Ys o Is, de vegades anomenada «Ker Ys» (en bretó Kêr-Is), és una vila llegendària de la Bretanya, que es diu que va ser engolida per l'oceà. Probablement a partir d'un tema celta al voltant d'una dona de l'altre món, la llegenda de la vila de Ys està molt clarament cristianitzada. L'únic element original que queda és el personatge de Dahut. La versió hagiogràfica de Pierre Le Baud, la versió més antiga coneguda, ja considera que l'engoliment per les aigües de la vila va ser degut als pecats dels seus habitants, destacant els valors evangelitzadors bretons.
Una recent tradició bretona ha convertit Ys en la capital de la Cornualla bretona del rei Gradlon, suposadament construïda a la badia de Douarnenez o prop d'ella. Aquesta llegenda constitueix una de les històries bretones més populars i la més coneguda a França.
Etimologia Ys s'anomena Kêr-Is en bretó, de Kêr Izel, «Vila baixa»). Ys significa «sota» ; «sota la mar». La falsa etimologia que unia Ys a la ciutat de París és coneguda des de l'antiguitat.
Història i evolució de la narració
+Cronologia i naturalesa de les versions conegudes fins a principis del 1495 : Pierre Le Baud, Chronicques et Ystoires des Bretons (hagiografia). 1636 : Albert el Gran, La vie de saint Gwénolé (hagiografia). 1839 : T. Hersart de la Villemarqué, Barzaz Breiz (tradició oral). 1844 : Émile Souvestre, Le Foyer breton (literatura). 1846 : Lai de Graelent Meur, 4a edició del Barzaz Breiz (tradició oral). 1883 : Guy de Maupassant, La Légende de Ker Ys (literatura). 1886 : Paul Sébillot, Légendes de la mer (tradició oral). 1893 : Anatole Le Braz, La Légende de la mort chez les bretons armoricains (1a edició) (tradició oral). 1923 : Anatole Le Braz et Georges Dottent, Capítol de la col·lecció La Légende de la Mort (tradició oral) 1926 : Charles Guyot, La Légende de la ville d'Ys d'après les textes anciens, Éditions d'Art Piazza (literatura).
La llegenda de la vila de Ys és la història llegendària més famosa de la Bretanya, i també la més coneguda de les llegendes marítimes de França, gràcies a l'àmplia difusió de la qual es va beneficiar al . Tot i això, mai va ser la mateixa història. No hi ha una història original, i les versions més antigues són posteriors a la cristianització de la Bretanya. Les diferents versions constitueixen variacions més o menys reeixides entorn a un tema que no és gaire estable. Hi ha un gran nombre de versions, més o menys allunyades del mite. La llegenda va ser construïda i es continua construint segons la imaginació popular. Louis Ogès ha estudiat aquesta progressiva elaboració de la història, i ens mostra com cada autor s'ha apropiat del relat segons els seus interessos al llarg dels segles. La «tradició popular» gairebé sempre s'invoca per donar pes o justificar creacions literàries personals. Al principi hagiogràfica, la llegenda és contada i cantada localment abans d'escampar-se a la paraula escrita arreu de França, sobretot gràcies a Émile Souvestre i Aougust Brizeug.
La història de la majoria de versions en circulació des del es deu a Charles Guyot i data del 1926. Segons Françoise Le Roux i Christian-Joseph Guyonvarc'h, el personatge de Malgven («la reina de Nord» i la mare de Dahut), així com el cavall Morvarc'h són només les seves invencions literàries.Tanmateix, es diu que aquesta versió que és la «versió canònica» de la vila de Ys des de mitjan , sobretot per Jean Markale i Michel Le Bris.
Origen
En conjunt, Ys està vinculada a dos grups de mites: el de les ciutats enfonsades i el de les dones de l'altre món, particularment irlandesos i gal·lesos. La comparació amb els altres mites celtes de l'immersió revela un possible mite comú original que implica una fada (o una dona de l'altre món) guardiana d'una vàlvula que impedeix que les aigües s'estenguessin i que provoqués la inundació d'un gran ciutat.
Versions hagiogràfiques La menció més antiga coneguda de la ciutat de Ys prové de l'historiador bretó Pierre Le Baud, dins de les seves Chronicques et Ystoires des Bretons (Cròniques i històries dels bretons) publicades a finals del . Tracta de Sant Corentin, consagrat bisbe per Sant Martí després d'haver estat testimoni de l'immersió de la ciutat per culpa dels pecats dels seus habitants. Segons Baud, «el rei Gradlon va sobreviure miraculosament», i les restes de la vila visibles a la costa van rebre el nom de «Ys». Aquest breu resum mostra que al , el mite de Ys ja estava cristianitzat. Bertrand d'Argentré va assenyalar el 1583 aquesta creença a la vila submergida de Ys, i va afegir que no hi ha testimoni d'això, cosa que sembla vincular aquesta història a la llegenda. La versió igualment hagiogràfica d'Albert el Gran, del , es titula La vie de saint Gwénolé (La vida de sant Gwénolé), i completa la cristianització del tema introduint el càstig diví. A la versió més antiga de Pierre Le Baud del 1495, no apareix Dahut. Va aparèixer el 1636 amb la d'Albert el Gran (escriba) a La Vie des saints de Bretagne Armorique (La vida dels sants de la Bretanya armoricana): «la causa principal va ser la princesa Dahud, la descarada filla del bon Rei, qui va morir en aquest abisme [...]». La literatura bretona posterior es basa en aquesta versió.
També són les versions hagiogràfiques les que semblen haver introduït l'esplendor de la vila de Ys. Una segona versió de la Vita de Sant Guénolé especifica que el sant retreu al rei Gradlon el luxe de la seva cort, les sedes, l'or i les festes de les quals es delecta.«Vitae Sancti Winwaloei » en Liber Secundus XVI, ed. Analectia Bollandiana VII, Bruxelles, 1888, p. 229 Per a Arthur de La Borderie, aquesta Vita és a l'origen de les versions posteriors de la llegenda de Ys, que tots descriuen la cort de Gradlon com a luxosa i desbaratada.
Versions literàries Émile Souvestre miniatura|Gradlon i Corentin. Gravat de la llegenda Keris de la col·lecció d'Emile Souvestre, Le foyer breton, 1844. Émile Souvestre narra una versió de la llegenda de Ys a Le Foyer Breton (La llar bretona), on l'home de Déu és Sant Corentin, el patró de la ciutat de Quimper. Per tant, en la seva versió, Ys es troba a Quimper. No és Dahut qui obre les portes que protegien la ciutat, sinó el Diable, qui va robar les claus d'argent que guardava el rei Gradlon després d'una nit d'orgia que va passar amb la princesa. La seva versió no es pot considerar que estigui directament relacionada amb el folklore bretó, perquè Souvestre és conegut per haver arranjat i modificat molt les seves històries. Probablement es va inspirar en la versió de Pierre Le Baud i en les Grandes chroniques de la Bretagne d'Alain Bouchart.
El lai de Graelent Meur Théodore Hersart de la Villemarqué inclou el Lai (gènere literari) de Graelent Meur després de la quarta edició del Barzaz Breiz. La seva autenticitat és discutible perquè La Villemarqué sembla haver-se inspirat en temes gals. Tot i que ho atribueix a Marie de France, aquest lai no sembla una de les seves obres. Es fa referència a l'anònim de Ravenna (geògraf qui cita Ker Is o Chris).
Charles Guyot La trobada de Gradlon i Malgven és un afegit de Charles Guyot (1926). Aquesta unió vincula la història a la mitologia nòrdica, inventant una ascendència «màgica» a Dahut. El rei Gradlon de Cornualla té molts vaixells que utilitza per combatre als països del nord. Cansats d'aquestes batalles, els mariners de Gradlon es van negar a continuar el setge d'una fortalesa desconeguda. Gradlon els permet tornar a Cornualla i opta per quedar-se a les regions del nord. El sobirà es troba amb una dona de pèl vermell, Malgven, «la reina del nord». Ella demana que mati el seu marit perquè puguin ser lliures. Maten el rei del nord i es troben en Morvarc'h («cavall de mar» en bretó), la muntanya màgica de Malgven. L'animal negre escup foc per les fosses nasals i pot galopar sobre el mar, una peculiaritat que la llegenda associa amb el fet que el cavall galopava tan de pressa que les seves peülles no tenien temps d'enfonsar-se a l'aigua. Gradlon troba el seu vaixell.
Gradlon i Malgven van passar un any a la mar, de manera que Malgven va donar a llum una filla, Dahut. Dahut és un apassionada de la mar i demana al seu pare que construeixi una ciutat marina per a ella. Es realitza segons el seu desig; es construeix la ciutat desitjada al fons de la badia de Douarnénez i es diu Ys. Dahut vol una ciutat sense església. Al començament del regnat de Gradlon, la ciutat estava sota el nivell del mar a la marea alta. Els korrigans creen un dic molt alt per tal d'evitar que l'aigua entri a la ciutat. Només una porta de bronze permet entrar o sortir de la ciutat. Dahut li confia la clau al seu pare, el rei. Ys és florent i feliç. Tot i això, malgrat els sermons de Sant Guénolé, Ys es converteix en un lloc dels pecats sota la influència de Dahut, qui organitza orgies i després solia matar als seus amants al matí. El seu comportament és tal que Déu decideix castigar-la. Un cavaller vestit de vermell arriba a Ys, roba la clau, obra la porta i l'aigua comença a entrar a la ciutat. Per escapar del desastre, el rei Gradlon i la seva filla pugen als lloms de Morvarc'h. Però Sant Guénolé els persegueix i demana a Gradlon que abandoni la seva filla. Gradlon es nega, pero Guénolé agafa a Dahut i la llença a la mar. La vila de Ys desapareix sota les aigües i Dahut es converteix en una sirena.
Altres autors El 1883, Guy de Maupassant va publicar La Légende de Ker Ys (La llegenda de Ker Ys) a la revista Le Gaulois. La història és molt curta, però típica de la visió romàntica de la història.
El 1895, Robert W. Chambers va publicar Le Roi en Jaune, una col·lecció de narracions de terror, sobretot La Demoiselle d'Ys. En aquesta història curta, un viatger estatunidenc es perd en el bosc de Brocéliande i coneix una jove vestida a la moda del i acompanyada dels seus seguidors
El 1961, l'editorial d'art Jos Le Doaré va publicar la versió francesa del text original bretó, La Bretagne aux légendes (La Bretanya a les llegendes) de Pierre-Jakez Hélias, sobretot La submersion d'Is (La immersió de Ys) que comença amb «Quan la marea alta de març, que s'anomena marea de Saint-Guénolé, es produeix precisament el Divendres Sant…», i Marie Morgan que descriu la trista vida «d'Ahès-Dahut, convertida en Marie-Morgane per l'època de la seva condenació» i que acaba amb «I la vila de Ys encara espera, finalment, que s'acabi la missa de la redempció».
Versions orals Les recopilacions de Paul Sébillot Durant les seves recopilacions, Paul Sébillot no va aconseguir trobar una versió oral completa de la llegenda de la vila de Ys, però en va recollir «restes». Una versió datada de 1830 explica que la vila de Ys podia haver-se salvat amb la sang de Crist. Segons aquesta versió es va celebrar una missa amb el trasllat d'un calze des de la part superior de la catedral: «Si hagués pogut arribat el calze abans que hagués caigut a terra i portar-lo intacte fins a la badia de Douarnenez per vessar el seu contingut a la mar, el sacerdot hauria acabat la missa de Sant Guénolé i Ys hauria tornat a la vida, tan bonica com era abans».
Les recopilacions d'Anatole Le Braz miniatura|Anatole Le Braz va recopilar diversos elements de tradició oral referents a la vila de Ys. Anatole Le Braz va recopilar a finals del elements del folklore oral de la Baixa Bretanya relacionats amb la vila de Ys. Tot i que es tracta de fragments sense coherència i que no permeten reconstruir una versió precristiana de la llegenda, per a Françoise Le Roux i Christian J. Guyonvarc'h permeten distingir el tema de la dona de l'altre món. Una diferència important amb la versió d'Émile Souvestre rau en el fet que Dahut és llançada a l'aigua pel seu pare, i no per cap del sant.