La Gran Pudor o Gran Fetor (Great Stink, en anglès) fou un esdeveniment al centre de Londres el juliol i agost de 1858 durant el qual el clima calorós va exacerbar l'olor de residus humans no tractats i efluents industrials que hi havia a la vora del riu Tàmesi. El problema havia anat augmentant des de feia anys, amb un sistema de clavegueram envellit i inadequat que es buidava directament al Tàmesi. Es creia que el miasma de l'efluent transmetia malalties contagioses i es van atribuir tres brots de còlera previs a la Gran Pudor als problemes amb el riu.
L'olor, i els temors dels seus possibles efectes, van provocar l'acció dels administradors locals i nacionals que havien estat considerant possibles solucions al problema. Les autoritats van acceptar la proposta de l'enginyer civil Joseph Bazalgette de desplaçar l'efluent cap a l'est al llarg d'una sèrie de clavegueres interconnectades que s'inclinaven cap a sortidors més enllà de l'àrea metropolitana. Els treballs en sistemes de nivell alt, mitjà i baix per als nous sanejaments de sortida Nord i Sud van començar a principis de 1859 i es van allargar fins al 1875. Per ajudar el drenatge, es van col·locar estacions de bombament per elevar les aigües residuals des de nivells inferiors cap a canonades superiors. Dues de les estacions més ornamentades, Abbey Mills a Stratford i Crossness als Pantans d'Erith, amb dissenys arquitectònics de l'enginyer consultor, Charles Driver, figuren a la llista de protecció de English Heritage. El pla de Bazalgette va introduir els tres terraplens a Londres pels quals circulaven les aigües residuals: els terraplens Victoria, Chelsea i Albert.
El treball de Bazalgette va garantir que les aigües residuals ja no fossin abocades a les ribes del Tàmesi i va posar fi als brots de còlera; es creu que les seves accions han salvat més vides que els esforços de qualsevol altre funcionari victorià. El seu sistema de clavegueram funciona al , donant servei a una ciutat que ha crescut fins a superar els vuit milions d'habitants. L'historiador Peter Ackroyd sosté que Bazalgette hauria de ser considerat un heroi d'Anglaterra.
Antecedents
Les clavegueres de maons s'havien construït a Londres des del , quan es van cobrir seccions dels rius Fleet i Walbrook amb aquest propòsit. Al llarg del segle anterior al 1856, es van construir més de cent clavegueres a Londres i en aquesta data la ciutat tenia al voltant de 200.000 pous cecs i 360 clavegueres. Alguns dels pous filtraven metà i altres gasos que sovint s'encenien i explotaven, provocant la pèrdua de vides, mentre que moltes de les clavegueres es trobaven en un mal estat de manteniment. A principis del s'havien dut a terme millores en el subministrament d'aigua als londinencs i, el 1858, moltes de les canonades d'aigua de fusta medievals de la ciutat es van substituir per unes de ferro. Això, combinat amb la introducció del vàter i l'augment de la població de la ciutat de poc menys d'un milió a tres milions durant la primera meitat del , va provocar que circulés més aigua per les clavegueres, juntament amb l'efluent associat. Els efluents de les fàbriques, escorxadors i altres activitats industrials van posar més pressió a un sistema que ja no funcionava. Gran part d'aquest flux es va desbordar o es va abocar directament al Tàmesi.
El científic Michael Faraday va descriure la situació en una carta al juliol de 1855 a The Times: commocionat per l'estat del Tàmesi, va deixar caure trossos de paper blanc al riu per «provar el grau d'opacitat». La seva conclusió va ser que «A prop dels ponts, la feculència s'enrotllava en núvols tan densos que eren visibles a la superfície, fins i tot en aigües d'aquest tipus... L'olor era molt dolenta i generalitzada a tota l'aigua; era igual que la que surt dels embornals dels carrers; tot el riu era en aquell moment una autèntica claveguera». L'olor del riu era tan dolenta que el 1857 el govern va abocar calç de guix, clorur de calç i àcid carbòlic a la via fluvial per alleujar la pudor.
El pensament predominant en l'atenció sanitària victoriana al voltant de la transmissió de malalties contagioses era la teoria miasmàtica, que sostenia que la majoria de les malalties transmissibles eren causades per la inhalació d'aire contaminat. Aquesta contaminació podria adoptar la forma de la pudor de cadàvers o aigües residuals en descomposició, però també de vegetació en descomposició o de l'alè exhalat d'algú que ja estava malalt. La majoria creia que el miasma era el vector de transmissió del còlera, que anava en augment a l'Europa del . La malaltia era profundament temuda per tots, a causa de la velocitat amb què es podia propagar i de les seves altes taxes de mortalitat.
La primera gran epidèmia de còlera de Londres va ocórrer el 1831, quan la malaltia va causar 6.536 víctimes. El 1848–49 es va produir un segon brot en el qual van morir 14.137 residents a Londres i a aquest el va succeir un altre brot el 1853–54, en el qual van morir 10.738 persones. Durant el segon brot, John Snow, un metge establert a Londres, va notar que les taxes de mortalitat eren més altes en aquelles zones subministrades per les companyies d'aigua de Lambeth i de Southwark i Vauxhall. El 1849 va publicar un article, Sobre el mode de comunicació del còlera, que plantejava la teoria de la transmissió de malalties transmesa per l'aigua en lloc de la teoria del miasma; es va prestar poca atenció a l'article. Després del tercer brot de còlera el 1854, Snow va publicar una actualització del seu tractat, després de centrar-se en els efectes a Broad Street, Soho. Snow havia retirat el mànec de la bomba d'aigua local, evitant així l'accés a l'aigua contaminada, amb la conseqüent caiguda de morts. Posteriorment, es va establir que una claveguera amb fuites circulava prop del pou del qual s'extreia l'aigua.
Govern local La infraestructura cívica que supervisava la gestió de les clavegueres de Londres havia passat per diversos canvis al . El 1848 es va crear la Metropolitan Commission of Sewers (MCS) a instàncies del reformador social Edwin Chadwick i una Royal Commission. La Comissió va substituir set de les vuit autoritats que havien gestionat les clavegueres de Londres des del època d'Enric VIII; era la primera vegada que una potència unitària tenia un control total sobre les instal·lacions de sanejament de la capital. La Llei de construcció de 1844 havia assegurat que tots els edificis nous havien d'estar connectats a una claveguera, no a un pou cec, i la comissió es va dedicar a connectar-los a les clavegueres o eliminar-los del tot. A causa del temor que el miasma de les clavegueres causés la propagació de la malaltia, Chadwick i el seu successor, el patòleg John Simon, van assegurar que les clavegueres es netegessin regularment, una política que va provocar que més aigües residuals acabessin abocades al Tàmesi.
miniatura|esquerra|Joseph Bazalgette durant la dècada de 1870 L'agost de 1849 el MCS va nomenar Joseph Bazalgette per al lloc d'assistent d'agrimensor. Havia estat treballant com a enginyer consultor en la indústria ferroviària fins que el treball excessiu li va provocar un greu deteriorament de la salut; el seu nomenament a la comissió va ser el seu primer càrrec en tornar al lloc de treball. Treballant sota l'enginyer en cap, Frank Foster, va començar a desenvolupar un pla més sistemàtic per a les clavegueres de la ciutat. L'estrès del càrrec va ser excessiu per a Foster i va morir el 1852; Bazalgette va ascendir ocupant el seu lloc i va continuar perfeccionant i desenvolupant els plans per al desenvolupament del sistema de clavegueram. La Llei de Gestió de la Metròpoli de 1855 va substituir la comissió pel Metropolitan Board of Works (MBW), que va prendre el control de les clavegueres.
Al juny de 1856, Bazalgette va completar els seus plans definitius, que preveien clavegueres petites i locals d'uns 0,9 m de diàmetre per alimentar una sèrie de clavegueres més grans fins que es desguassaven a les canonades de sortida principals de 3,4 m d'alçada. Es va planejar una claveguera de sortida del nord i del sud per gestionar els residus de cada costat del riu. Es va cartografiar Londres en zones de nivell alt, mitjà i baix, amb un clavegueram principal que donava servei a cadascuna; es va planejar una sèrie d'estacions de bombament per eliminar els residus cap a l'est de la ciutat. El pla de Bazalgette es basava en el de Foster, però era més gran en escala i permetia augmentar més la població que Foster, de 3 a 4,5 milions. Bazalgette va presentar els seus plans a Sir Benjamin Hall, el primer comissari d'obres. Hall tenia reserves sobre els embornals —els punts d'abocament de residus a altres cossos d'aigua— procedents de les clavegueres, que segons ell encara estaven dins dels límits de la capital i, per tant, eren inacceptables. Durant les discussions en curs, Bazalgette va refinar i modificar els seus plans, d'acord amb les demandes de Hall. El desembre de 1856 Hall va presentar els plans a un grup de tres enginyers consultors, el capità Douglas Galton dels Royal Engineers, James Simpson, enginyer amb dues companyies d'aigua, i Thomas Blackwood, l'enginyer en cap del canal Kennet i Avon. Aquests van respondre a Hall el juliol de 1857 amb la proposta de canvis a les ubicacions del lloc de sortida, que va passar al MBW a l'octubre. Els nous punts de descàrrega proposats havien de ser clavegueres obertes, que havien de recórrer 24 quilòmetres més enllà de les posicions proposades per la junta; el cost dels seus plans superava els 5,4 milions de lliures esterlines, considerablement més que l'estimació màxima del pla de Bazalgette, que era de 2,4 milions de lliures esterlines. El febrer de 1858, les eleccions generals van suposar la caiguda del govern whig de Lord Palmerston, que va ser substituït pel segon gabinet conservador de Lord Derby; Lord John Manners va substituir Hall, i Benjamin Disraeli va ser nomenat líder de la Cambra dels Comuns i al ministre d'Hisenda.
Estiu de 1858 A mitjan 1858, els problemes amb el Tàmesi ja s'havien estat gestant durant diversos anys. En la seva novel·la Little Dorrit —publicada en sèrie entre el 1855 i el 1857— Charles Dickens havia escrit que el Tàmesi era «una claveguera mortal ... en lloc d'un riu fi i fresc». En una carta a un amic, Dickens va dir: «Puc certificar que les olors ofensives, fins i tot en aquest breu olfacte, han estat de naturalesa molt distensiva per al cap i l'estómac», mentre que el científic social i periodista George Godwin va escriure que «en algunes parts, el dipòsit té més de sis metres de profunditat» a la riba del Tàmesi i que «tot això està impregnat de matèria impura». Al juny de 1858, la temperatura mitjana de Londres a l'ombra va ser de 34-36 °C i de fins a 48 °C al sol. Combinat amb un període prolongat de temps sec, el nivell del Tàmesi va baixar i l'efluent brut de les clavegueres va romandre a la vora del riu. La reina Victòria i el príncep Albert van intentar fer un creuer de plaer pel Tàmesi, però van tornar a la costa al cap de pocs minuts perquè la fetor era terrible. Ben aviat, la premsa va començar a anomenar l'esdeveniment «La gran pudor»; l'article principal de la premsa de la ciutat va observar que «la gentilesa de la parla ha acabat; fa pudor, i qui una vegada inhala la pudor mai no la pot oblidar i es pot considerar a si mateix afortunat si viu per recordar-ho». Un escriptor de The Standard hi estava d'acord. Un dels seus reporters va descriure el riu com una «abominació reproductora de plagues i tifus», mentre que un segon va escriure que «la quantitat de gasos verinosos que es llencen és proporcional a l'augment de les aigües residuals que s'aboquen al corrent». L'article principal de The Illustrated London News comentava que: