La Unióń Patriótica (UP) és un partit polític colombià d'esquerres, fundat el 28 de maig de 1985 com a part d'una proposta de pau, de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia -Exèrcit del Poble (FARC-EP) a diversos grups guerrillers, a través de la Coordinadora Guerrillera Simón Bolívar (CGSB), i a l'Estat colombià. La proposta consistia en una treva i armistici en què es permetés la participació política dels combatents a través d'un nou partit polític que pogués acollir-los. Aquest partit havia de ser ampli i permetre la participació de tots els sectors de la societat que volguessin la pau a Colòmbia.
Des del mateix procés de fundació de la UP el 1984, els seus militants van començar a ser assassinats, arribant a que el 1986, després de la seva fundació oficial i obtenir un resultat reeixit en les eleccions, s'assassinés el primer congressista de la UP, i gairebé dos dies després el segon. Alguns dirigents del UP van proposar prendre distància dels grups insurgents, desconèixer el seu origen i objectiu polític de buscar una sortida política negociada al conflicte armat colombià per evitar l'assassinat dels seus militants, mentre que les FARC-EP van proposar als militants de passar a la clandestinitat com un partit, a la pràctica, prohibit. Tanmateix, aquestes propostes mai no van prosperar perquè sempre es va intentar negociar una pau democràtica i duradora.
Segons l'informe del Centre Nacional de Memòria Històrica (CNMH) al llibre Todo pasó frente a nuestros ojos. El genocidio de la Unión Patriótica 1984-2002, la violència contra la Unión Patriótica va deixar, almenys, 4.153 persones assassinades, segrestades o desaparegudes. Dos candidats presidencials, els advocats Jaime Pardo Leal i Bernardo Jaramillo Ossa, 5 congressistes en exercici (Leonardo Posada, Pedro Jiménez, Octavio Vargas, Pedro Valencia, Manuel Cepeda), 11 diputats, 109 regidors, diversos exregidors, 8 alcaldes en exercici, 8 exalcaldes i milers de militants van ser sotmesos a extermini físic i sistemàtic per grups paramilitars, membres de les forces de seguretat de l'Estat (exèrcit, policia i serveis secrets) i narcotraficants. http://www.eltiempo.com/opinion/editoriales/ARTICULO-WEB-NEW_NOTA_INTERIOR-12924130.html Editorial: Renace la Unión Patriótica El Tiempo, 10 de juliol de 2013 Alguns supervivents a l'extermini van abandonar el país. Corporación para la defensa y promoción de los Derechos Humanos Aquests assassinats dels membres de la UP a la dècada del 1980 i del 1990 van ser declarats el 2014 per la Fiscalia General de la Nació com crims contra humanitat, en concloure que es va tractar d'un pla per part de sectors polítics tradicionals, en aliança amb agents de seguretat de l'Estat, narcotraficants i paramilitars, per a impedir l'ascens dels moviments d'esquerres en la política colombiana. En conseqüència, aquests crims seguiran essent investigats de manera permanent i es procedirà a judicialitzar qui en resulti implicat. http://www.elespectador.com/noticias/judicial/exterminio-de-up-crimen-de-lesa-humanidad-articulo-523247
El juliol de 2013, el Consell d'Estat li va tornar la personalitat jurídica a la Unión Patriótica, la qual li havia estat suprimida pel fet que en les eleccions legislatives de 2002 no va obtenir representació al Congrés. La sentència va reconèixer que les circumstàncies d'extermini sistemàtic contra dirigents i militants del partit va ser la causa perquè no es presentessin a les eleccions i, per tant, no van obtenir la representació requerida. El seu màxim òrgan rector és la Junta Patriòtica Nacional.
Orígens La Unión Patriótica té el seu origen en els Acords de la Uribe, signats per l'Estat colombià i les FARC-EP en el marc del procés de pau que s'havia iniciat el 1982, durant el govern de Belisario Betancur, arribant al fet que el 1984 es signessin els acords de la Uribe entre les FARC-EP i l'Estat colombià, deixant com a punt 12 de l'Acord que qualsevol grup armat podria adherir-se expressant la seva intenció de fer-ho. Així mateix, en el punt 7, es va establir que s'obriria un període de prova d'1 any perquè els integrants de les FARC-EP poguessin organitzar-se políticament, econòmicament i socialment, d'acord amb la seva lliure decisió. Aquest punt expressava l'acord de formar un partit legal que, a proposta de les FARC-EP, havia de ser ampli i conformat per tots els sectors que donessin suport a l'acord. L'Estat colombià havia de donar les garanties perquè això succeís i l'acord va ser acceptat tant per l'Estat colombià durant el govern de Betancur (192-1986) i el govern de Virgilio Barco (1986-1990), com per altres grups guerrillers de la CGSB (Exèrcit d'Alliberament Nacional, Exèrcit Popular d'Alliberament, Moviment Armat Quintín Lame) i l'Autodefensa Obrera que s'hi va adherir. L'Aliança Democràtica M-19 va ser crítica fins al 1989 quan decideix pel seu compte fer un procés de pau i lliurar les armes, (l'EPL va donar suport als acords, però després també es va desmobilitzar pel seu compte i diverses unitats sota la direcció del govern colombià es van transformar en unitats paramilitars). A la UP s'hi van adherir per a la seva fundació no només guerrillers desarmats en comissió política amb el suport de l'Estat colombià sinó també sectors civils, el Partit Comunista Colombià (PCC) i sectors dels partits tradicionals liberal i conservador .
D'acord amb els testimonis i els documents interns de les FARC sobre la VII Conferència Guerrillera del grup el 1982, les FARC van proposar originalment la creació d'un grup de cèl·lules polítiques clandestines com a branca política per a propòsits de reclutament i propaganda ideològica, a la vegada que mantenien la seva força armada intacta, almenys inicialment, com a part de la «combinació de totes les formes de lluita». En teoria, en la mesura en què les FARC desenvolupaven una nova estructura armada («Exèrcit de el Poble» o EP) i eren capaces eventualment d'encercar les ciutats per mitjà de columnes armades, el suport de cèl·lules urbanes i moviments massius, serien decisives per a prendre finalment el poder.Dudley, Steven. Walking Ghosts: Murder and Guerrilla Politics in Colombia. 256 pages. Routledge, January, 2004. . pg. 47-56; 59-60.
Història Acords de la Uribe El 28 de març de 1984, l'Estat colombià, representat pel president Belisario Betancur, al costat de les FARC-EP, signen al campament de La Uribe (també conegut pels comunicadors com a campament de Casa Verde (atès que hi havia una casa verda que servia per rebre els diplomàtics o representants del govern i dels mitjans), els anomenats «Acords de la Uribe», en els quals les parts signants es comprometien a complir 12 punts entre ells un inicial «alto el foc»:
Durant aquest alto el foc, les parts es comprometen a buscar sortides polítiques al conflicte armat colombià, els insurgents que s'acullin a la treva serien acollits ipso iure per una amnistia i podrien ser deliberants i participar en les eleccions, per la qual cosa la sortida era la fundació d'un nou partit polític que donés suport als acords i permetés la integració dels combatents en les seves estructures, en aquest sentit, Jacobo Arenas, membre de l'Estat Major de les FARC-EP, és precandidat a la presidència de Colòmbia per a les eleccions de 1986, i comandants d'altres nivells precandidats al Congrés de Colòmbia i altres organismes. En el punt 8 el govern de Colòmbia proposa la llei 35 de 1982 i normes complementàries, per resoldre el tràmit jurídic de les amnisties, i un nou partit ampli, de convergència, s'albira per donar compliment als acords. Un altre element essencial és la Comissió de pau i de verificació que ha de comptar amb una àmplia representació de les dues parts.
En aquesta etapa d'alto el foc, es denuncia l'incompliment de l'Estat colombià car no respectava la treva i seguia assassinant líders socials i combatents de les FARC. Per la seva banda, els sectors oposats a la política de pau de l'Estat dirigit pel govern de Betancur, consideraven que un alto el foc només és possible amb la rendició d'un dels contendents i no com a producte d'un acord de voluntats entre elles. Es donen diversos pronunciaments de generals de la República com Fernando Landazábal Reyes (acusat el 1986, després de l'assassinat de Posada i Pedro Nel, de dirigir l'operació «Baile Rojo», amb la qual pretenia exterminar tots els militants, simpatitzants de la UP i els seus familiars), en oberta contradicció a l'acordat per l'Estat i, pel que fa a reconèixer l'estatus polític de la insurgència, pràcticament es cometia una traïció, evidenciat que les directives de govern anaven per una banda però els que les executaven en el pla militar anaven per una altra, desconeixent el cessament al foc i considerant que tota persona armada és l'enemic a qui no cal donar treva, i encara més, s'estenia el concepte d'enemic als civils desarmats, usant per a això la Doctrina de Seguretat Nacional que els indicava que havien d'aplicar els manuals contrainsurgents, amb la qual cosa, el 1984 es van reportar més de 100 homicidis de combatents en treva.
Malgrat les adversitats d'aquesta primera etapa del procés de pau, l'acord es mantenia i és així com el 1985 es funda la UP i es convoca el I Congrés de la Unió Patriòtica.
Fundació de la Unión Patriótica miniatura|El principal dirigent de la Unió Patriòtica, Jaime Pardo Leal, que va ser assassinat el 1987. La Unión Patriótica (UP) va ser fundada el 28 de maig de 1985 en el marc del procés de pau entre l'Estat colombià, representat pel govern de Belisario Betancur i les FARC-EP. Les guerrilles van argumentar, que en donar suport a la creació d'aquest partit buscaven fer política sense armes i sota els acords d'alto el foc signats pel comissionat de govern John Agudelo Ríos. El naixent moviment va enarborar una plataforma de 20 punts de reformes polítiques democràtiques, socials i econòmiques com una reforma agrària, nacionalització dels recursos naturals i un model econòmic nacional separat del capitalisme global. El 1986, el seu candidat, Jaime Pardo Leal, va arribar a obtenir el 4,6% dels sufragis, aconseguint el tercer lloc en les eleccions presidencials.
Segons la Direcció Nacional d'Anàlisi i Context de la Fiscalia, a partir de la seva fundació, els dirigents, membres i simpatitzants de la UP, així com els seus familiars, van començar a ser amenaçats i sistemàticament assassinats, per grups orientats, conformats, entrenats, patrocinats per agents de l'Estat. Per a la Fiscalia, les faccions més radicals de les Forces Militars van insistir a defensar públicament l'existència de grups d'autodefensa. El suport es va prorrogar amb l'aprovació del Manual EJC-3-10 (reglament de combat contra-guerriller), per part del comandant i ministre de defensa, Óscar Botero el novembre de 1987, que reiterava les Juntes d'Autodefensa com un dels principals suports de la lluita contra-insurgent.
La UP participa electoralment per primera vegada, en les eleccions de març i maig de 1986, aconseguint importants resultats ja que era la primera vegada en la història de Colòmbia que participava oficialment, en nom propi, un partit d'esquerra, oposant-se al bipartidisme (Partit Liberal i Partit Conservador) conegut com a «Front Nacional». En les eleccions de març de 1986, la UP es converteix en una alternativa al bipartidisme aconseguint ser elegida amb 14 congressistes per Cambra i Senat, 18 diputats, i 335 regidors. Dos mesos més tard, el candidat a la presidència per la UP, Jaime Pardo Leal, arriba al 10% de vots al país, essent la més alta assolida en la història de Colòmbia per un partit independent. La UP va aconseguir la major representació en les regions del nord-est, Bajo Cauca, Magdalena Medio, Urabá, Chocó, Arauca i Àrea Metropolitana de Medellín. Durant les eleccions del 25 de maig de 1986, la UP va obtenir 4 senadors, 4 representants a la Cambra, 24 diputats departamentals i 275 regidors municipals.