Composer Christopher Rouse Dies At Age 70". BroadwayWorld.com.Smith, Harrison (September 22, 2019). "Christopher Rouse, expressionistic composer who won Pulitzer Prize, dies at 70". The Washington Post. Washington. Retrieved September 26, 2019.Tommasini, Anthony (September 23, 2019). "Christopher Rouse, Composer of Rage and Delicacy, Dies at 70". The New York Times. New York City. Retrieved September 26, 2019. va ser un compositor nord-americà. Tot i que va escriure per a diversos conjunts, Rouse és conegut principalment per les seves composicions orquestrals, incloent-hi un Rèquiem, una dotzena de concerts i sis simfonies. La seva obra va rebre nombrosos reconeixements, com el Premi Kennedy Center Friedheim, el Premi Grammy a la millor composició clàssica contemporània i el Premi Pulitzer de música. També va ser el compositor de residència de la Filharmònica de Nova York del 2012 al 2015.
Biografia Rouse va néixer a Baltimore, Maryland, fill de Christopher Rouse Jr., venedor de "Pitney Bowes",Pitney Bowes és una empresa de tecnologia nord-americana més coneguda pels seus comptadors de correus i altres equips i serveis de correu i de Margorie o Margery Rouse, una secretària de radiologia.Tommasini, Anthony (September 23, 2019). "Christopher Rouse, Composer of Rage and Delicacy, Dies at 70". The New York Times. New York City. Retrieved September 26, 2019.Oxenden, McKenna; Campbell, Colin (September 22, 2019). "Baltimore composer Christopher Rouse, 70, winner of Pulitzer Prize and three Grammy Awards, dies". The Baltimore Sun. Baltimore. Retrieved September 29, 2019 Va estudiar amb Richard Hoffmann al Conservatori Superior de Música de l'Oberlin, graduant-se el 1971. Més tard, va completar els estudis de postgrau amb Karel Husa a la Universitat de Cornell el 1977.Tommasini, Anthony (September 23, 2019). "Christopher Rouse, Composer of Rage and Delicacy, Dies at 70". The New York Times. New York City. Retrieved September 26, 2019. Entremig, Rouse va estudiar en privat amb George Crumb.Tommasini, Anthony (September 23, 2019). "Christopher Rouse, Composer of Rage and Delicacy, Dies at 70". The New York Times. New York City. Retrieved September 26, 2019.
El primer reconeixement va venir dels premis "BMI Student Composer Awards" de la BMI Foundation el 1972 i el 1973. Rouse va ensenyar a la Universitat de Michigan del 1978 al 1981, on també va ser becari júnior a la "Society of Fellows" de la Universitat i a l'"Eastman School of Music" del 1981 al 2002. A partir del 1997, va ensenyar a la "Juilliard School".
La Simfonia núm. 1 de Rouse va rebre el "Kennedy Center Friedheim Award" el 1988,Valdes, Lesley (November 1, 1988). "Christopher Rouse Symphony Wins A $5,000 Prize". The Philadelphia Inquirer. Philadelphia Media Network. Retrieved March 4, 2015 i el seu Concert per a trombó va rebre el Premi Pulitzer de música de 1993.Snow, Shauna (April 16, 1993). "The Pulitzers". Los Angeles Times. Retrieved March 4, 2015. El 2002, Rouse va ser elegit per a l'Acadèmia Americana d'Arts i Lletres. També aquell any va guanyar un premi Grammy a la millor composició clàssica contemporània pel seu Concert de Gaudí.Sheridan, Molly (February 28, 2002). "A Rousing Night At The Grammy Awards". NewMusicBox. Retrieved May 15, 2015. El 2009, Rouse va ser nomenat el compositor de l'any de "Musical America"Horsley, Paul (2009). "Composer of the Year 2009". Musical America. Retrieved March 24, 2015 i el compositor en residència de la New York Philharmonic el 2012.Maloney, Jennifer (February 22, 2012). "Rouse Named Next N.Y. Philharmonic Composer-in-Residence". The Wall Street Journal. Retrieved March 4, 2015 Rouse també va actuar com a compositor en residència amb lOrquestra Simfònica de Baltimore (1985-88), el "Tanglewood Music Festival" (1997), la Biennal de Hèlsinki (1997), el "Pacific Music Festival" (1998) i l'"Aspen Music Festival" (anualment), des del 2000).
Entre els seus estudiants destacats hi havia Kamran Ince, Marc Mellits, Michael Torke, Lawrence Wilde, Nico Muhly,Ross, Alex (November 28, 2011). "The Long Haul: Nico Muhly's first two operas". The New Yorker. Retrieved May 23, 2015 Robert Paterson, Jeff Beal, Jude Vaclavik, Kevin Puts, DJ Sparr i Joseph Lukasik.
Rouse va morir el 21 de setembre de 2019 a causa de complicacions del càncer renal a Towson, Maryland, als 70 anys.Tommasini, Anthony (September 23, 2019). "Christopher Rouse, Composer of Rage and Delicacy, Dies at 70". The New York Times. New York City. Retrieved September 26, 2019.
Vida personal Rouse es va casar dues vegades, primer amb Ann Rouse (nascuda Jensen) el 1983 i després el 2016 amb Natasha Rouse (nascuda Miller).Tommasini, Anthony (September 23, 2019). "Christopher Rouse, Composer of Rage and Delicacy, Dies at 70". The New York Times. New York City. Retrieved September 26, 2019.Nagle, Jeanne M. (December 24, 1999). "Christopher Rouse: A master in the classical composer's trade". Rochester Business Journal. Rochester. Retrieved September 27, 2019. Rouse va tenir quatre fills, Angela, Jillian, Alexandra i Adrian.Tommasini, Anthony (September 23, 2019). "Christopher Rouse, Composer of Rage and Delicacy, Dies at 70". The New York Times. New York City. Retrieved September 26, 2019.
Música Rouse era un compositor neoromàntic. Algunes de les seves obres eren predominantment atonals ("Gorgon", Concert per a orquestra), mentre que altres són clarament tonals ("Karolju, Rapture, Supplica"). Molt sovint intentava integrar mons harmònics tonal i no tonal, com en els seus concerts per a flauta, oboè i guitarra. Tota la seva música va ser composta, segons les seves paraules, "per transmetre una sensació d'urgència expressiva". Rouse va ser elogiat per la seva orquestració, particularment amb percussió.Swed, Mark (August 16, 2008). "A percussionist cavorts alongside 'The Planets'". Los Angeles Times. Retrieved March 30, 2015. Sovint citava obres d'altres compositors (per exemple, la seva Simfonia núm. 1, composta el 1986, incorpora cites de Bruckner i Xostakóvitx.Rouse, Christopher. Symphony No. 1: Program Note by the Composer. 1986. Retrieved March 4, 2015.Allen, David (October 10, 2014). "The Rock Beat of His Youth, Echoing Again in August Precincts: Rouse's World Premiere and Batiashvili Plays Brahms". The New York Times. Retrieved March 24, 2015.
Les obres més antigues existents de Rouse són dues breus peces per a conjunt de percussions, ambdues inspirades en temes mitològics: Ogoun Badagris (1976, haitià) i Ku-Ka-Ilimoku (1978, pollinés); una partitura de percussió posterior inspirada en el tambor de rock, Bonham es va compondre el 1988.Allen, David (October 10, 2014). "The Rock Beat of His Youth, Echoing Again in August Precincts: Rouse's World Premiere and Batiashvili Plays Brahms". The New York Times. Retrieved March 24, 2015.
La mort de Leonard Bernstein el 1990 va ser la primera d'una sèrie de morts que van causar una profunda impressió a Rouse, i el seu Concert per a trombó (1991) es va convertir en la primera partitura del seu anomenat "Cicle de la mort", un grup de peces que van servir de reacció a aquestes morts.Rothstein, Edward (January 1, 1993). "Review/Music; A Mournful but Thunderous Trombone Concerto". The New York Times. Retrieved May 23, 2015. Aquestes partitures van recordar William Schuman (Concert per a violoncel —1992),Rothstein, Edward (January 28, 1994). "Review/Music; Cello Piece Pays Tribute To Departed Composers". The New York Times. Retrieved May 15, 2015 l'assassinat de James Bulger (Concert per a flauta —1993),Tumelty, Michael (October 4, 2014). "Rouse's flute concerto is a perfectly formed arc". The Herald. Newsquest. Retrieved March 29, 2015.Maddock, Stephen (January 20, 2012). "Rouse: Symphony No. 2; Flute Concerto; Phaethon". BBC Music Magazine. Retrieved March 29, 2015 el compositor Stephen Albert (Simfonia núm. 2 —1994),Wigler, Stephen (May 3, 1997). "Four not-so-easy pieces, played well". The Baltimore Sun. Retrieved March 29, 2015. i la mare de Rouse (Envoi —1995).Tucker, Dan (August 14, 1999). "Repin's Ability Lacks Conviction". Chicago Tribune. Retrieved May 17, 2015. Després dEnvoi es va proposar deliberadament compondre partitures que estaven més "infuses de llum", treballs destinats a adoptar un repartiment menys fosc; les peces d'aquesta segona meitat dels anys noranta inclouen Compline (1996), Kabir Padavali (1997), el Concert de Gaudí (1999),Smith, Tim (May 31, 2001). "Guitar Sharon Isbin, guitarist. Concertos by..." The Baltimore Sun. Retrieved June 11, 2015. Seeing (1998),Kozinn, Allan (May 10, 1999). "MUSIC REVIEW; A Bit of Adventuring In a Pianist's Repertory". The New York Times. Retrieved July 10, 2015. i Rapture (2000).Druckenbrod, Andrew (May 5, 2000). "Classical Music Preview: Gloomy composer Christopher Rouse turns toward the light with 'Rapture'". Pittsburgh Post-Gazette. Retrieved March 24, 2015.
A partir del 2000, Rouse va crear obres de diferents estats d'ànim, des del seu espinós Concert per a clarinet (2001) fins a la seva Festa de Nevill (2003), amb el seu romàntic Concert per a oboe (2004).Rhein, John von (May 19, 2001). "Composer Rouse and CSO are full of sonic audacity". Chicago Tribune. Retrieved March 24, 2015.Smith, Steve (November 17, 2013). "Shifting Gears to Explore the Realm of the Oboe: Liang Wang Performs Christopher Rouse's Oboe Concerto". The New York Times. Retrieved March 24, 2015. La peça més significativa d'aquests anys va ser el seu Rèquiem de noranta minuts, compost durant els anys 2001 i 2002.Swed, Mark (March 27, 2007). "At long last, a fitting American Requiem". Los Angeles Times. Retrieved March 5, 2015.Fonseca-Wollheim, Corinna Da (May 6, 2014). "A Festive Curtain er, Yes, But One With Somber Hues: New York Philharmonic Opens Spring for Music". The New York Times. Retrieved March 4, 2015. El mateix Rouse es va referir al Rèquiem com la seva millor composició."New York Philharmonic Plays Rouse's Requiem". WQXR-FM. May 5, 2014. Retrieved March 5, 2015. Les principals composicions de la verema més recent van incloure el seu Concert per a orquestra (2008),Oteri, Frank J. (July 1, 2008). "Christopher Rouse: Going to Eleven". NewMusicBox. Retrieved April 22, 2015. Odna Zhizn (2009),Kozinn, Allan (February 11, 2010). "Finding Emotions Stark and Intimate in Works New and Familiar". The New York Times. Retrieved March 5, 2015.Puckett, Joel (August 19, 2010). "Guest blog post: composer Joel Puckett on Christopher Rouse's 'Odna Zhizn'". The Baltimore Sun. Retrieved May 3, 2015 Simfonia núm. 3 (2011),Smith, Tim (November 9, 2012). "BSO gives East Coast premiere of sensational symphony by Christopher Rouse". The Baltimore Sun. Retrieved March 4, 2015. Symphony No. 4 (2013), Thunderstuck (2013),Allen, David (October 10, 2014). "The Rock Beat of His Youth, Echoing Again in August Precincts: Rouse's World Premiere and Batiashvili Plays Brahms". The New York Times. Retrieved March 24, 2015. Heimdall's Trumpet (un concert de trompeta — 2012),Tommasini, Anthony (June 6, 2014). "A Work Is Rushed to a Debut, by Design: Christopher Rouse and EarShot Premieres From Philharmonic". The New York Times. Retrieved March 4, 2015Rhein, John von (December 22, 2012). "World ends with a jazzy bang in Rouse concerto for CSO's Martin". Chicago Tribune. Retrieved March 4, 2015.Johnson, Lawrence A. (December 21, 2012). "CSO's Christopher Martin scales the heights in Rouse's rousing trumpet concerto". Chicago Classical Review. Retrieved March 13, 2015 Concert per a orgue (2014), Symphony No. 5 (2015), Fagot Concert (2017) i Berceuse Infinie (2017).
A finals del 2006, Rouse va compondre la peça del conjunt de vent Wolf Rounds, que es va estrenar al Carnegie Hall el 29 de març del 2007.Guy, Kingsley (April 15, 2007). "Frost winds to lift Wolf Rounds". Sun-Sentinel. Tribune Publishing. Retrieved May 15, 2015.
Heretat