miniatura|255x255px|Infern Cant XXXIII. Gustave Doré (Detall). Ugolino i Ruggieri El cant trenta-tresè de l'Infern de Dante Alighieri té lloc a la segona i tercera zones del novè cercle, al gel del Còcit, on són castigats els traïdors a la pàtria i al partit (Antenora, segona zona) i els traïdors als hostes (Tolomea, tercera zona). Aquí els nostres pel·legrins es troben amb el comte Ugolino que els conta la seva història i després Fra Alberigo (Tolomea) que junt amb un altre traïdor que es menciona (Branca d'Oria) estan en esperit a l'Infern, encara que el seu cos segueix en el món dels vius.
Som a la tarda del 9 d'abril de 1300 (dissabte sant) o segons altres comentaristes del 26 de març de 1300.
Anàlisi del Cant La història del comte Ugolino – vv.1-78 «D’aquell menjar horrible alçà la boca
el pecador i la torcà als cabells
del cap que rosegava per darrere.
I començà:... »miniatura|Infern cant 33. Francesco Scaramuzza, 1859. Inici de la presó d'Ugolino i els seus fills. (vv. 1-4)
Comença així un dels cants més famosos de tot l'Infern. En els darrers tercets del cant anterior, Dante s'havia vist atret per la figura d'un condemnat que rosegava la nuca d'un altre, i mogut de curiositat per tanta bestialitat, demana al pecador de sobre (el que rosega) qui és, i perquè es comporta així amb l'altre, prometent-li de portar la seva història al món dels vius, i també fer conèixer els motius del seu odi, si aquests són justificats.
Aquest cant s'inicia doncs amb la macabra imatge de canibalisme subratllada immediatament per la referència a la boca d'Ugolino i la menció a l'"horrible" menjar és a dir salvatge, ferotge (bestial). El condemnat aixeca la boca del menjar ferotge, netejant-se-la amb els cabells del cap que mossegava, i comença a parlar. miniatura|Cant XXXIII. Gustave Doré. vv. 68-69:
"Gaddo se'm va llançar estès als peus /
dient: Pare, com és que no m'ajudes?" Diu que parlarà del dolor desesperat que tan sols recordar-lo ja li estreny el cor, amb l’ünic propòsit de produir infàmia al traïdor que ell rosega, i així comença a parlar i plorar: "veuràs com jo parle i plore alhora" és la figura retòrica de zeugma, en la mateixa expressió que també utilitzava Francesca de Rimini, però amb un significat completament diferent, perquè en aquell cas el plor es devia al record de la vida feliç. Ja des d'aquest moment s'introdueix el significat dramàtic de l'escena següent i el ressò de l'odi i el dolor.miniatura|Cant 33. Gustave Doré. vv. 61-63: "Pare, ens fara molt menys mal / si ens menges a nosaltres: tu ens vestires / aquestes pobres carns, despulla'ns ara."
|esquerraSi Dante és florentí, continua el pecador, hauria de recordar el comte Ugolino della Gherardesca i l'arquebisbe Ruggieri de Pisa (per a ell mateix utilitza "fui" (vaig ser, passat), i per l'arquebisbe "é"(és, present), perquè el diferent temps verbal fa referència al càrrec de bisbe de Ruggieri, que perdura en la "segona vida"): en efecte Ugolino és una figura clau de la política toscana del . Comte de Donoratico, d'una família gibel·lina noble i antiga, Ugolino es va aliar amb Giovanni Visconti, cap dels güelfs, per protegir algunes de les seves possessions a Sardenya dels objectius del govern de Pisa, en mans aleshores pel bàndol güelf. A causa d'aquesta ambigüitat política (un gibel·lí aliat amb els güelfs), va ser desterrat per primer cop de Pisa, però hi va tornar el 1276 amb l'ajut de Florència i la lliga güelfa. Des d'aleshores va estar entre els que dirigiren la política de la ciutat i potser també va dirigir la flota en la batalla contra Gènova. Després de la derrota de Meloria (1284) es convertí en podestà (màxima autoritat) de Pisa, mentre que Gènova, Florència i Lucca s'aliaven contra Pisa: per trencar el bloc compacte dels adversaris, massa poderosos enfront de Pisa sola, feu passar al seu bàndol a Lucca i Florència, cedint alguns castells a aquestes ciutats rivals de Pisa, debilità les fronteres, però a pesar de tot aconseguí salvar la situació. El 1285 es va aliar amb Nino Visconti, nebot de Giovanni, tot i que aviat entre tots dos van sorgir algunes desavinences referents a les possessions de Sardenya.
El 1288 els presoners de Meloria tornaren a Pisa i, units al voltant de l'arquebisbe Ruggieri dels Ubaldini, encapçalaren una revolta popular contra el Visconti, durant l'absència d'Ugolino: immediatament, aquest tornà a la ciutat i es trobà una nova revolta provocada per Ruggieri que el va fer capturar i empresonar a la torre de la Muda, on el van deixar morir de fam, juntament amb dos dels seus fills adults i dos nets, un dels quals era adolescent.
Dante reprèn els moviments de la història i, tanmateix, s'inclina per la traïció de l'arquebisbe, que hauria fet que Ugolino tornés a Pisa amb la temptació d'una reconciliació; a més, per obtenir un èmfasi més dramàtic, imagina que els quatre presoners que estan amb Ugolino són tots fills seus i adolescents. Més endavant parlarem sobre el motiu d'aquesta tria narrativa.
La història d’Ugolino a l'Infern comença anunciant per endavant que la història se centrarà en la cruesa de la seva mort (“come la morte mia fu cruda”), de manera que Dante pugui avaluar si és just o no que rosegui el cap de Ruggieri. La història comença in medias res (enmig de l'acció), perquè Dante, com a toscà ja havia de saber com Ugolino va ser arrestat a traïció i empresonat, però ningú, diu Ugolino, no sap que va passar realment en aquella torre. miniatura|Infern cant XXXIII. Giovanni Stradano. La narració s'inicia llavors “cinematogràficament”, emmarcant la finestreta de la Torre de la Muda, que des d’Ugolino prengué el nom de “Torre de la fam”, i per allí entrem a la cel·la dels presoners, on el comte ja fa moltes nits que mira la lluna. Una d'aquestes nits, té un somni: “que m’esquinçà el vel del meu futur” (la violència de l'expressió d'aquest v. 27, pot indicar la duresa del cop que va representar per Ugolino) i que és el preludi de la història. En el somni, l'arquebisbe era al capdavant d'una batuda de caça al Monte di San Giuliano (la muntanya que amaga Lucca de la vista dels pisans), buscant el llop i els seus llobatons (que simbolitzen Ugolino i els seus fills i que aquí representen preses, però també animals perillosos), amb els gossos, prims, entrenats i famolencs (el poble, amagrit per la pobresa) i els Gualandi, Sismondi i Lanfranchi, importants famílies de Pisa, guiant la batuda; aviat els llops estan cansats i els gossos els atrapen ferint-los als flancs amb les dents esmolades.
L'endemà Ugolino sent plorar els seus fills i els escolta demanant pa: el relat és interromput per un rampell de retrets del mateix condemnat que diu a Dante (però també al lector) que és molt cruel, si no sent ja dolor pel que està a punt de passar: al cap i a la fi, si no plora per això, per què plorarà? De fet Ugolino encara no ha contat res de terrible, però aquestes interrupcions augmenten la sensació d'expectativa tràgica (suspens) i subratllen el gran “crescendo” de l'episodi.
Tanmateix, a l'hora en què acostumaven a portar-los el menjar, Ugolino sent clavar la porta de l'eixida ("chiavar" més que tancar amb clau, s'entén “clavar”) “jo vaig sentir com clavaven la porta”. En silenci, el comte mira els seus fills a la cara i la seva mirada ja devia estar plena d'agonia desesperada, perquè Anselmuccio diu: “Pare, que tens?, i com ens mires!”, però Ugolino ni tan sols respon, incapaç de parlar i plorar.
Passa tot un dia i una nit i l'endemà al matí: "No li vaig contestar ni vaig plorar / tot aquell dia ni la nit següent", fixeu-vos en lescansió o divisió de les parts del vers, que dona la idea de la immobilitat en el lent pas del temps. Un raig de sol li mostra com es dibuixa la seva desesperació i primesa, com en un mirall, en les cares dels fills i pel dolor que sent Ugolino es mossega les mans. En aquest passatge es veu ja com Ugolino, aliè a qualsevol forma de penediment o d'espiritualitat, de fet s'ha transformat ja en aquella mena de “pedra vivent”, que serà el seu càstig en el Còcit congelat.
En veure'l mossegar-se i creient que ho feia per fam, els nens es van aixecar i li van oferir que se'ls mengés a ells, per despullar aquelles carns que ell havia fet (com a pare seu que era): ”Em vaig calmar per no entristir-los més; / no vam parlar aquell dia ni l'altre: ”, i diu el condemnat “dura terra, ai, per què no et vas obrir?”, dura invectiva que marca una pausa i prepara al que escolta pel capítol següent de la tràgica narració.
El quart dia, Gaddo es va llançar als peus d'Ugolino, demanant ajuda, i “Allí mateix morí”; i així va veure caure els altres tres, un a un, entre els dies cinquè i sisè, després dels quals Ugolino, ja cec, va començar a palpar sobre cadascun, invocant-los amb pena; llavors, diu: “la fam pogué més que el dolor.”. esquerra|miniatura|Infern cant 33, Gustave Dorè.vv. 73-74:
"m'arrossegava damunt d'ells cridant-los /
quan ja eren morts,..." En aquest darrer vers, alguns han llegit la confessió del canibalisme, tot i que comparant-la amb la resta de paraules del comte sembla més lògic interpretar-lo com el fet que més que el dolor el va matar la fam.
A partir d'aquest moment Ugolino deixa de parlar, retorça els ulls quan mira Ruggieri i amb un odi violent torna a mossegar el miserable crani, amb les dents tan fortes com les dels gossos: "mossegant l'os com el mossega un gos". Es tanca d'aquesta manera d'una forma terrible el relat en primera persona més llarg de l'Infern, i Dante, a la paràbola de la trobada amb els dos pecadors, ha descrit els motius d'aquell odi que ara sembla quasi justificar el suplement de pena cap a l'arquebisbe, que durant tota l'escena s'ha mantingut mut i immòbil com una pedra. En la seva insaciabilitat i en la continuada afirmació en el seu dolor, inclús Ugolino viu d'aquesta manera un recàrrec en el seu càstig infernal.
Per obtenir una anàlisi en profunditat d'alguns elements de l'episodi, consulteu el paràgraf sobre Punts remarcables.
Invectiva contra Pisa - vv. 79-90 “Ah, Pisa, oprobi de la gent que viu
al bell país on ressona el mot «sí» "
(v. 79)
A continuació Dante s'embranca en un violent discurs crític contra Pisa, sol·licitant, amb una adínaton , una destrucció apocalíptica de la ciutat, atès que els seus veïns són massa lents per destruir-la, amb el moviment de les illes de Capraia i Gorgona que, en una escena amb un sabor bíblic, tancarien la desembocadura de l'Arno fent inundar la ciutat "i que ofegue tots els teus pobladors!".
Pisa és de fet culpable d'haver renovat els crims pels quals Tebes era famosa, empresonant el comte que era l'únic culpable de la cessió dels castells, juntament amb els seus fills als quals, “la seua poca edat els feia ser innocents”.
Ptolomea: els traïdors dels hostes - vv. 91-108 Després, Dante i Virgili continuen el camí penetrant a la tercera zona del novè cercle, la Tolomea, pel rei Ptolemeu que va matar el seu sogre Simó . Els pecadors aquí estan: “no boca avall, sinó de cara amunt”, això és, en decúbit supí; el seu plany no és possible perquè les llàgrimes es congelen sobre els ulls creant una pantalla com de cristall, que no deixa sortir les llàgrimes, al contrari les rebutja altre cop cap al mateix cos fent augmentar el seu dolor, privat fins i tot d'aquest mínim alleujament.
Tot i que Dante pensava que tenia el seu rostre insensible i dur com una durícia per causa del fred, li va semblar sentir “un poc de vent”, que el va empènyer a demanar explicacions a Virgili , però Virgili no respon en aquell moment, posposant-ho a quan "l'ull" veurà la resposta per si sol: en realitat només és una anticipació preparant al lector per a l'aparició de Satanàs (en el cant següent veurem que el vent és produït pel moviment de les ales de Llucifer).
Fra Alberigo, Branca d'Òria - vv. 109-150