El cop d'estat de Pavía, o simplement cop de Pavía, va ser un cop d'estat que es va produir a Espanya el 3 de gener de 1874, durant la Primera República i que va estar encapçalat pel general Manuel Pavía, capità general de Castella la Nova, la jurisdicció de la qual incloïa Madrid. Va consistir en l'ocupació de l'edifici del Congrés dels Diputats per guàrdies civils i soldats que van desallotjar del mateix als diputats quan s'estava procedint a la votació d'un nou president del Poder Executiu de la República en substitució d'Emilio Castelar que acabava de perdre la moció de censura presentada per Francesc Pi i Margall, Estanislau Figueras i Nicolás Salmerón, líders del sector del Partit Republicà Federal oposat a la política «fora de l'òrbita republicana» del republicà federal dretà Castelar. Precisament l'objectiu del cop era impedir que Castelar fos desallotjat del govern, encara que com aquest després del cop no va acceptar seguir en el poder per mitjans antidemocràtics, el general Pavía va haver de reunir els partits contraris a la república federal que van decidir posar al capdavant del govern nacional que promovia Pavía al líder del conservador Partit Constitucional, el general Francisco Serrano. Així es va iniciar la segona etapa de la República que se sol denominar «República Unitària» o «Dictadura de Serrano».
El general Pavía en una intervenció parlamentària del 13 de març de 1875, és a dir, després de produir-se la Restauració borbònica, va explicar amb detall l'«acte del 3 de gener», com ell va designar al cop d'estat que havia encapçalat —explicació que en 1878 va publicar en forma de fullet.
Antecedents: la proclamació de la República Federal i la rebel·lió cantonal L'11 de febrer de 1873, l'endemà de l'abdicació d'Amadeu I, el Congrés i el Senat, constituïts en Assemblea Nacional, van proclamar la República per 258 vots contra 32, però sense definir-la com a unitària o com a federal, postergant la decisió a les futures Corts Constituents, i van nomenar com a president del Poder Executiu al republicà federal Estanislau Figueras.
Caricatura de la revista satírica La Flaca del 3 de març de 1873 sobre la pugna entre els radicals, que defensen la república unitària, i els republicans federals que defensen la federal. I també sobre la pugna entre els federals "transigentes" i "intransigents"
Al maig es van celebrar les eleccions a Corts Constituents, que a causa del retraïment de la resta dels partits van suposar una aclaparadora victòria per al Partit Republicà Federal. Però aquesta situació era enganyosa ja que en realitat els diputats republicans federals de les Constituents estaven dividits en tres grups:
Els "intransigents" amb uns 60 diputats formaven l'esquerra de la Cambra i propugnaven que les Corts es declaressin en Convenció, assumint tots els poders de l'Estat —el legislatiu, l'executiu i el judicial— per a construir la República Federal de baix a dalt, des del municipi als cantons o Estats i des d'aquests al poder federal, i també defensaven la introducció de reformes socials que milloressin les condicions de vida del quart estat. Aquest sector dels republicans federals no tenia un líder clar, encara que reconeixien com el seu "patriarca" a José María Orense, el vell marquès d'Albaida. Destacaven dins d'ell Nicolás Estévanez, Francisco Díaz Quintero, els generals Juan Contreras i Blas Pierrad, i els escriptors Roque Barcia i Manuel Fernández Herrero.
Els "centristes" liderats per Francesc Pi i Margall coincidien amb els "intransigents" que l'objectiu era construir una república federal però de dalt a baix, és a dir, primer calia elaborar la Constitució federal i després procedir a la formació dels cantons o Estats federats. El nombre de diputats amb què comptava aquest sector no era gaire ampli i en moltes ocasions actuaven dividits en les votacions, encara que se solien inclinar per les propostes dels "intransigents".
Els "moderats" constituïen la dreta de la Cambra, estaven liderats per Emilio Castelar i Nicolás Salmerón —entre ells també destacaven Eleuterio Maisonnave i Buenaventura Abárzuza Ferrer— i defensaven la formació d'una República democràtica que donés cabuda a totes les opcions liberals, per la qual cosa rebutjaven la conversió de les Corts en un poder revolucionari com defensaven els "intransigents" i coincidien amb els pimargalianos que la prioritat de les Corts era aprovar la nova Constitució. Constituïen el grup més nombrós de la Cambra, encara que hi havia unes certes diferències entre els seguidors de Castelar, que eren partidaris de la conciliació amb els radicals i amb els constitucionals per a incloure'ls en el nou règim, i els seguidors de Salmerón que propugnaven que la República només havien de fonamentar-se en l'aliança dels republicans "vells". El seu model era la República Francesa, mentre que per a "intransigents" i "centristes" pimargalianos ho eren Suïssa i els Estats Units, dues repúbliques d'estructura federal.
Malgrat aquesta divisió no van tenir problemes a proclamar el 8 de juny la República Federal, una setmana després que es van obrir les Corts Constituents sota la presidència del veterà republicà "intransigent" José María Orense, per 218 vots contra dos:
Article únic. La forma de govern de la Nació espanyola és la República democràtica federal.
Retrat de Francesc Pi i Margall, segon president del Poder Executiu de la República.
Quan el president Figueras, que sofria una forta depressió per la mort de la seva dona, va tenir coneixement que els generals "intransigents" Juan Contreras i Blas Pierrad preparaven un cop d'estat per a iniciar la República federal "des de baix", al marge del Govern i de les Corts, va témer per la seva vida i el 10 de juny va fugir a França. Li va substituir el republicà federal "centrista" Francesc Pi i Margall, que va establir com a prioritat derrotar els carlistes que ja portaven més d'un any alçats en armes, en l'anomenada Tercera Guerra Carlista, i l'elaboració i aprovació de la nova Constitució de la República Federal. Però, de seguida, el govern de Pi i Margall es va trobar amb l'oposició dels republicans federals "intransigents" perquè en el seu programa no s'havien inclòs algunes de les reivindicacions històriques dels federals com "l'abolició de l'estanc del tabac, de la loteria, dels aranzels judicials i dels consums reposats en 1870 per absència de recursos". Però sobretot el que reclamaven els "intransigents" era que les Corts, mentre es redactava i aprovava la nova Constitució de la República democràtica federal, es constituïssin en Convenció de la qual emanaria una Junta de Salut Pública que posseiria el poder executiu, proposta que va ser rebutjada per Pi i Margall i per la majoria de diputats "centristes" i "moderats" que feien costat al govern.
La resposta dels "intransigents" a la política de "ordre i progrés" del govern de Pi i Margall va ser abandonar les Corts l'1 de juliol, acusant el govern d'haver contemporitzat i fins i tot claudicat enfront dels enemics de la República Federal. A continuació els "intransigents" van exhortar a la immediata i directa formació de cantons, la qual cosa iniciaria la rebel·lió cantonal, formant-se a Madrid un Comitè de Salut Pública per a dirigir-la, encara que "el que va prevaler va ser la iniciativa dels federals locals, que es van fer amos de la situació en les seves respectives ciutats". Encara que va haver-hi casos com el de Màlaga en què les autoritats locals van ser les que van encapçalar la revolta, en la majoria es van formar juntes revolucionàries. Dues setmanes després de la retirada de les Corts la revolta era un fet a Múrcia, València i Andalusia.
Per a acabar amb la rebel·lió cantonal Pi i Margall es va negar a aplicar les mesures d'excepció que li proposava el sector "moderat" del seu partit, que incloïa la suspensió de les sessions de les Corts, perquè declarava, amb tota lògica, que els revoltats no feien més que seguir la doctrina federalista "pactista" que ell havia proclamat. Confiava que la ràpida aprovació de la Constitució federal —el que no va succeir— i la via del diàleg —la "guerra telegràfica" que ja li va funcionar quan la Diputació de Barcelona va proclamar l'Estat català— faria entrar en raó als revoltats.9 No obstant això no va dubtar a recórrer a la repressió.
Com la política de Pi i Margall de persuasió i repressió no va aconseguir detenir la rebel·lió cantonal, el sector "moderat" li va retirar el seu suport el 17 de juliol votant a favor de Nicolás Salmerón. L'endemà Pi i Margall va dimitir, després de 37 dies de mandat.
El lema del nou govern de Salmerón va ser l'«imperi de la llei», la qual cosa suposava que per a salvar la República i les institucions liberals calia acabar amb carlistes i cantonals. Per a sufocar la rebel·lió cantonal va prendre mesures dures com destituir els governadors civils, alcaldes i militars que havien secundat d'alguna forma als cantonalistes i a continuació va nomenar a generals contraris a la República Federal com Manuel Pavía o Arsenio Martínez Campos —el que no li va importar perquè el prioritari era restablir l'ordre— perquè manessin les expedicions militars a Andalusia i a València, respectivament. "A més, va mobilitzar als reservistes, va augmentar la Guàrdia Civil amb 30 000 homes, va nomenar delegats del Govern a les províncies amb les mateixes atribucions que l'Executiu. Va autoritzar les Diputacions a imposar contribucions de guerra i a organitzar cossos armats provincials, i va decretar que els vaixells en poder dels cartageneros es consideressin pirates —el que suposava que qualsevol embarcació podia abatre'ls estigués en aigües espanyoles o no". Gràcies a aquestes mesures van ser sotmesos un darrere l'altre els diferents cantons, excepte el de Cartagena que resistiria fins al 12 de gener de 1874.
Emilio Castelar, quart president del Poder Executiu de la Primera República Espanyola
Nicolás Salmerón va renunciar al seu càrrec perquè no va voler signar les sentències de mort de diversos soldats acusats de traïció, ja que era absolutament contrari a la pena de mort. Per a substituir-li les Corts van triar el 7 de setembre a Emilio Castelar. Immediatament Castelar va aconseguir de les Corts la concessió de facultats extraordinàries per a acabar tant amb la guerra carlista com amb la rebel·lió cantonal i la suspensió de les seves sessions des del 20 de setembre de 1873 fins al 2 de gener de 1874, la qual cosa entre altres conseqüències va suposar paralitzar el debat i l'aprovació del projecte de Constitució federal.
Els poders extraordinaris que va obtenir Castelar li van permetre governar per decret, facultat que va utilitzar immediatament per a reorganitzar el cos d'artilleria dissolt feia uns mesos al final del regnat d'Amadeu I, cridar als reservistes i convocar una nova lleva amb el que va aconseguir un exèrcit de 200 000 homes, i el llançament d'un emprèstit de 100 milions de pessetes per a fer front a les despeses de guerra.