miniatura|La mà d'Irulegi, del , conté el text «SORIONEKU» que s'ha relacionat amb l'èuscar actual zorioneko 'afortunat' La història del basc s'analitza des de dos punts de vista diferents: la història interna (els processos de canvi en l'idioma) i la història externa (els canvis en el context sociopolític on es parla la llengua).
Història interna
La història interna d'una llengua és l'anàlisi diacrònica i sincrònica dels documents d'una llengua. En el cas del basc aquests documents serien les esteles aquitanes, els versos de Bernart Etxepare, la Bíblia protestant de Joannes Leizarraga, etc.
La història interna del basc sol classificar-se en aquests períodes:
Preprotobasc: reconstrucció deductiva realitzada, entre d'altres, per Joseba Lakarra, Joaquín Gorrochategui i Iván Igartua, del basc parlat en temps anteriors a l'arribada dels celtes. Protobasc: reconstrucció realitzada per Koldo Mitxelena (i, en menor mesura, per Larry Trask) del basc parlat des del fins a l'any 1 aproximadament. Basc arcaic (també anomenat històric o aquità): testimoniat entre els segles I a III en inscripcions llatines o en monedes en tots dos costats dels Pirineus. Període fosc (i el basc comú): des del segle IV fins al , amb la consolidació del Regne de Navarra. Entre els segles V-VI es trobaria l'anomenat basc comú, del qual haurien sorgit els dialectes del basc en èpoques posteriors. Basc medieval: desenvolupat entre els segles XI-XV, se centra sobretot en fonts documentals monàstiques. Basc clàssic: entre els segles -, es desenvolupa la literatura basca i hi ha els primers testimoniatges dels dialectes literaris i parlats. Basc modern: tot i que la literatura a Iparralde no perd importància, aquesta es trasllada a Hegoalde entre els segles XVIII-XX. Basc batua: a partir del 1968, la Euskaltzaindia, prenent com a base les directrius de Koldo Mitxelena Elissalt i Luis Villasante (entre altres), comença a adoptar una sèrie de normes a la recerca d'un basc literari unificat, anomenat en basc Euskera batua ('basc unificat').
Esquemàticament, això es pot representar així: Preprotoèuscar (?- aC) → Protoèuscar ( aC- dC) → Basc arcaic [Aquità] (-) → Període fosc [basc comú] (-) → Basc medieval (-) → Basc clàssic (-) → Basc modern (-) → Basc batua (-)
Història externa La història externa d'una llengua és l'anàlisi històrica basada en la història del poble i zona geogràfica on es parla aquesta llengua.
Límits del basc i retrocés
Des dels darrers tres mil anys (almenys) sembla que el basc ha anat retrocedint, malgrat haver tingut en èpoques medievals moments d'expansió també. Entre molts factors a tenir en compte, el desprestigi que ha sofert n'és un dels més importants, doncs ha eixit perdent davant les llengües romàniques hereves de la tradició llatina, en la majoria de casos.
Altres factors:
La literatura basca ha estat escassa i poc coneguda, doncs en la majoria de casos s'empraven a Euskal Herria les llengües considerades cultes: llatí, castellà, francés, etc.
Fins al Concili Vaticà II la litúrgia es feia exclusivament en llatí a Euskal Herria, exceptuant el brot efímer de protestantisme del segle XVI a Iparralde, que donà com a resultat la Bíblia calvinista de Joannes Leizarraga. El basc no ha estat llengua oficial de cap divisió administrativa o política. No ha estat utilitzada en el sistema escolar fins al s. XIX.
Els límits de l'èuscar en temps antics es corresponien amb: A l'est, en el que actualment és Catalunya, es troba presència de topònims bascoides a tot l'Alt Pirineu i Aran, com ara per exemple el mateix nom de la Vall d'Aran (aran, 'vall' en basc), la qual cosa ha portat a pensar que el basc es pogué estendre fins a la costa catalana. Del que no hi ha dubte és que els topònims a la província d'Osca no són casuals: Alastuey, Ayerbe, Belarra, Biscarrués, Jabierre, Lasquarri, Loarre, etc. A més, hi ha documents del segle XIV que afirmen que al mercat de la ciutat d'Osca la gent dels voltants parlava la llengua basca. Hi ha reedicions d'aquests documents, bàsicament bans prohibint-ne l'ús, en data tan tardana com el 1567.
Retrocés en època històrica
Diversos estudis han intentat delimitar l'abast geogràfic del basc al llarg dels segles. Atès que no es disposa de fonts coetànies anteriors al , les hipòtesis es basen en la toponímia i les troballes arqueològiques. En general, s'accepta que aquesta llengua ocupava àmplies zones abans de l'arribada dels pobles indoeuropeus i que, durant l'època romana, s'estenia de la Garona a l'Ebre i del Cantàbric al Pallars i més enllà. A la Gran Enciclopèdia Catalana s'hi pot observar el mapa de distribució dels pobles bascoides als segles -, els quals van de Bordeus a Tolosa i d'aquí al sud passant per la Cerdanya, l'Alt Urgell i tot el nord de la línia imaginària que va de Balaguer a Burgos i a Santander, fregant Lleida, Saragossa i Sòria.
L'avenç de les llengües romàniques i de la cristianització, dos processos sovint relacionats que es van accelerar a partir de l'alta edat mitjana, va fer recular gradualment la llengua basca en tots aquells territoris, com es pot comprovar als mapes adjunts (tot i que algunes dades es contradiuen amb fonts coetànies, a grans trets recullen el consens acadèmic). Cenyint-nos al seu contingut, de nord a sud i d'est a oest s'observa el següent:
A la Gascunya, el basc hauria desaparegut de les regions de Bordeus, Agen, Tolosa i Foix al ; de Vasats, Leitora, Auch i Sent Lisièr al i d'Eusa, Tarba i Sant Bertran de Comenge al . En aquells moments, encara es conservava a tot l'actual departament dels Pirineus Atlàntics, la quasi totalitat dels Alts Pirineus i les Landes i en zones de Gers, però a partir del ja només se seguiria parlant al Bearn occidental, on va anar minvant de territori fins a ben entrat el . Encara hi restaria una petita àrea bascòfona el , en què es va extingir definitivament. Al Pirineu català, al el basc arribava als límits de la Noguera, entre Tremp i Sort, i abastava tota Andorra com a límit oriental. Al es devia parlar de la Pobla de Segur cap amunt, amb el nord de l'Urgellet i tota Andorra. Al resistia a la Vall d'Aran, la Ribagorça i zones del Pallars Sobirà i, a partir dels segles -, enlloc. A l'Aragó, el basc hauria desaparegut al sud de les ciutats d'Osca i Benavarri al i de bona part de la Baixa Ribagorça al . Al ja estaria reduït a la Jacetània i nord de la província de Saragossa i va començar un procés d'erosió continuat fins a arribar al , en què només es devia parlar al nord-oest de la Jacetània. A la Rioja, el basc hauria perviscut a tot el territori fins al . A partir del ja només es devia parlar de San Millán de la Cogolla cap amunt i, a partir del , enlloc. En altres zones properes, el basc hauria perviscut a la província de Sòria fins al i a la de Burgos i Cantàbria, cada cop amb un abast més reduït, fins al . Pel que fa al País Basc, autèntic rovell de l'ou de la llengua, el basc ha sobreviscut fins al després d'haver experimentat també un important retrocés. Ja al , la comarca de Tudela va perdre la llengua; cap als segles -, el basc arribava pel sud fins a Estella i Olite i havia perdut terreny per l'oest a Biscaia i Àlaba. Aquesta erosió va continuar durant els segles - i al , la llengua es mantenia de Vitòria cap amunt, però s'havia perdut a Estella, Olite i més zones de l'oest de Biscaia. Durant el es va perdre a Vitòria, però aguantava a Bilbao i Pamplona i força més avall. Arribats al tombant del , Bilbao i tota la zona bascòfona de Pamplona cap avall i la vall del Roncal havien perdut la llengua. Des d'aleshores, la situació sembla haver-se estabilitzat.
Raons de la supervivència del basc Malgrat la reculada soferta durant els dos darrers mil·lennis, l'èuscar és una de les poques llengües preindoeuropees que ha sobreviscut. Hi ha cinc raons que se subratllen per explicar-ho:
La desaparició de l'Imperi romà.Euskararen geografia historikoa. Euskara Mintzagai. Adolfo Arejita, Ander Manterola i Segundo Oar- Arteta. Instituto Labayru. Vitoria-Gasteiz (2007) . Pàgina 12: "Erromanizazioaz loturiko beste argudio bat: erromanizazio-prozesua ez zen osoa izatera heldu Euskal Herria, eta Erromatar Inperioak lur jo zuenean etenda geratu zen prozesu hori. Hori dela eta lehen baino bakartuago gertatuko zen euskal lurraldea, oraindik ere bere hizkuntza eta bizimoduari eusten ziela." (Traducció aproximada: Un altre argument unit a la romanització: el procés de romanització no arribà a completar-se a Euskal Herria, i amb la caiguda de l'Imperi romà aquest procés s'aturà. És per això que la zona de l'èuscar restà encara més marginada, i s'aferrà a la seua llengua i mode de vida). Si això no hagués ocorregut el llatí imperial hauria desgastat en uns segles la lingua navarrorum, igual que feu amb la resta de llengües, doncs tal era la força del llatí que en la Romània occidental només les llengües atlàntiques (basc, gal·lés, bretó, gaèlic, cornuallés…) i les grecoitàliques del sud d'Itàlia van sobreviure a l'Imperi romà. Escàs radi d'influència de les ciutats (Pamplona, Iruña-Veleia i Baiona), per no dir que fou quasi inexistent en el cas de la costa i zones muntanyenques. A banda i banda dels Pirineus la influència occidental que arribava de l'est fou pràcticament inapreciable. Rebuig dels reis gots. Als segles posteriors a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, els vascons no acceptaren de bona gana que les invasions visigòtiques i franques intentassen controlar els seus territoris, i s'hi enfrontaren no sols en termes militars.Euskara eta literatura. Andrés Alberdi, Markos Balentziaga i Anjel Ugarteburu. Elgoibarko Euskara Mintegia. Elkar. pàg. 296. Aquest punt pot haver estat clau, doncs els visigots foren els qui van imposar el llatí com a llengua franca a la resta de la península Ibèrica, i l'ús de les llengües preromàniques desaparegué amb ells, tret de les zones fora de control visigot. Cristianització tardana. Koldo Mitxelena Elissalt ens diu: "Tenint en compte la ruïna que suposà l'expansió del cristianisme en les llengües de cada territori, que el basc haja sobreviscut és una prova més que les creences cristianes s'estengueren tard en aquestes terres". Pel que sembla, a les terres de l'anomenat Saltus Vasconum el cristianisme no arribaria fins al . Estructura idiomàtica totalment diferent a les llengües adjacents. Tal vegada actualment això es puga considerar un problema i una basa en contra de la seua supervivència, però en aquella època probablement impedí que el basc fos absorbit per les llengües romàniques o celtiberes en els seus moments d'expansió.
miniatura|Extensió de les llengües preromàniquesAntonio Tovar Llorente. Lo que sabemos de la lucha de lenguas en la Península Ibérica. Madrid (1968)