va ser una actriu i cantant estatunidenca que va guanyar protagonisme a la dècada del 1950 com a protagonista dels musicals originals de Broadway Plain and Fancy (1955), Candide (1956) i The Music Man (1957), entre d'altres, guanyant el premi Tony pel darrer. Va continuar actuant principalment al teatre fins a mitjans dels anys setanta, quan va començar una segona carrera com a cantant de cabaret i concert. També va fer nombrosos enregistraments.
Durant els seus anys com a principal "ingènua" de Broadway, Cook va ser lloada per la seva excel·lent veu de soprano lírica. Era particularment admirada per la seva agilitat vocal, àmplia gamma, so càlid i interpretacions emotives. A mesura que envellia, la seva veu adquiria una qualitat més fosca, fins i tot en la veu del cap, que era menys destacada en la seva joventut.Howard Goldstein: "Barbara Cook", Grove Music Online ed. L. Macy (Accessed December 4, 2008), (subscription access) En el moment de la seva mort, Cook era àmpliament reconeguda com un dels "intèrprets principals" de cançons i estàndards de teatre musical, en particular les cançons del compositor Stephen Sondheim. Les seves subtils i sensibles interpretacions de la cançó popular nord-americana van continuar guanyant grans elogis fins als vuitanta anys. Va ser honrada als Honors del Centre Kennedy del 2011.
Biografia Cook va néixer a Atlanta, Geòrgia, filla de Nell (nascuda Harwell) i Charles Bunyan Cook. El seu pare era un viatjant venedor de barrets i la seva mare era operadora de Southern Bell."Barbara Cook Biography" filmreference.com, accessed September 6, 2011 Els seus pares es van divorciar quan era petita i, després que la seva única germana va morir de tos ferina, Barbara va viure sola amb la seva mare. Més tard, va descriure la seva relació com "tan estreta, massa estreta. Vaig dormir amb la meva mare fins que vaig venir a Nova York. Vaig dormir al mateix llit amb ella. Això és just, està malament. Però per a mi era la norma .... Pel que fa a ella, érem una sola persona". Tot i que Barbara va començar a cantar a una edat primerenca, a l'Elks Club i al seu pare per telèfon, va passar tres anys després de graduar-se de l'escola secundària treballant com a mecanògrafa.
Carrera inicial miniatura|Cook el desembre de 2008 Mentre visitava Manhattan el 1948 amb la seva mare, Cook va decidir quedar-se i intentar trobar feina com a actriu. Va començar a cantar en clubs i complexos turístics, i finalment va aconseguir un contracte al club Blue Angel el 1950. Va debutar a Broadway un any més tard, com Sandy en el musical Flahooley. de curta durada de 1951. Va agafar un altre paper ràpidament, representant Ado Annie al revival del 1951 del City Center dOklahoma! de Rodgers and Hammerstein,Wilmeth, Don B. "Barbara Cook" The Cambridge Guide to American Theatre, p. 182 i es va quedar amb la producció quan va fer la seva gira nacional l'any següent.
També el 1952, Cook va fer la seva primera aparició a la televisió a l'espectacle Armstrong Circle Theatre, que la va presentar en una obra original titulada Mr. Bemiss Takes a Trip."The Armstrong Circle Theatre. 'Mr. Bemiss Takes a Trip' (Season 3, Episode 24)" tv.com, accessed September 9, 2011 El 1954, Cook va aparèixer en l'efímera telenovel·la Golden Windows i va actuar com Jane Piper en una versió televisiva de l'opereta Babes in Toyland de Victor Herbert. Aquell estiu, va tornar al centre de la ciutat per interpretar Carrie Pipperidge en un revival de Carousel de Rodgers i Hammerstein, que Cook va descriure com "la primera vegada que els crítics em van prestar atenció. Era com si fos el nou jove. Va ser molt important per a mi ".Weinstock, Matt. "Barbara Cook Talks about Working with Rodgers & Hammerstein," New York City Center blog, accessed August 21, 2017.
El 1955, va rebre grans elogis crítics per interpretar el paper secundari d'Hilda Miller a Plain and Fancy. Walter Kerr va escriure sobre la seva actuació: "Barbara Cook, al costat d'un plat holandès blau i blanc, és deliciosa tot el temps, però sobretot quan es posa sobre un bagul, assabora el seu primer petó que val la pena i es fon en la melodia de 'This Is All Very New to Me'."Suskin, Steven. "Barbara Cook" Broadway Yearbook 2001–2002 (2003), Oxford University Press US, , p. 131 La reputació crítica i la gamma de soprano de coloratura de Cook li van proporcionar el paper de Cunegonde a l'opereta Candide de Leonard Bernstein del 1956, en la qual va estrenar l'ària còmica "Glitter and Be Gay", exigent vocalment.
Tot i que Candide no va ser un èxit comercial, la interpretació de Cunegonde de Cook la va establir com un de les ingènues importants de Broadway. El 1957 va aparèixer en un segon revival de Carousel al City Center, aquesta vegada en el paper de Julie Jordan, i va guanyar un premi Tony per la creació del paper de Marian, la bibliotecària a l' èxit de Meredith Willson de 1957, The Music Man.Atkinson, Brooks."Theater Review. 'The Music Man'" The New York Times, December 20, 1957 Cook va continuar apareixent regularment a la televisió a finals de la dècada de 1950, protagonitzant una producció de Producers' Showcase de Bloomer Girl (1956), una emissió en directe de The Yeomen of the Guard, i una adaptació musical de 1958 de Hansel and Gretel.Gould, Jack. "TV:New 'Bloomer Girl'", The New York Times', May 29, 1956, p. 55</ref> També va fer aparicions a Alfred Hitchcock Presents, The Ed Sullivan Show, The Dinah Shore Chevy Show, i The Play of the Week.
Cook va protagonitzar un aclamat ressorgiment del City Center de 1960 de The King and I Rodgers i Hammerstein i en el musical The Gay Life, de curta durada. El 1963, va crear el paper d'Amalia Balash en el musical clàssic de Jerry Bock-Sheldon Harnick She Loves Me."'She Loves Me' Additional Facts" mtishows.com, accessed September 7, 2011 La seva interpretació va provocar que Norman Nadel, de World-Telegram & Sun, escrivís: "La seva soprano clara no és només un dels millors instruments vocals del teatre musical contemporani, sinó que transmet tota la vitalitat, la brillantor i la força del seu femení. personalitat jove, que és abundant ". Una de les cançons de She Loves Me, "Vanilla Ice Cream", es va convertir en una de les cançons d'autor de Cook.
A mitjan anys seixanta, Cook va començar a treballar amb menys freqüència. Va aparèixer al flop de 1964 Something More!, que va durar només 15 actuacions a Broadway, i va tractar de la seva mà en papers no musicals, en substitució de Sandy Dennis a l'obra Any Wednesday el 1965 i creà el paper de Patsy Newquist en l'obra de Jules Feiffer Little Murders (1967)."'Little Murders', Broadway 1967" Internet Broadway Database, accessed September 8, 2011Kerr, Walter."Theater: Feiffer's 'Little Murders'; Comedy by Cartoonist Opens at Broadhurst" The New York Times (requires registration), April 26, 1967p.38 Va protagonitzar gires nacionals de The Unsinkable Molly Brown el 1964 i Funny Girl el 1967. El seu darrer paper musical original de "llibret" a Broadway va arribar el 1971 quan va interpretar a Dolly Talbo a The Grass Harp.<ref>Barnes, Clive."Theater: Capote's 'The Grass Harp' Makes Its Debut as Musical; Kenward Elmslie Does Book and Lyrics Characters Motivated by a Gypsy Cure" The New York Times' (requires registration), November 3, 1971, p. 41 El 1972, Cook va tornar a l'escenari dramàtic de la producció del Repertory Theatre del Lincoln Center dEnemics, de Maxim Gorky.Barnes, Clive."The Theater: Rising to the Occasion of 'Enemies'; Lincoln Center Troupe Excels in Gorky Work Revolution Is Backdrop at Vivian Beaumont" The New York Times (requires registration), November 10, 1972, p. 47
1970s a 2004 Quan va començar a lluitar amb la depressió, l'obesitat i l'alcoholisme als anys setanta (finalment va deixar de beure el 1977), Cook va tenir problemes per aconseguir treballs escènics. A mitjans de la dècada del 1970, la fortuna de Cook va canviar a millor quan es va conèixer i es va fer amiga del compositor i pianista Wally Harper. Harper la va convèncer per muntar un concert i el 26 de gener de 1975, acompanyada per Harper, va debutar en un mític concert en solitari al Carnegie Hall que va donar com a resultat un àlbum en viu d'èxit. Continuant una col·laboració amb Harper que va durar fins a la seva mort el 2004,Jones, Kenneth."Wally Harper, Arranger, Musical Director and Pianist Who Was Barbara Cook's Longtime Collaborator, Has Died" playbill.com, October 8, 2004 Cook es va convertir en una concertista d'èxit. Durant les pròximes tres dècades, els dos van actuar junts no només en molts dels millors espais de cabaret i sales de música com el Michael's Pub i el St. Regis Hotel de Nova York, sinó a nivell nacional i internacional. Cook i Harper van tornar al Carnegie Hall el setembre de 1980 per interpretar una sèrie de cançons arranjades per Harper. El crític del . The New York Times, John S. Wilson, va escriure:' Des de la seva primera aparició al Carnegie Hall, que ha passat de ser una cantant meravellosa per esdevenir un artista encantador que també passa a ser un cantant notable.Wilson, John S. "Pop: Barbara Cook Sings", The New York Times, September 16, 1980, p. C9 L'actuació va ser capturada al CD It's Better With a Band.Ruhlmann, William."'It's Better With a Band' (Barbara Cook)" allmusic.com, accessed September 8, 2011Divas at the Donmar
El 1998, Cook va ser nominada al premi Olivier per "The Observer Award for Outstanding Achievement" pel seu espectacle d'una sola dona, acompanyat per Harper, al Donmar Warehouse de Londres i a l'Albery Theatre."Olivier Winners 1986" OlivierAwards.com, accessed September 7, 2011 Va guanyar el premi Drama Desk el 1987 pel seu espectacle de Broadway A Concert for the Theatre, de nou amb Harper Harper. L'octubre de 1991, van aparèixer com a artistes destacats a la gala al Carnegie Hall Music and Remembrance: A Celebration of Great Musical Partnerships que va recaptar diners per a l'avanç de les arts escèniques i per a la investigació de la SIDA.Oestreich, James R.Classical Music in Review. "Music and Remembrance Carnegie Hall" The New York Times (registration required), October 12, 1991. El 1994 van realitzar una aclamada sèrie de concerts al Sadler's Wells Theatre de Londres,Parker, Chris. "Cook's tour of joy", The Times, July 25, 1994. que va ser enregistrada per DRG com a Live From London. "Cook encara té un gust consumat i amb una veu que mostra pocs signes de desgast després de 40 anys"."Pop:Album Reviews: 'Barbara Cook.Live From London.Producer: Hugh Fordin.DRG 91430'". Billboard, October 8, 1994, p. 76 Alistair Macauley va escriure al Financial Times sobre el concert: "Barbara Cook és la cantant més gran del món ... La senyora Cook és l'única cantant popular activa que s'hauria de prendre seriosament pels amants de la música clàssica. Té alguna cantant des de Callas coincidia amb el sentit de l'arquitectura musical de Cook? Ho dubto. "El duo d'actuacions va viatjar per tot el món donant concerts junts, incloent diverses vegades a la Casa Blanca, per als presidents Carter, Reagan, Bush i Clinton.