La present llista d'ossos dels Pirineus recopila de manera exhaustiva els ossos bruns que han viscut als Pirineus des de la dècada del 1980. Inclou els animals que han estat batejats, és a dir, que han rebut un nom per tal de facilitar les tasques dels seus respectius equips de seguiment i donar-los a conèixer en el conjunt de la societat, així com ossos anònims morts per l'acció directa de l'home. En canvi, exclou els cadells i subadults que han desaparegut abans d'haver rebut un nom.
Els programes i accions de reintroducció de l'os als Pirineus, pertanyent a la subespècie europea (Ursus arctos arctos), duts a terme des de mitjans de la dècada del 1990 han aconseguit evitar in extremis la desaparició d'aquesta espècie de la serralada i revertir una corba demogràfica descendent.
El reforç poblacional mitjançant el trasllat d'espècimens en edat reproductiva des d'Eslovènia ha permès revifar la natalitat ursina. Alhora, l'estatus de protecció especial del qual gaudeix l'os en els diferents països dels Pirineus també ha contribuït a la disminució de la mortalitat per causes externes en un medi amb força pressió antròpica. Aquests factors han estat clau per passar d'una situació amb 4 o 5 ossos en tota la serralada el 1995 (abans dels primers alliberaments) fins als 96 que n'hi havia el 2024. El 2025 se superà oficialment el llindar del dos dígits, amb 108 individus comptabilitzats a tota la serralada, dels quals 54 en territori català. Tanmateix, no es fou a temps d'evitar la desaparició de la soca genètica autòctona i actualment només un dels ossos dels Pirineus és portador al 50% de l'estirp pirinenca.
L'última revisió de la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (2018) encara cataloga aquesta població d'ossos bruns com a població en perill crític, l'última categoria abans de l'extinció en estat salvatge, tot i que la subespècie de l'os bru europeu a la qual pertany es troba en risc mínim.
Ossos autòctons La diversitat genètica de l'os bru a Europa s'organitza en dos grans llinatges: un d'oriental (Rússia, Carpats i nord d'Escandinàvia) i un d'occidental (resta del continent), que se separaren fa aproximadament 850.000 anys. Alhora, el llinatge occidental se subdivideix en dos clades: un d'origen ibèric, que inclou les soques pirinenca, cantàbrica i del sud d'Escandinàvia, i un d'origen balcànic, que agrupa les soques dels mateixos Balcans, dels Alps i dels Apenins. De fet, la península Ibèrica i els Balcans foren els dos refugis en els quals pervisqueren els ossos bruns durant el darrer període glacial abans d'expandir-se arreu del continent.
El programa de reintroducció ha generat polèmica de manera persistent des dels seus inicis, atesa la reiterada propensió d'alguns individus a atacar el bestiar i les arnes de la zona de manera oportunista. A vegades, representants de grups detractors de la presència de l'os als Pirineus (com sindicats ramaders) han atribuït aquest comportament depredador a la suposada ferocitat dels ossos d'origen eslovè. Tanmateix, està documentat que ja es produïa entre els ossos autòctons en un passat recent. De fet, aquesta fou una de les causes de la seva pràctica desaparició, car sovint posaven en perill la mateixa subsistència d'unitats domèstiques rurals i, per contrarestar les escomeses dels plantígrads, alguns caçadors i ramaders locals en practicaren la caça i l'enverinament fins a dates recents. Així mateix, els orsalhèrs de l'Arieja, al , desenvoluparen tot un modus vivendi extraient ossalls de la muntanya per ensinistrar-los i exhibir-los en fires i festes, de poble en poble. Mentrestant, els caçadors de ciutat visitaven els Pirineus per participar en batudes del senglar i practicar la caça de grans trofeus, fet que contribuí a empènyer la població autòctona gairebé fins a l'extinció local. Aquesta darrera situació es perllongà fins que la caça de l'os fou prohibida formalment al darrer terç del .
A inicis de la dècada del 1990, els ossos ja pràcticament havien desaparegut dels Pirineus centrals. Segurament en restaven encara alguns individus dispersos, que deixaren rastres al Port de la Bonaigua, el bosc de Bonabé i el pic de la coma del Forn (Pallars Sobirà), o a la serra de Madres (Arieja), tot i que no foren identificats ni sembla que aconseguissin reproduir-se. Ja als Pirineus occidentals, la situació es perllongà un temps més, amb una minsa població relicta de pocs mascles sense femelles reproductives a la primera dècada del .
La situació esdevingué tan precària i el nombre d'individus tan ínfim que els especialistes dedicats a la recuperació de l'os en ambdós vessants dels Pirineus, a més d'identificar aquests animals amb codis per al seu seguiment, els començaren a batejar amb noms propis. Aquesta pràctica també facilità la popularització d'aquests individus a través dels mitjans de comunicació i les campanyes de sensibilització. Una vegada iniciat el reforç de la població autòctona, la pràctica d'anomenar els ossos amb noms propis s'aplicà també als ossos alliberats i molts dels seus descendents. Vist el gran nombre de naixements, el 2018 es decidí no batejar més ossalls. Tanmateix, des del 2023, a petició de les associacions ursines, es fa una excepció per als ossalls que tinguin una història concreta (descendents d'ossos translocats, cadells rescatats, orfes, etc.).
Nuclis de població miniatura|esquerra|Mapa de la distribució de l'os bru als Pirineus el 2019 fet a partir de mostres geolocalitzades. S'hi observen els dos nuclis de població, el dels Pirineus occidentals i el dels Pirineus centrals. La població ursina dels Pirineus es distribueix en dos nuclis: els Pirineus occidentals i els Pirineus centrals. El nucli occidental, amb un nombre molt petit d'ossos, és el que aixoplugà els darrers individus de població autòctona. La seva distribució ha gravitat entorn de les altes valls pirinenques d'Aspa i Aussau, al Bearn occità (departament francès dels Pirineus Atlàntics), des d'on els seus individus salten amb freqüència a través del massís de Sesques a les valls navarreses de Roncal i Salazar i a les aragoneses d'Echo i Ansó (i, en menor mesura, també a les valls d'Aragüés del Port i Aísa), a la Jacetània d'Osca. Eventualment, els individus d'aquest nucli també han basculat en sentit est, cap a Bigorra (departament dels Alts Pirineus), a les valls de Lus e Sent Sauvaire, Cautarés i Arrens). Així mateix, s'han realitzat incursions puntuals cap a les comarques aragoneses de l'Alt Gállego i el Sobrarb, a Osca).
El nucli dels Pirineus centrals aglutina la major població ursina a la serralada. Té el seu epicentre en les valls occitanes de Comenge (actual departament de l'Alta Garona), com la Vall de la Pique, i la Vall d'Aran, a Catalunya. De seguida es colonitzaren les frondoses valls entorn de la cresta fronterera del Pallars Sobirà (valls d'Àneu, Ferrera i de Cardós), Coserans, el País de Foix (departament de l'Arieja) i, ocasionalment, d'Andorra. Alguns individus s'han dispersat fins a indrets més allunyats, com per exemple la regió boscosa del massís de Madres, a la frontera administrativa entre l'Arieja, els Pirineus Orientals (Catalunya del Nord) i l'Aude. Així mateix, hi ha individus que s'han estès cap a l'oest (extrem oriental de Bigorra) i el sud (Ribagorça aragonesa). A l'Alta Ribagorça, l'espècie és cada cop més comuna, especialment al vessant sud-oest del Parc Nacional d'Aigüestortes. Esporàdicament, se n'han detectat rastres el Pallars Jussà i el nord de l'Alt Urgell.
Dades A continuació es presenta una llista detallada dels ossos que viuen o han viscut en llibertat des de la dècada del 1980 als Pirineus. Se n'ha pogut tenir constància gràcies als esforços dels equips de seguiment de les entitats i de les respectives administracions públiques implicades en la recuperació de l'espècie. Les llistes, en format tabular, contenen diferents camps informatius en columnes.
Nom: nom de l'os (excloent els animals que no han estat batejats, generalment cadells que no arriben a la fase adulta). S'hi inclouen igualment diversos individus anònims dels quals consta que han estat morts per l'acció de l'home durant el mateix període. Demografia: anys de naixement i (si escau) de mort de l'os. Inclou també el sexe de l'individu («Mascle», «Femella» o «Desconegut», en cas que es desconegui) i l'edat a la mort. Finalment, indica la causa probable de mort amb un codi de colors, explicat a la secció «Llegenda», que especifica si l'individu és viu o, en cas d'haver mort, la causa de la mort. Origen: es classifiquen els ossos segons si el seu origen és «Autòcton» (Pirineu) o «Al·lòcton» (Eslovènia) i la data del seu alliberament, o si són «Descendents» nascuts als Pirineus d'ossos al·lòctons. S'ha classificat a part l'únic cas documentat d'encreuament («Encreuat») entre una ossa autòctona i un descendent d'ossos d'origen eslovè. Descripció: informació biogràfica de l'animal compilada a partir de fonts diverses.
Per facilitar-ne la consulta, la llista es divideix en quatre taules que combinen els criteris espacial i temporal: la primera per als individus residents al nucli occidental i les altres tres per als del nucli central (una per dècada). Des de la primera dècada del s'han detectat casos d'individus que creuen la carena pirenaica i visiten o passen a residir a l'altre nucli ursí. En aquests casos, es té en compte l'últim nucli en el qual l'animal ha residit de manera estable.
Llegenda de causa probable de la mort Mort naturalMort accidentalInfanticidiMort desconegudaMort per atropellamentMort per arma de focMort per enverinament
Nucli dels Pirineus occidentals +Ossos residents al nucli occidental des de la dècada del 1980NomDemografiaOrigenDescripcióPapillon 1975–2004Mascle29 anysMort naturalAutòctonPapillon era un dels últims mascles dominants de la població autòctona i durant molt de temps fou considerat l'os més gros dels Pirineus. Es calcula que hauria nascut cap al 1975 i que arribà a pesar 180 kg. Es trobava inicialment a la Vall d'Asp, al Bearn, i fou rastrejat pels especialistes des del 1980, data de la seva primera identificació, fins a la seva mort als 29 anys. El seu nom és una referència a la pel·lícula Papillon, el protagonista de la qual és un condemnat per assassinat que supera totes les dificultats i arribar a vell. Es té constància que inicialment s'aparellava amb Juliette, que morí estimbada el 1983. Més endavant tindria descendència amb Cannelle, de qui naixeria Pyren el 1995. Se sap que el 1996 feu una incursió per l'Alt Gállego, a Osca. Papillon podria ser igualment el pare dels ossalls de Cannelle nascuts el 1998 (Aspe-Ouest) i el 2000.