miniatura|Nens jugant a saltar i parar en una pintura de Pieter Brueghel el Vell El joc és una activitat física o mental que té com a principal finalitat la diversió o l'entreteniment de qui l'executa. És un entreteniment o un exercici recreatiu, sotmès a regles, en el qual entren en competència l'habilitat o la sort dels participants. Les parts clau d'un joc són els objectius, les regles, els reptes i la interactivitat. Els jocs normalment generen estimulació física o mental i, sovint, ambdues; ajuden a adquirir habilitats pràctiques, serveixen com a exercici, tenen un rol educatiu i contribueixen al desenvolupament i l'equilibri psicològics. Les convencions que regeixen un joc només compten fins que s'acaba l'activitat. El joc evoluciona segons l'edat dels jugadors i té unes característiques diferents en funció del context cultural. Es pot jugar a un dels jocs estructurats existents, però el tema també s'utilitza en sentit ampli, sense cap joc concret definit.
És una activitat universal, una constant a totes les cultures que l'ésser humà practica al llarg de tota la vida. Per tant, és una activitat fonamental per a l'home, fins al punt que de la seva manifestació i possibilitats d'expressió en pot dependre considerablement l'evolució, el desenvolupament i la maduració. Té una transcendència particular en la vida dels infants -recollida en l'article 7 de la Declaració dels Drets de l'Infant (1989): «Els Estats part reconeixen el dret de I’infant al descans i a l’esplai, al joc i a les activitats d’esbarjo adequades a la seva edat, i a participar lliurement en la vida cultural i les arts.» El joc, sigui adult o infantil, és una activitat voluntària que troba el que cerca en si mateixa i en el desenvolupament del seu propi procés. El joc infantil és una activitat molt seriosa en què el nen s'implica totalment i que li serveix per demostrar i afirmar la seva personalitat.
Entre moltes categories és distingeix entre joc lliure i espontani o més o menys dirigit per un adult que l'anima i organitza i proveeix els materials, o joc individual i joc de grup; jocs interiors i exterios; segons la capacitat que desenvolupa (sensorial, motoric…), i moltes més.
Etimològicament la paraula joc ve del llatí iocus que significa el mateix a més de diversió, esbarjo, broma, passatemps. El sinònim llatí ludus va donar els derivatius cults lúdic, ludificació, ludoteca…
Unes definicions històriques. miniatura|Corregudes El joc és una activitat pel qual l'ésser humà aprèn a relacionar-se amb el seu àmbit familiar, material, social i cultural. Es tracta d'un concepte molt ric i ampli que implica una difícil categorització. Se n'han enunciat innombrables definicions. Qualsevol definició és l'expressió individual del seu autor, un acostament parcial i personal al fenomen lúdic. Com qualsevol realitat sociocultural, és impossible de definir en termes absoluts. Entre les conceptualitzacions més conegudes hi ha les següents: Huizinga (1987): «El joc és una acció o ocupació lliure, que es desenvolupa dins d'uns límits temporals i espacials determinats, segons regles absolutament obligatòries, encara que lliurement acceptades, acció que té fi en si mateixa i va acompanyada d'un sentiment de tensió i alegria i de la consciència-ser d'altra manera-que a la vida corrent.» Gutton, P (1982): «És una forma privilegiada d'expressió infantil.» Cagigal, JM (1996): «Acció lliure, espontània, desinteressada i intranscendent que es fa en una limitació temporal i espacial de la vida habitual, d'acord amb determinades regles, establertes o improvisades i l'element informatiu és la tensió».
En conclusió, aquests i altres autors com Roger Caillois, Moreno Palos, etc. inclouen en les seves definicions una sèrie de característiques comunes a totes les visions, de les quals algunes de les més representatives són:
El joc és una activitat lliure: és un esdeveniment voluntari, ningú no és obligat a jugar. Es localitza en unes limitacions espacials i en uns imperatius temporals establerts per endavant o improvisats en el moment del joc. Té un caràcter incert. En ser una activitat creativa, espontània i original, el resultat final del joc fluctua constantment, la qual cosa motiva la presència d'una agradable incertesa que ens captiva a tots. Ex: qui guanyarà, qui perdrà, com ho farà? És una manifestació que té finalitat en si mateixa, és gratuïta, desinteressada i intranscendent. El joc es desenvolupa en un món a part, fictici, és com un joc narrat amb accions, allunyat de la vida quotidiana, un continu missatge simbòlic. És una activitat convencional, ja que tot joc és el resultat d'un acord social establert pels jugadors, que dissenyen el joc i en determinen l'ordre intern, les limitacions i les regles.Caillois, Roger. Les jeux et les hommes, 1957, ed. Gallimard Tenen un caràcter similar a la ficció, ja que creen un món a part Són improductius al sentit económic, a diferència del treball. La diferenciació entre el joc i l'esport va moure molts autors. Etimològicament, el mot esport té una significació molt parent a la del joc: divertiment, diversió, recreació, sovint amb un aspecte d'esforç físic i habilitat. Només més tard s'hi va afegir l'aspecte de competició. Qualsevol esport a l'inici era un joc o activitat de lleure, i es parla dels Jocs Olímpics o de jugar als escacs. La diferència és gradual, quan menys l'esport és professional, pagat, resta més el seu caràcter lúdic. El joc es diferencia pel fet que és menys organitzat, que no té funcio mercantil, que té un grau més elevat de llibertat. Fins quan una activitat esportiva de nois que juguen futbol al carrer roman un joc, i quan esdevé un esport? La competició i saber «qui guanya» tampoc no diferencia l'esport del joc, com que hi ha tota una sèrie de jocs que tenen un aspecte competitiu.
El joc infantil El joc és sinònim d'esbarjo, esport, diversió, alegria, però també contribueix a descobrir, conèixer-se, els altres i el seu entorn i a integrar-se en la cultura.
Els jocs preparen l'home i algunes espècies animals per a la vida. Alguns són importants per a la supervivència de l'espècie, per la qual cosa es poden considerar com a jocs educatius. Hi intervé la capacitat de fer servir símbols i signes per a crear contexts, anticipar situacions, planificar les accions. És indispensable per al desenvolupament psicomotor, intel·lectual, afectiu i social, ja que s'hiaprèn a respectar normes i a tenir fins i objectius. Permet simular i aprendre a afrontar situacions diverses que coneixeran al llarg de la vida.
El joc infantil presenta les característiques següents: El joc dona plaer: li produeix plaer i diversió. Això no ha d'excloure necessàriament l'esforç, ja que també la satisfacció es pot produir pel grau de dificultat del joc. La mostra d'alegria i gaudiment són els millors indicadors de l'activitat. L'activitat lúdica durant la infància té una finalitat en si mateixa: es juga pel plaer que produeix. No respon a un fi extern. A més, absència exigències externes allibera l'infant de la por a equivocar-se o a no complir amb les expectatives, potenciant d'aquesta manera la iniciativa i la creació. L'infant juga aquí i ara: el que l'interessa és la pròpia conducta i no tant el resultat o producte d'aquesta. És a dir, es dona més importància als mitjans que als fins, la qual cosa no vol dir que no es tinguin presents, sinó que aquests poden anar variant al llarg del joc, per tal que encaixin amb els mitjans que es van descobrint a mesura que transcorre el joc. El joc és lliure, espontani, no condicionat per reforços o imposicions externes: l'infant no s'ha de sentir obligat a jugar. El joc permet la llibertat i la iniciativa dels participants. El joc és ficció, simulació: és el desenvolupament d'una situació inexistent i mancada de transcendència. És «fer com si…», fer possible un món de fantasia on els desitjos es poden fer realitat gràcies a la simulació i la fantasia. Amb el joc, l'infant, transforma el món exterior adaptant-lo a les seves necessitats. Tot això l'ajuda a realitzar un joc simbòlic. El joc és una activitat que implica acció i participació activa de l'infant Parar, pagar o dur-lo vol dir perdre, en el joc, i en els jocs infantils estar encarregat de la part més desairada o més molesta, com encalçar els altres, rebre llurs cops, etc..
Evolució del joc en l'infant Els infants canvien la manera de jugar al llarg dels anys. La principal manera per la qual juguen els nens és per saber com funciona el món i les personalitats que s'hi troben a dins. De 0 a 3 mesos: Als nadons els atreuen els objectes lluminosos i amb colors vius, sobretot si contrasten amb el fons, i els que es mouen i sonen. També la cara, la mirada i la conversa dels adults. El nadó experimenta i explora el seu propi cos per instint. De 3 a 6 mesos: l'infant segueix jugant amb el seu cos, amb el de l'adult i amb objectes que pugui manipular. El joc es basa en les capacitats per tocar, agafar, posar-se objectes a la boca, somriure a les persones, i emetre sons i moviments corporals en resposta als comentaris i carícies de la persona amb qui juga. De 6 a 9 mesos: juga amb els peus, és capaç de girar lateralment, reptar, seguir la trajectòria d'un objecte i agafar-lo si és dins del seu camp visual. Plora davant dels desconeguts, mentre que les persones que li són familiars li donen prou seguretat i tranquil·litat per jugar i explorar. A mesura que es seure a terra serà capaç d'agafar dos objectes a la vegada i fer-los xocar o passar-se un objecte d'una mà a l'altra. En aquesta etapa el joc roman exploratiu però ara tan sols del seu propi cos i dels altres. De 9 a 12 mesos. l'infant comença a cercar objectes amagats. Quan un objecte li cau i desapareix del camp visual, serà capaç d'intuir on ha pogut anar a rebotre. Un dels seus entreteniments serà tirar objectes, fer-los rodar, observar-ne la trajectòria i el soroll que fan. Comença a comprendre la relació entre les parts en jocs simples d'encaixaments. En aquesta etapa ja canvia la manera d'explorar, puix que l'infant juga a explorar l'espai i els objectes que l'envolten. De 12 a 18 mesos. continua progressant en el coneixement del funcionament dels objectes (amb la cullera menja i dona menjar, amb el carretó transporta terra, objectes…), però el principal interès se centrarà a comprendre les diferents parts de què es componen les joguines: trencar per explorar, desmuntar, desvestir les nines, serà un nou entreteniment. També serà important l'exploració amb el seu propi cos (amagar-se o posar-se dintre de…, gronxar-se). De 18 a 24 mesos. combina dues o més joguines en un tema simple. Fa composicions amb els blocs de construcció per després destruir i tornar a construir (cases, ponts…) reprodueix amb les joguines (la caseta, el cotxe, les nines…) el coneixement que té de les activitats de la vida quotidiana (a casa, a l'escola).
De 2 a 4 anys: Al llarg dels dos primers anys de vida el joc és fonamentalment individual i d'exploració. Si juga en companyia, normalment és amb l'adult. Les interaccions amb els iguals generalment acostumen a ser conflictives: baralles, protestes, empentes per prendre’s joguines… Entre els dos i els quatre anys es produiran canvis d'especial rellevança en els diferents tipus de joc. Ara l'interès de l'infant se centra en els jocs que impliquin saltar, córrer, enfilar-se, gronxar-se, etc.