ i en autors tardans que recullen diverses tradicions. El poder d'Orfeu rau únicament en la bellesa del seu art, tan bell i sublim, que les forces més salvatges i indòmites de la naturalesa sucumbeixen davant la seva encisadora i elevada inspiració.
Hi ha un bon grapat de testimonis en què el poder que la música d'Orfeu exerceix sobre la natura s'utilitza com a element de comparació en innombrables i dispars circumstàncies, la qual cosa evidencia no només la celebritat de l'heroi ja en època molt antiga sinó també el fet que els autors (sobretot els poetes) troben en l'entorn d'Orfeu un element molt recurrent per crear ambients, per expressar situacions paral·leles o idees contraposades, al mateix temps que posen en relleu les qualitats del personatge.
A manera d'exemple les paraules que Eurípides posa en boca d'Ifigenia:
Si jo tingués, oh pare, la paraula d'Orfeu per convèncer amb l'encant de la meva veu, de manera que pogués arrossegar amb mi les roques, i seduir amb les meves paraules a qui jo volgués, aleshores vindria.
La davallada als inferns La davallada als inferns, que recull la paraula grega κατάβασις (descens o catàbasi), és potser el capítol més conegut d'aquest personatge, tant o més complex que cadascun dels altres, per tot el que implica el fet de veure el més enllà, l'altre costat de la vida. Les connotacions iniciàtiques d'aquests viatges tindran conseqüències directes en la construcció de la seva personalitat, tant pel que fa a la seva faceta de sacerdot de misteris iniciàtics com amb les causes de la seva mort.
En aquest episodi, a més, s'hi troba l'expressió suprema del poder psicològic de la seva música, que després de seduir pedres, arbres i animals feréstecs, després de calmar la mar i de vèncer les sirenes, després de sotmetre a la seva cítara la naturalesa sencera, arriba al més enllà per convèncer Hades i Persèfone, els déus del món subterrani, que li permetin de retornar a la vida la seva esposa morta.
El testimoni més antic que parla d'aquest descens és una tragèdia fragmentària d'Èsquil, les Bassàrides, pertanyent a una tetralogia perduda (la Licúrgia) i transmesa per Eratòstenes de Cirene en els seus Catasterismes 24: Orfeu sobresortí de molt entre els homes i adquirí tant de renom que d'ell corregué la creença que encantava les pedres i les feres amb el seu cant. Va davallar a l'Hades per recuperar la seva muller, i en veure com anaven allà les coses, ja no va honrar més Dionís, que li havia donat la glòria, considerà el Sol el més gran dels déus i l'anomenà també Apol·lo.
Aquest testimoni és molt important per entendre molts dels aspectes que envolten les relacions entre Orfeu, Dionís i Apol·lo, així com pel que fa a un dels múltiples motius que es donen per a la seva mort. Quant al descens en si, només se sap que fou a causa de la seva dona. No se'n dona el nom (que d'altra banda no apareixerà fins al en Hermesiànax) ni tampoc diu si va tenir èxit la seva empresa. És clar que el que es posseïx no és el text de les Bassàrides, sinó la ressenya que ha pervingut mitjançant Eratòstenes. No obstant això, aquests dos elements (la dona i l'èxit o el fracàs) són encara avui focus de discussió.
Eurípides a la seva tragèdia Alcestis i Plató al seu diàleg El convit insereixen el mite d'Orfeu dins la llegenda d'Alcestis, que decideix sacrificar la seva vida pel seu marit Admet i anar al món dels morts en lloc seu.
En el primer cas sembla evident, tot i que no es fa explícit, que Orfeu va tornar amb èxit de la seva empresa.
Plató, per contra, manifesta clarament el seu fracàs i la pèrdua de la seva esposa per sempre: els déus, com a càstig per haver volgut entrar viu al món dels morts, li van donar una aparició o imatge d'ella. En un diàleg sencer dedicat a l'amor com és El convit de Plató es proposa el poder de l'amor superior al més gran poder que ha conegut mai entre els mortals la mitologia grega, que no és altre que la música d'Orfeu.