Alexander Humphreys Woollcott, va ser un crític i comentarista nord-americà de la revista The New Yorker, membre de la "Taula Rodona Algonquin", actor i dramaturg ocasional i destacada personalitat radiofònica.
Va ser la inspiració de Sheridan Whiteside, el personatge principal de l'obra The Man Who Came to Dinner (1939) de George S. Kaufman i Moss Hart,Oscar Levant, The Unimportance of Being Oscar, Pocket Books 1969 (reprint of G.P. Putnam 1968), p. 81. i del personatge molt menys simpàtic Waldo Lydecker de la pel·lícula Laura (1944). Woollcott estava convençut que era la inspiració del brillant i excèntric detectiu Nero Wolfe, del seu amic Rex Stout, una idea que Stout negava.McAleer, John, Rex Stout: A Biography. Boston: Little, Brown and Company, 1977, page 247. "El setembre de 1935 Woollcott va telefonar en Rex i el va convidar a sopar al Lambs' Club. Fins llavors no es coneixien entre ells. Woollcott volia conèixer en Rex perquè acabava de llegir The League of Frightened Men i estava convençut que per al personatge de Wolfe l'havia pres a ell com a model." Woollcott no va voler acceptar la negativa de Stout, i a mesura que es van fer amics es va conformar amb la llegenda.
Biografia miniatura|esquerra|upright|Woollcott el 1939, fotografiat per Carl Van Vechten Alexander Woollcott va néixer en una casa de 85 habitacions, un immens edifici atrotinat al municipi de Colts Neck, Nova Jersey. Coneguda com "la falange nord-americana", havia estat una vegada una comuna on es van dur a terme molts experiments socials a mitjan , alguns més reeixits que altres. Quan la Falange es va disgregar després d'un incendi el 1854, va ser adquirida per la família Bucklin, els avis materns de Woollcott. Woollcott hi va passar grans parts de la seva infància entre la seva extensa família. El seu pare era un cockney mort de gana, que va passar per diverses feines, de vegades passant llargs períodes lluny de la seva dona i els seus fills. La pobresa sempre era a prop. Els Bucklins i els Woollcotts eren lectors àvids, donant al jove Aleck (el seu sobrenom) un amor de tota la vida per la literatura, especialment les obres de Charles Dickens. També va residir amb la seva família a Filadèlfia, on va assistir a l'escola secundària central (110a classe), on una professora, Sophie Rosenberger, va informar que "l'ha inspirat a l'esforç literari" i amb qui "va mantenir el contacte tota la vida".Lee Shippey, Luckiest Man Alive, Los Angeles, Westernlore Press (1959), p. 22
Amb l'ajut d'un amic de la família, es va obrir pas a la universitat, graduant-se al Hamilton College, Nova York, el 1909. Tot i tenir una reputació bastant pobra (el seu sobrenom era "Putrid"), va fundar un grup de teatre, va editar la revista literària dels estudiants, i va ser acceptat per una fraternitat (Theta Delta Chi).
Segons els informes, als seus vint-i-pocs anys va contraure les galteres, cosa que el va deixar força, si no del tot, impotent. Mai no es va casar ni va tenir fills, tot i que va tenir algunes amigues notables, incloses Dorothy Parker i Neysa McMein, a la qual va demanar matrimoni l'endemà de casar-se amb el seu nou marit, Jack Baragwanath. Woollcott va dir una vegada a McMein que “estic pensant a escriure la història de la nostra vida junts. El títol ja està resolt ". McMein: "Quin és?" Woollcott: "sota coberta separada".)
Woollcott es va incorporar a la plantilla del The New York Times com a aprenent de reporter el 1909. El 1914 va ser nomenat crític de teatre i va ocupar el càrrec fins al 1922, amb una pausa per al servei durant la Primera Guerra Mundial. L'abril de 1917, l'endemà de la declaració de guerra dels Estats Units, Woollcott es va oferir voluntari com a soldat ras al cos mèdic. Enviat a l'estranger, Woollcott era sergent quan la secció d'intel·ligència de les Forces Expedicionàries americanes el va seleccionar a ell i a mitja dotzena de persones relacionades amb els diaris per crear el Stars and Stripes, un diari oficial per reforçar la moral de les tropes. Com a reporter en cap de Stars and Stripes, Woollcott era membre de l'equip que componia el seu consell editorial. Entre ells hi havia Harold Ross, fundador de la revista The New Yorker; Cyrus Baldridge, il·lustrador, autor i escriptor polifacètic; i el futur columnista i personalitat radiofònica, Franklin P. Adams. Més enllà de la simple propaganda, Woollcott i els seus col·legues van informar dels horrors de la Gran Guerra des del punt de vista del soldat comú. Després de la guerra va tornar al New York Times, després es va traslladar al New York Herald el 1922 i al The World el 1923. Va romandre-hi fins al 1928."Woollcott Dies After Heart Attack In Radio Studio During Broadcast," The New York Times, January 24, 1943.
Un dels crítics dramàtics més prolífics de Nova York, se li va prohibir durant un temps revisar certs espectacles de teatre de Broadway a causa de la seva prosa florida i sovint vitriòlica.Marx, Harpo, and Barber, Rowland. Harpo Speaks! New York: Limelight Editions. (2004) Va demandar l'organització teatral Shubert per violació de la Llei de drets civils de Nova York, però va perdre al tribunal més alt de l'estat el 1916 per la base que només era il·legal la discriminació per raça, creença o color.<ref>Bruce B. Klee. (1961) Woollcott vs. Shubert: Dramatic Criticism on Trial. [https://www.jstor.org/stable/3204347 Educational Theatre Journal, 13, 4], p. 264–268.</ref> Del 1929 al 1934, va escriure una columna anomenada "Crits i murmuris" per a The New Yorker. El seu llibre, While Rome Burns, publicat per Grosset & Dunlap el 1934, va ser nomenat vint anys després pel crític Vincent Starrett com un dels 52 "Llibres més estimats del segle XX".Wallace, David. "The Round Table". Capital of the World: A Portrait of New York City in the Roaring Twenties. Guilford, CT: Lyons Press. p. 168. Estava interessat en escriure crims, promovent el treball d'autors de misteri nord-americans i britànics en els seus articles periodístics i a la ràdio, a més d'escriure sobre delictes reals, i es va implicar en el cas de l'empresari de la Universitat Stanford David Lamson, que va ser acusat d'assassinar la seva dona (els fiscals finalment van abandonar el cas).
La ressenya de Woollcott sobre el debut a Broadway dels Germans Marx, I'll Say She Is, va ajudar a la carrera del grup a inflar-se des del simple èxit fins a la superestrella i va iniciar una amistat de per vida amb Harpo Marx.Charney, Maurice. "How Marx Brothers Developed Their Comic Characters". The Comic World of the Marx Brothers' Movies: "Anything Further Father?". Cranbury, NJ; Associated University Presses. p. 46. Els dos fills adoptius de Harpo, Alexander Marx i William (Bill) Woollcott Marx, van rebre el nom de Woollcott i del seu germà, Billy Woollcott.Hopper, Hedda. "Hedda Hopper's Hollywood". The Harrisburg Telegraph. August 10, 1944. "Harpo's adopted his second son and named him Alexander Marx. His first boy is William Woollcott. He's done all right for his old friend, the late Alexander Woollcott."
Ràdio Anunciat com The Early Bookworm, Woollcott es va escoltar per primera vegada a la ràdio CBS l'octubre de 1929, fent crítica de llibres en diferents espais fins al 1933. El seu programa a la CBS The Town Crier, que va començar el 21 de juliol de 1933, començava amb un toc campana i el crit: "Escolteu, escolteu!" seguit de les observacions literàries de Woollcott puntuades amb anècdotes àcides. Patrocinat per Cream of Wheat (1934–35) i Grainger Tobacco (1937–38), va continuar fins al 6 de gener de 1938. No tenia cap reserva sobre l'ús d'aquest fòrum per promocionar els seus propis llibres i les mencions contínues del seu llibre While Rome Burns (1934) probablement va ajudar a convertir-lo en un èxit de vendes.
Reputació Woollcott va ser un dels homes més citats de la seva generació. Entre els clàssics de Woollcott hi ha la seva descripció de la zona de Los Angeles com "Set barris perifèrics a la recerca d'una ciutat", una burla sovint atribuïda a la seva amiga Dorothy Parker. Descrivint l'editor novaiorquès Harold Ross, va dir: "Sembla un Abe Lincoln deshonest". Deia que el còctel Brandy Alexander s'havia nomenat en honor seu.
Woollcott era conegut per la seva llengua salvatge. Va despatxar Oscar Levant, el notable comediant i pianista, amb l'observació: "No hi ha absolutament res de dolent en Oscar Levant que un miracle no pugui solucionar". Sovint saludava els amics amb "Hola, repulsiu". Quan un cambrer li va demanar que repetís la comanda, va exigir "magdalenes farcides de pus".
Els seus judicis eren sovint excèntrics. Dorothy Parker va dir una vegada: "Recordo haver sentit a Woollcott dir que llegir Proust és com estar estirat a l'aigua de bany bruta d'una altra persona. I després es quedava en èxtasi per una cosa que es deia Valiant Is the Word for Carrie, i llavors vaig veure ja en tenia ben bé prou de la Taula rodona."
Wolcott Gibbs, que sovint corregia l'obra de Woollcott a The New Yorker, va ser citat a The Years with Ross de James Thurber sobre la manera d'escriure de Woollcott:
"Crits i murmuris" va ser la còpia més estranya que he editat mai. Podies treure una frase sí i una frase no sense canviar-ne el sentit ni gota. De fet, tota la secció sovint no tenia més substància que una anècdota de "Talk [of the Town]". Suposo que va ser un dels escriptors més horribles que hagi existit mai.
miniatura|upright|Hotel des Artistes Després de ser expulsat de l'apartament que compartia amb els fundadors del New Yorker Harold Ross i la seva dona Jane Grant, Woollcott es va traslladar primer a l'Hotel des Artistes de l'Upper West Side de Manhattan, després a un apartament a l'extrem de l'East 52nd Street. Els membres de la Taula Rodona Algonquin van debatre sobre com anomenar la seva nova llar. Franklin P. Adams li va suggerir que li posés el nom de la paraula índia "Ocowoica", que significa "El-Petit-apartament-al-East-River-que-és-difícil-de-trobar-hi-un-taxi-a-prop". Però a Dorothy Parker se li va acudir el nom definitiu: Wit's End (joc de paraules que sembla una adreça però que significa "desesperació, confusió").
Woollcott anhelava ser tan creatiu com la gent de qui s'envoltava. Entre molts altres esforços, va intentar actuar i va coescriure dos espectacles de Broadway amb el dramaturg George S. Kaufman, mentre apareixia en dos més. També va fer el paper de Sheridan Whiteside, del qual n'havia estat la inspiració, en la producció itinerant de The Man Who Came to Dinner el 1940. També va aparèixer en diversos cameos en pel·lícules a finals dels anys trenta i quaranta. Va ser caricaturitzat dues vegades en els dibuixos animats de Warner Brothers el 1937: com a "Owl Kott" a The Woods Are Full of Cuckoos, i com a pregoner de Have You Got Any Castles?, interpretant papers gairebé idèntics en cadascun.
Políticament, Woollcott va demanar la normalització de les relacions soviètiques i nord-americanes. Va ser amic del periodista Walter Duranty, tot i que el va descriure com un "home de Mart".While Rome Burns, The Viking Press, 1934 També va ser amic del ministre d'exteriors soviètic Maxim Litvinov, i va viatjar a l'URSS a la dècada de 1930, a més d'enviar el seu amic Harpo Marx a Moscou en una gira de comèdia el 1934. Tot i així, va ser atacat amb brutalitat a la premsa d'esquerres després de la seva visita a la Unió Soviètica per la seva menys que elogiosa representació del "paradís dels treballadors".
Cap al final de la vida de Woollcott es va retirar a l'illa de Neshobe, al llac Bomoseen, a Vermont, que havia comprat. Poc abans de morir, Woollcott va afirmar: "Mai no vaig tenir res a dir".