El significat de lespiritualitat s'ha desenvolupat i ampliat amb el temps, tot i que no hi ha una definició de consens. Tradicionalment, l'espiritualitat es referia a un procés religiós de reforma que "pretén recuperar la forma original de l'home", orientat a "la imatge de Déu" com exemplifiquen el fundadors i els textos sagrats de les diverses religions. El terme es va utilitzar dins del cristianisme primerenc per referir-se a una vida orientada cap a l'Esperit Sant i es va ampliar durant la Baixa Edat Mitjana per incloure aspectes mentals de la vida.
En els temps moderns, el terme es va estendre a altres tradicions religioses i es va ampliar per referir-se a un ventall més ampli d'experiències, incloent-hi diverses tradicions esotèriques i religioses. Els usos moderns tendeixen a referir-se a una experiència subjectiva d'una dimensió sagrada, i als "valors i significats més profunds pels quals viu la gent", sovint en un context separat de les institucions religioses organitzades. Això pot implicar la creença en un regne sobrenatural més enllà del món habitualment observable, creixement personal, una recerca d'un significat últim o sagrat, experiència religiosa, o una trobada amb la pròpia "dimensió interior".
Etimologia El terme esperit significa "principi animador o vital en l'home i els animals". Prové del mot llatí (ànima, fantasma, coratge, vigor, alè) i està relacionat amb spirare (respirar). A la Vulgata, el mot llatí s'utilitza per traduir el grec pneuma i l'hebreu ruach.
El terme "espiritual", que significa "referent a l'esperit", deriva del llatí , que ve de o "esperit".
El terme "espiritualitat" deriva del llatí tardà "spiritualitatem" (nominatiu ), que també deriva del llatí .
Definició No hi ha una definició única i àmpliament consensuada d'espiritualitat. A la investigació acadèmica hi ha una àmplia gamma de definicions amb una superposició limitada. Un recull de ressenyes de McCarroll, cadascuna tractant sobre el tema de l'espiritualitat, va donar vint-i-set definicions explícites entre les quals "hi havia poc acord". Això provoca certa dificultat per intentar estudiar l'espiritualitat de manera sistemàtica; és a dir, impedeix la comprensió i la capacitat de comunicar els resultats d'una manera significativa.
Segons Kees Waaijman, el significat tradicional de l'espiritualitat és un procés de reforma que "pretén recuperar la forma original de l'home, la imatge de Déu. Per aconseguir-ho, la reforma s'orienta a un motlle, que representa el forma original: en el judaisme la Torà, en el cristianisme hi ha Crist, per al budisme, Buda, i en l'islam, Mahoma". Waaijman assenyala que "espiritualitat" és només un terme d'una sèrie de paraules que denoten la praxi de l'espiritualitat. Alguns altres termes són "hassidisme, la contemplació, la càbala, l'ascetisme, el misticisme, la perfecció, la devoció i la pietat". Houtman i Aupers suggereixen que l'espiritualitat moderna és una barreja de psicologia humanista, tradicions místiques i esotèriques i religions orientals.
A les primeres dècades del s'ha posat l'èmfasi en l'experiència subjectiva i els "valors i significats més profunds pels quals viu la gent", incorporant el creixement peronsonal, sovint en un context separat de les institucions religioses organitzades. L'espiritualitat es pot definir en general com la recerca d'un individu del significat últim o sagrat i sentit de la vida. A més, pot significar buscar el creixement personal, l'experiència religiosa, la creença en un regne sobrenatural o el més enllà, o donar sentit a la pròpia "dimensió interior".
Història Desenvolupament inicial Aquesta etapa del dsenvolupament del concepte inclou l'època clàssica, medieval i la primera modernitat.
Bergomi detecta "una forma il·luminada d'espiritualitat no religiosa" a l'antiguitat tardana.
Les paraules traduïbles com "espiritualitat" van començar a sorgir al , i no van esdevenir d'ús comú fins a finals de l'edat mitjana.Jones, L.G., "A thirst for god or consumer spirituality? Cultivating disciplined practices of being engaged by god," in L. Gregory Jones and James J. Buckley eds., Spirituality and Social Embodiment, Oxford: Blackwell, 1997, 3–28 [4, n. 4]. En un context bíblic, el terme significa estar animat per Déu. El Nou Testament ofereix el concepte d'estar impulsat per l'Esperit Sant, en contraposició a viure una vida en què es rebutja aquesta influència.
Al segle XI, aquest significat d'"Espiritualitat" va canviar. La paraula va començar a designar l'aspecte mental de la vida, en oposició als aspectes materials i sensuals de la vida, "l'esfera eclesiàstica de la llum contra el món fosc de la matèria". Al segle XIII "l'espiritualitat" va adquirir un significat social i psicològic. Socialment, denotava el territori del clergat: "l'eclesiàstic contra les possessions temporals, l'eclesiàstic contra l'autoritat secular, la classe clerical contra la classe laica". Psicològicament, denotava l'àmbit de la vida interior: "la puresa de motius, afectes, intencions, disposicions interiors, la psicologia de la vida espiritual, l'anàlisi dels sentiments".
Als segles XVII i XVIII es va fer una distinció entre les formes superiors i inferiors d'espiritualitat: "Un home espiritual és aquell que és cristià 'més abundant i més profund que els altres'". La paraula també es va associar amb el misticisme i el quietisme, i va adquirir un significat negatiu.
Espiritualitat moderna Les nocions modernes d'espiritualitat es van desenvolupar al llarg dels segles XIX i XX, barrejant idees cristianes amb tradicions esotèriques occidentals i elements de les religions asiàtiques, especialment índies. L'espiritualitat es va desconnectar cada cop més de les organitzacions i institucions religioses tradicionals. De vegades s'associa a principis del segle XXI a moviments filosòfics, socials o polítics com el liberalisme, la teologia feminista i la política ecològica.
Transcendentalisme i universalisme unitari Ralph Waldo Emerson (1803–1882) va ser un pioner de la idea de l'espiritualitat com un camp diferent.Schmidt, Leigh Eric. Restless Souls: The Making of American Spirituality. San Francisco: Harper, 2005. Va ser una de les figures principals del transcendentalisme, un moviment protestant liberal de principis del , que estava arrelat en el romanticisme anglès i alemany, la crítica bíblica de Johann Gottfried Herder i Friedrich Schleiermacher, l'escepticisme de Hume, i el neoplatonisme. Els transcendentalistes van emfatitzar un enfocament intuïtiu i vivencial de la religió. Seguint Schleiermacher, la intuïció de la veritat d'un individu es va prendre com a criteri de veritat. A finals del segle XVIII i principis del XIX van aparèixer les primeres traduccions de textos hindús, que també van ser llegides pels transcendentalistes, i van influir en el seu pensament. També van avalar les idees universalistes i unitaristes, que van portar a l'universalisme unitari, la idea que també hi ha d'haver veritat en altres religions, ja que un Déu amorós redimiria tots els éssers vius, no només els cristians.
La teosofia, l'antroposofia i la filosofia perenne Una influència important en l'espiritualitat moderna va ser la Societat Teosòfica, que va buscar "ensenyaments secrets" a les religions asiàtiques. Ha influït en els corrents modernistes de diverses religions asiàtiques, en particular el Neo-Vedanta, el renaixement del budisme Theravada i el modernisme budista, que s'han apoderat de les nocions occidentals modernes d'experiència personal i universalisme i les han integrat en els seus conceptes religiosos. Una segona influència relacionada va ser l'Antroposofia, el fundador de la qual, Rudolf Steiner, estava particularment interessat a desenvolupar una espiritualitat occidental genuïna i a les maneres en què aquesta espiritualitat podria transformar institucions pràctiques com l'educació, l'agricultura i la medicina.William James and Rudolf Steiner, Robert A. McDermott, 1991, in ReVision, vol. 13 no. 4 Més independentment, la ciència espiritual de Martinus va ser una influència, especialment a Escandinàvia.Ole Therkelsen: Martinus, Darwin and Intelligent design. A new Theory of Evolution, p. 7
La influència de les tradicions asiàtiques en l'espiritualitat moderna occidental també es va afavorir per la filosofia perenne, el principal defensor de la qual Aldous Huxley va estar profundament influenciat pel Neo-Vedanta i l'universalisme de Swami Vivekananda, i la difusió del benestar social, l'educació i els viatges massius després de la Segona Guerra Mundial.
Neo-Vedanta Una influència important en l'espiritualitat occidental va ser el neo-Vedanta, també anomenat neo-hinduisme i l'universalisme hindú, una interpretació moderna de l'hinduisme que es va desenvolupar com a resposta al colonialisme i l'orientalisme occidentals. Pretén presentar l'hinduisme com un "ideal homogeneïtzat de l'hinduisme" amb l'Advaita Vedanta com a doctrina central. A causa de la colonització d'Àsia per part del món occidental, des del segle XIX es va produir un intercanvi d'idees entre el món occidental i Àsia, que també va influir en la religiositat occidental. L'unitarisme, i la idea de l'universalisme, van ser portats a l'Índia pels missioners i van tenir una gran influència en el neohinduisme a través del Brahmo Samaj i el brahmoisme de Ram Mohan Roy. Roy va intentar modernitzar i reformar l'hinduisme, des de la idea de l'universalisme. Aquest universalisme es va popularitzar encara més i es va tornar a l'oest com a neo-Vedanta, per Swami Vivekananda.
"Espritual però no religiós" Després de la Segona Guerra Mundial, l'espiritualitat i la religió teista es van anar desconnectant progressivament, i l'espiritualitat es va orientar més a l'experiència subjectiva, en comptes dels "intents de situar el jo dins d'un context ontològic més ampli". Es va desenvolupar un nou discurs, en el qual es barregen la psicologia (humanista), les tradicions místiques i esotèriques i les religions orientals, per arribar al veritable jo mitjançant l'auto-revelació, la lliure expressió i la meditació.
La distinció entre l'espiritual i el religiós es va fer més comuna en la ment popular a finals del segle XX amb l'auge del secularisme i l'adveniment del moviment New Age. Autors com Chris Griscom i Shirley MacLaine ho van explorar de moltes maneres als seus llibres. Paul Heelas va assenyalar el desenvolupament dins dels cercles de la Nova Era del que va anomenar "espiritualitat del seminari":Paul Heelas, The New Age Movement: The Celebration of the Self and the Sacralization of Modernity. Oxford: Blackwell, 1996, p. 60. Cited in Anthony Giddens: Sociology. Cambridge: Polity, 2001, p. 554. ofertes estructurades que complementen l'elecció del consumidor amb opcions espirituals.
Entre altres factors, la disminució de la pertinença a les religions organitzades i el creixement del secularisme al món occidental han donat lloc a aquesta visió més àmplia de l'espiritualitat.Michael Hogan (2010). The Culture of Our Thinking in Relation to Spirituality. Nova Science Publishers: New York. El terme "espiritual" s'utilitza ara amb freqüència en contextos en què antigament s'utilitzava el terme "religiós". Tant els teistes com els ateus han criticat aquest desenvolupament.
Espiritualitat tradicional Judaisme L'espiritualitat en el judaisme pot implicar pràctiques de l'ètica jueva, l'oració jueva, la meditació jueva, l'observació del Sàbat i les festes, l'estudi de la Torà, les lleis dietètiques, la teixuvà i altres pràctiques. Pot implicar pràctiques ordenades per halacà o altres pràctiques.