En l'àrea de la psicologia, la teoria del tret explicatiu del capteniment humà suposa l'existència de característiques estables en l'estructura de la personalitat individual. Així, la personalitat està formada per una jerarquia de característiques estables que determinen, expliquen i, fins permeten predir el capteniment individual en la mesura en què guien la manera en què cada persona pensa i interpreta la realitat.Rudomín Zevnovaty, P., coord. (2010). El concepto de realidad: verdad y mitos en la ciencia, la filosofía, el arte y la historia. (Ciclo de conferencias, varios autores). México: El Colegio Nacional. 284 pp.
Context teòric Des del punt de vista psicològic, l'aproximació a l'estudi de la conducta humana s'ha efectuat des de diferents models. Cal distingir tres models principals en general. El model internalista assumeix que la conducta humana està determinada per variables interiors de l'individu, per això és estable i consistent. El model situacionista posa èmfasi en els determinants externs conductuals, per la qual cosa assumeix que el capteniment humà variarà en funció de les circumstàncies ambientals de cada moment. I el model interaccionista considera que la conducta s'explica per la interacció entre tots dos tipus de variables, internes i externes.
Dins del model internalista es pot distingir entre les teories processuals o teories de l'estat, que subratllen la importància dels estats i mecanismes interns de l'individu (per exemple, les teories de Sigmund Freud, Carl Rogers o George Kelly); i les teories estructurals o del tret, per a les quals la conducta està determinada per una estructura de personalitat formada per una sèrie de factors estables i generals (entre les quals destaquen teòrics com Gordon Allport, Raymond Cattell o Hans Eysenck).
Antecedents històrics. La teoria de la personalitat de Gordon Allport Un dels primers teòrics que abordaren l'estudi del capteniment humà des de la perspectiva del tret fou Gordon Allport (Indiana, 1897). Per a ell, la conducta humana respon a la necessitat de conduir-se d'acord amb el que denomina un funcionament propi o proprium; és a dir, d'una manera coherent amb com l'individu es percep a si mateix. En aquest sentit, el "proprium" deriva del concepte del self proposat des de la perspectiva fenomenològica.
Així, el proprium es formaria amb l'expansió d'una sèrie de trets o disposicions personals. Allport (1966, p. 404) definí aquesta disposició com «una estructura neuropsíquica generalitzada (peculiar de l'individu), que té la capacitat de convertir molts estímuls en funcionalment equivalents, i d'iniciar i guiar maneres consistents (equivalents) de conducta adaptativa i estilística».
Dins del proprium, Allport diferencia tres tipus de trets o disposicions, en funció del grau de penetració i influència en el capteniment de l'individu. Així, els trets cardinals serien els que estan presents en pràcticament tots els comportaments. És difícil que en la pràctica es trobe aquest tipus de tret que guie la conducta en totes les manifestacions. En segon lloc, els trets centrals serien els generals que caracteritzen la personalitat, i oscil·len entre un nombre de cinc a deu per cada persona. Finalment, els trets secundaris serien les disposicions menys generals o més perifèriques, que es manifesten esporàdicament en alguns comportaments concrets.
Models factorials de la personalitat Les teories del tret han recorregut sovint a la tècnica estadística de l'anàlisi factorial per d'articular el conjunt de trets i dimensions sobre els quals s'estructura la personalitat. N'hi ha dos corrents diferenciats. D'una banda, els models factorials biològics es basen en la influència dels factors fisiològics i constitucionals per caracteritzar els trets de l'estructura de la personalitat. D'altra banda, els models factorials lèxics es basen en els termes lingüístics que millor descriuen els atributs de la personalitat. Així, mentre que els primers se'n fonamenten en conceptes psicobiològics, els segons recorren al vocabulari i al llenguatge per identificar les principals dimensions de la personalitat. En aquest sentit, es considera que el model factorial lèxic manca de capacitat explicativa en limitar-se a una descripció dels capteniments basant-se en conceptes purament lingüístics, mentre que el model biològic fa un pas més enllà en fer inferències causals de tipus psicobiològic sobre les conductes observades.
Models factorials biològics Teoria de la personalitat d'Eysenck Antecedents El model proposat per Eysenck pertany a una llarga tradició de recerca sobre la personalitat, i hi ha una sèrie de fites que contribuïren al model final exposat pel psicòleg alemany. Així, la seua teoria de la personalitat beu en aquestes fonts:
La teoria dels quatre humors o temperaments proposada per Hipòcrates i Galé, referida als quatre temperaments bàsics: colèric, flegmàtic, malenconiós i sanguini. Les aportacions de Wundt inspirades en la tradició kantiana en dividir els quatre tarannàs clàssics en una teoria de dos eixos: «intensitat-força» i «rapidesa-velocitat», que es correspondrien a les dimensions d'Eysenck de «neuroticisme» i «introversió-extraversió», respectivament. La interpretació d'Ivan Pávlov dels temperaments clàssics en els eixos de «fortalesa-feblesa»; «equilibri-desequilibri» i «impulsivitat-lentitud». Les teories d'Ernst Kretschmer i William Herbert Sheldon. Els estudis de Carl Gustav Jung, que relacionava l'extraversió amb els trastorns histèrics i la introversió amb els psicastènics. Les aportacions de Francis Galton, Charles Spearman, Louis Leon Thurstone, Karl Pearson i Raymond Cattell a la metodologia estadística, i concretament a l'anàlisi factorial, en l'àmbit de la psicologia i l'estudi de les diferències individuals.
Estructura jeràrquica de la personalitat Valent-se de mètodes estadístics com l'anàlisi factorial, Eysenck determina que els nombrosos trets que resulten adequats per descriure la personalitat es poden reduir a tres dimensions bàsiques: psicoticisme, neuroticisme i extraversió. Aquests "superfactors" serien ortogonals, és a dir, independents entre si. La personalitat de cada individu podria determinar-se en funció de la puntuació en cadascuna d'aquestes tres dimensions.
Les tres dimensions d'Eysenck són el resultat d'agrupar factors més específics de tècniques estadístiques d'anàlisi multivariada. Eysenck elabora un model jeràrquic de quatre nivells, de menys a més especifitat. En el primer nivell hi ha les accions, cognicions i emocions. En el segon nivell, les accions, emocions i cognicions habituals. En el tercer nivell apareixen els trets. I el quart nivell d'abstracció està format per les tres dimensions o superfactors. Així, les dimensions estan compostes pels aquests trets:
Neuroticisme: tristesa, timidesa, depressió, ansietat, tensió, por, culpa, irracionalitat, vergonya, mal humor, emotivitat, preocupació. Extraversió - introversió: sociabilitat, activitat, assertivitat, despreocupació, dominància, cerca de sensacions, gosadia, espontaneïtat, rapidesa. Psicoticisme: impulsivitat, agressivitat, hostilitat, fredor, egocentrisme, manca d'empatia, crueltat, manca de conformisme, duresa mental.
Eysenck proposa que cada factor té relació amb determinades estructures cerebrals. Així, el neuroticisme estaria relacionat amb el grau d'activació del sistema límbic; i l'extraversió tindria relació amb l'activitat del sistema reticular activador ascendent. La dimensió "psicoticista" ha estat objecte d'un menor nombre d'estudis, però s'ha associat sobretot al sexe masculí.
Instruments de mesura Eysenck creà una sèrie d'instruments de mesura per avaluar la personalitat amb base en aquestes dimensions. Així, en destaquen:
El Maudsley Medical Questionnaire (MMQ, 1952); per mesurar el neuroticisme. Inclou 18 ítems de l'escala L (mentida) del MMPI. El Maudsley Personality Inventory (MPI, 1959); un instrument de mesurament de les dimensions neuroticista i extraversió, elaborat a partir de les escales R (ratímia) i C (emocionalitat) de Joy Paul Guilford. Es compon de dues subescales de 21 ítems cadascuna. LEysenck Personality Inventory (EPI, 1965); també per mesurar neuroticisme i extraversió. Inclou una escala de sinceritat. L'''Eysenck Personality Questionnaire (EPQ, 1975), que mesura neuroticisme (N), extraversió (I), psicoticisme (P) i una escala de sinceritat (L).
Models de Gray i Zuckerman En el mateix corrent psicobiològic d'Eysenck, Gray i Zuckerman elaboraren sengles models explicatius de la personalitat basats en determinants fisiològics conductuals.
Model de Gray A partir de la combinació dels factors del model jeràrquic d'Eysenck, Gray feu una reformulació pròpia basada en dues dimensions unipolars (sense un pol oposat; oferint una gradació de major o menor intensitat en cada persona).
Ansietat: una barreja de les dimensions introversió i neuroticisme. Aquesta dimensió tindria el correlat fisiològic en l'activació d'un sistema d'inhibició conductual que s'activaria davant el càstig, l'omissió de recompenses o els nous estímuls. Gray situa aquest sistema inhibitori en el septohipocàmpic del sistema límbic. Impulsivitat: una barreja de les dimensions extraversió, psicoticisme i neuroticisme. El seu correlat fisiològic seria el sistema d'activació conductual, que s'activaria en les situacions de reforçament conductual i necessitat de fuita o evitació activa. El sistema estaria relacionat amb els circuits dopaminèrgics del sistema nerviós central.
Model de Zuckerman: els cinc alternatius Combinant la tradició biofactorial amb el plantejament de la teoria lexicofactorial del model dels cinc factors de McCrae i Costa, Zuckerman desenvolupa un model de cinc factors anomenat els "cinc alternatius" (Zuckerman, Kuhlman, Joireman, Teta i Kraft, 1993) a partir de recerques sobre la dimensió "cerca de sensacions". Caracteritzant la dimensió "psicoticisme" d'Eysenck, Zuckerman presenta un model format per aquests factors:
Neuroticisme-ansietat Agressió-hostilitat Activitat Sociabilitat Cerca de sensacions impulsiva no socialitzada
Els factors "activitat" i "sociabilitat" es presenten a vegades sota un únic factor anomenat "extraversió", semblant al d'Eysenck. Zuckerman elabora un qüestionari de personalitat (Qüestionari de Personalitat Zuckerman-Kuhlman, ZQPQ, 1993) per avaluar les dimensions proposades en la població, compost per 99 ítems i una escala addicional que valora distorsions de resposta.
Models factorials lèxics La teoria de la personalitat de Cattell Raymond Cattell proposa una teoria factorial de la personalitat fonamentada en el concepte del tret, entés com una tendència, relativament permanent i àmplia, a reaccionar d'una manera determinada. Cattell entén el concepte de tret des d'un punt de vista nomotètic, considerant que hi ha uns trets comuns a tots els individus, a diferència d'altres autors com Allport, per qui els autèntics trets són individuals.
Per definir el nombre i característiques dels trets de la personalitat, Cattell recorre a l'estadística de l'anàlisi factorial, i parteix de la suposició que totes les conductes rellevants per a la comprensió de la personalitat es troben en el llenguatge. Per això, el model de Cattell s'enquadra dins el grup de models factorials lèxics.
Cattell proposa l'existència de tres tipus de trets en funció del contingut i el grau de consistència i estabilitat:
Trets temperamentals: caracteritzats per una forta estabilitat; trets de caràcter innat que presenten un alt grau d'herència. Defineixen la manera particular de capteniment individual. Trets aptitudinals o d'habilitat: referits a les habilitats per a afrontar i resoldre situacions complexes. També mostren un elevat nivell d'herència. Trets dinàmics: referits a l'aspecte motivacional de la conducta, són els trets que presenten un nivell més alt de fluctuació. Se subdivideixen en dos components: