Quim Lecina Girona (Barcelona, 21 de maig de 1943 - Rupià, 31 de maig de 2020) fou un actor, professor i director de teatre català. Va ser un dels fundadors i membre del patronat durant molts anys del Teatre Lliure (1976).
Format en Enginyeria, es va iniciar al món del teatre amateur a l'Orfeó de Sants, va estudiar Interpretació a l'Institut del Teatre i va ser un dels fundadors, l'any 1976, i membre del patronat durant molts anys del Teatre Lliure. Lecina va participar en diverses sèries televisives i pel·lícules, però la seva veritable passió era la música. Quim Lecina va ser un dels actors i directors més inquiets i menys previsibles del panorama teatral català i el que realment l'animava era inventar espectacles proveïts d'una estranya fascinació, on el teatre es fonia amb altres arts com la poesia i sobretot amb la música.
Quim Lecina va fusionar el teatre i la música perquè el saxo de Coleman Hawkins o el piano de Fats Waller fossin tan protagonistes com el text en boca dels actors. Ho va fer amb els poemes de David H. Rosenthal; amb l'autor de les Gymnopédies en Em dic Satie, com tothom i El gran circ d'Erik Satie!!!; amb Ravel, Falla i Telemann, Mompou, Chopin, Mozart i Salieri, i un llarg etcètera.
Lecina va desenvolupar, d'altra banda, una tasca pedagògica com a professor d'interpretació a l'Institut de Teatre de Barcelona, a l'Escola de Teatre El Galliner de Girona i al Conservatori del Liceu de Barcelona.
Biografia Va començar a estudiar teatre a l'Orfeó de Sants i s'examinava a l'Institut del Teatre. L'enginyeria no li agradava massa i es va decantar per al teatre que li tirava moltíssim. Per culpa d'aquests dubtes va arribar tard al teatre, però ho va fer amb decisió. El seu primer personatge, el 1973, ho va ser en un Shakespeare; va passar per Molière, fins que va arribar La setmana tràgica de Lluís Pasqual, obra que va rebre el 1975 el premi Crítica Serra d'Or. Aquesta obra va ser el detonant de dedicar-se definitivament al teatre i es considera el punt de partida del futur Teatre Lliure de Barcelona.
Teatre Lliure Va ser fundador, juntament amb altres actors i actrius sortits de l'Orfeó de Sants, del grup de teatre La Tràgica, on va participar en l'emblemàtic espectacle Trip i joc joc trip. El 1976 fou un dels membres fundadors del Teatre Lliure de Barcelona, on va intervenir com a actor en divuit espectacles. La primera obra en la qual va intervenir com a actor va ser La nit de les tríbades (1979), al costat de Muntsa Alcañiz, Anna Lizaran i Domènec Reixach, sota la direcció de Fabià Puigserver. A partir de llavors hi actua regularment compaginant amb aparicions en altres teatres, com el 1983 en què va intervenir al Liceu de Barcelona en la sarsuela Cançó d'amor i de guerra en el paper de Baldiri, un tenor còmic, dirigits per Josep Montanyès. Continua apareixent en obres del Teatre Lliure com La bella Helena, Titus Andronicus, La primera història d'Esther i, el 1986, rep molt bones crítiques pel seu paper a Fulgor i mort de Joaquín Murieta, dirigit novament per Fabià Puigserver.
El 1984 es presenta com a director del nou grup de teatre L'All al teatre La Sala, de Rubí, amb l'espectacle escrit per ell mateix Enagos meus!. Després el representarà a altres localitats catalanes i al Festival Grec de Barcelona del següent estiu. En total Enagos meus! va tenir més de 30.000 espectadors. Quim Lecina i Joan Serra, en aquell moment director de l'Esbart Sant Cugat, es llançaven a l'aventura d'explicar una mena de rondalla confegida amb temes populars i en la qual la dansa tradicional tenia un protagonisme absolut.
El 1986, L'All estrenà una nova obra escrita i dirigida per Lecina, Sense corbata, en clau de music-hall i opereta, amb música en directe i que recollia fragments de moltes de les obres de Joan Brossa. Després de representar-se en una vintena de poblacions catalanes, aquesta obra va arribar a la Sala Gran de l'Institut del Teatre. El maig de 1987 va ser estrenada al Teatre Lliure L'última copa de Harold Pinter, una dura peça que mostrava tota la brutalitat de la tortura, i que el director saltenc Xicu Masó definia com «una bufetada per al públic». Fermí Reixach i Emma Vilarassau acompanyaven a Quim Lecina. El 1988, Josep Montanyès el torna a dirigir al Teatre Lliure, ara en l'obra de Josep M. Benet i Jornet El manuscrit d'Ali Bei.
A Rupià Quan el 1988, Moisès Maicas i Manel Guerrero van crear el Teatre Invisible de seguida van pensar en Quim Lecina quan van decidir de posar en escena El banquer anarquista de Fernando Pessoa. Sense voler trencar el contacte amb l'ambient teatral de Barcelona, on manté la residència, la primavera de 1988, Quim Lecina s'instal·la a Rupià, al Baix Empordà. Allà prepararà el darrer muntatge del monòleg dEl banquer anarquista. La idea del trasllat li va proposar Xicu Masó arran de les representacions de L'última copa al Teatre Lliure. L'actor va establir amistat amb Xicu Masó, amb qui volia realitzar altres projectes. La intenció de Lecina era de col·laborar amb artistes i grups gironins. De moment, l'artista bisbalenc Pere Noguera va construir l'escenografia del monòleg i més endavant Lecina va col·laborar amb El Talleret de Salt. Es va estrenar finalment a Mataró dirigit per Moisès Maicas, i tenia l'atractiu de mostrar com es pot arribar a demostrar una cosa tan impossible com que un banquer pugui ser anarquista.
Durant més de dos anys, al Teatre Lliure, on van estar unes setmanes, i per tot el país, Quim Lecina va triomfar amb el seu personatge convincent, cínic, sarcàstic i a voltes humorístic. Quim Lecina era l'encarregat de donar cos al mentider suprem, al banquer que utilitza la intel·ligència per amagar la fal·làcia.
Posteriorment es va poder veure també al Teatre Lliure. L'any següent es faria una segona gira per Catalunya d'aquesta obra. El banquer anarquista fou el primer monòleg que Quim Lecina representà, després de setze anys de carrera artística.
Teatre Invisible En aquest moment, Lecina sent la necessitat d'explorar altres coses en el teatre i en la vida i deixa el Lliure tot i que s'hi sent sentimentalment unit. A més, tots els monòlegs que anirà protagonitzant també acaben presentant-se al Lliure.
Una altra obra produïda pel Teatre Invisible, amb la direcció de Maicas i protagonitzada per Lecina en forma de monòleg, Cròniques de l'ultrason de J. V. Foix, acaba també en el cartell del Teatre Lliure.
El 1991 comença el rodatge de la seva primera pel·lícula com a protagonista, L'última frontera, una reflexió sobre el filòsof alemany que va morir a Portbou Walter Benjamin, que dirigirà Manuel Cussó-Ferrer i a la qual compartirà protagonisme amb l'actriu polonesa Bozena Lasota i la italiana Francesca Neri. El film es va exhibir en festivals internacionals de mig món i va ser seleccionada per al Fòrum del Festival de Berlín el 1992. Al mateix temps, torna a exercir de director en obres com El conte de Nadal, de Foix, i un espectacle de música i dansa sobre Les quinze cançons i danses de Mompou totes dues amb l'Esbart Sant Cugat i Joan Serra que va funcionar molt bé i que fins i tot va viatjar al Japó. Aquest muntatge coreogràfic utilitzà les versions que de les quinze cançons i danses van enregistrar el mateix Frederic Mompou, el guitarrista Narciso Yepes, el pianista Antoni Besses i l'organista Montserrat Torrent.
A finals del 1991 torna a treballar amb el Teatre Invisible per portar a escena quatre peces de Palau i Fabre a L'Alfa Romeo i Julieta. Moisès Maicas i Manel Guerrero, directors del Teatre Invisible i amics personals de l'autor, li van proposar la representació d'alguna de les seves obres i a Palau i Fabre li va fer molta il·lusió. La proposta va guanyar el premi Adrià Gual al millor projecte. Els quatre textos són unes peces curtes i iròniques que, sense que es puguin qualificar de comèdia, tenen un to lúdic que s'adiu al concepte de l'autor quan diu que en el riure hi ha la tragèdia. Lecina va rebre crítiques positives al seu treball, com ara Joan-Anton Benach que va dir: «Quim Lecina davant el qual l'espectador s'ha de treure el barret. En molt bona mesura, la correcta factura de la proposta del Teatre Invisible es deu a les formes segures i expressives que gasta un actor que sembla superar-se en cadascun dels seus treballs».
La primera col·laboració amb el Teatre Malic va ser el 1992 com a director d'escena en una obra que, una vegada més, es basava en la música, Flors i violes. Mercedes Delclòs (cant) i Mercè Noguera (piano) interpretaven obres de Bartók, Britten, Falla, Mompou, García Morante, Granados, Périlhou, Satie i Weill. Lecina volia vulnerar la solemnitat del recital, ocupant l'espai, modificant el vestuari, introduint objectes i gestos subtils, de tal manera que el clima del públic hagués de ser, per força, de complicitat.
El Teatre Invisible va complir cinc anys amb Carta als actors, un monòleg construït sobre dues obres de Valère Novarina que es va estrenar al Teatre Monumental de Mataró. L'obra, que també va arribar al Teatre Lliure i al Festival de Sitges, exigia a Quim Lecina un autèntic "tour de force" encara que li permetia una petita "venjança" amb els directors de teatre, els periodistes i fins i tot els espectadors en l'apassionada defensa de la fragilitat de l'actor. Carta als actors fou un dels espectacles on Quim Lecina va portar l'art de l'actor fins a les últimes conseqüències.
Altres companyies Després de cinc espectacles, la intensitat de les relacions teatrals i les diferències de caràcter van fer refredar la relació entre en Moisès Maicas i en Quim Lecina, inquiet i aventurer, que sempre va buscar nous camins i bullia d'idees per poder crear i dirigir els seus propis espectacles. El Quim Lecina era un home de teatre, inquiet, engrescador de projectes, incansable. Al cap sempre li barrinava alguna idea. Un home que dels projectes en feia pa.
L'abril de 1993 Quim Lecina comença a donar classes de teatre a l'escola El Galliner de Girona. Es tracta d'un curs-taller que tindrà una durada de tres mesos. A finals d'any l'escola comença a tenir fruits i un grup de vuit joves actors varen fer la seva presentació pública amb el nom de S04 (Sulfat) de Teatre i estrenaren una versió molt singular de l'obra de Joan Oliver (Pere Quart) Allò que tal vegada s'esdevingué. Quim Lecina, que va dirigir l'obra, va transformar l'obra de Pere Quart en un espectacle de revista.
El personatge secundari d'Anselm Clavé a la pel·lícula Monturiol, el senyor del mar de Francesc Bellmunt seria la seva segona experiència al cinema.
També comença a publicar articles al Nou Diari amb el títol de La ronda. L'octubre, estrena com a director Acte segon de la careta colgada i altres paisatges brossians, un muntatge fet a partir de textos de Joan Brossa que va escenificar el grup Cabré i Companyia, on hi participaven l'actor Bernat Cabré i les actrius Maria Joanola i Berta Cabré. Es tractava d'un muntatge del qual calia destacar-ne una vegada més la part musical. Les peces, algunes de les quals eren inèdites i que s'interpretaven en directe, eren composicions de Josep Cercós, un dels autors catalans de música contemporània més destacats. Cercós va compondre aquestes peces inspirant-se en els textos de Joan Brossa.