La Simfonia núm. 10 va ser composta per Gustav Mahler l'estiu del 1910 i va ser la seva composició final. En el moment de la mort de Mahler, la composició era substancialment completa en forma d'un esborrany continu, però no totalment elaborada ni orquestrada i, per tant, no es podia tocar. Només el primer moviment es considera raonablement complet i interpretable com pretenia Mahler. Potser com a reflex de la crisi interior que patia en aquell moment (Mahler sabia que tenia un cor fallit i la seva dona havia estat infidel), la desena simfonia és, probablement, la seva obra més dissonant.

Diversos compositors i directors han creat versions de la simfonia utilitzant les notes de Mahler. L'obra es considera una de les composicions més importants de Mahler, i destaca per la seva complexitat i intensitat emocional. Sovint és interpretada i gravada per orquestres i es considera un element bàsic del repertori simfònic.

Moviments I. Adagio: Andante-Adagio II. Scherzo: Schnelle Viertel III. Purgatorio: Allegretto moderato IV. Scherzo: Allegro pesante, Nicht zu Schnell V. Finale: Langsam-Allegro moderato-Adagio

Origen i context Després d’acabar la Novena simfonia entre el 1909 i la primavera de 1910, Mahler va iniciar l’estiu següent el treball en la Desena. L’avenç de l’obra va ser lent, en part perquè el compositor es va dedicar intensament a revisar partitures anteriors, especialment la Quarta i la Cinquena simfonies. A finals de 1910 va viatjar als Estats Units per dirigir una extensa temporada amb l'Orquestra Filharmònica de Nova York, compromís que va culminar amb conflictes amb l’orquestra i amb el seu últim concert americà el 21 de febrer de 1911. Poc després, el doctor Fraenkel li va diagnosticar una endocarditis bacteriana subaguda, agreujada per una pneumònia, malaltia que acabaria causant-li la mort.

El retorn a la residència d’estiu de Toblach el 1910 va coincidir amb un moment de forta tensió conjugal. Després d’anys vivint a l’ombra de Gustav, Alma se sentia ofegada pel seu caràcter absorbent i per normes quotidianes que trobava humiliants, com haver de repetir vestuari mentre ell es mostrava sempre impecable, o la imposició d’un silenci absolut a la casa durant les hores de composició. Davant d’aquesta situació, Mahler, d’acord amb la mare d’Alma, va decidir que ella passés una temporada de descans al balneari de Tobelbad. Lluny de solucionar-se, però, el conflicte es va intensificar: allà Alma va conèixer un jove arquitecte de vint-i-set anys, Walter Gropius, que més endavant seria una figura clau de la Bauhaus i amb qui acabaria casant-se.

El vincle matrimonial de Mahler va ser inestable des dels primers anys. Alma, que posseïa un talent real com a compositora —tot i no extraordinari—, es va veure obligada per ell a renunciar a qualsevol aspiració creativa pròpia per dedicar-se exclusivament a la seva figura. Aquest rol de subordinació, que més endavant assumiria sense gaire conflicte en altres relacions, amb Mahler el va viure com una limitació asfixiant. La mort de la seva filla Maria va accentuar encara més la distància emocional entre tots dos: mentre Gustav cercava l’aïllament per elaborar el dol, Alma necessitava presència, consol i complicitat. Amb el pas del temps, el record de la nena es va convertir en un element de separació creixent entre ells.

Versions Versió d'Ernst Krenek A començaments dels anys vint, el compositor alemany Ernst Krenek es va casar amb Anna Mahler, la filla de Gustav i Alma. A instàncies d’Alma Mahler, Krenek va assumir la tasca d’avaluar si era possible completar i orquestrar els dos moviments de la simfonia que Mahler havia deixat en un estat relativament avançat, amb la finalitat de fer-ne possible una interpretació pública. En aquest procés va rebre el suport de Franz Schalk, director austríac estretament vinculat a la música de Bruckner i de Mahler, i d'Alexander von Zemlinsky. Tots dos van dirigir, aquell mateix any 1924, les primeres execucions a Viena i a Praga, respectivament. Aquell any Alma també va autoritzar la publicació en facsímil de tot el manuscrit conservat de la simfonia, fet que durant dècades va permetre que fos consultat i estudiat per nombrosos musicòlegs. Tanmateix, malgrat aquesta obertura parcial, la vídua de Mahler va impedir durant molt de temps que es donés a conèixer plenament l’última inspiració creativa del seu marit.

Versió de Deryck Cooke El 1951 es va publicar a Nova York una nova edició dels dos moviments conservats, i des d’aleshores lAdagio'' ha entrat ocasionalment al repertori de concerts simfònics.

El 1959, el compositor, musicòleg i escriptor anglès Deryck Cooke, reconegut especialista en la música de Wagner i Bruckner, va poder examinar el manuscrit original de Mahler. Aquest document, més enllà del primer moviment complet i d’un fragment del tercer, consisteix bàsicament en un conjunt d’esbossos dispersos amb poques indicacions orquestrals. L’estat de salut delicat del compositor durant la seva redacció explica que moltes d’aquestes anotacions siguin molt esquemàtiques o fins i tot inexistents. A partir d’aquest material fragmentari i del seu profund coneixement de l’estil mahlerià, Cooke va iniciar un procés de reconstrucció i desenvolupament de l’obra. En aquesta feina complexa va comptar amb l’ajut del compositor i director Berthold Goldschmidt. El 1960 va donar per acabada una primera versió completa de la simfonia en cinc moviments, que es va oferir en una emissió radiofònica de la BBC de Londres. La interpretació, enregistrada en estudi, va anar a càrrec de Goldschmidt al capdavant de l'Orquestra Filharmonia. La reacció d’Alma Mahler va ser immediata: va prohibir qualsevol nova interpretació pública d’aquesta versió de la Desena simfonia.

En els anys següents, Deryck Cooke va tenir accés a nou material del manuscrit original de Mahler, que li va fer arribar Anna Mahler-Krenek. Aquestes aportacions li van permetre revisar a fons la seva reconstrucció de la simfonia i completar passatges que en la primera versió havien quedat incomplets o sense desenvolupar. L’impacte d’aquests canvis va ser determinant també per a Alma Mahler. Després d’escoltar l’enregistrament radiofònic de la BBC de Londres i de conèixer millor el treball de Cooke, va reconsiderar la seva oposició inicial. En una carta escrita el maig de 1963, la vídua del compositor reconeixia explícitament el valor artístic de la versió i admetia que l’audició de l’obra l’havia commogut profundament. A partir d’aquell moment, va aixecar definitivament la prohibició i va concedir a Cooke autorització plena perquè la Desena simfonia pogués ser interpretada públicament arreu del món.

La versió revisada de la Desena simfonia es va presentar finalment en públic el 1964 en el marc dels prestigiosos Promenade concerts, novament sota la batuta de Berthold Goldschmidt i amb l'Orquestra Simfònica de Londres. Al cap de poc temps, aquesta mateixa versió va ser enregistrada per Eugene Ormandy al capdavant de l'Orquestra de Filadèlfia.

Tot i això, Deryck Cooke no va donar la feina per acabada. Amb la col·laboració dels germans Colin i David Matthews, va continuar perfeccionant la partitura fins a culminar una nova revisió, completada el 1972. Aquesta versió es va estrenar aquell mateix any al Royal Festival Hall de Londres, interpretada per la Nova Orquestra Filharmonia sota la direcció de Wyn Morris. Aquesta lectura va rebre una acollida especialment favorable per part d'Anna Mahler-Krenek, que així ho va expressar en una carta al director, posant fi de manera definitiva a qualsevol reticència de la família Mahler envers la difusió de l’obra.

Referències

Categoria:Simfonies de Gustav Mahler Mahler 10 Categoria:Composicions musicals del 1910 Categoria:Composicions en fa sostingut major