miniatura|Nave de Terneras: actual casa de serveis a la ciutadania de l'Ajuntament de Madrid miniatura|Mondonguería (primer pla) i mercat i escorxador d'ocells (al fons). El Matadero y Mercado Municipal de Ganados de Madrid, també conegut com a Matadero Municipal de Legazpi o Matadero Municipal de Arganzuela, és un conjunt de quaranta-vuit edificis que unia escorxador industrial i mercat de bestiar de 1924 a 1996.
Va ser construït sobre una parcel·la d'orientació nord-oest-sud-est que formava part de la devesa d'Arganzuela. Inicialment era delimitada pel passeig de la Chopera, el carrer del Vado de Santa Catalina, la canalització del riu Manzanares (sobre la qual posteriorment s'assentaria l'M-30), i el passeig de Santa María de la Cabeza, al districte d'Arganzuela de Madrid. El terreny tenia dotze hectàrees de superfície edificada amb diverses naus i edificis d'arquitectura neomudèjar típics de l'arquitectura industrial de la transició de al . Es va construir al començament del en una àrea llavors despoblada de Madrid com a resposta a les necessitats de la creixent població de la ciutat i com a substitució de la vella casa-escorxador de Puerta de Toledo. L'ajuntament de Madrid va donar l'encàrrec a l'arquitecte municipal Luis Bellido y González. De les obres, que es va allargar entre 1910 i 1925, es va encarregar l'enginyer José Eugenio Ribera. El mateix Bellido, juntament amb Francisco Javier Ferrero Llusiá, va ser el responsable, entre 1932 i 1933, de la construcció d'un edifici addicional amb funcions d'escorxador d'ocells i gallines.
Les instal·lacions de l'escorxador i mercat de bestiar van ser estrenades gradualment entre 1924 i 1925 i van romandre en ús fins al tancament de l'escorxador el 1996. Dissenyat des de l'inici com un «projecte obert», amb espais deixats explícitament lliures per a permetre futures expansions, no va sofrir canvis significatius durant el període de funcionament, si bé es va beneficiar de la construcció de nous edificis (com la nau de sacrifici d'ocells), i va experimentar el canvi d'ús de diverses instal·lacions. El conjunt va sofrir una primera mutilació amb l'obertura de l'M-30, ja que la cantonada nord-oest va ser ocupada pels accessos des de la nova autopista de circumval·lació al pont de Praga. A principi de la dècada de 1980, es va decidir concentrar les funcions del conjunt en la zona sud del complex. Es va remodelar i canvia l'ús de diverses de les dependències que van quedar lliures en la zona nord: el pavelló de direcció (conegut com a Casa del Reloj), transformat en seu de la Junta Municipal del districte d'Arganzuela); els antics estables de boví, en els quals es va instal·lar la seu permanent de la Companyia Nacional de Dansa (CND) i el Ballet Nacional d'Espanya; o l'antic estable de bestiar (posteriorment nau de patates), que es va convertir en un conjunt d'hivernacles que reprodueixen el clima de zones tropicals i subtropicals: el Palacio de Cristal de la Arganzuela. L'espai alliberat va esdevenir el parc del Matadero, que comptava entre d'altres, amb una dalieda i instal·lacions esportives. Després del tancament definitiu de l'escorxador el 1996, les instal·lacions van quedar sense ús fins que el 2003 va començar la transformació en un espai cultural conegut com a Matadero Madrid, que va obrir les portes el 2007. El 1997 es va incloure en el Catàleg d'Edificis Protegits del Pla General d'Ordenació Urbana de Madrid. El soterrament de l'M-30 i la creació del parc Madrid Río també van impactar a l'entorn de les antigues instal·lacions: el pou d'arrencada de l'excavació del by-pass sud de l'M-30 es va fer en el solar del parc del Matadero, amb la qual cosa va desaparèixer la dalieda. Després de la fi de les obres, tot el terreny que havia compost el parc del Matadero es va integrar a Madrid Río.
Història miniatura|El pavelló de serveis generals era el centre de direcció de l'escorxador i del mercat de bestiar. Després del seu canvi d'ús i transformació en la Junta Municipal del districte d'Arganzuela el 1982 es coneix com a Casa del Reloj. Els escorxadors eren instal·lacions industrials establertes als límits fronterers de Madrid. Per necessitat de transport de bestiar i farratge havien d'estar prop d'un sistema d'una xarxa viària adequada. A mesura que la ciutat s'expandia, a causa de l'augment de la població, els escorxadors van ser traslladats al llavors extraradi deixant abandonades edificacions a l'interior, que generalment eren derrocades o dedicades a uns altres usos. Aquest és el cas de l'antic Matadero y Mercado Municipal de Ganados, situat al barri de Legazpi (antiga devesa d'Arganzuela), va ser abandonat el 1987 deixant les instal·lacions dedicades a uns altres menesters.
Les normes i conceptes d'higiene en el tractament i processament dels aliments van evolucionar des de l'Edat mitjana. El 1620 el Consell de Castella va regular l'ofici de persones encarregades de supervisar els mercats d'aliments: es tractava dels veedors de mercats. Aquest tipus de professions, així com les relacionades amb les labors de matança, era regulat des d'un àmbit purament municipal a les ciutats castellanes més importants. És per aquesta raó que les operacions d'escorxador i distribució de carn eren des de molt antic en mans del consell (l'ajuntament), que regulava la distribució en les places majors de les ciutats (a excepció de les matances de porcí, la tradicional matança, que se solien fer majoritàriament per particulars). La regulació de les de bestiar de boví requeia majoritàriament en l'àmbit municipal.
Els antics escorxadors de Madrid La primera notícia d'un escorxador a Madrid es remunta al regnat dels Reis Catòlics, quan es va reorganitzar el gremi dels carnissers el 1502. A partir del es van instal·lar successivament a diversos emplaçaments escorxadors dedicats a l'especejament de caps de bestiar a Madrid. Una de les primeres carnisseries era l'antiga plaça del Arrabal (actual Casa de la Carnicería a la plaça Mayor). Els caps de bestiar adquirits en diverses granges dels voltants de la ciutat solien esperar en les deveses de la Arganzuela i Amaniel el seu torn de matança. La carnisseria de la plaça del Arrabal va ser traspassada per mandat d'Enric IV a la plaça de Sant Ginés al costat de l'Hospital de Santa Cruz.
El va començar amb un escorxador de bestiar boví al carrer de Toledo al costat de l'Hospital de San Lorenzo (aquest escorxador va ser restaurat per Antonio Sillero). Al començament del es va construir un escorxador al turó de la Ribera de Curtidores, a l'actual plaça de Cascorro. Aquest turó es va denominar del Rastro. El rastro era la denominació del lloc on es mata i escorxa el bestiar destinat a proveïment públic. Alguns dels subproductes de l'escorxador permetien a altres gremis com ara l'adoberia de pells. A poc a poc aquesta zona es va convertir en un mercat de verdures i altres objectes, la qual cosa constituiria l'origen remot del Rastro actual. L'arribada de Felip II a la ciutat i la seva decisió de traslladar-hi la cort va fer créixer la població, i això va empènyer els escorxadors als afores de la ciutat, a les vores de la perifèria. A la plaça de Santa Bárbara es va instal·lar durant el regnat de Carles III un escorxador i salador de carn de porc. Aquest escorxador va ser abandonat posteriorment i es va convertir, ja a mitjan , en una institució penitenciària popularment coneguda com El Saladero.Pedro Armengol y Cornet, (1876), La Cárcel-Modelo de Madrid y la ciencia penitenciaria, Madrid, Jaime Jepus [sic] Roviralta, pág. 5 Al la matança de porcs no era regulada pel municipi i es trobaven nombrosos escorxadors al llarg de la ciutat. Per contra, la matança de boví i de bestiar de llana es trobava més centralitzada en els escorxadors municipals.
El creixent volum diari d'entrada de bestiar per la Puerta de Toledo, així com el creixement del radi urbà va fer que es considerés la zona pròxima a aquesta porta com la més adequada per a un nou escorxador. La casa-escorxador es va instal·lar parcialment en l'edifici de l'Hospital de San Lorenzo. En l'adaptació de l'edifici va participar l'arquitecte Lorenzo Domingo Juan. Es tractava d'una construcció senzilla que va subir constants reparacions. A més, ja en el , es va prohibir l'accés d'animals al recinte de la ciutat tret que es fes per la Puerta de Toledo. Això va fer que aquest carrer fos el més ramader, contínuament ple de caps de bestiari. No obstant això, el creixement de la població va fer que la casa-escorxador no tenia prou capacitat per a satisfer la demanda de les carnisseries madrilenyes. Encara el 1841 l'arquitecte municipal Juan José Sánchez Pescador va dissenyar plans per a rehabilitar, modernitzar i ampliar la casa-escorxador, que ara es trobaven al mig d'una zona urbanitzada. Alguns autors, com Nicolás Malo, es van fer ressò de la situació i van denunciar públicament l'estat de la casa-escorxador. Altres crítics van ser el propi comissari de l'escorxador, José María de Alós. Es va començar a pensar a traslladar la casa-escorxador de la Puerta de Toledo cap al nou mercat de bestiar en la devesa de la Arganzuela, per la qual cosa l'escorxador hauria de construir-se a prop. El mercat de bestiar es trobava des de 1869 més enllà de la Puerta de Toledo, en un terraplè relativament pròxim. Era a la fi de una necessitat de l'ajuntament la de millorar la situació.
Selecció de la ubicació: la devesa d'Arganzuela El 9 de gener de 1899 l'ajuntament de Madrid va convocar un concurs d'arquitectura per a un nou mercat de bestiar i paradors a la devesa de la Arganzuela. Es van presentar tres projectes: el dels arquitectes Manuel Busto i José Espelius; el segon d'Andrés de Lorenzo i Enrique Martí Perla (responsable de la construcció de la Colonia de los Carteros); i un tercer de Joaquín Saldaña. El guanyador va ser Saldaña, que va presentar un projecte de composició simètrica de pavellons entorn d'un edifici d'administració. S'havia inspirat de les instal·lacions de París i Londres. El consistori va aprovar el projecte el 13 de juliol però la falta de pressupost i disputes diverses van crear mant problema. El projecte va quedar en suspens i Saldaña va recórrer en diverses ocasions davant els tribunals. A la fi del els dos establiments per al proveïment de carns de la ciutat, l'escorxador del Rastro i la casa-escorxador de la Puerta de Toledo, ja no bastaven per a la població madrilenya. És molt possible que es comencés a considerar la concentració de totes dues instal·lacions, i que fos a més a la devesa de la Arganzuela. Es va sol·licitar informació sobre el disseny de l'escorxador de Saragossa, dissenyat per Ricardo Magdalena l'any 1878. L'objectiu era saber l'abast de l'obra, en el cas de dissenyar un escorxador al costat del proposat mercat de bestiar.
Malgrat tot això, el Ministeri de la Governació va redactar una reial orde el 17 d'abril de 1902 indicant que la construcció d'un nou escorxador era «un dels remeis més urgents i de resultat més immediat». En aquesta època l'ajuntament de Vallecas, llavors municipi independent, va projectar l'aixecament d'un escorxador situat al barri de Nueva Numancia. La petició de començament d'obres va ser denegada. El 6 d'abril de 1905 un reial decret va permetre als ajuntaments de més de 10.000 habitants fer-se responsables de les ampliacions i modificacions dels escorxadors. Aquesta llei també permetia la contractació del disseny arquitectònic dels escorxadors sense requerir un concurs públic. Finalment, l'arquitecte municipal Luis Bellido va rebre l'any 1907 el polèmic encàrrec de fer un estudie sobre un nou escorxador i mercat de bestiar municipal. Va deixar sense efecte el concurs públic de 1899 que Joaquín Saldaña havia guanyat, immers en recursos judicials contra l'Ajuntament. Aquest encàrrec, va obrir pas a el que serà l'obra mestra de Luis Bellido i del futur Pla General de Mercats de Madrid (1927-1935).