El Campionat del Món de motocròs de 500cc, regulat per la FIM, fou la màxima competició internacional de motocròs en la cilindrada de 500 cc. Coneguda com a «classe de 500 cc» (en anglès, 500 cc class), era, juntament amb les de 125 i 250 cc, una de les tres categories en què es disputava tradicionalment el Campionat del Món. La categoria estigué activa entre i (per bé que aquesta darrera temporada, sota l'efímera denominació de 650cc). El es reconvertí a la nova MX3, discontinuada des del 2014.
Al contrari d'allò que s'ha fet sempre al mundial de velocitat, en què els Grans Premis programen una cursa de cadascuna de les diferents classes en què es disputa el campionat (actualment, MotoGP, Moto2 i Moto3), històricament el mundial de motocròs s'especialitzava per cilindrada: cada Gran Premi se centrava únicament en una de les tres possibles (125, 250 o 500 cc) i cadascuna tenia, doncs, el seu propi calendari de curses.
Història
El 26 de juliol de 1947 es va celebrar a Wassenaar, Països Baixos, la primera edició d'un campionat internacional de motocròs reservat a seleccions estatals, el Motocross des Nations. Cinc anys després, el , la FIM instaurà el primer Campionat d'Europa de motocròs per a pilots individuals, obert a motocicletes de fins a 500 cc. El , aquest campionat fou rebatejat com a «Campionat del Món» alhora que es creava en paral·lel la primera Copa d'Europa de 250 cc, reservada a motocicletes d'aquesta altra cilindrada. Entre altres reglamentacions tècniques, al campionat del món de 500cc les plaques porta-números de la motocicleta havien de ser grogues amb els números negres, exactament igual que es feia al mundial de velocitat amb la classe de 500 cc. Tot i anomenar-se ara Campionat del Món, el campionat se seguí celebrant íntegrament a Europa. No fou fins al que se celebrà el primer Gran Premi de 500cc en un altre continent (concretament, als Estats Units).
Durant anys, els 500 cc foren tinguts per la «categoria reina» del motocròs, ja que no només fou la primera de les tres que arribaren a coexistir, sinó que també era la que més prestigi internacional tenia, la que reunia els millors pilots i la que els fabricants prioritzaven. Malgrat que hi havia països on l'interès pels 250 cc era molt superior, sobretot en aquells on les marques de motocicleta hi disposaven de models més competitius (com era el cas dels del teló d'acer amb les ČZ txecoslovaques i de l'estat espanyol amb les Bultaco i Montesa catalanes), les preferències del públic europeu en general eren per a la categoria superior.
Durant les dècades del 1950, 1960 i 1970, els Grans Premis de 500 cc aplegaven gentades disposades a veure en acció els asos de l'època i les motocicletes més evolucionades tècnicament. N'hi havia de clàssics, com ara el GP de Bèlgica, disputat al circuit de La Citadelle de Namur («La Catedral del motocròs»), o el GP d'Itàlia, al Parco delle Acque Minerali d'Imola, que ja es disputaven abans d'existir el campionat d'Europa. L'èxit del mundial de 500 cc es repetia en tota mena de competicions internacionals, on aquesta cilindrada era la protagonista: a banda del Motocross des Nations, disputat amb motos de 500 cc, les nombroses curses internacionals dels Països Baixos (Motorcross der Azen a Sint Anthonis, Motorcross De Zandberg a Bergharen, curses a Gemert, Norg, Venray, etc.), Bèlgica (Motorcross van De Duinen a Hechtel-Eksel, Motorcross der Gelaagputten a Stekene, curses a Lommel, Lummen i altres), França (Vesoul, Saint-Quentin, Blargies, etc.) i Itàlia (Coppa Mille Dollari) es destinaven a motos d'aquesta cilindrada. Finalment, la categoria dels 500 cc era la prioritària també a nombrosos campionats estatals europeus i a la clàssica competició internacional de la tardor, la Trans-AMA dels Estats Units.
miniatura|esquerra|Gerrit Wolsink amb la Suzuki RM 400 el 1979 De mica en mica, però, les coses van anar canviant fins que, a començaments de la dècada del 1990, la popularitat dels 500 cc començà a declinar en favor de la categoria de 250 cc, la qual acabaria esdevenint la principal i prenent així, doncs, l'apel·latiu familiar de «reina» a la seva germana gran. També durant aquella època aparegueren nous conceptes que capgiraren el desenvolupament tradicional dels mundials de motocròs: d'ençà del , es començaren a programar regularment Grans Premis «dobles» (on s'hi corrien curses de dues categories, quasi sempre les de 125 i 250 cc) i fins i tot «triples» (amb curses de les tres categories).
Al tombant del , la FIM cedí l'organització del Campionat del Món de motocròs a Youthstream, una societat privada dirigida per Giuseppe Luongo. El , Luongo es vengué els drets acabats d'aconseguir a Dorna, la societat que organitzava el mundial de velocitat. Dorna decidí aleshores aplicar la idea del triple Gran Premi (125, 250 i 500cc alhora) per a tots els que componien el mundial, però amb la diferència que totes les curses es feien en un sol dia -i no pas repartides entre dissabte i diumenge, com fins aleshores-, amb una sola mànega per categoria. El 2003, Dorna rebatejà la classe de 500 cc com a 650cc per tal de facilitar-hi l'accés als darrers models de fora d'asfalt, sovint equipats amb motors d'aquesta cilindrada.
La gestió de Dorna al capdavant del mundial no acabà de funcionar i, el 2004, l'entitat retrocedí els seus drets a Youthstream. Una de les primeres mesures de Giuseppe Luongo aleshores fou la reformulació total de les tres classes històriques del mundial: les cilindrades de 125, 250 i 500 cc (totes amb motors de dos temps) desaparegueren i, al seu lloc, s'instauraren tres noves classes basades en motors de quatre temps (MX1, MX2 i MX3). La classe de 500 cc (650cc des de l'any anterior) fou substituïda per la nova MX3, pensada especialment per a motors de quatre temps de fins a 650 cc de cilindrada. Però l'invent no durà gaire: si durant els darrers anys, la categoria dels 500 cc ja havia anat decandint, la seva substituta no va fer més que agreujar la situació. Al cap de 10 anys, acabada la temporada del , la FIM va discontinuar la categoria MX3 i va deixar el mundial circumscrit a dues d'úniques: MXGP (nom que prengué llavors la categoria MX1, substituta dels 250 cc) i MX2, substituta dels 125 cc.
Pilots miniatura|Roger De Coster amb la Suzuki RH500 a la Trans-AMA de 1977 Per la classe de 500 cc hi passaren els pilots més recordats de la història del motocròs. Fins al , el títol mundial fou cosa de belgues, anglesos i suecs. Als primers campions europeus, els valons Victor Leloup i Auguste Mingels, Le gros, els seguiren els anglesos John Draper i Leslie Archer. En passar a ser mundial, el campionat visqué una etapa de domini dels suecs Bill Nilsson, Sten Lundin i Rolf Tibblin (1957-), interrompuda momentàniament el pel flamenc René Baeten (mort tràgicament dos anys després). L'anglès Jeff Smith estroncà definitivament la ratxa dels suecs amb dos títols mundials consecutius amb la BSA. El segon, el de 1965, fou el darrer aconseguit al campionat per una moto de 4T (i també el darrer d'un anglès fins que Graham Noyce no guanyà el de ). Tot seguit, l'alemany oriental Paul Friedrichs guanyà tres campionats seguits amb la ČZ 360 de dos temps i instaurà així una etapa de domini d'aquesta mena de motors que durà dècades. Després d'ell, el suec Bengt Åberg enllaçà dos títols consecutius amb la Husqvarna (equipada ara ja amb motor de dos temps), el segon dels quals, el , davant la forta oposició del seu veí i company d'equip Arne Kring.
El entrà en escena un campió que ha estat considerat sovint com al més gran de la història del motocròs: Roger De Coster, The Man. Per bé que els seus 5 campionats mundials i 36 victòries en Gran Premi han estat superats per diversos pilots, cap d'ells no ha acumulat el carisma i prestigi que manté encara hores d'ara el flamenc. Després d'una etapa al mundial amb ČZ, De Coster fitxà per Suzuki l'any següent que ho hagués fet, als 250cc, un altre belga carismàtic, Joël Robert. Tal com havia fet aquest a la «cilindrada petita», De Coster guanyà el mundial a la primera amb la groga moto japonesa i hi revalidà el títol quatre vegades més. Durant la seva etapa de domini, tingué com a principals rivals els pilots de Maico Åke Jonsson i Willi Bauer, el seu company de Suzuki Gerrit Wolsink i, sobretot, Heikki Mikkola, «el finlandès volador». Mikkola fou l'únic de tots que aconseguí arrabassar-li momentàniament el campionat (el , amb Husqvarna) fins que, el , le n'apartà definitivament en guanyar-ne dos de seguits, ara ja amb Yamaha.
miniatura|esquerra|Heikki Mikkola (esquerra) i Gerrit Wolsink al GP dels Països Baixos de 1974, l'any en què Mikkola derrotà a De Coster Després de l'era De Coster-Mikkola, diversos campions deixaren empremta al campionat, entre ells els pilots d'Honda André Malherbe (uns anys més tard, víctima d'un accident al Ral·li Dakar que el deixà tetraplègic) i Dave Thorpe. Un altre anglès que estigué a punt d'aconseguir-ho fou Kurt Nicoll, però s'hagué de conformar amb 4 subcampionats. A partir del 1995, «el lleó flamenc» Joël Smets acumulà un total de 5 títols mundials -els mateixos que De Coster-, entre ells el primer i únic de 650 cc.
Mentre que diversos nord-americans destacaren durant anys al mundial de 250cc, al de 500cc només un aconseguí de proclamar-s'hi campió: fou Brad Lackey, el (casualment, la mateixa temporada que un altre americà, Danny LaPorte, aconseguí per al seu país el primer mundial de 250cc). Lackey portava disputant el mundial de 500cc des del 1973 -l'any en què un altre americà, Jim Pomeroy, debutà amb èxit al de 250cc-, inicialment amb Kawasaki i més tard amb Husqvarna. Després de passar per Honda i Suzuki, Bad Brad aconseguí el seu títol amb aquesta darrera marca i, tot seguit, es retirà de les competicions.
Al llarg de la història del campionat, diversos pilots destacats en la classe de 500 cc participaren, abans o després, en els 250 cc. Alguns només aconseguiren títols a la categoria màxima, com ara per exemple Jeff Smith i Roger De Coster, o en cap de les dues (Åke Jonsson, Arne Kring, Adolf Weil o Willi Bauer). Però n'hi hagué uns quants que triomfaren en totes dues categories: entre d'altres, Heikki Mikkola (amb tres campionats de 500 cc i un de 250 cc), Georges Jobé (tres de 500 cc i dos de 250 cc) i Håkan Carlqvist, amb un campionat de cada. Un dels campions més prolífics fou Eric Geboers, el primer a aconseguir títols en les tres cilindrades possibles (125, 250 i 500 cc), fet que li valgué el sobrenom de Mr. 875 cc. La fita de Geboers fou superada per Stefan Everts, el pilot més reeixit de la història del campionat del món (10 títols i 101 victòries en Gran Premi), qui no només guanyà campionats en les tres categories «clàssiques», sinó que també en la nova MX1.
Finalment, cal esmentar el català Javier García Vico, tercer al mundial de 500 cc el darrere de Stefan Everts i Joël Smets i subcampió del món darrere de Smets el 2003 (la darrera temporada d'aquesta classe, ja com a 650 cc). El badaloní ha estat fins ara el millor català en la història del mundial de motocròs.
Motocicletes miniatura|Leslie Archer amb la seva Norton Manx modificada al Campionat d'Europa de