Les idees de la Il·lustració van arribar a Espanya al amb la nova dinastia dels Borbó, arran de la mort del darrer monarca Habsburg, Carles II, el 1700. Aquest període de la història espanyola es coneix sovint com «Espanya borbònica», durant el qual, «els monarques Borbons espanyols estaven imbuïts de la identitat catòlica espanyola». El període de reforma i «despotisme il·lustrat» dels Borbons es va centrar en la centralització i la modernització del govern espanyol i la millora de les infraestructures, començant pel govern del rei Carles III i la tasca del seu ministre, José Moñino, comte de Floridablanca. En l'àmbit polític i econòmic, la Corona va implementar una sèrie de canvis, coneguts col·lectivament com a «reformes borbòniques», que tenien com a objectiu fer més pròsper l'imperi d'ultramar en benefici d'Espanya.
Els monarques borbònics van buscar l'expansió del coneixement científic, que havia estat instat pel monjo benedictí Benito Feijóo. Del 1777 al 1816, la Corona espanyola va finançar expedicions científiques per recopilar informació sobre la riquesa botànica potencial de l'imperi. Quan el científic prussià Alexander von Humboldt va proposar una expedició científica autofinançada a l'Amèrica espanyola, la Corona espanyola li va concedir no només el permís, sinó les instruccions per coronar els oficials per ajudar-lo. Els estudiosos espanyols pretenien comprendre el declivi de l'imperi espanyol des dels seus primers temps de glòria, amb l'objectiu de recuperar el seu prestigi.
La Il·lustració a l'Amèrica espanyola també va tenir un impacte en l'àmbit intel·lectual i científic, ambels criolls (espanyols d'origen americà) d'elit implicats en aquests projectes.
La invasió napoleònica a la península Ibèrica va desestabilitzar Espanya i el seu imperi d'ultramar. Les idees de la Il·lustració espanyola han estat considerades com un contribuent principal a les guerres d'independència hispanoamericanes tot i que la situació és més complexa.
Context històric. L'Espanya dels Borbons
Els borbons francesos tenien una forta reivindicació sobre el tron espanyol després de la mort del 1700 del darrer monarca Habsburg, Carles II, qui va morir sense hereu. França va perdre la Guerra de Successió Espanyola, però els vencedors (Anglaterra, Països Baixos i Àustria), a causa del seu demandant (l'arxiduc austríac Carles) hereu del Sacre Imperi, van permetre a la monarquia borbònica heretar la corona espanyola, a la condició que les corones espanyola i francesa no es fusionessin mai. Un cop consolidat el govern a Espanya, els monarques borbònics van emprendre una sèrie de reformes per revitalitzar l'Imperi espanyol, que havia perdut significativament poder a l'època dels últims Habsburg. Les idees de la Il·lustració van tenir un fort impacte a Espanya i va afectar la Il·lustració hispanoamericana, als territoris d'ultramar.
Quan les forces franceses sota Napoleó Bonaparte van envair la península Ibèrica i van col·locar el germà de Napoleó, Josep Bonaparte, al tron d'Espanya, es va produir una crisi de legitimitat tant a Espanya com al seu imperi d'ultramar. Es va convocar unes Corts (parlament) a Cadis, que va ratificar una constitució liberal el 1812, limitant el poder de la monarquia constitucionalment i el poder de l'Església catòlica. Ferran VII va afirmar que donava suport a les constitucions liberals, però un cop restablert al poder el 1814, va renunciar a ella i va tornar a governar amb un poder absolutista. Van esclatar guerres d'independència a la major part de l'Amèrica espanyola durant el període napoleònic a Espanya, de manera que quan el Borbó Ferran VII va ser restaurat al tron el 1814, bona part de l'Amèrica espanyola havia aconseguit la independència i va establir repúbliques constitucionals. Nova Espanya (Mèxic) i el Perú van ser les excepcions, i es van independitzar el 1821 (Mèxic) i el 1824 (Perú). Mèxic va tenir una monarquia sota un oficial militar reialista que va convertir en insurgent, Agustín de Iturbide, qui va ser enderrocat en favor d'una república federada sota la Constitució de 1824.
La Guerra de Successió Espanyola (1700-1714)
Carles II és conegut pel mal estat físic i de salut que tenia, atribuïts al resultat de diversos matrimonis endogàmics dels seus avantpassats. Va ser el darrer monarca de la dinastia dels Habsburg perquè no va arribar a tenir fills. Els problemes econòmics, la decadència de la burocràcia espanyola, una sèrie de derrotes en les guerres contra França i l'erosió de les institucions imperials al havien deixat Carles II en el rei d'un imperi en decadència, i la seva debilitat física i mental li proporcionaven poca capacitat per revertir el rumb del seu país.
La immensitat de l'Imperi espanyol al Nou Món, juntament amb els seus recursos navals, havien convertit Espanya en una part vital de la política del poder europeu. Si un parent del rei de França accedís al tron espanyol o si s'unissin els dos països, l'equilibri de poder a Europa podria canviar a favor de França. Si el tron caiguès en mans d'un altre membre de la dinastia austríaca antifrancesa dels Habsburg, la situació quedaria en status quo. La política europea durant el es va dominar establint una successió ordenada a Espanya que no alterés l'equilibri entre les grans potències europees.
Carles II va decretar en un dels seus darrers actes oficials que la seva corona passés al seu nebot, Felip d'Anjou, el net del rei Lluís XIV de França de la Casa de Borbó, i l'hereu del tron francès. Els legitimistes castellans, que valoraven la successió de l'hereu més proper del rei per la continuació del govern Habsburg, van donar suport al pla del rei. Els funcionaris espanyols també es preocupaven que Espanya continués sent un país independent, més que una altra part dels imperis francès o austríac. Tot i així, en conèixer la notícia que el seu net s'havia convertit en rei d'Espanya, Lluís XIV va proclamar: «Els Pirineus ja no hi són». Als 17 anys, Felip V va arribar a Madrid a principis del 1701 sense oposició visible. Felip va confirmar els furs de Catalunya i d'Aragó i, aparentment, la successió borbònica va tenir èxit i seguretat.
El reclamant austríac al tron espanyol, l'arxiduc Carles d'Àustria de la dinastia dels Habsburg, va argumentar que l'havien enganyat per fer-lo fora del tron d'Espanya de manera injusta. Anglaterra i Països Baixos, que havien recolzat el príncep electoral Josep Ferran de Baviera com a successor del tron espanyol com a mitjà per evitar que Espanya o França es convertissin en més poderoses, van acceptar Felip d'Anjou com a rei d'Espanya, però finalment va optar per donar suport a Àustria després que Lluís XIV comencés a no respetar la condició de no aprofitar-se de tenir un Borbó al tron espanyol. Àustria, amb el suport d'Anglaterra i els Països Baixos, va optar per anar a la guerra per aquest tema després que França rebutgés un pla de divisió, iniciant així la Guerra de Successió espanyola.
Les corts espanyoles es van mantenir dividides en aquest tema i, quan es va declarar la guerra el 1702, la guerra entre les grans potències europees també es va convertir en guerra civil a Espanya. València, Catalunya i Aragó es van pronunciar a favor del candidat austríac com a rei, tement que Felip d'Anjou intentés canviar l'administració descentralitzada del país que permetia als catalans i aragonesos una autonomia considerable de Madrid. Un exèrcit anglès-holandès, marxant des de Portugal, va atacar Espanya el 1705, però durant un temps es va poder rebutjar. Inicialment, la guerra semblava anar bé per França i el seu candidat al tron espanyol, però a la batalla de Blenheim el 1704, Àustria es va salvar de la derrota per una expedició anglesa sota el comandament del duc de Marlborough. Van seguir deu anys de lluites difícils a Alemanya, Itàlia, Espanya, els Països Baixos i, fins i tot, el Nou Món (on es va fer coneguda com la «guerra de la reina Anna»). Madrid va ser ocupat el 1706 i el 1710, i bona part del camp espanyol va ser arrasat per les campanyes lluitades a través del seu sòl, tant per soldats estrangers, el seu propi exèrcit i els revoltats aragonesos, catalans i valencians.
Una pau de compromís va arribar amb el tractat d’Utrecht el 1713 entre França i la majoria de les grans potències. França i els aliats van acordar que el net de Lluís XIV, Felip, es convertiria en rei Felip V d'Espanya, però que els trons de França i Espanya mai s'unirien. Mentre que els territoris de França romanien en gran part intactes, Espanya es va veure obligada a cedir el seu imperi europeu; les seves possessions italianes, incloent Nàpols, Milà i Sardenya, van ser cedides a Àustria, juntament amb Sicília, que va ser cedida a Savoia. Espanya també es va veure obligada a renunciar als Països Baixos espanyols a Àustria, i l'illa de Menorca i Gibraltar a Gran Bretanya. En els anys posteriors, molts d'aquests territoris italians, sobretot Nàpols i Sicília, tornarien al control espanyol. A canvi d'acceptar la pèrdua d'aquests territoris europeus de l'Imperi espanyol, Felip va poder mantenir la resta de l'imperi espanyol. Fins i tot després que es signés la pau, els catalans (que havien lluitat en contra de Felip durant la guerra, operant sota el lema «Privilegis o Mort») van continuar resistint després que els britànics es retiressin; Barcelona no va ser ocupada per les forces espanyoles fins a finals del 1714. Aquesta data (11 de setembre de 1714) es commemora com la Diada Nacional de Catalunya. Tot i això, bona part del país es trobava en un estat d'inestabilitat econòmica a causa del conflicte, independentment de quin candidat al tron espanyol es recolzés.
El regnat de Felip V (r. 1715-46). Les reformes borbòniques
Felip V va resultar un administrador eficaç, centralitzant la seva autoritat eliminant les corts regionals (parlaments) i iniciant un procés per uniformitzar les lleis entre les diferents regions de l'imperi espanyol mitjançant l'eliminació de privilegis especials (furs). La seva selecció de ministres francesos i italians capaços per ocupar funcions clau del govern va regnar en ministeris independents, aïllant els ministres corruptes que havien florit durant el darrer període del govern dels Habsburg. Felip tenia l'objectiu d'expandir l'activitat econòmica i es va dirigir cap a la llibertat econòmica, especialment pel que fa al comerç entre Espanya i el seu imperi d'ultramar, en teoria un monopoli espanyol. Es preveia l'ampliació de les manufactures i exportacions agrícoles espanyoles, de manera que el comerç no beneficiava les potències estrangeres que havien aprofitat el comerç espanyol americà. La Casa de la Contractació d'Índies, que operava des de fa molt temps a Sevilla, es va traslladar a Cadis el 1717. Felip va permetre fundar la Reial Companyia Guipuscoana de Caracas el 1728, segons el model de companyies comercials del nord d'Europa, per comerciar amb Veneçuela, un important productor de xocolata. La zona de lliure comerç dins l'àmbit espanyol es va expandir encara més amb els Borbons espanyols.