Les dones matemàtiques han lluitat històricament per obrir-se pas en el camp de les ciències, un espai tradicionalment masculí i vetat per a elles. Les contribucions realitzades per aquestes dones han tingut un gran impacte en el desenvolupament de les matemàtiques. miniatura|Madame de Chatelet va denunciar al l'exclusió de les dones en la ciència Context històric Històricament relegades de l'educació, de la política, de la participació social, de la ciutadania, la societat va imposar a les dones l'exercici d'uns rols molt definits, relacionats amb la cura, l'educació de fills i filles, l'alimentació, la família… tasques de l'àmbit privat i domèstic desvaloritzat socialment. No obstant això des dels inicis de la civilització trobem dones que van lluitar per sortir de l'esfera del privat i ser reconegudes en l'àmbit públic. En aquesta tasca van participar dones de totes les èpoques i classes socials.
La filòsofa Sandra Harding assenyala en aquest sentit «Està provat, històricament i documentalment, que es va intentar excloure a les dones del camp científic amb més cura, encara, que dels camps de batalla. La repressió, burla, desconsideració i desautorització, que van haver de suportar per accedir a la ciència són difícilment imaginables en els temps actuals, però malgrat tot, les dones sempre van buscar estratègies per incorporar-se a aquells camps del saber que es consideraven exclusius dels homes».
Totes elles van patir, en major o menor grau, i per la seva condició de dones, dificultats per accedir a l'educació i a l'exercici de la professió científica. La professora Coral del Rio autora del pròleg de Dones matemàtiques; Les grans desconegudes- assenyala «Òbviament, la limitada presència de dones als centres del saber, garantia una quota masculina artificialment sobredimensionada que permetia (i segueix permetent) als homes gaudir d'un major poder i prestigi. Que fins a (ben entrat) el en molts països les dones no tinguessin accés a la universitat, i a l'exercici de professions que requerien estudis superiors, en igualtat de condicions que els homes, no es pot explicar si no és a partir d'aquesta obvietat. D'igual forma, només així pot entendre's que dónes que van aconseguir reconeixement acadèmic en vida, fossin esborrades de la Història de la Ciència amb el pas dels anys. No és casualitat: el que a unes se'ls nega, a uns altres beneficia, i en aquest joc de suma nul·la els homes (com a col·lectiu) no van escatimar en estratègies obstruccionistes, si no prohibicionistes i/o violentes contra les dones».
En el cas de les dones matemàtiques Susana Mataix assenyala: «Malgrat l'aïllament intel·lectual a què van estar sotmeses les dones en el passat, resulta admirable comprovar que en totes les èpoques van sorgir dones matemàtiques disposades a desafiar les normes i dedicar-se a la ciència. És gairebé impossible descobrir trets comuns en elles que expliquin per què van escollir el camí insospitat; o identificar circumstàncies favorables que justifiquin la seva lluita en un món dominat pels homes. Es van batre en solitari, instigades per un veritable desig de saber, d'entendre i d'exposar les seves pròpies opinions. Si repassem les aportacions d'algunes d'aquestes matemàtiques, s'observa que la seva solitud les va portar a triar camps nous i a realitzar aportacions singulars. Tant la Marquesa de Châtelet, defensora del britànic Newton contra l'estament cartesià de la seva pàtria; com Emmy Noether, col·laboradora en les teories de la relativitat d'Einstein; sense oblidar a figures com Ada Lovelace, visionària informàtica; o Florence Nightingale, pionera de l'estadística mèdica, són exemples del paper exercit per les dones amb vocació matemàtica i decidides a alliberar-se de lligams i prejudicis per marcar nous rumbs en el desenvolupament de la ment humana».
Una de les dones que citava Mataix, Madame de Châtelet, científica francesa del , en el prefaci del llibre La faula de les abelles, en el qual exposa les seves idees sobre l'exclusió de les dones de les ciències, assenyala: «Sento tot el pes del prejudici que ens exclou universalment de les ciències, i és una de les contradiccions d'aquest món que em va estranyar sempre moltíssim, atès que hi ha grans països en els quals la llei ens permet dirigir els nostres destins, però no n'hi ha cap i el que siguem educades per pensar. . . ».
D'altra banda, Adela Salvador i María Molero assenyalen en el seu article La geometria vista per Grace Chisholm Young la dificultat de rastrejar a les dones matemàtiques al llarg de la història atès que el nom de les dones va canviant al llarg de la seva vida -primer tenen el cognom del seu pare, però amb el matrimoni ho substitueixen pel del seu espòs-. És el cas, per exemple, de la considerada "reina de les ciències del " que neix com Mary Fairfax pel seu cognom patern, passa a ser Mary Greig després del seu primer matrimoni i finalment passa a anomenar-se Mary Somerville (pel seu segon espòs). A més a més, moltes dones no utilitzaven el seu nom, com Sophie Gerrmain que utilitzava un pseudònim "Antoine-Auguste Le Blanc" o "Monsieur Le Blanc", o la mateixa Ada Lovelace que va signar el seu treball només amb les seves inicials (A.A.L.); en tots dos casos per intentar que el seu treball no fos rebutjat d'entrada per la seva condició de dona. Invisibles per als poderosos i absents de la història "oficial" de la ciència, dones de totes les civilitzacions es van sentir atretes pel coneixement des dels inicis de la humanitat.
Entre el segle XXIII (a.n.e.) i el segle V (n.e.) miniatura|Enheduanna miniatura|Hipàcia d'Alexandria. La història escrita de la ciència comença a Egipte durant l'Imperi Antic (2778-2263 a.n.e.), en temps de les piràmides. A ells els interessaven els aspectes més pràctics de la ciència, per la qual cosa van desenvolupar les parts de les matemàtiques i l'astronomia més aplicables als problemes del moment: reserves de blat per al comerç, o com tallar els blocs de pedra que es necessitaven per a les seves gegantesques edificacions. I el càlcul del temps va ser el que va impulsar inicialment l'observació astronòmica sistemàtica, activitat en la qual foren els pobles de Mesopotàmia -sumeris, babilonis i assiris- els que van aconseguir els majors avanços científics. En aquestes cultures el coneixement estava en mans de sacerdots i sacerdotesses. La cultura sumèria -adoptada pels successius invasors de la regió- concedia a la dona una posició i una autonomia relativament altes; i és precisament aquí on trobem En Hedu'anna, o Enheduanna, primera persona a signar els seus escrits.
Des de l'òptica occidental, quan es busquen els inicis de les matemàtiques sorgeix necessàriament el nom de la Escola Pitagòrica, considerada la iniciadora de la ciència grega. Encara que amb freqüència es parla "dels pitagòrics" -invisibilitzant així al gran nombre de dones que van formar part d'ella des dels seus inicis fins a la seva desaparició- aquesta comunitat científica va introduir a les dones en el corrent de la filosofia natural i la matemàtica. Tots els seus integrants escrivien sota el nom de Pitàgores i els descobriments i especulacions de l'Escola Pitagòrica eren propietat comuna dels seus membres, que els conservaven en secret. A la mort de Pitàgores, va ser una dona -Theano de Crotona- la que va prendre les regnes de l'Escola i, juntament amb altres membres d'aquesta, es va ocupar de difondre els coneixements que allí s'havien generat.
Fora de la comunitat pitagòrica les dones tenien poques oportunitats en la societat grega. En una societat que venerava la saviesa, la major part de les dones era analfabeta. No obstant això, àdhuc a Atenes i en les altres ciutats estat dominades pels homes, algunes dones van aconseguir superar les traves culturals i contribuir a la ciència, com Aglaonike de Tessàlia que va ser famosa en el seu temps (s. V a.n.e.) per la seva capacitat de predir eclipsis solars i lunars, encara que posteriorment passés a la història com una fetillera.
Ja entrant a la nostra era, i sota el domini de l'Imperi Romà, es va iniciar una època de decadència científica. La creença generalitzada era que tot el coneixement important es trobava en les obres dels "antics" -els grecs clàssics- i que era impossible formular noves idees o descobrir alguna cosa que no coneguessin ja els seus predecessors. Però poc abans de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, al segle IV, a Alexandria, es va produir un petit renaixement científic il·luminat per la més famosa de les dones de ciència fins a Marie Curie, Hipàcia d'Alexandria. Va ser l'última científica pagana del món antic, que es va negar a trair les seves idees i convertir-se al cristianisme. Com a pagana, partidària del racionalisme científic grec i personatge polític influent, Hipàcia estava en una situació molt perillosa en una ciutat que era cada vegada més cristiana. El seu brutal assassinat va marcar el final de l'ensenyament platònic a Alexandria i en tot l'Imperi Romà, arribant a simbolitzar la fi de la ciència antiga, o clàssica.
Enheduanna (2300-2225 a.n.i.) filla del rei Sargon I, va ser nomenada pel seu pare sacerdotessa major del temple de Nanna i com tal dirigia totes les activitats de la vida diària del seu poble. Entre aquestes activitats estava la direcció dels temples, que eren també centres d'ensenyament -on s'estudiaven arts, ciències i matemàtiques- i en cadascun existia un observatori, des del qual es registraven els moviments d'estels i planetes. Teano de Crotona, nascuda a Crotona, Magna Grècia, al segle VI a.n.e., va ser una matemàtica i filòsofa grega. Va pertànyer a l'Escola Pitagòrica on va ser primer alumna, després mestra i, a la mort de Pitàgores, va passar a dirigir-la. Va escriure tractats sobre matemàtiques, física, medicina i psicologia infantil; així com estudis sobre poliedres, cosmologia i medicina, sobretot referent a les malalties de la dona. Va escriure un llibre sobre la proporció áurea. En Les dones a l'escola pitagòrica, article de Juan Núñez Valdés i María Luisa Rodríguez Arévalo, figuren 17 dones com a estudiants de l'Escola pitagòrica, que apareixen recollides en la Vida de Pitàgores, d'Iàmblic de Calcis. Les dones pitagòriques que figuren aquí són: Arignote de Samos, Babelyca d'Argos, Boio d'Argos, Cheilonis, Damo de Crotona, Echekrateia de Phlius, Ekkelo de Lukania, Habrotelia de Tàrent, Kleaichma, Kratesikleia, Lastènia de Mantinea, Myia, Okkelo de Lukania, Peisirrhode de Tàrent, Phintys, Teano de Crotona, Theadusa d'Esparta, Timycha i Tyrsenis de Sybaris. Aglaonice de Tessàlia (Tessàlia, s. IV a.n.e.) astrònoma grega, va ser famosa en el seu temps per la precisió en la determinació d'eclipsis, tant de sol com de lluna. El seu domini en l'art de predir eclipsi fa que algunes fonts es refereixin a ella com una bruixa o fetillera que pot fer desaparèixer la Lluna a voluntat. Hipàcia (Alexandria 370-415) matemàtica, astrònoma i científica, però sobretot filòsofa, a Alexandria, la seva ciutat, on va ser directora de l'Escola Neoplatònica. Va iniciar la seva carrera col·laborant amb el seu pare Teó d'Alexandria en els comentaris sobre l' Almagest de Ptolemeu i en una nova versió dels Elements d'Euclides que s'ha convertit a la base de totes les edicions posteriors d'Euclides. Hipàcia va escriure a més «comentaris» sobre l'Aritmètica de Diophantus, sobre les Còniques d'Apol·loni i sobre els treballs astronòmics de Ptolemeu. També es va interessar per la mecànica i la tecnologia pràctica, va col·laborar a millorar la construcció de l'astrolabi i un hidroscopi.
Edat mitjana (s. V-XV) miniatura|Roswitha von Gandersheim miniatura|Hildegard von Bingen