miniatura|Glenn Miller va liderar una de les big bands més venudes del swing d'època. Es parla de música moderna per referir-se a la música popular que es va produir entre el 1900 i el 1949. És una època xarnera, frontissa, en què es trenca amb la música clàssica. D'un punt de vista avantguardista, apareixen nous corrents del tot innovadors que juguen amb la dissonància com ara el dodecafonisme. D'un punt de vista popular, la ràdio arreu del món democratitza la música negra i gràcies a aquesta la música popular guanya totes les capes de la població.
La base de la música contemporània que engloba la música produïda entre el 1950 i el 1999, fins i tot l'era global que va del 2000 al 2010, es deu a aquestes quatre dècades. El jazz, el blues, la música llatina, el country i tot d'altres gèneres de música i ball, inunden el planeta amb una primera indústria musical creixent. Són la base del rock, el pop, el rap, etc.
Els progressos en la ciència de la imatge i del so forneixen un ventall ampli d'opcions per enregistrar els sons. A conseqüència d'això, apareixen els primers discs fonogràfics. La ràdio es popularitza després de la Gran Guerra a conseqüència de la seva comercialització. Els nous gèneres musicals es divulguen en aquest mitjà que no només democratitza la música, sinó que també contribueix a democratitzar el dret a estar informat.
Món Música negra miniatura|Fotografia de Louis Armstrong
Al començament del segle XX es formen tot de nous gèneres musicals que trenquen amb tota la música que s'havia sentit fins aleshores. Es pot dir que s'inicia una era nova, l'era de la música moderna. Una era en què la música baixa dels altars per fer-se popular o millor dit, la música popular es democratitza. Aquest canvi radical es deu als esclaus afroamericans, que els colonitzadors europeus es dedicaren a explotar i vendre d'un costat a l'altre dels continents americà, europeu i africà.
Els esclaus negres són doncs els responsables de la modernitat. Creen l'anomenat gènere del «rhythm and blues», la traducció literal del qual seria «ritme i ànima». Aquesta expressió va ser encunyada per la revista Billboard l'any 1949. És una revista dedicada exclusivament a la música i actualment també és la referència de les vendes als Estats Units. La revista qualifica d'aquesta manera allò que abans rebia el nom de «records races» o «discs de la raça». Era considerada «música popular negra» i reunia el ragtime, el jazz, el gòspel i el blues.
Tots aquests gèneres estan molt interrelacionats els uns amb els altres fins que al final de la Segona Guerra Mundial emprenen camins diferents. Fins i tot el R&B s'acaba formant com un gènere a banda. Cap a la dècada dels 1980, es podria dir que la música negra va trencar definitivament fronteres, incorporant-se entre la música blanca. Les discriminacions racials varen disminuir d'intensitat, si més no a Europa que havia viscut una dècada plena de moviments d'alliberament de les minories sexuals, de les dones... i, gràcies a això, hi ha una obertura de mires a tota la societat occidental.
De tots els gèneres, el jazz és qui s'emporta les lletres més grans dins la història de la música perquè la seva empremta va canviar completament la música tal com es coneixia aleshores. Es tracta d'un gènere que barreja el blues, el gòspel i ragtime. Per entendre’n l'origen cal anar al i, més concretament, a la Guerra de Secessió dels EUA finalitzada l'any 1865. L'ambient racial és al seu apogeu i malgrat la victòria dels abolicionistes a la guerra, els EUA es troben en mans d'un aparell d'estat que es resisteixen fins al final del segle a abandonar el camp. Es pot dir que hi ha racisme sociològic i és d'aquest que neixen els primers R&B. El gòspel, per exemple, neix a les work songs que és l'expressió per referir-se als camps de cultiu de cotó, on els colons hi esclavitzaven les poblacions negres que havien comprat a l'Àfrica. Els esclaus hi cantaven, mentre treballen, una mena d'himne dels camps, una melodia plena de tristor i desgràcia que conforma l’«ànima negra». És un crit a Déu i era d'alguna manera, una forma d'alliberar-se de la vida que els imposaven els blancs. Aquest cant que associem actualment a les esglésies estatunidenques, s'incorpora al blues i al ragtime per formar el jazz. Un gènere que es ballava sobretot als estats del nord perquè al sud hi predominava el blues.
El ragtime és la base del jazz, així com del blues. Neix a la Revolució Francesa. El 28 de juliol de 1794, quan s'executa a la guillotina a Robespierre, a la plaça de la Concòrdia, la població surt a ballar a ritme de ragtime. Ningú hi havia donat aleshores aquest nom, però la burgesia s'escandalitza de veure com la població es posa a sacsejar els malucs a ritme extravagant. Després del primer escàndol, la mateixa burgesia incorpora aquesta melodia als casaments i als salons, exportant-ho fins i tot a les seves colònies, com ara Louisiana. És la «quadrille des Tuileries». Quan els esclaus de Louisiana veuen els seus amos ballar la quadrille des Tuileries ho troben d'allò més ridícul i se n’acaben mofant durant el seu temps lliure, imitant-los i rient-se’n d'amagat. Els amos ho troben graciós i per això mateix els proposen d'unir-se al cake walk. Es tracta d'una festa en què posaven els esclaus a ballar i a competir entre ells per tal d'emportar-se un premi, un tros de pastís, en anglès, «cake». Avui es parla de «cake walk» perquè les marxes militares estaven en ús a les primeres dècades del . I, justament, els descendents dels esclaus acaben recuperant els instruments que els militars han abandonat després de la guerra per passejar a ritme de música pels carrers. En direcció a la Congo Square de Nova Orleans, hi lliuraven «batalles musicals» amb mulats en què hi assistien tot d'europeus, com ara irlandesos, italians, neerlandesos o portuguesos. Són les big bands, inspirades de les marxes militars i hi destaquen figures com ara John Philip Sousa amb composicions com «The Liberty Bell» i «Stars and Stripes Forever». Res de molt innocent, el Congo és l'indret, entre més, on totes aquestes poblacions afroamericanes havien nascut. El nom de la plaça fa doncs honor a l'ànima negra que havien fet perdurar els descendents de l'esclavatge.
Nova Orleans, a Louisiana, compleix al final del tots els requisits per veure-hi néixer el jazz. El fet d'haver estat en mans del regne hispànic, de França i finalment dels EUA, tornava la ciutat un nucli cosmopolita malgrat la segregació racial. En efecte, els minstlle show estaven de moda a tot el país. Es tracta de població negra que es disfressava de negra per mofar-se del quadrille des Tuileries que ballaven les poblacions afroamericanes. El públic blanc assistia a aquests espectacles perquè hi anava a riure de la població esclavitzada. Els artistes negres que es prestaven al joc ho feien perquè sabien que era millor humiliar-se d'aquesta manera que haver de treballar en un camp de cotó. La ciutat, però, més que racial, vivia en una divisió de classes. Els blancs més pobres podien custodiar-se amb les poblacions afroamericanes i, per tant, els cake walks de la Congo Square es tornen en un fenomen en l'espai de tres dècades.
S'hi combina el ragtime, el blues i el gòspel. En sortir de la plaça i acomodar-se als escenaris dels bars musicals, el jazz s'acaba acompanyant de la trompeta, la bateria, el piano i el contrabaix. Tenim davant nostre la formació de l'orquestra moderna, és a dir, els conjunts, fins i tot grups de música. Termes, tots aquests, que s'han anat succeint a la història per designar la composició de tipus Beatle. El grup de música, sense instruments, el conjunt o banda, amb instruments. L'ascens s'explica en part al caire improvisat del jazz, escrit «jass» inicialment a manera de befa per part de les classes altes. Les classes més adinerades estudiaven música a les escoles i s'hi obligava els alumnes a llegir música, no pas compondre'n. La improvisació estava bandejada. Per això mateix, davant la llibertat que ofereix el jazz, el gènere va guanyar terreny.
La trompeta es torna popular mentre els últims romàntics es resisteixen a abandonar l'etapa anterior. Fins i tot dins l'ambient classicista i romàntic, es dona pas a la dissonància amb l'expressionisme o el dodecafonisme. Ernest Hogan es va fer molt famós gràcies al ragtime. Del seu repertori destaca «La Pas Ma La» i «All Coons Look Alike to Me». La sincopa que proposa el ragtime s'havia tocat inicialment amb viola i banjo, però de mica en mica conquereix el piano. Scoot Joplin, William Krell, Joseph Lamp i James Scoot es converteixen en les primeres estrelles de la música negra rag. A Europa la importació d'aquest gènere es deu a Debussy i el seu «Maple Leal Rag». Pel que fa al jazz, el barri de Storyville es torna en el bastió del jazz un cop que l'alcalde Sidney Sotry resolgui desfer-se de bona part de la prostitució de Nova Orleans. Els bordells quedaren buits i foren els primers locals d'actuació de les bandes de jazz. Això mentre els carrers de Mississipi s'omplien de bluesmans. Quan els bordells de Storyville varen tancar, les bandes de jazz es traslladaren a Chicago i Nova York.
No sabem com sonaven les primeres bandes de jazz perquè no hi ha enregistraments. Bandes exitoses com les de Freddie Keppard es negaven a ser enregistrades per evitar les còpies, però tenim algunes aproximacions gràcies a una banda de música de jazz blanca, els The Original Dexieland Jass Band. A banda, destaquen Louis Armstrong amb «West End Blues», Miff Mole and Hits Little molers amb «Imagination», Joe King Oliver amb «Dippermouth Blues» o Kid Ory’s Sunshine Orchestra ¨»Society Blues». De la banda femenina, Billie Holiday o Lady Day, coneguda per «Lady sings the blues», va fer-se molt cèlebre dins el món del jazz com a cantant. Finalment, mirant cap al blues, cal mencionar a W. C. Handy i Gertrude Ma Rainey, considerats pare i mare del blues, per bé que això no és del tot cert. Actualment es fa difícil traçar l'origen del blues, però ja es troba força estès l'any 1900. El blues es torna conegut gràcies als juke joints que eren bars on s'hi reunien les poblacions afroamericanes que treballaven als camps de cotó. Charlie Patton es fa famós amb «Pony Blues», així com el bluesman Howlin’ Wolf i fins i tot Roebuck Pops Staples, patriarca del grup de gòspel The Staples Singers. Posteriorment, Robert Johnson, Tommy Johnson o Skip James es tornen els deixebles dels primers bluesmans tornant el Blues del Delta molt cèlebre.
Arribats a aquesta alçada de la lectura es pot dir que el jazz és el mirall de la societat colonial europea. Aquesta és l'explicació del patiment de les poblacions oprimides per l'imperialisme europeu i una crida a la vida des del dolor i el plor. És un gènere que produeix admiració perquè ens parla de poblacions amb vides estripades, plenes de violència i plors, marcades físicament i psicològicament pel maltractament, i, malgrat això, capaces de ser creatives i de donar alegria en una societat blanca que canta a ritme de balades. La improvisació del jazz ens parla doncs dels Estats Units emprenedors, dels drets humans i de l'individualisme atès que la improvisació és, si fa no fa, una manera més de ser individualista.