miniatura|The Beatles. Hötorgscity a Estocolm, 1963 miniatura|The Monkees, banda popular dels EUA Al Occident, la dècada del 1960 va ser especialment revolucionària pel que fa a la música popular, ja que va veure l'evolució del rock. A principis dels anys seixanta, el pop i el rock and roll dels anys cinquanta van continuar amb cert vigor; no obstant això, el rock and roll de la dècada anterior va començar a fusionar-se en una variant més eclèctica i internacional.
A principis dels anys seixanta, el rock and roll en estat pur va ser progressivament superat pel pop-rock, el beat, el rock psicodèlic, el blues rock i el folk rock, que havien crescut en popularitat. La barreja del country, folk i rock va generar una generació de cantants populars que van escriure i interpretar el seu propi treball. Cap al final de la dècada, gèneres com el pop barroc, sunshine pop, bubblegum pop i el rock progressiu van començar a popularitzar-se.
A més a més, la dècada de 1960 va veure com la música funk i soul augmentava en popularitat; el rhythm and blues en general va continuar sent popular. La fusió d'R&B, gòspel i el rock and roll original va ser un èxit fins a mitjans de la dècada. A banda de la popularitat de la música rock i R&B als anys seixanta, la música llatinoamericana, jamaicana i cubana van assolir un cert grau de popularitat al llarg de la dècada, amb gèneres com Bossa nova; el txa-txa-txa, l'ska i el calipso també van ser populars.
Des del punt de vista clàssic, la dècada de 1960 també va ser una dècada important, ja que va veure el desenvolupament de la música clàssica electrònica, experimental, jazz i contemporània —sobretot el minimalisme i la improvisació lliure. A Àsia, diverses tendències van marcar la música popular dels anys seixanta. Al Japó, la dècada va veure augmentar la popularitat de diversos grups de música popular occidentals com els Beatles. L'èxit de la música rock i les bandes al Japó va iniciar un nou gènere, conegut com a Group Sounds, que va ser popular a la segona meitat de la dècada.
A Europa, la Nova Cançó, inspirada de l'ambient de protesta, va cantar per primera vegada en català tot i la censura. La idea va sortir del continent i es va instal·lar a Xile on s'hi va cantar contra les dictadures llatinoamericanes. Als anys seixanta, finalment, la cúmbia va entrar a Xile i va deixar un impacte durador en la música tropical d'aquest país.
Món Invasió britànica
miniatura|The Rolling Stones, Prudential Center
A la dècada dels 1960 tot de condicions obren el camí a l'anomenada música beat. El rock'n'roll que havia fet èxit a la dècada anterior, s'instal·la a les oïdes dels anglesos, escocesos i gal·lesos. Contràriament a allò que havia succeït als Estats Units, escoltar música negra no era mal vist, no tenia cap mena de connotació pejorativa ni política de cap mena. El Regne Unit és un país en què hi ha bastant més tolerància que no pas a Amèrica. Per això la música blues, jazz i rock'n'roll tenen facilitat de penetrar entre el públic de tota mena.
Londres, Liverpool o Manchester són ciutats amb barris baixos de població jove. És població blanca i tothom al país viu les conseqüències de la postguerra. Cal reconstruir allò que s'havia destruït i tota una generació, illetrada musicalment, se sent identificada amb el rythm and blues estatunidenc. La improvisació és una clau de volta perquè va permetre a la joventut d'anar experimentant.
El rock i pop actuals són hereus d'aquesta època. Hi ha un batibull de joves que experimenten al Regne Unit amb els sons del rythm and blues. Políticament, el Regne Unit perd les seves colònies i a manca de tenir cap imperi més a fora, el pop dels Beatles, el blues rock dels Rolling Stones i el rock dels The Who exporta d'alguna manera el seu soft-power. Les ciutats britàniques són aleshores un lloc ideal. Els bars, els pubs i tot de locals nocturns acullen la generació beats. S'hi experimenta i, en obtenir èxit, es retorna aquest nou so als Estats Units on hi fa un gran furor. Allà s'acaba imposant la música beat i s'anomena aquesta tendència d'"invasió britànica".
El rock'n'roll cau aigua avall i la música beat s'exporta arreu del món amb un èxit aclaparador. Els Estats Units es deixen seduir fàcilment perquè l'establishment havia fet tots els possibles per tal que el rock'n'roll se suavitzés. Es mira de "reencaminar" els rockers cap a vides més ortodoxes, cançons més suaus. L'ambient racial hi pot. Però l'emergència de grups de rock com ara The Who, capaços de carregar-se les guitarres elèctriques en mig de l'escenari, creen un xoc de visions. La música britànica contribueix tot de cop a canviar les mentalitats.
La música beat s'estén tot sovint per la decadència del skiffle, als principals centres urbans del Regne Unit com ara Liverpool, Manchester, Birmingham i Londres. Això va ser particularment cert a Liverpool, on s'ha calculat que hi havia al voltant de 350 grups diferents en actiu, sovint tocant en sales de ball, sales de concerts i clubs. Les Beat bands van estar fortament influenciades per Big bands americanes de l'època, com Buddy Holly i els Crickets (grup del qual els Beatles van derivar el seu nom), així com grups britànics anteriors com els Shadows. Després de l'èxit dels Beatles al Regne Unit a partir del 1962, diversos intèrprets de Liverpool van poder seguir-los a les llistes d'èxits, inclosos Cilla Black, Gerry i els Pacemakers. Entre els beats amb més èxit de Birmingham hi havia Spencer Davis Group i The Moody Blues. S'hi pot incloure altres grups londinencs que es van beneficiar del boom beat d'aquesta època com ara els Rolling Stones, els Yardbirds, Freddie and the Dreamers i els Kinks. El moviment beat va proporcionar la majoria la majoria d'èxits a les llistes de pop estatunidenques. Provenien totes de la invasió britànica.
Al Londres boig pels Beatles hi va néixer un grup nou, els Rolling Stones, que varen retornar al rock l'esperit rude i rebel que havia caracteritzat els seus inicis. Les poses sensuals de Mick jagger, la provocació, el gran talent, els varen tornar en els nous nois dolents, des de la mort d'Elvis Presley. La manera de vestir d'Els Rolling simbolitza el seu inconformisme, el seu desig de rebel·lió. De fet, el mateix Jagger i Keith Richards varen ser empresonats per tinença de drogues. No varen complir una pena molt llarga, però fou suficient per donar-los una imatge rebel. Els joves anglesos, escocesos o gal·lesos dels anys seixanta, amb el seu cabell curt, robes elegants, motos italianes i amor pel jazz i els Who, eren coneguts com els mods, diminutiu de "modern". Moderns, certament, però un xic violents, perquè rebutjaven la tradició i eren ben sovint responsables de grans batudes al carrer entre mods. Moltes baralles tenien el pentinar o la roba com a causa de disputa, s'exaltaven els periodistes.
miniatura|esquerra|Lulu el 1965 al programa Fanclub, de la televisió neerlandesa
A finals de 1962, l'escena rock britànica havia començat amb grups de ritme com els Beatles que prenien una àmplia gamma d'influències americanes, inclosa la música soul, el rhythm and blues i la música surf. Inicialment, van reinterpretar les cançons més estàndard del país. Aquests grups van acabar infonent les seves composicions de rock originals amb idees musicals com més anava més complexes d'un so distintiu. A mitjan 1962, els Rolling Stones van marcar tendència amb un blues compost de rock, juntament amb grups com The Animals i The Yardbirds. Durant el 1963, els Beatles i altres grups de beat, com The Searchers i The Hollies, van assolir una gran popularitat i èxit comercial.
El rock britànic va obrir la seva popularitat als Estats Units el gener de 1964 amb l'èxit dels Beatles. "I Want to Hold Your Hand" va ser el primer èxit número 1 de la banda a la llista Billboard Hot 100, iniciant d'aquesta mena la invasió britànica. La cançó va entrar a la llista el 18 de gener de 1964, al número 45 abans de convertir-se en el número 1 durant 7 setmanes i va durar un total de 15 setmanes a la llista. La seva primera aparició a The Ed Sullivan Show el 9 de febrer es considera una fita en la cultura pop estatunidenca. L'emissió va atreure aproximadament 73 milions d'espectadors, en aquell moment un rècord per a un programa de televisió als Estats Units. Els Beatles s'han convertit en la banda de pop-rock més venuda de tots els temps i han estat un model per nombroses bandes britàniques.
El guitarrista d'Els Yardbirds, Eric Clapton, va tenir moltes topades amb la banda perquè els considerava massa comercials i volia ser dins una formació més blues rock. Després d'anar-se'n del grup, forma una altra banda per finalment encetar carrera en solitari. Les mateixes pràctiques que havien sorgit durant l'auge del jazz tornen a repetir-se. Es formen bandes, un dels membres se'n desentén i resol separar-se'n per encetar una carrera en solitari. La banda sense el membre separat deixa de tenir tot l'èxit i es desfà.
Durant els dos anys següents, Chad & Jeremy, Peter & Gordon, The Animals, Manfred Mann, Petula Clark, Freddie and the Dreamers, Wayne Fontana and the Mindbenders, Herman's Hermits, The Rolling Stones, Troggs & Donovan tindrien un o més single seus al número 1. Altres èxits que van formar part de la invasió van ser els The Kinks i The Dave Clark Five.
La invasió britànica va ajudar a internacionalitzar la producció de rock and roll, obrint la porta a intèrprets anglesos, escocesos, gal·lesos i irlandesos a assolir l'èxit mundial. Per als Estats Units, sens dubte, va significar el final d'aquell pop crooner que havia estat dominant les llistes d'èxits durant gairebé tres dècades. També va afectar grups de jazz com els Fats Domino, èxits del rock'n'roll com ara Chubby Checker i fins i tot va descarrilar temporalment l'èxit d'artistes mítics com ara Elvis Presley. La British Invasion també va tenir un paper important en l'aparició d'un gènere diferent de música rock, d'un gènere diferent per al pop i va consolidar la primacia del grup de rock, basat en guitarres i bateria, produint per cantautors.
Beatlemania miniatura|Fotografia de cadascun dels membres d'Els Beatles
Al principi dels anys seixanta la música pop va patir una nova revolució del tot inesperada que arribava d'Anglaterra. Els Beatles, un grup format per quatre joves dels barris pobres de Liverpool, que van créixer escoltant Chuck Berry i Elvis Presley, macos, plens de vida i compromesos, varen crear un estil nou de pop, basat en acords que cap altre abans no havia somiat tocar i amb ritmes forts, molt marcats. Era un pop del tot diferent, avui podem parlar de primer pop-rock. A tots els països occidentals, els joves van identificar-s'hi i es varen convertir en un model a imitar, definint una nova moda. Es coneix amb el nom de "beatlemania" el fenomen fans que va desprendre els Beatles a Europa i la resta del món. Era el primer cop que s'havia vist res semblant al vell continent. Els joves es rebel·len contra la mentalitat victoriana. Volen ballar com els Beatles, vestir com els Beatls, pentinar-se con els Beatles, cantar com els Beatles, trobar l'amor com els Beatles, etc. Tot com és Beatles. Aquest és un efecte que es reprodueix d'ençà a tot èxit pop al món. La música anglosaxona s'expandeix amb un nou model per al planeta. Permet fer canviar les mentalitats, promou el canvi de costums amb la música, l'esplai del sexe, la vestimenta i el so "pop" que deriva de "popular culture" o "cultura popular".