Morena Clara és una pel·lícula espanyola de 1936 dirigida per Florián Rey i protagonitzada per Imperio Argentina, Miguel Ligero i Manuel Luna. Es tracta d'una comèdia musical adscrita —a vegades amb intenció pejorativa— al subgènere de l'«españolada». Està basada en la obra de teatre homònima d'Antonio Quintero i Pascual Guillén. Va ser estrenada pocs mesos abans del desencadenament de la Guerra Civil, i va constituir el principal èxit comercial del cinema espanyol fins a aquell moment i durant molts anys més.
Antecedents El musical espanyol L'arribada del cinema sonor va propiciar la introducció de la música en la pantalla gran des d'un principi. Espanya no va ser una excepció, i el gènere musical va ser el segon en importància després de la comèdia. Sainets, sarsuelas, operetas, revistes i adaptacions de vides de cantants van ser freqüents en el període republicà. A més de l'arribada del so al cinema, l'època de la Segona República va assistir simultàniament a l'expansió de la ràdio comercial i de la indústria discogràfica, la qual cosa va potenciar la importància de la música.
La varietat més freqüent va ser la «sarsuela filmada», iniciada ja en l'època silent, ja que aquest gènere musical era tremendament popular i no havia estat encara vençut pel musical estatunidenc. En 1935 cal citar els exemples de La verbena de la Paloma, dirigida per Benito Perojo, o Los claveles, de Santiago Ontañón; però també l'adaptació d'un sainete musicalitzat com Don Quintín el amargao, de Lluís Marquina i Pichot.
A més s'havien realitzat algunes comèdies musicals més inspirades en models internacionals. Destaquen entre elles Rumbo al Cairo, també de Benito Perojo i ¡¡¡Abajo los hombres!!!, de Josep Maria Castellví. I també curtmetratges que servien de complement en els programes cinematogràfics. El propi Florián Rey havia dirigit en 1934 a Imperio Argentina a Romanza rusa i a Miguel Ligero a Soy un señorito.
L'españolada miniatura|L'«españolada» tenia antecedents antics, com Carmen.
Un subgènere vigent era el denominat com «españolada». Procedia de França, on havia sorgit durant el Romanticisme i va ser promogut durant el Segon Imperi a causa de l'origen espanyol d'Eugenia de Montijo, l'esposa de Napoleó III. Es caracteritzava per un fort pintoresquisme que retratava a Espanya com un país exòtic més propi d'Àfrica o Àsia que d'Europa. El model va tenir bona acceptació a Espanya, i, encara que censurat per alguns crítics de l'època que ho consideraven reaccionari, va tenir els suports tant de l'escriptor Federico García Lorca com del crític anarquista Mateo Santos des de les pàgines de Popular Film, que ho veien com una genuïna manifestació de la cultura popular. Florián Rey va ser el seu promotor més caracteritzat, i ho considerava expressió dels valors racials espanyols i, per tant, molt més universal que la imitació de models forans.
El principal element musical de la españolada va ser la cobla. La primera recognoscible com a tal va ser «Suspiros de España», estrenada el 1902. El 1931 va aparèixer el disc Canciones populares españolas, en el que cantava La Argentinita acompanyada al piano per García Lorca,impulsor del projecte, que feia una oferta contemporània depurant la tradició i el folklore. Raquel Meller, Conchita Piquer, Angelillo, Imperio Argentina i Estrellita Castro van ser alguns dels principals intèrprets d'aquesta mena de cançó, i van adquirir una sorprenent —vista des de la posterioritat— projecció internacional.
Exemples de españoladas de 1935 són Rosario la Cortijera, dirigida per León Artola i protagonitzada per Estrellita Castro; El gato montés, de Rosario Pi, i Nobleza baturra, del propi Florián Rey, que va obtenir un gran èxit. El 1936 també destaca María de la O, costosa cinta dirigida per Francisco Elías i protagonitzada per l'internacional Antonio Moreno i Carmen Amaya.
La productora
La família Trènor havia fundat la Compañía Industrial Film Española S.A. (Cifesa) el 1932, dedicada inicialment a la distribució. A l'any següent, Manuel Casanova va adquirir un paquet d'accions per a acontentar el seu fill Vicente, gran aficionat al cinema. En 1934 va prendre el control de la companyia. L'èxit comercial dEl agua en el suelo el 1934 va fer que el director aragonès Florián Rey suggerís que la companyia entrés en el camp de la producció. El resultat va ser La hermana San Sulpicio (1934), que va ser un èxit no sols a Espanya sinó també en diversos països americans. La productora valenciana, que realitzava els seus rodatges a Madrid, va ser el primer intent espanyol de crear una indústria del cinema sonor.
En 1935 Cifesa va estrenar La verbena de la Paloma, dirigida per Benito Perojo, adaptació de la sarsuela homònima de Ricardo de la Vega i el mestre Bretón. L'adaptació de sarsuelas al cinema era una pràctica habitual en aquells dies, però la pel·lícula de Perojo va marcar una fita al cinema espanyol de l'època per la seva qualitat i per l'èxit popular.
El posterior esclat de la guerra civil truncaria la consolidació de Cifesa. Es va paralitzar el rodatge dEl genio alegre i, quan es va poder estrenar després del conflicte bèl·lic, van desaparèixer dels seus títols de crèdit els noms dels intèrprets de simpaties republicanes. Pitjor va ser la destinació de Nuestra Natacha, que va ser confiscada en 1939 per la censura franquista. Quant a La casta Susana, nou projecte que Florián Rey i Imperio Argentina anaven a rodar a París, ni tan sols es va arribar a iniciar.
L'obra teatral La pel·lícula està basada en la comèdia teatral Morena Clara, d'Antonio Quintero i Pascual Guillén, autors que semblaven especialitzats en comèdies «calés». Estrenada el 8 de març de 1935 al Teatro Cómico de Madrid amb el subtítol de Comedia en tres actos y un juicio oral, la peça havia estat representada centenars de vegades en la capital i en moltes altres ciutats espanyoles, i havia aconseguit una enorme popularitat. La interpretació de la famosa actriu Carmen Díaz havia posat molt alt el llistó, ja que el públic estava identificat amb la seva creació del personatge de Trini. A través d'aquesta, una «morena clara» o gitana «creuada», i altres marginats socials que simbolitzaven la llibertat i desig d'independència, els autors tocaven tangencialment temes candents del moment sense nomenar-los de manera directa.
Segons va relatar més tard Imperio Argentina, va ser ella qui va suggerir al seu marit realitzar una versió cinematogràfica. L'actriu pensava que Florián Rey va realitzar una excel·lent translació a la pantalla, dotant al text d'una humanitat de la que mancava en el teatre. L'obra no contenia les cançons després incloses en el film, encara que la lletra d'alguna d'elles era recitada per la protagonista.
Sinopsi Els germans gitanos Trini i Regalito roben uns pernils en una venda i els venen al seu propietari. Després de la denúncia, són jutjats i l'implacable fiscal Enrique Baena demana la seva condemna fent un al·legat marcadament antigitano. No obstant això, pressionat per la defensa, assegura que estaria disposat a acollir-los a la seva casa si no volguessin delinquir. Després de l'absolució, Trini acudeix a casa del fiscal durant la festa de la Creu de Maig i cau en gràcia a donya Teresa, la mare d'Enrique, qui exigeix a aquest que compleixi la seva paraula i aculli a la jove.
Trini procedirà a solucionar tots els problemes de la família. Aprofitant que Pepe Rosales, un antic company de col·legi del fiscal, deixa cinc mil duros en el seu escriptori com a intent de suborn, Trini simula haver obtingut els diners mitjançant un conjur i li ho lliura a l'apurat Rafael, l'irresponsable germà d'Enrique, perquè solucioni els seus problemes econòmics. Després soluciona mitjançant una altra simulació de màgia gitana un intent d'extorsió de Juanita Céspedes, qui havia acudit a la casa amb la seva filla Encarnación, fruit d'una antiga relació adúltera amb don Elías, el pare d'Enrique.
Després de resultar absolt el traficant de drogues pel qual va intercedir Rosales, tots dos van a la casa del fiscal per a agrair-li la seva suposada intervenció. Enrique, ignorant de l'assumpte dels diners, rebutja indignat la gratitud, la qual cosa els delinqüents interpreten com una petició de més diners, per la qual cosa deixen en l'escriptori altres cinc mil duros. Trini lliurament els diners a don Elías perquè contribueixi al manteniment de la seva filla il·legítima. Enrique, que està satisfet per l'arranjament de l'incòmode problema del seu pare, surt de copes amb Regalito i, a la volta, declara a Trini el seu amor.
Ignorant Enrique del que Trini ha fet amb els deu mil duros, li exigeix la seva devolució. Com que ella afirma que no els té, el fiscal interpreta que la jove ha actuat des d'un principi amb ànim d'enriquir-se, li manifesta el seu menyspreu tirant-li en cara la seva condició de gitana, i ella abandona la casa entre llàgrimes. Don Elías aclareix al seu fill el que ha fet Trini amb els diners i Enrique li demana perdó i reafirma el seu compromís de matrimoni. Guió i direcció 160px|miniatura|Amb Morena Clara Florián Rey va encadenar el seu tercer èxit consecutiu.
Antecedents Florián Rey va ser, juntament amb Benito Perojo, el director més prestigiós del període republicà. Va aconseguir realitzar el difícil trànsit des del cinema mut al sonor emigrant a França per a treballar —com molts altres professionals del cinema— en els estudis que Paramount havia creat a Joinville per a realitzar pel·lícules en idiomes diferents de l'anglès. Allí, per set-cents francs al mes, va fer diversos treballs i va aprendre les tècniques del cinema parlat. Entre altres films, va treballar en 1932 Espérame i el 1933 a Melodía de arrabal, ambdues amb Carlos Gardel. Aquest mateix any va tornar a Espanya, on va tenir poc èxit al principi amb la pel·lícula de bandolers Sierra de Ronda. El 1934 la comèdia El novio de mamá li va donar problemes tècnics amb el so. Però aquest mateix any va obtenir un gran èxit amb La hermana San Sulpicio.
El 1935, Rey va revalidar el seu èxit amb Nobleza baturra, una «españolada» ambientada en la seva Aragó natal amb la qual va iniciar un cinema de tipus costumista, casticista i ruralista dirigit al públic de classe baixa i mitjana-baixa que era el majoritari a l'Espanya de llavors: un país encara predominantment rural i poc industrialitzat. El tema central de la pel·lícula era el de l'honra de la dona.
La pel·lícula Morena Clara va ser rodada a Còrdova, Sevilla, Utrera i Vejer de la Frontera, amb un pressupost de mig milió de pessetes.
En el film, Florián Rey va insistir en la fórmula d'amors interclasistas que tan bon resultat li havia donat en Nobleza baturra, però en aquesta ocasió va afegir també el factor interracial. Això era conseqüència de la moda del «gitanisme» imposada per l'obra literària de Federico García Lorca des de l'aparició en 1928 de la seva Romancero gitano. A més, va invertir les posicions socials de la pel·lícula anterior, sent la dona aquesta vegada una humil gitana que guanyarà el cor del fiscal de bona família. També va tornar a utilitzar el tema de l'honra femenina, si bé en aquesta ocasió no estava associada a la sexualitat, sinó a la respectabilitat i honradesa. Novament al final es neteja l'honor que ha estat tacat i es recompensa a la humil gitana amb unes noces que l'eleva socialment.