El Teatre oest de la Guerra de la Revolució Americana va ser la zona de conflicte a l'oest de les muntanyes Apalatxes entre 1775 i 1783, durant la guerra de la Revolució Americana.
La regió que es va convertir en el territori nord-oest dels Estats Units d'Amèrica, així com els estats de Kentucky, Tennessee i Missouri. La guerra de l'Oest es va combatre principalment entre els indis americans junt amb els seus aliats britànics a Detroit contra els colons estatunidencs al sud i a l'est del riu Ohio.
Antecedents Quan va començar la Guerra de la Revolució Americana el 1775, el riu Ohio va marcar una feble frontera entre les colònies estatunidenques i els indis americans de la regió d'Ohio. Aquesta frontera va tenir els seus orígens en la Proclamació reial de 1763, que va prohibir als colons britànics establir-se a l'oest de les muntanyes Apalatxes. La Corona Britànica havia emès la Proclamació després de la Guerra franco-índia (1754-1763) per tal d'evitar els conflictes entre indis i colons al vast territori recentment adquirit per França. Els colons i els especuladors de terres de la Gran Bretanya i Amèrica es van oposar a aquesta restricció, per la qual cosa els oficials britànics van negociar dos tractats amb els indis americans el 1768, el Tractat de Fort Stanwix i el Tractat de Hard Labour, que van obrir terres per a l'assentament al sud del riu Ohio. A partir de llavors, les tensions entre els oficials britànics i els colons sobre la política territorial occidental van disminuir.
La majoria dels indis que llavors vivien i caçaven a la vall d'Ohio (shawnees, mingos, delawares i wyandots) no havien estat consultats als tractats de 1768. Enfadats amb els iroquesos per vendre les seves terres als britànics, els shawnees va començar a organitzar una confederació d'indis occidentals amb la intenció d'impedir la pèrdua de les seves terres. Els oficials britànics i iroquesos van treballar per aïllar diplomàticament els shawnees d'altres nacions índies, i així quan va esclatar la Guerra de Dunmore el 1774, els shawnees es van enfrontar contra la milícia de Virgínia amb pocs aliats. Després de la victòria de Virgínia a la guerra, els shawnees van ser obligats a acceptar la frontera del riu Ohio. Els líders dels shawnee i mingo, que no estaven d'acord amb aquests termes, van renovar la lluita poc després que la Guerra de la Revolució Americana començés el 1775.
Del 1775 al 1776 - Neutralitat i petites escaramusses Inicialment, tant els britànics com el Congrés Continental pretenien mantenir els indis americans de l'oest fora de la guerra. A Fort Pitt, a l'octubre de 1775, els líders estatunidencs i indis van reafirmar la frontera establerta per la guerra de Dunmore l'any anterior. Sense el suport britànic, els líders indis com Chief Blackfish (shawnee) i Plugy (mingo) van atacar a Kentucky amb l'esperança de fer fora els colons. El governador Patrick Henry, de Virgínia, va voler prendre represàlies atacant la ciutat de Pluggy al territori d'Ohio, però va cancel·lar l'expedició per por que la milícia no fos capaç de distingir entre indis neutrals i hostils, i així fer-se enemics dels neutrals delawares i shawnees. No obstant això, els shawnees i els delawares es van dividir cada cop més sobre si participaven o no en la guerra. Mentre que líders com White Eyes (delaware) i Cornstalk (shawnee) van instar a la neutralitat, Buckongahelas (delaware) i Blue Jacket (shawnee) van decidir lluitar contra els estatunidencs.
A Kentucky, pobladors i caçadors aïllats es van convertir en l'objectiu freqüent dels atacs, obligant molts a tornar a l'est. A finals de la primavera de 1776, menys de 200 colons van romandre a Kentucky, principalment als assentaments fortificats de Boonesborough, Harrodsburg i Logan's Station. El desembre de 1776, Pluggy va ser mort durant l'atac a McClellan's Station, que es trobava al lloc de l'actual Georgetown (Kentucky).
1777 - L'escalada del conflicte El 1777, els britànics van llançar una ofensiva important des del Canadà. Amb l'objectiu de proporcionar una diversitat estratègic per a les operacions al nord-est, els oficial de Detroit van començar a reclutar i armar grups d'indis per assaltar assentaments estatunidencs. Aquestes incursions van matar a un nombre desconegut de colons estatunidencs dels actuals territoris de Kentucky, Virginia Occidental i Pennsilvània. La intensitat del conflicte va augmentar després que els milicians estatunidencs enfurismats assassinessin Cornstalk, el principal defensor de la neutralitat dels shawnee, el novembre de 1777. Malgrat la violència, molts indis d'Ohio encara esperaven quedar-se fora de la guerra. Aquesta era una tasca difícil perquè es trobaven directament entre els britànics a Detroit i els estatunidencs al llarg del riu Ohio.
Del 1778 al 1779 - Els avenços estatunidencs En els primers anys de la guerra, els virginians havien intentat defensar la seva frontera occidental amb milicians protegits per forts de fusta al llarg del riu Ohio: Fort Pitt, Fort Henry i Fort Randolph. Defensar una frontera tan llarga va resultar inútil, però els indis americans simplement van passar dels forts durant les incursions. El 1778, els estatunidencs van decidir que calia operacions ofensives per assegurar la seva frontera occidental.
Els problemes al Fort Pitt La primera expedició estatunidenca al territori d'Ohio va ser una debacle. Al febrer de 1778, el general Edward Hand va dirigir 500 milicians de Pennsilvània des del Fort Pitt en una sorprenent marxa d'hivern cap a les poblacions dels mingos al riu Cuyahoga, on els britànics van emmagatzemar subministraments militars que van distribuir als grups atacants indis. Tot i això, les condicions meteorològiques adverses van impedir que l'expedició arribés al seu objectiu. Durant la marxa de retorn, alguns homes de Hand van atacar indis delaware pacífics, matant un home i unes quantes dones i nens, inclosos familiars de Captain Pipe, el cap dels delaware. Com que només els no-combatents havien estat assassinats, l'expedició es va fer coneguda amb el nom de «la campanya de les squaw».
A més de la milícia desagradable, el sentiment lleialista al voltant de Pittsburgh també va contribuir als problemes de Hand. Al març de 1778, tres homes amb estrets lligams amb els indis americans i amb els britànics van marxar de Pittsburgh, desafectant-se del bàndol britànic i indi. Van ser Simon Girty (un intèrpret que havia guiat la «campanya de les squaw»), Matthew Elliot (un comerciant local), i Alexander McKee (agent del British Indian Department. Els tres demostrarien ser valuosos operatius britànics a la guerra. Enmig de moltes crítiques, i davant una investigació del Congrés per haver permès als homes desafectats, Hand va dimitir el maig de 1778.
La realització de tractats i construcció de forts Després de l'escalada de la guerra el 1777, els estatunidencs a la frontera occidental van fer una crida al Congrés Continental per protegir-la. Després d'una investigació, una comissió del Congrés va recomanar a principis del 1778 que dos regiments de l'Exèrcit Continental estiguessin estacionats a l'Oest. A més, com que una línia defensiva de forts tenia poc efecte sobre les incursions índies als assentaments estatunidencs, els comissaris van demanar que es construís un fort al costat indi del riu Ohio, el primer d'una línia de forts que permetés als estatunidencs realitzar una expedició contra Detroit.
El fort de Hollidays Cove era una fortificació de la Guerra de la Revolució construït el 1774 per soldats del Fort Pitt. Es trobava al que actualment és el centre de Weirton (Virgínia Occidental), al llarg del rierol Harmons Creek (anomenat per Harmon Greathouse), a uns 3 km de la seva desembocadura al riu Ohio. Va ser comandat pel coronel Andrew Van Swearingen (1741-1793) i més tard pel seu gendre, el capità Samuel Brady (1756-1795), el famós líder dels Rangers de Brady. El 1779, més de 28 milícies van ser guarnides a Hollidays Cove. Dos anys abans, el coronel Van Swearingen va dirigir una desena de soldats en llanxa llarga cap al riu Ohio per ajudar a rescatar els habitants de Fort Henry in Wheeling en un setge dels britànics i de tribus índies el 1777. Aquesta missió va ser memorialitzada en un mural de l'era WPA pintat a la paret de la Cove Post Office per Charles S. Chapman (1879-1962). El mural apareix amb el coronel John Bilderback, qui després es va guanyar la infàmia com a líder de la massacre dels indis moravians a Gnadenhutten el 1782.
Per construir un fort a la regió de l'Ohio, els estatunidencs van buscar l'aprovació dels indis delaware. El setembre del 1778, els estatunidencs van negociar el tractat de Fort Pitt amb els delawares, que va donar lloc a la construcció del Fort Laurens al llarg del riu Tuscarawas. No obstant això, els plans estatunidencs es van complicar. White Eyes, el cap dels delaware que havia negociat el tractat, va ser assassinat aparentment el 1778 per milicians estatunidens. El seu rival, Captain Pipe, finalment va abandonar l'aliança amb els estatunidencs i es va traslladar a l'oest fins al riu Sandusky, on va començar a rebre el suport dels britànics de Detroit. A més, a causa d'una intensa guerra a l'est de Pennsilvània i l'estat de Nova York, el Congrés Continental no va poder proporcionar tropes per a operacions contra Detroit. Fort Laurens va ser abandonat el 1779.
La campanya de Clark a Illinois A finals de 1778, George Rogers Clark, un jove oficial de milícia de Virgínia, va llançar una campanya per apoderar-se el territori d'Illinois guarnida pels britànics. Amb una companyia de voluntaris, Clark va capturar Kaskaskia el 4 de juliol de 1778, el lloc principal del territori d'Illinois, i més tard va aconseguir ocupar Vincennes. Vincennes va ser recuperat pel general Henry Hamilton, el comandant britànic a Detroit. El febrer de 1779, Clark va marxar cap a Vincennes en una sorprenent marxa d'hivern i va capturar el propi Hamilton.
A la frontera estatunidenca, Hamilton era conegut com «el general comprador de cabells» perquè, segons creien, va animar els indis a matar i tallar el cuir cabellut dels civils estatunidencs. Per aquest motiu, el governador Thomas Jefferson va portar Hamilton a Williamsburg (Virginia), per ser jutjat com a criminal de guerra. Després que oficials britànics amenacessin amb represàlies contra presoners de guerra estatunidencs, Jefferson va decidir canviar Hamilton per un pres estatunidencs el 1781.
1780 - La gran ofensiva britànica i índia miniatura|Batalla de Saint Louis (1780) Durant els següents anys de la guerra, ambdues parts van llançar incursions les unes contra les altres, dirigint-se generalment a assentaments. El 1780, centenars de colons de Kentucky van ser assassinats o capturats en una expedició britànica-índia a Kentucky. George Rogers Clark va respondre dirigint una expedició a l'agost de 1780 que va destruir dues ciutats shawnee al llarg del riu Mad, però no va fer gaire mal als efectius bèl·lic indis.
A finals de maig, Saint Louis espanyol va ser atacat per una força britànica formada majoritàriament per indis i es va defensar amb èxit per la força criolla mixta espanyola i francesa. Fort San Carlos, una torre de pedra del modern centre de Sant Louis, va ser el centre d'aquesta defensa.
Al territori d'Illinois, l'oficial francès Augustin de La Balme va reunir una força de milícies de residents francesos per intentar prendre Fort Detroit. La força va ser destruïda al novembre pels miamis dirigits per Little Turtle. Al mateix temps, els gairebé abandonat Fort St. Joseph va ser atacat per estatunidencs de Cahokia. Però en el viatge de retorn van ser superats per britànics i els seus aliats indis a prop de Petit Fort.
1781 El governador espanyol a Saint Louis, Francisco Cruzat, va enviar una força d'uns 140 soldats espanyols i indis americans sota el comandament del capità Eugenio Pourré per capturar el fort Saint Joseph. Va ser capturat i saquejat el 12 de febrer de 1781.