La parla sayaguesa, parla de Sayago o sayagués, és una varietat local de l'asturlleonés, llengua romanç històrica de l'antic Regne de Lleó, Astúries i Extremadura i que hui sobreviu a Astúries i en algunes zones de Lleó, Zamora i Salamanca i del districte portugués de Bragança.
Introducció Sayago és una comarca de la província de Zamora. Limita a l'oest amb Portugal, amb la província de Salamanca pel sud i les comarques zamoranes de Tierra del Vino a l'est i Aliste i Tierra del Pan al nord. Els límits septentrional i occidental els assenyala el riu Duero i el meridional el Tormes.
El terme sayagués, entés com a parla o idioma, el defineix el DRAEReal Academia Española, Diccionario de la lengua española. com la “parla rústica considerada dialecte lleonés de la comarca de Sayago, utilitzada per personatges vilans en el teatre espanyol dels s. XV al XVII”.
Històricament, però, el sayagués o parla sayaguesa és una realitat sociolingüística, enclavada com a parla dins de l'asturlleonés o parla romanç vernacla pròpia dels territoris que ocupen actualment les províncies de Lleó, Zamora i Salamanca.
El sayagués literari L'estima del sayagués per la seua llengua, propiciada per l'aïllament geogràfic, el dugué durant segles a ser considerat com una persona maldestra en la seua expressió lingüística castellana, situació sociolingüística que es popularitzà com a prototip d'ineficàcia, de manera que autors espanyols com Lucas Fernández o Sánchez de Badajoz usaren el mot “sayagués” de manera pejorativa.
Apareix llavors el sayagués literari, en què el sayagués s'utilitza com a paradigma rural i tosc, exagerant expressions que finalment no tenien res a veure amb la mateixa variant asturlleonesa. Exemples d'aquesta tendència es troben en obres d'autors com Lope de Rueda, Juan del Encina i en obres com Coplas de Mingo RevulgoGuijarro Ceballos, Javier; Humanismo y literatura en tiempos de Juan de Encina; pag. 117 o en El Quixot de la Manxa quan Sancho diu: “…doncs sàpiga que no m'he criat en la cort, ni he estudiat a Salamanca, per saber si afig o lleve alguna lletra als meus vocables. Sí que, Déu em valga, no s'ha d'obligar al sayagués a parlar com el toledà; i toledans pot haver-hi que no filen massa prim en açò de parlar fi…”. Respecte a aquesta darrera cita d'El Quixot, destaquen els comentaris que sobre el sayagués publicà Bastús y Carrera el 1834, quan escrigué que:Nuevas anotaciones al ingenioso Hidalgo D. Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes Saavedra; Autor: Vicente Joaquín Bastús y Carrera; Publicado por Impr. de la viuda e hijos de Gorchs, 1834.
Entre Zamora i Ciudad Rodrigo, prop de Ledesma, hi ha un territori anomenat Sayago, que es compon de més de seixanta pobles. Al segle passat no sols s'anomenava terra de Sayago, sinó de Fayago, i els nadius s'anomenaven també fayaguesos, com diu En Manuel de Herrera Galinato. N'eren els habitants, insinua, toscs en vestir i en la parla. La seua llengua era una mena de variant escassa en mots, que se'n componia d'alguns de llatins corromputs, d'altres de castellans, antics com moderns, i d'altres de desconeguts, potser inventats pels nadius, i en desfiguraven, d'altra banda, molts amb la seua pronúncia rústega. Aquesta informació és de l'esmentat Galinato, que la refereix en el certamen fet a Salamanca l'any 1630, amb motiu de les festes de la universitat pel naixement del príncep En Baltasar Carlos. La generalització i consolidació del sayagués inventat o sayagués literari ens porta al fet que respongués a unes característiques que Alonso Hernández sintetitza en:Los lenguajes de industria (Función y descripción de algunos); Autor: José Luis Alonso Hernández; Localització: Actas del II Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española / coord. por Manuel Ariza Viguera, Vol. 1, 1992, , pàg. 931-940.
Utilització d'arcaismes (her, do, ansí). Conservació de la efa inicial (fablar, falló, farina). I, viceversa, aparició de hac fins i tot en casos com huerte, Helipe... Pèrdua de la de final en els imperatius (Decí!). Utilització de pretèrits en OREN (bailoren, dijoren). Ús de la E paragògica (felice, cantárone). Utilització molt freqüent d'interjeccions (Pardiez! hideputa!). Invenció de sants més o menys ridículs (San Pego, San Contigo). Utilització de termes en desús (pescudar) o mal emprats (“endilgadme” per ensenyeu-me). Utilització de termes marcadament rústics com el tòpic “quillotro” i tots els seus composts i derivats. Abundant ús de refranys.
El sayagués dels s. XX i XXI Els primers estudis lingüístics d'un cert rigor sobre l'asturlleonés provenen d'Alfred Morel-Fatio. Posteriorment autors com Ramón Menéndez Pidal o Miguel de Unamuno donaren un enfocament diferent del sayagués, mostrant-ne una imatge diferent en la literatura.
Miguel de Unamuno, en el seu assaig Los arribes del Duero (1911), escriu:Obres completes de Miguel de Unamuno; edició i pròleg de Ricardo Senabre; Volum VI (Paisajes y recuerdos). De mi país. Por tierras de Portugal y de España. Andanzas y visiones españolas; edición Fundación José Antonio de Castro; ISBM:84-89794-693.
“Duc un temps replegant elements per a un estudi de la parla popular, o millor, de les parles populars de la regió salamanquina, i com més material amuntegue, més vast em sembla el que queda fora de la meua diligència. Allò que en la història de la literatura espanyola es coneix amb el nom de dialecte sayagués, el llenguatge en què estan escrites les farses i èglogues que a la fi del escrigueren Lucas Fernández y Juan del Encina, la parla rústega del famós Auto del Repelón, no és sinó lleu mostra d'un dialecte que s'avortà ací, i del qual encara hi ha rastres. En resta més a Portugal, en allò que anomena dialecte mirandés el senyor Leite de Vasconcelhos, conservador de la Biblioteca Nacional de Lisboa, que ha publicat dos grossos volums d'Estudos de Filologia mirandesa.
…
Si Déu em dona vida i salut, pense dedicar a aquesta parla un estudi, i llavors es veurà quins girs preciosos, quines vigoroses expressions, quines dites decideres –com es diu ací-, quins vocables característics corren de boca en boca del poble, inadvertits pels doctes, i quina llum tan viva pot llançar aquest estudi sobre el coneixement de la nostra llengua castellana literària, derrenglada i esquifida per la vida de ciutat.”
Els estudis sistemàtics, però, sobre la parla de Sayago són els realitzats, entre d'altres, pel romanista alemany Fritz Krüger i el sociolingüista sayagués Borrego Nieto.
Krüger viatjà a l'estat espanyol el 1912NORTECASTILLA.ES i, després d'obtenir carta de recomanació de Miguel de Unamuno, feu entrevistes sobre la parla de la zona en localitats lleoneses i zamoranes. A la comarca de Sayago, a la província de Zamora, els treballs de camp efectuats revelaren un ús residual de la parla sayaguesa. El resultat global de les seues recerques el publicà el 1914: Estudi foneticohistòric dels dialectes espanyols occidentals.Krüger, Fritz: Studien zur Lautgeschichte westpanischer Mundarten (auf Grund von Untersuchungen an Ort und Stelle Mit Notizen zur Verbalflexion und zwei Übersichtskarten), Hamburg, 1914. Aquesta obra, al seu torn, ha estat traduïda i publicada el 2006 per l'Institut d'Estudis Zamorans Florián de Ocampo, acompanyada d'un estudi preliminar de González Ferrero i un mapa de les zones on Krüger dugué a terme la recerca.Estudio fonético-histórico de los dialectos españoles occidentales a partir de encuestas de campo con notas sobre la flexión verbal y dos mapas sinópticos; autors: Fritz Krüger, Juan Carlos González Ferrero; editor: Zamora, Instituto de Estudios Zamoranos "Florián de Ocampo", 2006; .
Destaquen, però, els exhaustius treballs de recerca que sobre la parla sayaguesa ha realitzat el sociolingüista sayagués Borrego Nieto. Entre aquests cal citar: Norma i dialecte en el sayagués actual, Sociolinguística rural: recerca a Villadepera de Sayago, La situació sociolinguistica d'una comunitat rural: Villadepera de Sayago, i articles com "El dialecte lleonés a la província de Zamora"."Norma y dialecto en el sayagués actual; autor: Julio Borrego Nieto; editor: Salamanca, Ediciones Universidad de Salamanca, 1983; .Sociolinguística rural: investigación en Villadepera de Sayago; autor: Julio Borrego Nieto; editor: Salamanca, Universidad de Salamanca, 1981; .La situación sociolingüística de una comunidad rural (Villadepera de Sayago); autor: Julio Borrego Nieto; editor: Salamanca, Edic. Universidad de Salamanca, imp. 1979; .El dialecto leonés en la provincia de Zamora; autor: Julio Borrego Nieto; Anuario del Instituto de Estudios Zamoranos Florián de Ocampo, , Nº 23, 2006, pàg. 299-316.
L'aïllament de Sayago ha permés que el sayagués haja perdurat fins als nostres dies, malgrat haver perdut el caràcter de llengua vehicular a favor del castellà. Així i tot, hui gran part de la població, especialment la més major, conserva molts mots, girs i expressions sayagueses, relacionats sobretot amb elements domèstics o activitats tradicionals, en especial amb l'agricultura i ramaderia.LAOPINIÓNDEZAMORA.ES
Trets diferenciadors A nivell consonàntic Conservació de la f- inicial llatina que en moltes ocasions, sobretot al sud de la comarca, s'aspira: /f/: facer, forno, farina, fenda, ferver, feno, forcado. /h/: jembra, jincar, jocico. Palatalització inicial de "l" : llagona, llobo, llombo, llágano, llirón. Resultat lleonés "i" per a –K’L-, T’L-, -G’L-, LY: graya, orbayu, foya, sartigayo. De vegades cau davant vocal palatal: abea, abiraruco. Conservació del grup llatí -mb-: llombo, lamber, cambas. "Tx" com a resultat en alguns casos dels grups inicials PL-, KL-, FL: chano, chave, chamatiella. Però el general n'és "ll": enllenar, llánduna, lluver. "Tx" com a solució dels grups -IT -KT: fenecho, lechi, nochi. PL, BL, GL, CL, donen pr, br, gr, cr: branco, robre, pranta, ombrigo, praza, estabro. A nivell vocàlic Tancament vocàlic de "e" i "o" àtones, de vegades pronunciades com a "i" i "u": redi, rudilla. Conservació en alguns pocs casos del diftong decreixent /ei/: veiga, estaleiro, zumbeira, fugueira. Freqüent en la conjugació: coméi, pasaréi, hei, vei; així com el diftong /ai/: tomái, quedái, pasái. Conservació en alguns casos del diftong /ié/ davant lateral palatal: aviespa, mierla, priesa. Conservació de –e final després de dental, alveolar, etc.: rede, parede, sede, vide, foci. A nivell semàntic El vocabulari de l'asturlleonés es manté en tot el que concerneix les tasques tradicionals i els noms d'animals i plantes: adil, bricio, cortina, jera, pardal, pega, lluntria, jimbro, sabuguero, la manzanal. Vulgarismes: és costum masculinitzar les coses amb la finalitat d'empetitir-les o fins i tot de menysprear-les. Exemples col·loquials en serien "cortino", "callejo","yerbo"... en contraposició a "cortina", "calleja", "yerba"...
Estatus legal