miniatura|Hugh Hefner, creador de Playboy, entre Bridget Marquardt i Kendra Wilkinson, dues de les seves xicotes oficials. Playboy és una revista d'entreteniment per a adults fundada el 1953 per Hugh Hefner.
És una de les marques més conegudes internacionalment. Edicions especials de la revista han estat publicades a tot el món. La revista es publica amb periodicitat mensual i conté fotografies de dones nues, juntament amb diversos articles de moda, o productes de consum, i també llibres d'uns quants escriptors (per exemple Arthur C. Clarke, Ian Fleming, Vladimir Nabokov, Margaret Atwood).
També conté opinions polítiques en gairebé totes les edicions. Vist l'èxit de Playboy, a mitjans de la dècada de 1970 van sorgir altres revistes amb contingut eròtic-pornogràfic, destacant Penthouse com principal rival en l'àmbit de les revistes pornogràfiques.
Historial de publicacions Dècada del 1950 Hugh Hefner es va graduar en psicologia a la Universitat d'Illinois el 1949. Posteriorment va treballar per a la revista Esquire de Chicago escrivint textos promocionals; per a Publisher's Development Corporation en vendes i màrqueting; i per a la revista Children's Activities com a gerent de promocions de circulació. A la primavera de 1953, ja havia planificat els elements d'una revista que tenia previst anomenar Stag Party. Va fundar HMH Publishing Corporation i va reclutar el seu amic Eldon Sellers per trobar inversors. Hefner finalment va recaptar poc més de 8.000 dòlars americans (equivalent a 96.000 dòlars el 2025), que incloïa fons del seu germà i la seva mare. Tanmateix, l'editor de Stag, una revista d'aventures masculines no relacionada, va informar a Hefner que la seva publicació presentaria una demanda per protegir la seva marca registrada si Hefner llançava la seva revista amb el nom de Stag Party. Hefner, la seva dona Millie i Sellers es van reunir per buscar un nou nom, considerant Top Hat, Gentleman, Sir, Satyr, Pan i Bachelor abans que Sellers suggerís Playboy.
Publicat el desembre de 1953, el primer número no tenia data, ja que Hefner no estava segur que n'hi hauria un segon. El va produir a la seva cuina de Hyde Park. El primer número central era Marilyn Monroe, tot i que la fotografia utilitzada inicialment s'havia fet per a un calendari en lloc de per a Playboy. Hefner va triar la que considerava la imatge més sexy, un estudi nu de Monroe, mai utilitzat, estirat amb el braç aixecat sobre un fons de vellut vermell amb els ulls tancats i la boca oberta. Una forta promoció de la revista, centrada en la nuesa de Monroe al ja famós calendari, va fer que Playboy fos un èxit, amb el primer número esgotat en poques setmanes. El preu de portada era de 50 cèntims i la circulació coneguda era de 53.991 exemplars. El 2002, els exemplars del primer número en estat impecable o gairebé impecable es van vendre per més de 5.000 dòlars americans (equivalent a 9.000 dòlars el 2025).
El 1954, Playboy va publicar per entregues la novel·la clàssica de ciència-ficció Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury, que s'havia publicat l'any anterior amb poca fanfàrria, als números de març, abril i maig de 1954, cosa que va augmentar significativament la popularitat de l'obra.
Una llegenda urbana va començar sobre Hefner i la Playmate del mes a causa de les marques a les portades de la revista. De 1955 a 1979 (excepte per un interval de sis mesos el 1976), la P de Playboy tenia estrelles impreses dins o al voltant de la lletra. La llegenda urbana deia que aquesta era una qualificació que Hefner donava a la Playmate segons el seu atractiu, el nombre de vegades que Hefner havia dormit amb ella o el bé que s'hi portava al llit. En realitat, les estrelles, entre zero i 12, indicaven la regió de publicitat nacional o internacional per a aquella impressió.
Dècades del 1960–1990 miniatura|El consell editorial de Playboy el 1970. Darrere, d'esquerra a dreta: Robie Macauley, Nat Lehrman, Richard M. Koff, Murray Fisher, Arthur Kretchmer; davant: Sheldon Wax, Auguste Comte Spectorsky, Jack Kessie. A la dècada del 1960, la revista va afegir la columna The Playboy Philosophy. Els primers temes van incloure els drets dels homosexuals, els drets de les dones, la censura i la Primera Esmena. Playboy va ser un dels primers defensors de la reforma del cànnabis i va proporcionar suport fundacional a l’Organització Nacional per a la Reforma de les Lleis de Marihuana el 1970.
De 1966 a 1976, Robie Macauley va ser l'editora de ficció de Playboy. Durant aquest període, la revista va publicar ficció de Saul Bellow, Seán Ó Faoláin, John Updike, James Dickey, John Cheever, Doris Lessing, Joyce Carol Oates, Vladimir Nabokov, Michael Crichton, John le Carré, Irwin Shaw, Jean Shepherd, Arthur Koestler, Isaac Bashevis Singer, Bernard Malamud, John Irving, Anne Sexton, Nadine Gordimer, Kurt Vonnegut i JP Donleavy, així com poesia de Yevgeny Yevtushenko.
El 1968, a la protesta feminista de Miss Amèrica, es van llençar productes simbòlicament femenins a una paperera de la Llibertat. Aquests incloïen còpies de les revistes Playboy i Cosmopolitan. Un dels pamflets clau produïts per les manifestants va ser No More Miss America!, de Robin Morgan, que enumerava deu característiques del concurs de Miss Amèrica que els autors creien que degradaven les dones; comparava el concurs amb la pàgina central Playboy com a germanes sota la pell, descrivint això com La combinació imbatible de Madonna i puta.
Macauley va contribuir amb totes les populars sèries Ribald Classics publicades entre gener de 1978 i març de 1984.
Després d'assolir el seu punt àlgid a la dècada del 1970, Playboy va experimentar una disminució en la circulació i la rellevància cultural a causa de la competència en el camp que va fundar: primer amb Penthouse, després amb Oui (que es va publicar com a spin-off de Playboy) i Gallery a la dècada del 1970; més tard amb vídeos pornogràfics; i més recentment amb revistes juvenils com Maxim, FHM i Stuff. En resposta, Playboy va intentar reafirmar el seu control sobre el públic masculí de 18 a 35 anys mitjançant lleugers canvis en el contingut i centrant-se en temes i personalitats més apropiats per al seu públic, com ara la participació d'artistes de hip-hop a la Playboy Interview. El febrer de 1974, Ratna Assan es va convertir en la primera dona d'ascendència indonèsia a aparèixer, poc després d'un paper ben rebut a la pel·lícula Papillon (1973).
Christie Hefner, filla del fundador Hugh Hefner, es va incorporar a Playboy el 1975 i va esdevenir la directora de l'empresa el 1988. El desembre de 2008 va anunciar que deixaria el lideratge de l'empresa, a partir del gener de 2009. Va dir que l'elecció de Barack Obama com a proper president l'havia inspirat a dedicar més temps a les obres benèfiques i que la decisió de deixar el càrrec era seva. De la mateixa manera que aquest país està adoptant el canvi en forma de nou lideratge, he decidit que ara és el moment de fer canvis també a la meva vida, va dir. Hefner va ser succeïda pel director de l'empresa i veterà dels mitjans de comunicació Jerome H. Kern com a CEO interí, a qui va succeir l'editor Scott Flanders.
2000–2024: Declivi continu, mort de Hugh Hefner i cessament de la publicació La revista va celebrar el seu 50è aniversari amb el número de gener de 2004. Durant l'any es van celebrar a Las Vegas, Los Angeles, Nova York i Moscou per commemorar aquest esdeveniment. Playboy també va llançar productes d'edició limitada dissenyats per cases de moda com Versace, Vivienne Westwood i Sean John. Com a homenatge al 50è aniversari de la revista, MAC Cosmetics va llançar dos productes d'edició limitada: pintallavis i crema amb purpurina.
La revista impresa va publicar uns quants articles i classificacions anuals. Un dels més populars va ser el seu rànquing anual de les millors escoles de festa entre totes les universitats i facultats dels EUA. El 2009, la revista va utilitzar cinc criteris (bikini, cervell, campus, sexe i esports) per elaborar la seva llista. L'escola de festa millor classificada per Playboy el 2009 va ser la Universitat de Miami.
El juny de 2009, la revista va reduir el seu calendari de publicació a 11 números anuals, amb un número combinat de juliol/agost. L'11 d'agost de 2009, el diari londinenc Daily Telegraph va informar que Hugh Hefner havia venut la seva casa pairal anglesa (al costat de la Mansió Playboy de Los Angeles) per 18 dòlars. m (10 dòlars) m menys que el preu de venda declarat) a un altre estatunidenc, Daren Metropoulos, president i copropietari de Pabst Blue Ribbon, i que, a causa de pèrdues significatives en el valor de l'empresa (de 1.000 milions de dòlars el 2000 a 84 milions de dòlars el 2009), l'Imperi editorial Playboy estava a la venda per 300 milions de dòlars. El desembre de 2009, el calendari de publicació es va reduir a 10 números per any, amb un número combinat de gener/febrer.
El 12 de juliol de 2010, Playboy Enterprises Inc. va anunciar l'oferta de $5.50 per acció d'Hefner ($122.5 milions basats en accions pendents el 30 d'abril i el preu de tancament el 9 de juliol) per a comprar la porció de la companyia que encara no posseïa i prendre la companyia privada amb l'ajuda de Rizvi Traverse Management LLC. L'empresa va obtenir gran part dels seus ingressos de la concessió de llicències en lloc de la revista. El 15 de juliol, el propietari de l'àtic FriendFinder Networks Inc. va oferir $210 milions (la companyia està valorada en $185 milions). No obstant això, Hefner, que ja posseïa el 70 % de les accions amb dret a vot, no volia vendre. Al gener de 2011, l'editor de la revista Playboy va acceptar una oferta d'Hefner per a prendre la companyia privada per $ 6.15 per acció, una prima del 18 % sobre el preu de l'últim dia anterior de negociació. La compra es va completar al març de 2011.
L'octubre de 2015, Playboy va anunciar que la revista ja no presentaria nu frontal complet a partir del número de març de 2016. El CEO de l'empresa, Scott Flanders, va reconèixer la incapacitat de la revista per competir amb la pornografia i el nu disponibles gratuïtament a Internet; segons ell, «ara estàs a un clic de tots els actes sexuals imaginables de forma gratuïta. I, per tant, està simplement passat de moda en aquest punt». Hefner va estar d'acord amb la decisió. Tanmateix, el Playboy redissenyat encara presentaria una Playmate del mes i imatges de dones. Tot i així, es classificarien com a no apropiades per a menors de 13 anys La mesura no afectaria PlayboyPlus.com (que presenta nu amb una subscripció de pagament). Josh Horwitz, de Quartz, va argumentar que la motivació de la decisió d'eliminar el nu de la revista era donar a Playboy Licensing una imatge menys inapropiada a l'Índia i la Xina, on la marca és un article popular en roba i, per tant, genera ingressos significatius.
Altres canvis a la revista van incloure la supressió de la secció d'acudits populars i de les diverses vinyetes que apareixien a la revista. El redisseny va eliminar l'ús de text de salt (articles que continuen en pàgines no consecutives), eliminant la major part de l'espai per a les vinyetes. Segons sembla, Hefner, ell mateix un exdibuixant, es va resistir a deixar de banda les vinyetes més que la nuesa, però finalment va accedir. Els plans Playboy eren comercialitzar-se com a competidor de Vanity Fair, en contraposició als competidors més tradicionals GQ i Maxim.
Playboy va anunciar el febrer de 2017, però, que l'eliminació de la nuesa havia estat un error. A més, per al seu número de març/abril, va restablir algunes de les seves franquícies, incloent-hi Playboy Philosophy i Party Jokes, però va eliminar el subtítol "Entreteniment per a homes", ja que els rols de gènere han evolucionat. El director creatiu de l'empresa va fer l'anunci a Twitter amb l'etiqueta #NakedIsNormal.