La Rebel·lió malgaixa o l'Aixecament malgaix (en malgaix: Tolom-bahoaka tamin'ny i en francès: Insurrection malgache) va ser una rebel·lió nacionalista malgaixa contra el domini colonial francès a Madagascar, que va durar quasi dos anys; des de març de 1947 fins a febrer de 1949. A partir de finals de 1945, els primers diputats de l'Assemblea Nacional francesa de Madagascar, Joseph Raseta, Joseph Ravoahangy i Jacques Rabemananjara del partit polític Mouvement démocratique de la rénovation malgaixa (MDRM), van intentar aconseguir la independència de Madagascar per la via legal. El fracàs d'aquesta iniciativa i la dura resposta que va obtenir de l'administració del socialista Paul Ramadier va radicalitzar a diversos sectors de la població malgaixa, inclosos els dirigents de diverses societats secretes nacionalistes militants.

En la nit del 29 de març de 1947, els nacionalistes malgaixos van llançar atacs sorpresa coordinats, armats principalment amb llances, contra les bases militars i les plantacions de propietat francesa en la part oriental de l'illa, sobretot als voltants de les ciutats Moramanga i Manakara. La causa nacionalista es va imposar ràpidament al sud i es va estendre a les terres altes centrals i a la capital, Antananarivo, al mes següent. S'estima que el nombre de combatents nacionalistes malgaixos superava al milió. miniatura|Jean Ralaimongo (1895-1944). miniatura|Monja Jaona (1910-1994) el 1945. El maig de 1947 els francesos van començar a contrarestar als nacionalistes. Els francesos van triplicar el nombre de tropes a l'illa fins a 18.000, principalment transferint soldats d'altres colònies franceses d'Àfrica. Les autoritats colonials van tractar de lluitar en els fronts tant de manera física i psicològicament aplicant diverses tàctiques de terror destinades a desmoralitzar a la població. La força militar francesa va dur a terme execucions en massa, tortures, violacions de guerra, l'incendi de pobles sencers, càstigs col·lectius i altres atrocitats com els vols de la mort en que llançaven presoners malgaixos vius des d'un avió.

El nombre estimat de víctimes malgaixes varia d'un mínim de 11.000 a un màxim de més de 100.000. Els nacionalistes van matar a uns 550 ciutadans francesos, així com a 1.900 partidaris del Parti des déshérités de Madagascar (PADESM), un partit polític malgaix profrancès creat amb el suport de les autoritats colonials per a competir amb el MDRM. L'agost de 1948, la majoria dels dirigents nacionalistes van ser assassinats o capturats, i l'aixecament va ser efectivament sufocat al desembre de 1948, encara que l'última resistència armada no va ser derrotada fins al febrer de 1949.

La violenta repressió de la insurrecció nacionalista va deixar profundes cicatrius en la societat malgaixa. Una generació de la classe dirigent va ser aniquilada, la qual va comportar més dificultats per al país quan va aconseguir la independència en 1960. Els tres primers diputats de Madagascar van ser arrestats, torturats i mantinguts a la presó fins que se'ls va concedir l'amnistia en 1958. Un altre dirigent que va sobreviure al conflicte, Monja Jaona, també va ser empresonat durant nou anys i després va fundar el partit Madagascar per als Malgaixos (MONIMA), que ha tingut una influència considerable en la política malgaixa. França va classificar la majoria dels documents relacionats amb la Rebel·lió, i el govern francès va mantenir el silenci sobre el tema fins que el president francès Jacques Chirac el va qualificar de "inacceptable" durant una visita oficial a Madagascar en 2005. Diversos directors malgaixos han filmat pel·lícules en el període de l'Aixecament. En 1967 el govern malgaix va declarar el 29 de març com a dia festiu anual, i en 2012 es va inaugurar un museu dedicat a l'Aixecament a Moramanga.

Context

esquerra|miniatura|Un mapa que mostra Madagascar (ressaltat) dins de l'Àfrica actual. A finals del , gran part de Madagascar estava sota el control del Regne d'Imerina, amb els seus palaus reials a la seva capital, Antananarivo. Encara que el regne existia des de principis del , va ampliar el seu control més enllà de les seves fronteres tradicionals en la dècada de 1820 sota el Rei Radama I, a qui el govern britànic va reconèixer oficialment com a sobirà de tota l'illa de Madagascar. Després de diversos intents fallits d'imposar la seva autoritat sobre l'illa, França va utilitzar la força militar per a capturar el palau reial al setembre de 1894 i va exiliar al Primer Ministre Rainilaiarivony quan va colonitzar oficialment l'illa al febrer de 1895. Es va permetre que la reina Ranavalona III romangués com a figura decorativa fins al sorgiment d'un aixecament popular, denominat la rebel·lió de Menalamba, del qual es va considerar responsable a la reina. La rebel·lió va ser durament aixafada i la reina va ser exiliada en 1897.

La rebel·lió de Menalamba va ser només la primera manifestació de l'oposició permanent al domini francès que ocasionalment va esclatar en violents enfrontaments entre els malgaixos i les autoritats colonials de Madagascar. Les societats nacionalistes secretes van començar a formar-se en el decenni de 1910. El reclutament de soldats malgaixos per a lluitar per França en la Primera Guerra Mundial va reforçar el ressentiment contra el domini estranger, i en el període d'entreguerres aquestes organitzacions nacionalistes van proliferar. La derrota de l'exèrcit francès per part d'Alemanya i l'ocupació de França en 1940, la imposició d'un règim de Vichy a Madagascar i la posterior ocupació de l'illa pels britànics en 1942 van empitjorar encara més la imatge del govern colonial. La ira popular es va despertar especialment per les seves polítiques de treballs forçosos en lloc d'impostos, el reclutament involuntari en l'exèrcit per a lluitar en la Segona Guerra Mundial i la contribució requerida de grans quantitats d'arròs per cap anualment.

Les esperances malgaixes d'aconseguir una major sobirania es van veure impulsades per les afirmacions formulades pel General Charles de Gaulle en la Conferència de Brazzaville de 1944, en la qual de Gaulle va anunciar que totes les colònies eren, a partir de llavors, territoris francesos d'ultramar amb dret a representació a l'Assemblea Nacional Francesa, i va prometre drets de ciutadania als residents de les seves colònies d'ultramar. Malgrat l'aplicació parcial d'aquestes reformes, el treball forçós en les plantacions de propietat francesa i altres abusos dels drets a Madagascar van mantenir-se. La societat secreta nacionalista Panama (Patriotes nationalistes malgaixes) es va fundar en 1941, seguida en 1943 per una altra anomenada Jiny (també coneguda com a Jina, Jeunesse Nationale) en honor d'una mena d'ocell vermell local. Totes dues organitzacions, que tractaven d'aconseguir la independència per la força si era necessari, van veure augmentar el seu nombre de militants durant aquest període.

Després del final de la Segona Guerra Mundial, diversos dirigents nacionalistes malgaixos clau van intentar aconseguir la independència de Madagascar per mitjans legals. En la primera assemblea constituent de la postguerra convocada a París al novembre de 1945 per a redactar la constitució de la Quarta República Francesa, Madagascar va estar representat per dos metges anomenats Joseph Raseta i Joseph Ravoahangy. Juntament amb el futur escriptor Jacques Rabemananjara, van formar a principis de 1946 el partit polític Mouvement démocratique de la rénovation malgaixa (MDRM), la plataforma de la qual es basava en la independència nacional de França.

Els tres líders, que eren els descendents de Hova, havien estat políticament prominents en l'antiga cort reial de Merina. El moviment era pacifista i, si bé buscava la independència de Madagascar, abraçava la visió francesa de l'illa com a part de la comunitat econòmica i cultural mundial de parla francesa. La seva plataforma va obtenir un suport massiu que transcendia les divisions geogràfiques, ètniques i de classe, i al novembre de 1946 el trio va ser elegit per a representar a Madagascar com a diputats (députés) a l'Assemblea Nacional Francesa. Els diputats malgaixos van presentar un projecte de llei per a concedir la independència de Madagascar del domini francès, però els diputats francesos el van rebutjar.

Els diputats van obtenir la desaprovació del Primer Ministre socialista de França, Paul Ramadier, i del Ministre de les Colònies, Marius Moutet. Els francesos havien hagut de demanar humilment a Gran Bretanya que cedís Madagascar una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, i els dirigents polítics francesos sospitaven que Gran Bretanya o Sud-àfrica intentarien arrabassar Madagascar a França. La cerca de la independència per part del MDRM va ser rebuda com un cop al prestigi i l'autoritat francesa, i va aixecar l'espectre del violent conflicte llançat pels nacionalistes vietnamites a la Indoxina francesa el mes anterior.

Moutet va respondre de manera estrident, declarant una "guerra contra el moviment d'autonomia malgaixa". La negativa del govern francès a donar suport a un procés democràtic cap a la independència de Madagascar va suscitar crítiques del govern dels Estats Units, que va denunciar enèrgicament la reacció francesa i va criticar als seus dirigents. També va radicalitzar el lideratge dels grups nacionalistes militants de Madagascar. En percebre l'empitjorament de l'estat d'ànim al país, el 27 de març de 1947 els diputats Raseta, Ravoahangy i Rabemananjara van emetre conjuntament una declaració en la qual instaven la població a "mantenir la calma i la fredor absolutes enfront de les maniobres i provocacions de tota mena destinades a agitar els problemes de la població malgaixa i a sabotejar la política pacífica del MDRM".

L'aixecament Insurgència nacionalista L'aixecament malgaix va començar la nit del 29 de març de 1947, la vespra del Diumenge de Rams. El moment va tenir un significat especial com la data històrica de la tradicional festa d'any nou fandroana del Regne d'Imerina, històricament celebrada per un període ritual d'anarquia seguit del restabliment de l'ordre per part del sobirà merina. Els nacionalistes malgaixos, entre els quals destaquen els membres de les societats secretes nacionalistes Vy Vato Sakelika (VVS) i Jiny, van coordinar atacs sorpresa a la part oriental de l'illa en el campament de la policia de Tristani, prop de la línia de ferrocarril a Moramanga, a la ciutat costanera de Manakara i en diversos punts al llarg del curs baix del riu Faraony on es trobaven plantacions franceses clau. A més a més, una unitat dels Tirailleurs Malgaches (tropes colonials malgaixes) es va amotinar a Diego-Suárez (l'actual ciutat Antsiranana) i va desertar als rebels.