Les relacions entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient foren les relacions internacionals entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'OrientConegut igualment pel nom anacrònic de Imperi Bizantí. des de mitjans del , quan es produí la unió dinàstica entre el Comtat de Barcelona i el Regne d'Aragó, fins a la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs otomans el 1453.
Els territoris que posteriorment integrarien la Corona d'Aragó havien format part de l'antiga Roma des del , quan foren arrabassats a Cartago en el transcurs de les guerres púniques, i es convertiren en unes de les províncies més estables de l'Imperi Romà. Tanmateix, la primera meitat del fou testimoni de la seva caiguda en mans d'invasors germànics com els visigots i els vàndals. Excepte la part meridional del País Valencià, les illes Balears i Sardenya, que serien recuperades temporalment per Justinià I gairebé un segle més tard, la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 feu que l'Imperi Romà, replegat a la seva meitat oriental, perdés definitivament el control sobre aquests territoris.
Al llarg dels segles següents, l'est de la península Ibèrica fou incorporat primer al Regne dels Visigots i seguidament al Califat Omeia. En els primers anys de la Reconquesta, aquests territoris caigueren dins l'esfera d'influència de l'Imperi Carolingi i, de fet, els comtats catalans foren vassalls dels francs fins al 988. Mentrestant, l'Imperi Romà, que havia adoptat el grec com a llengua oficial durant el regnat d'Heracli (r. 610-641), centrava la seva atenció en la frontera oriental, on els atacs musulmans havien arribat a posar en perill la seva supervivència. Encara que Nicèfor II Focas i els seus successors, Joan I Tsimiscés i Basili II Bulgaròcton, aconseguiren restaurar l'estabilitat de l'imperi i fins i tot ressituar-lo com a primera potència d'Europa a finals del i principis del , durant aquest període es consolidaren una sèrie de diferències religioses i polítiques entre l'Occident llatí i l'Orient grec que acabarien desembocant en el Gran Cisma del 1054 entre l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa. Així doncs, tot i un cert acostament durant les croades, la Corona d'Aragó nasqué en un clima de gran desconfiança entre Occident i Orient.
Tanmateix, la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà se sobreposaren a aquest context poc propici i teixiren lligams que, a diferència de les relacions que cadascun mantenia amb la majoria d'estats tercers, eren de naturalesa molt més política que econòmica. Malgrat l'oposició de potències com el Sacre Imperi Romanogermànic i tensions puntuals com els fets de la Venjança Catalana, la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà establiren vincles importants basats en l'amistat i en la unitat d'acció contra enemics comuns. Entre altres ocasions, els aragonesos i els romans col·laboraren per frustrar els designis de Carles I d'Anjou sobre els seus territoris, fer valdre els drets de Constança de Sicília sobre el Regne de Sicília i combatre les ràtzies dels turcs a Anatòlia, mentre que figures com Eudòxia Comnena, muller de Guillem VIII de Montpeller i àvia materna del rei Jaume I el Conqueridor, encarnaven els contactes més personals. Les relacions perduraren fins al mateix dia de la caiguda de Constantinoble, amb la participació d'un escamot de catalans en la defensa de la ciutat.
Contactes anteriors a la unió de Barcelona i Aragó miniatura|Robert Guiscard, sogre del comte Ramon Berenguer II i enemic acèrrim dels romans Les relacions entre el Casal de Barcelona i l'Imperi Romà no començaren amb bon peu. El 18 de juny del 1078, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, contragué matrimoni amb Mafalda de Pulla-Calàbria. La nova comtessa consort era filla de l'aventurer normand Robert Guiscard, que en les dècades anteriors havia instaurat a foc i a sang un ducat al sud d'Itàlia a expenses de Constantinoble. En aquest context, els romans veien el casament com un arrenglerament del Comtat de Barcelona amb els seus enemics. El 1081, Guiscard envaí l'Imperi Romà utilitzant com a pretext l'impostor Rector, que deia ser l'emperador deposat Miquel VII Ducas, i els greuges a la seva filla petita, Helena. El nou emperador, Aleix I Comnè, governava un imperi a la vora de l'abisme. La catastròfica derrota contra els seljúcides a Mantziciert deu anys abans i les posteriors guerres civils havien deixat els romans en una situació molt precària. Tanmateix, el geni militar d'Aleix, la seva perícia diplomàtica i la seva inventiva davant de l'adversitat li permeteren sobreposar-se a la victòria inicial dels normands a Dirràquion, expulsar-los dels Balcans i, en última instància, assentar les bases de la recuperació militar, econòmica i territorial de l'Imperi sota la dinastia dels Comnens. Aquests fets escarmentaren els romans, que a partir d'aquell moment desenvoluparen les seves relacions internacionals des del temor a una coalició de les potències occidentals sota el lideratge dels normands. La historiadora Anna Comnena, filla d'Aleix, esmenta l'enllaç matrimonial de Ramon Berenguer i Mafalda entre les unions que perseguí Guiscard per «guanyar i acréixer el seu poder».
En retrospectiva, la preocupació de la cancelleria romana per les relacions de Ramon Berenguer amb els normands no estava justificada. El jove comte fou assassinat en circumstàncies poc clares el 1082. El seu fill, Ramon Berenguer III, havia nascut pocs dies abans i fou posat sota la tutela del seu oncle Guillem I de Cerdanya. Aquests fets i les intrigues de palau que marcaren el regnat del germà, successor i possible assassí de Ramon Berenguer II, Berenguer Ramon II, impediren que el Comtat de Barcelona fos un participant actiu en els afers de la Mediterrània oriental fins que Berenguer Ramon II morí i fou succeït per Ramon Berenguer III.
Eres dels Comnens i els Àngels La unió entre el Comtat de Barcelona i el Regne d'Aragó per formar la Corona d'Aragó es produí el 1162, amb l'ascens al tron d'Alfons II el Cast com a successor de Ramon Berenguer IV a Barcelona i Peronella a Aragó. L'Imperi Romà d'Orient fou un referent per a la cultura catalana des del naixement de la Corona d'Aragó. En aquell moment, el tron de Constantinoble era ocupat per Manuel I Comnè, un emperador prooccidental i participant actiu en els afers de la península Itàlica. El seu principal rival en aquest teatre era el sacre emperador romanogermànic, Frederic I Barba-roja, que també pretenia ampliar-hi els seus territoris. Per contrarestar les ambicions expansionistes de Frederic, Manuel es veié obligat a teixir una xarxa d'aliances amb altres potències occidentals, incloent-hi el papat, els antics enemics normands del sud d'Itàlia, Hongria, magnats i ciutats d'Itàlia, els estats croats i l'estat que tot just acabava de néixer al nord-est de la península Ibèrica.
A la primavera del 1178, Manuel envià la seva neboda, Eudòxia Comnena, a Provença per casar-se amb Ramon Berenguer IV de Provença,La versió alternativa que ofereix el Llibre dels fets, segons la qual el rei Alfons II el Cast era el marit previst originàriament per a Eudòxia, és rebutjada per pràcticament tots els historiadors actuals. alhora que el senescal de la Corona d'Aragó, Ramon de Montcada, viatjava a Constantinoble per acabar de perfilar el compromís. Com era habitual en aquell període, l'enllaç tenia un rerefons polític: el Casal de Barcelona pretenia reforçar els seus drets sobre Provença mitjançant un vincle matrimonial amb l'Imperi Romà, amb el qual tenia un enemic comú en la persona de Frederic. Tanmateix, arribat el moment, els canvis en el mapa geopolític havien convertit el projecte en un gest de rebel·lia massa arriscat i el compromís es trencà. Així doncs, el 1179 Eudòxia fou donada en matrimoni a Guillem VIII de Montpeller, l'aliat més fidel del Casal de Barcelona a Occitània. Els romans accediren a aquesta nova unió, menys prestigiosa, a condició que el fill o filla que en nasqués succeís a Guillem en la senyoria de Montpeller independentment de si era home o dona.
El temps i les accions de Guillem demostraren que les preocupacions dels romans estaven justificades. Cap al 1182, la parella tingué una filla, Maria de Montpeller, però Guillem desitjava ferventment un hereu mascle. El 1187 repudià Eudòxia, acusant-la falsament d'adulteri, i es casà amb Agnès de Castella. Eudòxia fou enviada al monestir d'Aniana, des d'on lluità per preservar els drets de la seva filla sobre Montpeller, cosa que aconseguí quan el papa Innocenci III declarà la nul·litat absoluta del repudi.
miniatura|Concepció de Jaume I el Conqueridor El 1204, Maria de Montpeller succeí al seu germà il·legítim, Guillem IX, en la senyoria de Montpeller i contragué matrimoni amb Pere II el Catòlic. Igual que la seva mare, Maria fou repudiada pel seu marit, que veia el casament com una simple operació per obtenir el control de Montpeller i que preferia jeure amb les seves amants. Segons narren els cronistes Bernat Desclot i Ramon Muntaner, Maria i diversos membres de la cort ordiren una trama per fer creure al rei que una dama que desitjava tenir per amistançada estava disposada a passar a la nit amb ell a condició que fos a les fosques, a fi de preservar el seu honor. En realitat, els prohoms de Montpeller substituïren l'amant del rei per Maria, de manera que Pere mantingué relacions sexuals amb la seva muller sense saber-ho. A l'alba, desenes d'abats, donzelles i notaris entraren a la cambra del rei per certificar la feta i, una vegada revelat l'engany, Pere anuncià que deixava el que hagués de succeir en mans de Déu i marxà de Montpeller a cavall. El fruit d'aquesta unió fou Jaume I el Conqueridor, un dels sobirans més destacats de la història de la Corona d'Aragó.
Mentrestant, a l'Imperi Romà, la mort de Manuel el setembre del 1180 havia precipitat una crisi successòria. Aprofitant-se de la joventut del nou emperador, Aleix II Comnè (casat amb la princesa Agnès de França en el marc de la mateixa xarxa d'aliances que havia conduït al matrimoni d'Eudòxia Comnena amb Guillem de Montpeller), i de la impopularitat de la regència encapçalada per l'emperadriu mare, Maria d'Antioquia, el 1182 Andrònic Comnè llançà un cop d'estat que desembocà successivament en una massacre dels habitants llatins de Constantinoble, l'empresonament i l'execució de Maria, el nomenament d'Andrònic com a coemperador i l'assassinat d'Aleix per Andrònic. Tot i que, al principi, les seves reformes contra la corrupció i els abusos dels nobles gaudiren d'una gran popularitat entre el poble, la seva paranoia creixent i la seva crueltat feren que Andrònic fos derrocat per Isaac Àngel i linxat per la turba constantinopolitana el 1185. Al seu torn, després d'un regne desastrós de gairebé deu anys, Isaac fou deposat, cegat i empresonat pel seu germà Aleix, que fou proclamat emperador per l'exèrcit a la primavera del 1195.
El gener del 1203, les manipulacions venecianes propiciaren que els caps de la Quarta Croada, apartats del seu objectiu inicial d'atacar el soldanat aiúbida d'Egipte, arribessin a un acord amb un altre Aleix Àngel, fill d'Isaac II i nebot de l'emperador homònim, per encaminar-se a Constantinoble i tornar a posar Isaac II al tron a canvi d'un enorme pagament, la reunificació de l'Església i suport militar a la croada. L'agost del mateix any, Aleix fou coronat coemperador després del setge de Constantinoble per les forces croades. Tanmateix, el gener del 1204, fou derrocat per una revolta antillatina i els croats deixaren de cobrar els diners convinguts amb Aleix. L'execució d'Aleix el mes següent i la negativa del seu successor, encara un altre Aleix, a complir l'acord del seu predecessor foren el detonant perquè els croats decidissin emparar-se de la ciutat per la força. El 12 d'abril del 1204, Constantinoble fou presa i saquejada pels croats. El papa Innocenci III, que ja havia excomunicat els croats pel seu atac contra la ciutat catòlica de Zara dos anys abans, esclatà d'ira quan en rebé la notícia: