Khurasan o Khorasan fou una província de l'Imperi Mongol i després de l'il-kan de Pèrsia. El poder mongol es va descompondre a partir de la mort d'Abu Said Bahadur Khan (1335) fins que va passar a Tamerlà en successives etapes el 1381, 1383, 1387 i 1389. El nom regional de Khorasan existia d'ençà el , sent el nom que els àrabs van donar a totes les terres a l'est del Jibal iranià -vegeu Khorasan (província del Califat)- i encara que inicialment sota els abbàssides la seva extensió no estava definida, al període mongol el Khurasan propi el formava bàsicament la regió amb centre a Nixapur, estenent-se al nord fins al desert de Kara Kum i al sud fins al desert de Dasht-i kavir i Dasht-i Lut; el Kuhistan, entre Khurasan i la continuació del Dasht-i Lut (que el separava de Yadz i Kirman) no formava part estrictament del Khurasan tot i que a vegades hi va estar agregat a efectes administratius. A l'oest tenia Gurgan, Kumis i Mazanderan-Tabaristan i a l'est Badghis (Herat).
Domini mongol Sota els mongols la regió fou objecte de devastacions, massacres i destruccions i es va despoblar parcialment, procés que va continuar uns anys. A la mort de Txingtemur, comandant militar del Gran Khorasan, el gran kan Ogodei va encarregar a Korguz el cens i la recaptació d'impostos en aquest territori i el 1236, Ogodei li va demanar d'aixecar el país. Korguz va residir a Tus, població que va fer reconstruir i va aconseguir reviscolar el territori que havia quedat àmpliament despoblat per les massacres de Genguis Kan. Va aturar la massacre de la població iraniana i el saqueig de les viles i les entregues de bens més enllà del tributs establerts i va repoblar les ciutat en vies de despoblament com Herat. Va forçar als senyors mongols a enviar la major part del seus tributs directament al gran kan. A causa de les seves mesures la regió es va començar a recuperar i la seva economia va agafar embranzida. Korguz va protegir els musulmans (finalment es va acabar convertint). A la mort d'Ogodei el 1241, la influència a la cort va passar a la facció oposada a Korguz, i aquest fou cridat davant la regent Toragana. Argun Aga, el subgovernador, fou l'encarregat d'arrestar el general-governador i portar-lo a Mongòlia; Korguz fou entregat pels comandants militars al seu adversari Kara Hülegü, kan de Txagatai, que el va fer matar (1242) per una antiga ofensa. Argun Aga, que era el cap del cos militar anomenat Harazaja, establert al Khurasan, va rebre el govern del Khurasan, Iran i Iraq (a l'oest de l'Oxus fins Anatòlia).
Argun Aga va arribar al Khurasan el 1243 o 1244. El 1246 fou cridat a Mongòlia per l'entronització de Guyuk, que el va confirmar al càrrec. Home cultivat i acostumat als afers d'estat, va trencar les esperances dels senyors mongols quan va continuar amb la política iniciada per Korguz, protegint la població iraniana contra les violències dels mongols, i liquidant l'anarquia feudal. A la mort de Guyuk l'abril del 1248 es van presentar càrrecs en contra seu per part de la vídua de Guyuk. L'estiu del 1249 Argun estava ja convençut de poder enfrontar els càrrecs en obtenir suports a totes les branques de la família genguiskànida, cosa que li va permetre superar el període de lluita pel poder i l'eliminació dels ogodeïdes i els seus seguidors (incloent el general Eljigidei). Va anar a Mongòlia el 1251 per l'entronització del nou kan Mongke però va fer tard; tot i així la seva autoritat sobre les regions occidentals fou confirmada pel nou kan i li foren retornades les regions confiades al general Eljigidei. Möngke va establir, a petició d'Argun, un sistema fiscal més just i rigorós, eliminant les exempcions dels senyors mongols, que generalment se les havien atorgat ells mateixos, i va prohibir la imposició arbitrària de tributs. Seguint el model de la Transoxiana, va introduir un tribut únic proporcional als ingressos del tributari, en lloc de beneficis irregulars procedents dels saquejos; el nou sistema va contribuir a un redreçament lent però efectiu de l'economia del Khurasan, que permetia pagar l'exèrcit i els serveis essencials. Vers el 1255 es van aixecar noves acusacions i es va enviar un inspector a examinar els comptes. El 1256 va arribar a Pèrsia el príncep Hulagu (germà de Mongke) amb un gran exèrcit. Argun Aga estava retornant a Mongòlia quan va quedar aturat uns mesos a Transoxiana per Hulagu però finalment va poder seguir viatge (estiu del 1256) i va aconseguir imposar-se als seus enemics a la cort (segons una font armènia fou empresonat i carregat de cadenes però es va salvar per la intercessió del príncep Simbaci Orbelian de la Siunia).
Sota els ilkhans Va retornar a Pèrsia i va servir a Hulagu i al seu fill Abaka generalment com a recaptador al Khurasan. Del 1259 al 1261 va dirigir operacions militars contra senyors rebels a Geòrgia i el 1262 fou enviat altre cop al Khurasan junt amb Abaka per cooperar amb el txagatai Alqu contra l'Horda d'Or. Abaka va succeir al seu pare el 1265 i llavors Argun va passar al servei de Tubshin, germà petit del nou Il-kan, que havia estat nomenat governador del Khurasan i va participar en la guerra contra les forces del kanat de Txagatai el 1269/1270. El 1272 o 1273 va fer el cens a Geòrgia. Arghun va morir a Radkan, prop de Tus, el 17 de juny de 1275. Va deixar un bon nombre de fills que van assolir el comandament hereditari dels Hazaraja. Destaca el general (amir) Nawruz, que al morir el seu pare considerava el Khurasan com el seu feu natural i el va governar entre 1278 i 1297 estant en rebel·lio del 1289 al 1294 i després el 1296 per uns mesos fins a la seva execució el 1297. Vegeu article Nawruz.
El desembre de 1296, el Khorasan, desguarnit de les seves tropes, estava amenaçat una vegada més des de la Transoxiana (Txagatai). Nawruz fou encarregat de la missió d'anar al Khorasan a defensar-lo. A l'arribada de Nawruz, els exèrcits invasors que acabaven d'assolar el Khorasan i el Mazandaran es van replegar més enllà del Amudarià. Per una carta al sultà mameluc contestada fora de temps, Ghazan el va considerar traïdor i va enviar contra ell a Kutlugh Shah, que va marxar al Khorasan per arrestar-lo. Kutlugh va arribar a Damavand i Nawruz va sortir de Nixapur per atacar l'avantguarda de Kutlugh, però tot i disposar de forces superiors en nombre fou derrotat. Els seus dos fills foren fets presoners i executats. Nawruz va fugir a Herat, on el sobirà kart de la regió, Fakhr al-Din, el va acollir. Nawruz va entrar a Herat amb 400 homes i en companyia de Fakhr al-Din es va establir a la ciutadella. Poc després arribava Kutlugh que va assetjar la ciutat; Herat, ben fortificada, va resistir. Kutkugh va escriure una carta al gran muftí de Djam (Jam), sogre de Fakhr al-Din, en la qual amenaçava de destruir Herat si no entregava a Nawruz; Ghazan va fer enviar una còpia de la carta al mateix Nawruz per sembrar el dubte sobre si podia tenir confiança amb Fakhr al-Din; aquest darrer, efectivament, pensant que tard o d'hora la ciutat seria conquerida, va decidir l'entrega del seu hoste. Fakhr al-Din va avisar Kutlugh Shah que havia arrestat Nawruz i li va demanar que a canvi de la seva entrega, obtingués la seguretat que ell mateix seria perdonat per Ghazan. Ja en mans de Kutlugh, Nawruz fou interrogat però no va voler respondre i finalment fou tirat a terra i tallat per la meitat en dues parts. El seu cap fou enviat a Ghazan a Bagdad. Kutlugh Shah va aixecar el camp i va tornar a l'Iraq.
Ja'un-i-Qurban Però amb la seva mort el 1297 no acabava el domini de la família al Khurasan. La regió formava una àrea especial de recaptació d'impostos que junt al Khurasan abraçava també Kuhistan, Qumis, Mazandaran i Tabaristan, en la qual el governador tenia dret a reservar una part important del rendiment de l'impost teòricament per destinar-ho al pagament de les tropes, privilegis que s'havien autoatorgat els grans senyors mongols. Un membre de la família, Arghun Shah, net d'Argun Aga, va conservar el control amb el suport de la tropa anomenada dels hazaraja formada per tres (ja'un) de cada cent (qurban) membres d'una unitat militar sense consideració de la seva adscripció tribal. Per això aquesta força fou coneguda com els Ja'un-i-Qurban.
Uns anys abans de la mort d'Abu Said, el 1328, el visir Ghiyath al-Din Muhammad ibn Rashid al-Din va prendre mesures per l'abolició de l'abus en els impostos al Khurasan i va demanar el suport de Shaikh Hasan-i Buzurg, nomenat poc abans amir al-ulus; també va requerir suport de Shaikh Ali ibn Ali Qushji i d'Ala al-Din Muhammad Faryumadi, que foren enviats al Khurasan amb aquest proposit, el primer com a governador. Els principals perjudicats per la mesura foren Togha Temur, Amir Arghun Shah, el cap del Ja'un-i-Qurban i Abd-Allah ben Mulai, el senyor del Quhistan.
A l'inici de la dècada de 1330 un predicador xiïta procedent del Mazanderan, de nom Shaikh Khalifa, va propagar les seves doctrines al Khurasan. Els sunnites el van considerar perillós i el van assassinar. Després de la seva mort un dels seus deixebles, Hasan Juri, va continuar la seva tasca i va tenir encara més èxit que el seu predecessor viatjant d'una ciutat a una altra del Khurasan. El govern desconfiava de les activitat de Juri i el va obligar a fugir (maig de 1336) cap a l'Iraq Ajamita.
El 1337, després d'una breu aliança entre Qushji i Arghun Shah que no va durar, el primer fou derrotat junt amb Togha Temur per Hasan Buzurg, i en la seva fugida fou capturat per Arghun Shah i executat. Arghun Shah va buscar l'aliança de Hasan Buzurg però sembla que no la va aconseguir i el jalayírida va nomenar governador de Khurasan, Mazandaran i Kuhistan, a Muhammad-i Mulay o Mulai que devia pertànyer a la família de caps del Kuhistan; Hasan Buzurg va mantenir un cert respecte per Togha Temur però va intentar controlar Khurasan però tampoc se'n va sortir. D'altra banda, Hasan Buzurg, derrotat pels cobànides, es va acostar al kan Togha Temur (estiu del 1338), que va fer un nou intent cap a l'oest (1339) igualment fracassat com el de 1337 i Hasan Buzurg, desconfiant del kan, es va entendre amb els cobànides, mentre Togha Temur s'havia de retirar a Gurgan. Mentre, a Sabzawar, s'havien revoltat els propietaris afectats per la reforma fiscal, i s'havien apoderat de Sabzawar i Bashin (1337).
Els inicis dels sarbadars Hasan Juri va retornar i Arghun Shah el va arrestar (1339/1340) i el va tenir a Yazir. En aquest moment el sarbadar Masud, germà i successor del primer líder rebel, havia fet la pau amb Togha Temur i l'havia reconegut d'acord amb Arghun Shah de Nixapur el seu comandant en cap, i és possible que Masud demanès l'alliberament de Juri, que segurament era força popular a Sabzawar i Bashtin, les dues ciutats sota control del sarbadàrides. Masud es va fer novici (murid) de la secta de Juri i li va donar participació al govern i en les pregaries oficials eren esmentats els noms del kan, de Hasan Juri i finalment de Masud. Juri va anunciar l'imminent retorn del duodècim imam. Juri ja havia organitzat un grup secret per l'establiment d'un estat teocràtic xiïta incloent una força militar que s'organitzava en la línia de la futuwwa amb artesans i mercaders.
La cooperació entre Masdud i Hasan Juri a Sabzawar va funcionar amb tensions. Juri era molt popular entre la població xiïta, majoritària a Sabzawar i Bashtin i Masud no podia competir amb aquesta popularitat, però tenia un projecte d'estat teocràtic xiïta. En canvi Masud aspirava a ser part del Khurasan dins d'un imperi il-kànida sunnita sota el govern de Togha Temur i com a segon cap el líder cobànida, apareixen dues tendències: els sarbadars originals (seguidors d'Abd al-Razzaq i Madud) i els seguidors de Hasan Juri, anomenats Shaikhiyan (per distingir-se).