El Quartet de corda núm. 4 en re major, op. 83, va ser compost per Dmitri Xostakóvitx el 1949. Va ser estrenat pel Quartet Beethoven (Dmitri Tsiganov, Vassili Xirinski, Vadim Borissovski, Serguei Xirinski) el 3 de desembre de 1953 a la Sala Gran del Conservatori de Moscou. El va dedicar al pintor Piotr Viliams.
Estructura L'obra té quatre moviments amb una durada aproximada de 22 minuts:
Origen i context Dmitri Xostakóvitx va recórrer sovint a la cambra com a espai de protecció, un territori considerat prou abstracte i políticament neutre, en contrast amb la música simfònica i coral sotmesa a l’examen implacable del règim estalinista. El Quartet núm. 4 n’és un bon exemple: hi aflora aquell gest equívoc tan propi de la seva escriptura, on el límit entre sinceritat i sàtira —entre veu interior i màscara— es manté difús de principi a fi.
La repressió soviètica contra els compositors el febrer de 1948 constitueix un dels episodis més devastadors d’interferència estatal en la història de la música. Prokófiev, Xostakóvitx, Weinberg, Khatxaturian, Miaskovski i d’altres van ser públicament estigmatitzats per les seves suposades *«distorsions formalistes i tendències antidemocràtiques»* i per escriure *«combinacions neuropatològiques i confuses que transformen la música en cacofonia»*. Obligats a fer autocrítiques i a humiliar-se en públic, prometeren als primers —i gèlids— compassos de la Guerra Freda que produirien música més *«progressiva»*, conforme als ideals de la Revolució.
Tres anys disten entre aquest quartet i el precedent. El tram 1946-1949 no destaca pas per la fertilitat creativa de Xostakóvitx; la guerra havia deixat el país exhaust, però, sobretot, s’havia entrat en un dels capítols polítics més ombrívols de la seva història recent, amb una implacable depuració dels ambients intel·lectuals i artístics. En el terreny musical, Xostakóvitx va ser objecte d’assetjament preferent, i és comprensible que una pressió tan brutal acabés assecant-li la vena creadora.
Ben aviat, el nom de Xostakóvitx va ser col·locat en posició destacada dins la nòmina negra d’autors anti-nacionalistes elaborada, un cop acabada la guerra, per la “reformada” Associació de Compositors. Se li va imputar de tot: des de concebre una música presumptament burgesa com la Novena Simfonia, fins a no haver estat prou patriòtic en les dues immediatament anteriors —les mateixes que, durant el setge de Leningrad i en els anys següents, l’havien elevat a categoria d’heroi nacional. Naturalment, es va reobrir el cas Lady Macbeth per donar gruix a la incriminació. El cop fou brutal; només una humiliant autocrítica pública davant l’Assemblea de Compositors —presidida ara per l’incansable Tíkhon Khrénnikov, autor d'’'A la tempesta, on el mateix Lenin fa de protagonista— i la redacció d’algunes peces toscament encomiàstiques dedicades al règim el van rescatar de les oportunes “vacances subvencionades” a Sibèria.
A partir d’aquest episodi, Xostakóvitx va reduir dràsticament els seus contactes: senzillament, ja no confiava en ningú. Les poques partitures que daten de 1948 són fruit d’aquesta reclusió: el Concert per a violí núm. 1 —una autèntica simfonia per a violí i orquestra, amarada de temes jueus— i el cicle d’11 cançons per a soprano, contralt, tenor i orquestra (o piano) titulades De la poesia popular jueva. En tots dos casos, peces que pivoten sobre un univers temàtic gens afí al clima d’antisemitisme que impregnava la Rússia d’aquells anys.
En aquesta cruïlla creativa, Xostakóvitx va caure en una indecisió permanent que el va dur a adoptar una actitud que alguns van trobar incomprensible; el director Guennadi Rojdéstvenski la va qualificar d’esquizofrènica. L’any 1949, quan escriu el Quartet núm. 4, n’és un exemple perfecte: el mateix any compon la música per al film La caiguda de Berlín —pamflet on el culte a la personalitat arriba a proporcions desmesurades— i també una de les que sovint es consideren entre les seves pitjors partitures, El cant dels boscos, dedicada al gran projecte estalinista per a la transformació de la Natura al nostre país (Tíkhon Khrénnikov, III Ple de la Unió de Compositors Soviètics).
Totalment previsible que Xostakóvitx decidís mantenir aquesta partitura amagada mentre Stalin continuava al poder. Era una música que s’allunyava molt de la línia “progressista” i populista que exigia el règim, i per això hauria estat fàcilment condemnada. Malgrat que més tard aquest quartet ha estat elogiat per la seva claredat i franquesa expressiva, es tracta d’una obra inquietant: austera, lleugera en el seu perfil extern, mesurada en el gest… però profundament desolada en el seu fons.
Anàlisi musical El Quartet núm. 4 —d’ambient benigne, proporcions equilibrades i una bellesa tímbrica molt refinada— introdueix novetats com les inflexions d’arrel jueva que ja se senten a l’inici. Amb els seus quatre moviments de tall clàssic, la partitura remet clarament a la perfecció formal, a l’equilibri i al gust sonor de Haydn.
El Quartet núm. 4 de Xostakóvitx destaca tant pel que evita com pel que mostra. La música es caracteritza per la seva moderació: els quatre moviments mantenen un tempo contingut i una reserva emocional constant. No hi ha extrems dramàtics; l’obra és escassa, discreta, sovint gairebé desoladora. Harmònicament combina melodies diatòniques simples (fins i tot unísons) amb moments de dissonància punyent, i finalitza silenciosa, amb la mateixa contenció emocional que ha marcat tota la peça.
Va ser compost en circumstàncies marcades per un ambient depriment (tres moviments a l’estiu i el quart a finals de desembre), és una petita joia: un prodigi d’equilibri sonor i de proporcions formals. És una pàgina de gran serenitat i claredat moral, amb un bellíssim fil melòdic que s’eleva sobre un discurs que sembla mirar cap a l’interior. Xostakóvitx manté els quatre moviments tradicionals, indicats amb agogica precisa: Allegretto, Andantino, Allegretto (funcionant com a scherzo) i un altre Allegretto. La suavitat i la moderació predominen. El cor del quartet es troba a lAndantino, un romanç elegíac, mentre que el quart moviment, que té una durada gairebé equivalent a la resta, actua com a veritable moviment lent de l’obra.
L'''Allegretto d’obertura dura només uns tres minuts, just per introduir dos temes sense arribar a explorar-los completament. La peça comença amb una calma sostinguda sobre ritmes canviants i, a mesura que avança, guanya volum i intensitat. El tema secundari, més cantabile, porta finalment a un tancament tranquil, marcat per un uníson de tres octaves que tanca la secció amb serenitat.
LAndantino arrenca amb una calma més profunda. La seva introducció, principalment confiada al primer violí, està en fa menor i transmet una nostàlgia subtil, però al llarg del moviment la música es torna més agitada i dramàtica. El moviment conclou tornant en silenci al tema inicial, com un record murmurat de l’obertura.
El tercer moviment, d’ambient tènue, adopta un caràcter de scherzo combinant temes ràpids: comença amb un impuls del violoncel i passa a un segon tema més animat, que es transmet entre els quatre instruments. La viola assumeix un paper destacat cap al final, mentre les altres veus acompanyen amb pizzicatos. El primer violí introdueix un tema de reminiscències jueus, amb intervals curts, accents incisius i dissonàncies breus. El moviment, el més extens del quartet, arriba a un clímax gairebé orquestral amb tremolos, unísons i acords massius, abans de decaure cap a una inquietant coda, on els dos violins repeteixen el tema principal sobre un harmònic de violoncel, mentre les veus superiors s’aturen en pizzicatos suaus.
Referències
Categoria:Composicions en re major Quartet 04 Categoria:Composicions musicals del 1949 Xostakovitx 04