miniatura|Catedral de Durham (1093-1104), una de les catedrals que conserva quasi el seu aspecte des d'època normanda, tot i que amb característiques de transició que conduiran al gòtic miniatura|La catedral d'Ely (1083-1109) miniatura|Arcs ogivals en les ruïnes de l'abadia de Bolton () al comtat de North Yorkshire miniatura|El castell de Norwich: els arcs són característics del romànic Lart anglonormand, a vegades conegut com a art romànic a Anglaterra, és la denominació historiogràfica amb què es designa la producció artística —fonamentalment arquitectònica, que es correspon amb l'art romànic al continent— que es donà en l'Anglaterra medieval, des dels anys 1040 —sobretot després de la conquesta normanda de 1066— fins a l'arribada de l'arquitectura gòtica, al voltant de 1180. Després de la destrucció al 1174 en un incendi de la seu de Canterbury, els arquitectes normands introduïren la nova arquitectura gòtica. Cap al 1191, la catedral de Wells i la de Lincoln imposaren el model gòtic anglés, i l'estil normand restà cada vegada més reservat a les construccions d'escassa envergadura.
El romànic ja havia arribat al país amb el rei Eduard el Confessor, que havia estat educat a Normandia, on era exiliat, i que portà mestres paletes des del continent al 1042 per treballar a l'abadia de Westminster, primer edifici d'estil romànic al país, consagrat al 1065. El 1051, ja havia fet arribar també cavallers normands que havien construït castells en alterons defensius contra els gal·lesos i nomenat eclesiàstics normands en llocs influents. Després de la invasió, Guillem I, que esdevingué rei d'Anglaterra, va retirar grans riqueses per finançar molts projectes edificatoris, militars i religiosos, a Normandia i en la mateixa Anglaterra, quan molts religiosos normands foren col·locats al capdavant de les diòcesis més importants. Els normands reconstruïren els edificis religiosos saxons danyats: s'alçaren centenars d'esglésies parroquials romàniques i les grans catedrals començaren les obres a partir de 1083, en el programa més important de construccions eclesiàstiques de l'Europa medieval i quan s'erigiren les edificacions més grans en l'Europa cristiana des del final de l'Imperi romà. Totes les catedrals medievals angleses —tret de les de Salisbury, Lichfield i Wells— tenen vestigis d'arquitectura normanda: són quasi totalment normandes les de Durham (1093-1104), Norwich (1094-1145) i Peterborough (a partir de 1118); i altres en mantenen parts importants: les naus de la d'Ely (1083-1109), Gloucester (1089-1499) i Southwell Minster (1108-1158); i el transsepte de la de Winchester (iniciada el 1079 i consagrada el 1093). Destaquen també altres edificis religiososos —la capella de la torre de Londres (~ 1087) i l'església de Kilpeck (a Herefordshire).
També per la invasió Guillem I i els seus nobles van construir al país molts castells de fusta del tipus de mota i pati per imposar el control sobre la població nadiua. Molts se'n reconstruïren després en pedra, començant per la mateixa Torre de Londres o el castell d'Oxford (1074), amb la doble torre de l'església com a lloc de refugi. També hi ha uns pocs edificis normands domèstics encara dempeus, com ara la Jew's House (Lincoln), cases senyorials de Saltford i Boothby Pagnall (a Lincolnshire), i mansions fortificades com el castell d'Oakham.
Els edificis anglonormands tenen formes geomètriques simples de proporcions massives; el cadirat inclou petites franges d'escultura, a vegades arcades cegues i espais on es concentren capitells i portes de mig punt amb timpans sota voltes d'aresta. La «normanda» és una volta amb cúpula. Les motlures normandes són esculpides o incises, amb ornaments geomètrics, com voltes amb arc apuntat. Un tret especialment normand és l'ús de patrons decoratius amb motius de xebró (forma de compàs). Les esglésies amb planta cruciforme tenien sovint un cor profund i un creuer quadrat que esdevingué característic de l'arquitectura eclesiàstica anglesa. La forta influència normanda després de la invasió s'integrà a poc a poc a l'anterior cultura anglosaxona.
Arquitectura miniatura|Diòcesis catòliques existents abans de la conquesta normanda. Després de la conquesta s'establiren noves diòcesis (totes monàstiques excepte St David's): Bangor (ca. 1081), Ely (1108), St David's (ca. 1115), Carlisle (1133) i St Asaph (1141) Abans de la conquesta del 1066 per Guillem I (r. 1066-1087), els invasors normands ja s'havien establert a Anglaterra des del 911 i havien construït grans esglésies com a símbols del seu poder. Després de les invasions daneses del 1013 i dels problemes econòmics, amb Eduard el Confessor (r. 1042-1066), la mare del qual era normanda, comença una onada de construcció, entre 1042 i 1066, i s'introdueix l'art romànic a Anglaterra: les modestes esglésies reticulades es reemplaçaren per edificis més importants orientats cap a l'est. El monestir més antic d'Anglaterra, Canterbury, s'alçà al 1049 i encara no estava acabat al 1059. Era un edifici octogonal amb deambulatori.
En la disputa per la successió entre el rei Harold II i Guillem I, el papa recolzà el darrer perquè es comprometé a reformar l'Església d'Anglaterra.
Després del 1066, la reconstrucció total de les catedrals saxones angleses pels normands suposà el programa més important de construccions eclesiàstiques en l'Europa medieval i s'hi erigiren les edificacions més grans en l'Europa cristiana des del final de l'Imperi romà. Totes les catedrals medievals angleses, tret de la de Salisbury, Lichfied i Wells, tenen vestigis d'arquitectura normanda. La seu de Peterborough, la de Durham i la de Norwich són quasi totalment normandes i en altres encara n'hi ha parts importants: les naus de la seu d'Ely (1083-1109), de la de Gloucester i Southwell Minster (1108-1158), i el transsepte de la seu de Winchester.
Cronologia Primer període, 1080-1090 miniatura|Capella de Sant Joan de Londres a la Torre Blanca, amb capitells amb òvuls miniatura|La cripta de la catedral de Canterbury amb els capitells anglonormands Els primers anys després de la conquesta normanda, tot era normand, l'estètica general, les plantes de les noves construccions, els conjunts, tot s'importava de forma massiva, fins i tot la pedra de Caen envaí els llocs de construcció. Mentre que l'art saxó continuava el seu curs rural, els edificis normands es van limitar a uns pocs llocs estratègics. Les obres destacables d'aquesta primera fase foren la catedral de Canterbury (1070-1130), construïda per Lanfranc però ara destruïda, la capella de la Torre de Londres i l'església del priorat de Blyte de Nottinghamshire.
Segon període
Els béns normands es remodelaven progressivament sota la influència de l'entorn anglés que proporcionava la mà d'obra, tot i que l'estil continuà sent comú per al ducat de Normandia i el Regne d'Anglaterra. Després els anglesos es decantaren per certes formes de plantes. Sota el rei Enric I, de 1100 a 1135, els normands feren experiments, la força laboral anglesa s'adaptava bé als seus gusts i necessitats i fins i tot interpretaven els seus desigs amb certa autonomia. El matrimoni del rei Enric I amb Edith, filla del rei d'Escòcia, promogué la fusió dels dos pobles.
El bisbe normand i seté lord Canceller d'Anglaterra, Roger de Salisbury (? - 1139), va establir la seu de Winchester, la torre de la qual s'esfondrà al 1107, la d'Old Sarum, de la qual només resten els fonaments, que s'edificà al 1125, l'abadia de Malmesbury i els castells de Sherborne, Newark, Barum i Devines. Aquesta època es caracteritza pel menyspreu pels costs, per les dimensions impressionants dels edificis i l'esplendor de la decoració, per la qualitat tècnica i la difusió a Anglaterra de la capçalera plana, que reemplaça l'absis i l'ornamentació.
Tercer període
Després del regnat d'Enric I (r. 1100-1135), les facultats creatives del romànic anglés s'exhauriren. Les elits religioses no feien contribucions significatives a l'arquitectura abans de l'arribada del gòtic. La col·laboració entre Anglaterra i Normandia conclou. Els anglesos assimilaren les contribucions externes de l'Imperi Plantagenet i es noten les referències a l'Aunis, a la Saintonge i al Poitou, sobretot a les zones de Herefordshire i de Gloucester, al voltant del 1140-1160.
Cap a mitjan s. XII, Anglaterra estava interessada en les noves contribucions de l'Illa de França i accepta l'estil gòtic sense passar per la intermediació del ducat de Normandia. La influència de les croades i dels contactes amb Orient foren grans a Anglaterra, i a Europa, que pren consciència de la naturalesa original i de les resistència de l'esperit occidental.
Molt abans de la ruptura dels vincles polítics al 1204, Anglaterra deixa el model traçat per Guillem I i en els darrers anys de l'estat normand, foren els anglesos, descendents en gran part de normands, els qui reberen els encàrrecs de Normandia.
L'evolució tècnica Algunes característiques importants aviat van separar l'art d'Anglaterra del de Normandia: els alçats, que romanien fidels als tres nivells, eren més elevats; les plantes de les esglésies angleses es feren més allargades: la nau de l'església Saint-Etienne de Caen, amb 8 trams, fou superada per la catedral d'Ely (amb 12 trams) i per la de Norwich (amb 14 trams). El cor romànic de la mateixa església de Saint-Etienne, amb dos trams, fou àmpliament superat pels vuit del cor de la d'Ely. Aquesta estètica dona com a resultat, al cap d'una o dues generacions, la desaparició del cor romànic normand.
Abans de 1130, apareix l'absis de la planta benedictina, que se substitueix per una capçalera plana.
La façana harmònica de l'església de Saint-Etienne de Caen aviat s'abandona, i només se'n segueix l'exemple en la de la catedral de Southwell Minster. Es reemplaça per façanes amb torres allargades, com en els priorats de Castle Acre, Leominster, Colchester, l'abadia de Malmesbury o la fórmula saxona de torre occidental única de la seu d'Ely o de l'abadia de Bury St Edmunds, i després per façanes sense torre, com a l'abadia de Romsey. En acabant, s'excava la façana de la nau d'alts nínxols en la seu de Lincoln, després a l'abadia de Tewkesbury i a la catedral de Peterborough. miniatura|La façana harmònica de l'església abacial de Sant Esteve de Caen com a referència Vint anys després de la conquesta normanda del 1066 només romanien dos abats saxons al capdavant de les grans abadies. En vida del rei Guillem I quatre abats de monestirs anglesos procedien de l'abadia de Saint-Étienne de Caen, quatre de la de Fécamp, tres de la de Jumièges, dos de la de Bec i un de la de Saint Wandrille; un altre de l'abadia Saint-Martin de Sées i un més de la de Lyre.
Lanfranc miniatura|Les contribucions de l'església abacial de Sant Esteve de Caen: l'alçat en tres nivells, la passarel·la perifèrica, l'alternança de pilars febles i forts...