Tillia tepe, Tilia tepe, Tillya tepe, o Tillā tapa (, 'el túmul d'or», o 'el pujol d'or') és un jaciment arqueològic afganés de la província de Jowzjān, a prop de Xibarghan. L'excavà el 1978 un equip sovieticoafganés dirigit per l'arqueòleg grec pòntic Víktor Sarianidi, un any abans de la invasió soviètica de l'Afganistan al 1979.
Les excavacions al tel de l'edat del bronze han permés exhumar un tresor de més de 21.000 peces en sis tombes (cinc de dones i una d'home), que contenien joies molt elaborades i datades del voltant del s. I ae. Dels milers d'objectes desenterrats n'hi ha d'or, turquesa i lapislàtzuli.
D'acord amb Jean-François Jarrige, és «un enlluernador conjunt d'ornaments en què es barregen l'art de les estepes, la iconografia grecoromana, objectes indis i espills xinesos, tots del segle I». Les excavacions han ofert una «replega extraordinària d'objectes, enlluernadors pel seu tema i refinament, però encara més valuosos per tots els contactes que suggereixen», segons Pierre Chuvin. El tresor és «un valuós testimoniatge d'un món obert durant molt de temps als bescanvis comercials», i alhora el «prototip de tresor arqueològic oriental».
Etimologia i ubicació lang=ca|alt=Carte de la Bactriane|miniatura|Mapa de Bactriana. Tillia tepe és a la part occidental de l'antiga zona de Bactriana Tillia tepe és a Bactriana, la plana de la qual la forma el riu Amudarià, antic Oxus. Trancorre pels estats actuals de l'Afganistan, l'Uzbekistan i el Tadjikistan. Les valls compten amb oasis alimentats per un sistema de rec precoç des del segon mil·lenni ae, proveït de preses i canals. La zona té una agricultura desenvolupada des de la més remota antiguitat.. És una zona de pas per a les vies comercials de l'Índia i la Xina. La plana del nord de l'actual Afganistan que voreja el riu Amudarià «està esguitada de turonets, que són restes d'antics assentaments», recorreguts i explorats, almenys superficialment, des de temps immemorials per la població autòctona. Aquests túmuls o monticles són denominats «amb noms evocadors en llengües turqueses o iranià actual»: «pujol dels infidels», «pujol dels joiers», etc. El jaciment de Tillia tepe era, abans de ser excavat, una elevació artificial del terreny amb una alçada de quatre metres, i es troba obert a l'estepa.
La ciutat fortificada d'Emshi tepe, a 5 km al nord-oest de la moderna Xibarghan a la carretera d'Aqtxa, és només a 500 metres de la cèlebre necròpoli de Tillia tepe i prop dels contraforts de l'Hindu Kush. A Emshi tepe s'ha trobat un palau, una ciutadella i muralles. Era un lloc actiu en l'època grecobactriana durant l'Imperi kuixan.
L'actual ciutat de Xibarghan és a uns 100 km a l'oest de Balkh.
Història Història de la regió Aquesta àrea fou un centre important des de l'època aquemènida, del segle VI al IV ae. La conquesta d'Alexandre el Gran ca. l'any 331 ae hi ha deixat poques restes. Els bactrians s'uniren al conqueridor macedoni en el 327 ae, quan aquest es casà amb Roxana, una de les seues princeses i en nodrí l'exèrcit amb tropes locals. Després, Bactriana fou sotmesa pels selèucides i pel Regne grecobactrià, fins que es produí la secessió del sàtrapa Diòdot I, governador macedoni de la província l'any 246 ae. Bactriana s'expandí al sud de l'Hindu Kush durant el regnat de Demetri I de Bactriana (200-180 ae). El regne grecobactrià va resistir els embats de conquesta dels selèucides i de l'Imperi part, senyors de l'altiplà iranià ca. 160 ae. La civilització grega s'hi implantà profundament com ho demostren les excavacions d'Alexandria d'Oxiana (Ai Khanoum) i va deixar «empremtes indelebles en la cultura de les poblacions locals».
Els nòmades, com els yuezhi, expulsats dels límits de la Xina pels xiongnu cap al 175 ae, arribaren a l'Oxus i arrasaren el Regne grecobactrià cap a la meitat del , o ca. 130 ae. En el seu camí van expulsar els saces, en un moviment global per pressió d'altres pobles.
La qüestió de la identitat dels nòmades responsables de la caiguda n'és complexa, se'n dedueix d'alguns passatges d'Estrabó, i també d'algunes fonts xineses que anomenen sols als yuezhi. Estrabó deu confondre els yuezhi amb els tocaris.Estrabó, Geografía, XII, 8, 2.
Alexandria d'Oxiana va caure cap al 145 ae, i el regnat d'Heliocles I, el darrer governant dels grecs bactrians, acaba al 130 ae. En el 129 ae, Zhang Qian situa els yuezhi al marge dret de l'Amudarià, però sense arribar a ocupar Bactriana, que fou «conquerida als grecs per altres ètnies nòmades». En aquest període van succeir invasions al llarg de tota la zona fins a la Xina, que se'n protegeix amb la Gran Muralla Xinesa. Molts pobles nòmades arriben a la frontera oriental de l'Imperi part a partir del darrer terç del segle II ae. Entre aquests pobles, els saces s'establiren a la província de Sistan, «els pobles no yuezhi gravitaven en l'òrbita de l'Imperi part», amb el qual a vegades s'aliaven i altres rivalitzaven. miniatura|L'Imperi kuixan en la màxima extensió Els principats indogrecs eren al sud de l'Hindu Kush i el Panjab fins al començament de l'era comuna, fins a prop de l'any 20.
Els nòmades que van arribar fins a l'Oxus i conqueriren la resta del Regne grecobactrià, hi fundaren principats, un dels quals es deia «Kuei Shuang», anomenat Kuixan més tard. Emshi tepe degué ser la residència del governador de la província. Per a Bernard, els ocupants de Tillia tepe eren nòmades sedentaritzats, que s'assentaren a l'àrea de Xibarġhan i residien a Emshi tepe. Ell mateix considera, però, que a mitjan segle I «un territori […] escapava al control de l'incipient Imperi kuixan».
En acabant, els kuixan es van apoderar de la zona i convertiren el seu imperi en una «cultura estrictament kuixan nascuda d'una barreja de tradicions grecobactrianes, de la Xina, l'Índia i Pèrsia».
L'Imperi kuixan fou «el primer gran imperi nòmada». S'estenia des del nord de l'Índia i Afganistan fins a l'Àsia Central, tot i que la història dels seus èxits i fets en gran part es desconeix.
Història del jaciment arqueològic El monticle artificial que encloïa les tombes tenia de 3 a 4 m d'alçada i 100 m de diàmetre. L'edifici descobert tenia sales amb columnes i una muralla, tot de rajola. L'establiment, amb un temple, es remunta al final de l'edat del bronze i a la primeria de l'edat del ferro, al voltant del 1600 ae. El temple tenia un altar cruciforme. Les instal·lacions es feren servir durant 500 anys.
L'emplaçament del temple s'ocupà com un hàbitat un breu període i després fou abandonat. Les tombes es disposaren entre les ruïnes al començament de l'era comuna.
El descobriment a la necròpoli de monedes permeten datar-la entre 10 ae i 100, és a dir, des del final del Regne grecobactrià i l'Imperi kuixan. Aquesta època correspon a un «període fosc i misteriós» per a la zona, segons Sarianidi.
Descobriment alt=Soins apportés à un pendentif|miniatura|Cura dispensada a un penjoll (fotografia de 2012) L'arqueòleg Viktor Sarianidi, «especialista en l'edat del bronze» i el seu equip comencen a excavar a la zona al 1968. La missió incloïa també l'arqueòleg francoafganés Zemaryalai Tarzi. Van explorar la riba esquerra de l'Oxus per tal de completar els treballs empresos a l'Uzbekistan i Turkmenistan i les planes de loess al nord de l'Afganistan des del 1969. Excavaren al jaciment Tillia tepe en l'hivern de 1978-1979, després d'haver-ne iniciat l'estudi al 1970, segons Dupaigne. Al 1977 els fragments de ceràmica recollits són de seguida percebuts com a específics. La recerca fou molt precisa, malgrat les dificultats relacionades amb la situació política.
El 13 de novembre de 1978, l'equip volia tancar el jaciment pels escassos resultats obtinguts. Però hi continuà, i té lloc l'excavació de la primera sepultura el 15 de novembre. Van traure a la llum, a més de metalls preciosos, ossos humans que foren estudiats pels laboratoris d'antropologia, fragments de tela, «elements de dos arcs, restes d'un tron plegable i molts altres objectes més valuosos com les més precioses joies». El descobridor va qualificar la troballa com «el descobriment del segle».
Els arqueòlegs van treballar a la Bactria afganesa tant com els fou possible. El 8 de febrer de 1979, els objectes van ser transportats a Kabul. Viktor Sarianidi deixà Afganistan abans de finalitzar febrer. El desembre de 1979, però, la invasió de l'Afganistan per l'URSS va impedir la represa de les excavacions. Alguns elements semblants als trobats durant les excavacions van afluir al mercat de les botigues d'antiguitats, a Peshawar i per internet a principi dels anys 2000, prova que n'hi havia excavacions clandestines, potser en la setena tomba de la necròpoli, «despertant tota la cobdícia i tots els rumors».
Algunes troballes s'exposaren al Museu Nacional de Kabul el 1980, i després es transferiren al palau Kouti Baghtcheh al 1985.
El director de la missió en feu un inventari fotogràfic el 1982, i una publicació el 1985, L'or de Bactriana. Els resultats de les excavacions es publicaren el 1989 amb el títol El temple i la necròpoli de Tillia tepe.
Alguns objectes de les excavacions s'exposaren al Museu de Kabul el 1988.
Vicissituds del tresor miniatura|Vista del palau presidencial, l'Arg, que albergà el tresor durant un quart de segle El 1988, per la situació deteriorada a Kabul, alguns funcionaris del Museu Nacional proposaren al president de la república Mohammad Najibullah la transferència d'obres, entre aquestes el tresor de Tillia tepe, a un lloc segur. Es guardaren en cofres de seguretat al Banc de l'Afganistan, als soterranis de l'Arg, el palau presidencial de Kabul; i «el secret estaria fora de perill», encara que «alguns afganesos poguessen ser torturats i assassinats per no revelar-ne l'amagatall».
El tresor desaparegué i aquest «fet fou sospitós per al públic en general, que mai cregué que el tresor estigués totalment perdut, malgrat el clima de rivalitat entre blocs (...), les lluites de faccions, i la manipulació de la informació». Al 1988, el tresor ix de l'Afganistan: els rumors apuntaven al fet que els soviètics l'havien robat. Le Monde ho publica el 15 i 16 de maig. El mateix rumor circula en el moment de la retirada de l'exèrcit soviètic de l'Afganistan al març de 1989. També altres rumors, en particular en la dècada de 1990, «parlaven de robatori, venda en el mercat negre i fins i tot la seua fosa».
L'any 1989 fou la darrera volta en què va ser vist el tresor de Tillia tepe; després es creu que va caminar perdut durant un quart de segle, fins a l'obertura dels cofres del Banc Central de l'Afganistan. El 1991, però, se'n van exposar durant un dia alguns dels objectes al palau Kouti Baghtcheh. miniatura|Cartell de l'exposició Hidden Treasures from the National Museum, Kabul Es revisaren els segells al 2002 i la informació de la còpia de seguretat de la majoria de peces del tresor de Tillia tepe, i es feu públic el 2003 per les autoritats afganeses. Segons Dupaigne, el control de segells es realitzà el 29 d'agost de 2003. Se'n va fer un inventari al juny de 2004, finançat per la National Geographic Society, i mancaven 1.100 objectes del tresor.
La presentació del tresor estava prevista en una gran exposició al Museu Guimet de París i després en altres ciutats. L'eixida de les valuoses peces al principi els parlamentaris afganesos la rebutjaren, però després fou acceptada. Els objectes arriben a París el 16 d'octubre de 2006. Els restauradors del Museu Guimet hagueren de reparar un cert nombre d'objectes. L'exposició d'algunes peces es feu del 6 de desembre de 2006 al 30 d'abril de 2007. Els objectes s'exhibiren a la National Gallery de Washington del 25 de maig al 7 de setembre de 2008; el periple continuà fins al 2015 almenys, sobretot a causa de l'exposició impossible al nou Museu Nacional de l'Afganistan, encara pendent per la difícil situació política que travessa l'estat.