El moviment Cần Vương (en català Ajudeu el rei) va ser una insurrecció vietnamita a gran escala entre el 1885 i el 1889 contra el domini colonial francès. El seu objectiu era expulsar els francesos i instal·lar l'emperador Hàm Nghi com a líder d'un Vietnam independent. El moviment no tenia una estructura nacional coherent i consistia principalment en líders regionals que atacaven les tropes franceses a les seves pròpies províncies. El moviment va prosperar inicialment, ja que només hi havia unes poques guarnicions franceses a Annam, però va fracassar després que els francesos es recuperaren i enviaren tropes a Annam des de les bases de Tonquín i de la Cotxinxina. La insurrecció d'Annam es va estendre i va florir el 1886, va arribar al seu punt culminant l'any següent i es va esvair gradualment el 1889.
Participació francesa al Vietnam La implicació francesa al Vietnam va començar al , amb missioners com Alexandre de Rhodes que difonien la fe catòlica. Aquesta situació es va mantindre fins a finals del , quan una revolta popular contra la forta imposició i la corrupció, coneguda com la insurrecció de Tây Sơn, va enderrocar la família governant Nguyễn el 1776. Un príncep d'aquesta família, Nguyễn Ánh va aconseguir escapar. En un intent de recuperar el poder, Nguyễn Ánh va demanar ajuda a França a través de missioners francesos al Vietnam. Tot i que no va rebre assistència militar formal, els mercaders que simpatitzaven amb ell li van proporcionar prou ajuda per poder recuperar el tron. Encara que el govern francés no va intervindre oficialment, es va augmentar l'interés francés pel Vietnam i va marcar l'inici d'una intervenció creixent.
Segle : la pèrdua del sud Un cop va recuperar el tron el 1802 a la capital d'Huế, al Vietnam central, Nguyễn Ánh va restablir les tradicions i els instituts confucians que havien estat abolits durant la revolta de Tây Sơn. Després d'haver tornat al poder amb l'ajuda d'estrangers, va tractar de tranquil·litzar les famílies nobles que formaven gran part del govern i la burocràcia d'un retorn al sistema que garantira els seus privilegis. Tot i que això va ajudar a legitimar la tornada de la dinastia Nguyễn a ulls dels mandarins i els funcionaris, va fer poc per calmar o resoldre la inestabilitat que va provocar la revolta de Tây Sơn.miniatura|Almirall francés Charles Rigault de Genouilly
Com a resultat, el regnat d'aquesta dinastia es va veure afectat pel ressentiment camperol i les revoltes constants. Pel descontentament dels camperols oprimits, especialment entre les classes baixes, hi va proporcionar terrenys fèrtils als missioners catòlics, ampliant encara més la divisió entre la dinastia Nguyễn i els seus súbdits. La situació interna va continuar empitjorant fins a la dècada de 1850. Això va tindre implicacions crítiques per a la resistència vietnamita a la propera agressió colonial francesa: va deixar el Vietnam sense un front unit. La desconfiança i l'antagonisme resultants desaconsellaven qualsevol intent del govern d'incloure els camperols a l'exercit per previndre l'arribada de greus incursions estrangeres. La pagesia també es veia privada del lideratge i la coordinació regional tradicionalment proporcionats per la cort reial.
El 1858, per motius aparentment religiosos, França va emprendre accions militars contra Vietnam. L'interés francés pel Vietnam no havia minvat des de la sol·licitud d'assistència de Nguyễn Ánh. Després de la revolució de 1848, el govern francès comptava ara amb el suport de fonts comercials, religioses i nacionalistes per escenificar la seva conquesta del Vietnam. Una força dirigida per l'almirall Rigault de Genouilly va atacar i va ocupar la ciutat vietnamita de Da Nang. Això es va fer seguiment amb la captura del Saigon (Ciutat Ho Chi Minh) a la regió del Delta del Mekong el 1859. No obstant això, els reforços vietnamites de les províncies properes aviat posaren les dues posicions franceses sota setge. Tot i la tènue situació dels francesos, les forces vietnamites no van poder forçar els estrangers a sortir del país.
Això es va deure en gran part a la dissensió de la cort reial a l'hora de decidir sobre el millor enfocament per tractar amb els francesos. Una part va defensar la resistència armada, mentre que l'altra era partidària la negociació. L'Emperador i molts alts càrrecs van afavorir tractar de negociar amb els francesos mitjançant una política anomenada "hoa nghi" (pau i negociació). A més, la reialesa era reticent a armar o confiar en la pagesia, de manera que tan sols van confiar en les tropes reials que no eren prou per fer front els francesos.
El 1861, els francesos havien aconseguit consolidar les seves forces i trencar el setge de Saigon (Ciutat Ho Chi Minh) de l'exèrcit vietnamita. Per sorpresa de les forces franceses, la derrota de l'exèrcit reial no va posar fi a la resistència vietnamita. En lloc d'això, va marcar el declivi de la resistència formal, dirigida pel govern i va donar lloc a una resistència popular localitzada.
Un fet clau en aquest moment va ser la transferència del paper de lideratge de la dinastia als erudits locals. Després d'haver estat testimoni de la ineficàcia de l'exèrcit vietnamita regular i de la incerta direcció de la cort reial, molts van decidir prendre acció pel seu propi compte, organitzant els camperols en bandes armades i planejant incursions guerrilleres contra les forces franceses, això contrastava directament amb els intents dels tribunals reials de fer la pau. Açò va tindre l'efecte afegit de convèncer els francesos que la cort d'Huế havia perdut el control de les seves forces a la regió del Delta del Mekong i, per tant, oferir concessions no tenia sentit.
El 1862, la dinastia Nguyễn va signar el tractat de Saigon. Va acordar lliurar Saigon (Ciutat Ho Chi Minh) i 3 províncies del sud a França, territori que es coneixeria com la Cotxinxina. L'exèrcit regular es va haver de retirar de les províncies rendides, però van continuar els moviments de resitància popular contra els francesos.
Truong Dinh va ser un important líder de la resistència. Va guanyar protagonisme i posició militar durant el setge de Saigon i també per les seves operacions militars immediatament després de la derrota de l'exèrcit vietnamita. Malgrat l'ordre de retirar-se, Dinh va romandre a la regió a instàncies dels subordinats i per motius patriòtics. Tanmateix, la resistència popular no va tindre coordinació entre regions i tampoc no podia proporcionar ànims espirituals, eines a les quals només la dinastia Nguyễn hi tenia accés.
Fins al 1865, la dinastia Nguyễn va seguir la seva política de negociació i va continuar intentant recuperar les 3 províncies del sud mitjançant la diplomàcia. Això malgrat les advertències dels francesos que s'apoderarien de les tres províncies del sud restants si no s'aturava el moviment de resistència popular, als quals anomenaven bandits. Per aquest motiu, el 1867, els francesos van ocupar les tres províncies del sud restants.
La pèrdua del sud va tenir un efecte transcendental sobre Vietnam. En primer lloc, va exposar la feblesa de la política de la dinastia. Els pocs mandarins i nobles que quedaven a la regió van quedar amb dues opcions: fugir permanentment o col·laborar amb els nous senyors. La gent del delta no tenia altra opció que quedar-se. La resistència popular va perdre ràpidament la moral i es va dissoldre, i els camperols es van resignar a tenir postures no violentes. En aquest moment, la dinastia Nguyễn va perdre tota fidelitat i respecte dels vietnamites al sud.
Segle : la pèrdua del nord El 1873, els francesos, mitjançant restriccions al transport marítim i sota la direcció de Francis Garnier, van capturar fàcilment la ciutat del nord d'Hanoi, on es van trobar una resistència molt poc o gens organitzada. Garnier va ser assassinat amb l'ajut de l'Exèrcit de la bandera negra i es va retornar la ciutat com a part d'un tractat signat el 1874. Tanmateix, la dinastia Nguyễn es va enfrontar també a una pèrdua de suport i lleialtat dels seus súbdits al nord, similar al que havia succeït al sud. miniatura|esquerra|Marie Joseph François Garnier, almirall francés Per mantindre la seua posició, la dinastia Nguyễn va recórrer a la Xina per demanar ajuda. El 1882, un capità naval francès anomenat Henri Rivière va repetir l'intent de prendre Hanoi. En lloc de preparar els militars per a una major agressió francesa, els militars vietnamites van rebre instruccions de romandre fora de la vista dels francesos. Rivière va ser assassinat més tard pels Banderes Negres durant una acció militar; no obstant això, la dinastia va continuar tractant amb França per a noves negociacions i deixant de banda els mandarins que encara defensaven la resistència armada.
El 1883, l'últim dels grans emperadors del Vietnam va morir sense hereu. La seva mort va provocar una discòrdia interna entre les diferents faccions d'Huế. Al mateix temps, després d'haver estat testimoni de la reconquesta d'Hanoi per part de les forces franceses sota Riviere, els nordvietnamites es van desil·lusionar encara més amb el lideratge i la ineficàcia militar de la cort reial d'Huế. El descontentament es va ampliar amb la dependència continuada de la cort en les negociacions, malgrat la voluntat dels mandarins i de la gent local de prendre resistència armada contra els francesos.
El súmmum per molts vietnamites del nord va arribar quan els francesos van capturar la ciutat de Sơn Tây el 1883 contra les forces combinades dels exèrcits vietnamita, xinès i de les banderes negres. Conseqüentment, es van produir atacs de vietnamites locals al nord contra les forces franceses, algunes fins i tot dirigides per antics mandarins desafiant directament la política establerta per la dinastia.
La situació a la cort reial d'Huế també era caòtica. El següent emperador, Dục Đức, va estar al poder tot just tres dies abans de ser destituït a causa de la seva conducta impròpia. El següent emperador Hiệp Hòa va signar el tractat d'Huế el 1883 després d'escoltar armes franceses a prop de la capital. Els termes durs i despectius del tractat que sotmetien Vietnam al control francès van servir per destruir qualsevol possible suport que Hiệp Hòa poguera arribar a tindre entre el poble vietnamita. Va ser ràpidament arrestat i manat assassinar pel regent mandarí Tôn Thất Thuyết, que era ferventment antifrancès.
Thuyết també estava cercant secretament els fons per fabricar armes per a una fortalesa secreta a Tan So. Tenia un associat, Nguyễn Văn Tường, a qui els francesos també consideraven problemàtic. El 1884, es va coronar Hàm Nghi com a emperador del Vietnam. Amb només dotze anys, podia ser dominat fàcilment i ràpidament pels regents Thuyết i Tường. En aquest moment, els francesos ja s'havien adonat dels obstacles que suposaven els dos mandarins i van decidir eliminar-los.
La resistència va continuar creixent mentre els francesos es van trobar ocupats amb la Guerra Sinofrancesa (agost de 1884 a abril de 1885). Finalment, el juny de 1885, França i la Xina van signar el tractat de Tientsin, en què la Xina renunciava implícitament a les seves històriques pretensions de sobirania sobre el Vietnam. Un cop alliberat de distraccions externes, el govern francès es va decidir a prendre el domini directe sobre el Vietnam.
El maig de 1885, el general francès Roussel de Courcy va arribar a Hanoi i va prendre el control del poder militar francès per eliminar els mandarins Thuyết i Tường. De Courcy considerava que la força militar de França era suficient per sufocar els vietnamites, no obstant això, hi ha discussions sobre l'aprovació del govern francès respecte aquesta ofensiva. Malgrat tot, el general de Courcy i una escorta de tropes franceses del cos expedicionari de Tonkin es van desplaçar a Huế per tractar d'incitar problemes.
"L'emboscada a Huế" miniatura|General francés Henri Roussel de Courcy