Els rols de les dones alemanyes han canviat al llarg de la història, ja que la cultura i la societat en què vivien havien experimentat diverses transformacions. Històricament, així com actualment, la situació de les dones va diferir entre les regions alemanyes, sobretot durant el , quan hi havia una organització política i socioeconòmica diferent a l'Alemanya Occidental en comparació amb l'Alemanya Oriental. A més, el sud d'Alemanya (Süddeutschland) té una història de forta influència catòlica romana.
Context històric
El paper tradicional de les dones en la societat alemanya va ser sovint descrit pels anomenats «quatre K» en llengua alemanya: Kinder (nens), Kirche (església), Küche (cuina) i Kleider (roba), indicant que les tasques eren portar i criar nens, assistir a activitats religioses, cuinar i servir menjar, i tractar amb roba i moda. No obstant això, els seus rols van canviar durant el . Després d'obtenir el dret a vot el 1919, les dones alemanyes van començar a assumir funcions actives exercides anteriorment per homes. Després del final de la Segona Guerra Mundial, van ser etiquetades com a Trümmerfrauen o «dones de la runa» perquè «tenien cura dels ferits, enterraven els morts, recuperaven les pertinences» i van participar en la «dura tasca de reconstruir l'Alemanya destruïda per la guerra» netejant els enderrocs i les runes causades per la guerra.
Tot i que conservadora en molts aspectes, Alemanya difereix, no obstant això, d'altres regions de parla alemanya d'Europa, sent molt més progressista el dret de les dones a participar políticament, en comparació amb la veïna Suïssa (on les dones van obtenir el dret a vot el 1971 a nivell federal i a nivell de cantó local el 1990 al cantó d'Appenzell Inner-Rhoden) i Liechtenstein el 1984. A Alemanya també hi ha fortes diferències regionals; per exemple, el sud d'Alemanya (particularment Baviera) és més conservador que altres parts d'Alemanya; mentre que l'antiga Alemanya de l'Est donava més suport a la vida professional de les dones que l'antiga Alemanya de l'Oest.
Edat mitjana
Des del començament de l'època medieval fins al , el dret germànic assignava a les dones a una posició subordinada i dependent en relació amb els homes. La llei sàlica (franca), a partir de la qual es basarien les lleis de les terres alemanyes, situava les dones en desavantatge pel que fa als drets de propietat i herència. Les vídues germàniques requerien un tutor masculí per representar-les als tribunals. A diferència del dret anglosaxó o del Codi visigòtic, el dret sàlic prohibia a les dones la successió reial. L'estatus social es basava en rols biològics i militars, una realitat demostrada en els rituals associats als nounats, quan es donava un valor inferior les noies nounates. L'ús de la força física contra les dones va ser acceptat fins al en la legislació bavaresa.
Algunes dones medievals van afirmar la seva influència durant l'edat mitjana, típicament a la cort reial o als entorns conventuals. Hildegarda de Bingen (1098-1179), Gertrudis d'Helfta (1256-1302) i Argula von Grumbach (1490- c. 1564) es troben entre les dones que van assolir èxits independents en camps tan diversos com la medicina, la composició musical, l'escriptura religiosa i la política governamental i militar.
Edat moderna El tancament de monestirs per la Reforma protestant, així com el tancament d'hospitals i institucions benèfiques, van obligar a nombroses dones a casar-se. Tot i que les concubines dels sacerdots havien rebut anteriorment un cert grau d'acceptació social, el matrimoni no eliminava necessàriament l'estigma del concubinatge, ni tampoc una dona podia reclamar el salari a què podia tenir dret una serventa. Els matrimonis amb clergues protestants es van convertir en un mitjà perquè les famílies burgeses urbanes establissin el seu compromís amb la reforma.
Abans del , les dones joves vivien sota l'autoritat econòmica i disciplinària dels seus pares fins que es casaven i passaven sota el control dels seus marits. Per aconseguir un matrimoni satisfactori, una dona necessitava portar un dot considerable. A les famílies més riques, les filles rebien el seu dot de les seves famílies, mentre que les dones més pobres necessitaven treballar per estalviar els seus salaris per millorar les seves possibilitats de casar-se. Segons les lleis alemanyes, les dones tenien drets de propietat sobre els seus dots i herències, un avantatge valuós ja que les altes taxes de mortalitat van provocar matrimonis successius. Abans de 1789, la majoria de les dones vivien confinades a l'esfera privada de la societat: la llar.
L'Era de la Raó no va aportar molt més a les dones; els homes, inclosos els aficionats a la Il·lustració, creien que les dones estaven destinades naturalment a ser principalment esposes i mares. Dins de les classes educades, hi havia la creença que les dones havien de ser prou educades per ser interlocutores intel·ligents i agradables amb els seus marits. Tanmateix, s'esperava que les dones de classe baixa fossin productives econòmicament per ajudar els seus marits.
Segle
Els valors burgesos s'estenen a l'Alemanya rural Un canvi social important entre 1750 i 1850, segons la regió, va ser el final del sistema tradicional del ganzes Haus (casa sencera), en què la família del propietari vivia jen un gran edifici junt amb els servents i artesans que treballaven per a ell. Es van reorganitzar en espais de vida separats. La dona del propietari ja no es va fer càrrec de totes les dones de les diferents famílies de tota la casa. En el nou sistema, els propietaris de finques es van professionalitzar i van orientar els beneficis. Administraven els camps i l'exterior de la casa als dictats de la tecnologia, ciència i economia. Les dones de la granja supervisaven l'atenció familiar i l'interior de la llar, a les quals s'aplicaven estrictes estàndards de neteja, ordre i estalvi. El resultat va ser la difusió dels antics valors burgesos urbans a l'Alemanya rural.
Ara les famílies vivien per separat amb els seus salaris. Havien de preveure la seva pròpia supervisió, salut, escolarització i vellesa. Al mateix temps, a causa de la transició demogràfica, hi havia hi havia molts menys nens, cosa que permetia una atenció molt més gran a cada nen. Cada vegada més, la família de classe mitjana valorava la seva privacitat i la seva organització interna, abandonant els vincles massa estrets amb el món laboral. A més, les classes treballadores, les classes mitjanes i les classes altes es van separar molt més físicament, psicològicament i políticament. Això va permetre l'aparició d'organitzacions obreres. També va permetre la disminució de la religiositat entre la classe treballadora, que ja no es controlava diàriament.
La transició demogràfica miniatura|Visió general de la transició demogràfica A Alemanya va tenir lloc un període de transició demogràfica. Va ser una transició de taxes de natalitat i taxes de mortalitat elevades a taxes de natalitat i mortalitat baixes, ja que el país va passar d'una agricultura preindustrial a una modernitzada i va donar suport a un sistema econòmic industrialitzat de ràpid creixement. Als segles anteriors, l'escassetat de terres significava que no tothom es podia casar i els matrimonis es feien després dels 25 anys. Després del 1815, l'augment de la productivitat agrícola va significar un subministrament d'aliments més gran i una disminució de les fams, epidèmies i desnutrició. Això va permetre a les parelles casar-se abans i tenir més fills. Els matrimonis concertats es feien poc freqüents, ja que ara es permetia als joves triar les seves pròpies parelles matrimonials, sotmesos a un veto per part dels pares.
L'elevada taxa de natalitat es va compensar amb una taxa molt elevada de mortalitat infantil i emigració, especialment després del 1840, principalment cap als assentaments alemanys als Estats Units d'Amèrica, a més d'epidèmies i males collita periòdiques. Les classes altes i mitjanes van començar a practicar el control de la natalitat, i una mica més tard també ho van fer les classes baixes.
La masculinitat de la Pàtria i el feminisme a Alemanya El procés d'unificació d'Alemanya després del 1871 va estar fortament dominat pels homes i va donar prioritat al tema de la «Pàtria» i als temes relacionats amb els homes, com ara la destresa militar. No obstant això, les dones de classe mitjana es van inscriure a la Bund Deutscher Frauenvereine (BDF, la Unió d'Organitzacions Feministes Alemanyes). Fundada el 1894, va créixer fins a incloure 137 grups separats de drets de les dones des del 1907 fins al 1933, quan el règim nazi va dissoldre l'organització.
La BDF va donar orientació nacional a les proliferants organitzacions de dones que havien sorgit des de la dècada del 1860. Des del principi, la BDF va ser una organització burgesa, les seves membres treballaven cap a la igualtat amb els homes en àrees com l'educació, les oportunitats financeres i la vida política. Les dones de la classe treballadora no eren benvingudes, les quals van ser organitzades pels socialistes.
Les organitzacions formals per promoure els drets de les dones van créixer en nombre durant el període del kàiser Guillem II de Prússia. Les feministes alemanyes van començar a treballar en xarxa amb feministes d'altres països i van participar en el creixement d'organitzacions internacionals.
L'escolarització En el llibre Sex in Education, Or, A Fair Chance for Girls (El sexe a l'educació, o una bona oportunitat per a les noies, 1873), l'educador estatunidenc Edward H. Clarke va investigar els estàndards educatius a Alemanya. Va trobar que cap a la dècada del 1870, l'educació formal per a noies de classe mitjana i alta era la norma a les ciutats alemanyes, tot i que finalitzava a l'inici de la menarquia, que normalment passava quan una noia tenia 15 o 16 anys. Després d'això, la seva educació podria continuar a casa amb tutors o conferències puntuals. Clarke va concloure que «Evidentment, la noció que l'educació d'un nen i l'educació d'una nena haurien de ser la mateixa, i que el mateix significa l'educació del noi, encara no ha penetrat en la ment alemanya. Això encara no ha evolucionat la idea de l'educació idèntica dels sexes...»
L'educació per a les camperoles no era formal i aprenien les tasques agrícoles i de neteja dels seus pares. Això les preparaven per a una vida de treball dur a la granja. En una visita a Alemanya, Clarke va observar que:
Les dones joves de classe mitjana i de classe alta van començar a pressionar les seves famílies i les universitats perquè els permetessin accedir a l'educació superior. Anita Augspurg, la primera dona graduada universitària a Alemanya, es va llicenciar en Dret per la Universitat de Zúric, Suïssa. Diverses altres dones alemanyes, que no van poder accedir a universitats alemanyes, també van anar a la Universitat de Zúric per continuar la seva formació. El 1909, les universitats alemanyes finalment van permetre que les dones ingressessin, però les graduades no van poder exercir la seva professió, ja que se les «prohibia l'exercici privat i els llocs d'administració pública com a advocades». Marie Stritt va crear la primera agència d'assistència jurídica femenina el 1894; el 1914 ja hi havia 97 agències d'assistència jurídica d'aquest tipus, algunes d'elles donaven feina a dones graduades en Dret..
Les dones de classe mitjana baixa sovint trobaven treball com a dietistes i ajudantes de dietistes. Els nous llocs de treball van ser facilitats pel ràpid desenvolupament de la ciència nutricional i la química dels aliments. A més, els metges van prestar molta més atenció a la dieta, destacant que la combinació de la selecció científica d'ingredients i la preparació d'alta qualitat era terapèutica per a pacients amb alteracions metabòliques. Els seus orígens socials a la classe mitjana baixa van fer que les dietistes mai rebessin la condició de professional.
La República de Weimar (1919-1933)