miniatura|El símbol d'infinit amb els colors de l'arc de Sant Martí simbolitza l'espectre autista i el moviment per la neurodiversitat El moviment pels drets dels autistes, també conegut com a moviment per la cultura autista, és un moviment social nascut a finals de la dècada del 1980 per iniciativa d'autistes que reivindiquen el seu dret a l'expressió de la diversitat humana, mentre lluiten contra l'exclusió. Les idees centrals d'aquest moviment d'apoderament són participar en l'autogestió de les persones amb autisme i defensar la neurodiversitat, rebutjant les polítiques eugenèsiques i les representacions negatives de l'autisme. Es posa en dubte la idea d'una «cura». Aquest moviment busca una millor comprensió entre persones autistes i no autistes, així com el seu dret a viure amb dignitat en la societat, amb les particularitats degudes als trastorns de l'espectre autista (TEA). Alguns activistes desitgen ser capaços d'expressar lliurement conductes causades per l'autisme, com ara la negativa a la socialització i les estereotípies. Altres donen suport a les intervencions per reduir o eliminar aquestes conductes. El 2004, l'associació Aspies For Freedom va sol·licitar el reconeixement de la comunitat autista com a minoria cultural. El 2008, l'ONU va definir els drets de les persones amb autisme a través de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, signada per 160 països el 2016.
El moviment té diverses associacions, la primera de les quals va ser Autism Network International (ANI), fundada el 1991. A més dels missatges dirigits a persones sense autisme i a professionals per compartir millor la seva subjectivitat, les persones amb autisme desitgen participar en les polítiques de salut pública que els preocupen i organitzar reunions especials per i per a la seva comunitat. L'Autistic Pride Day (Dia de l'orgull autista) es va crear el 2005. Hi ha una gran quantitat de pàgines web, vídeos i una abundant blogosfera dedicada a aquest moviment. Temple Grandin va ser la primera persona implicada als Estats Units d'Amèrica. La segueixen Jim Sinclair, Donna Williams a Austràlia, Michelle Dawson al Canadà, i Josef Schovanec a França. L'activisme en aquesta àrea continua essent anglosaxó. Alguns investigadors i professionals de la salut en el camp de l'autisme, inclosos Tony Attwood i Laurent Mottron, també recolzen el reconeixement de l'autisme com una diferència en lloc d'una malaltia a combatre.
Aquestes demandes són objecte de crítiques procedents de diverses procedències, principalment de pares de nens autistes, però també d'altres activistes i professionals de la salut. Subratllen les derives comunitaristes, el comportament dels activistes que nodreixen un sentiment de superioritat, els diagnòstics excessius o autodiagnòstics d'autisme, i la necessitat de tenir una cura pel benestar i del futur dels nens autistes. Aquest moviment sovint amaga o minimitza els problemes mèdics i socials que es produeixen per donar suport a persones autistes menys funcionals.
Definició i descripció miniatura|«Diferents, però no inferiors! Estem unificats» (Different, not less! We are unified, en anglès), durant el mes de consciència sobre l'autisme (Autism Awareness Month) Aquest moviment social va néixer als països anglosaxons, amb el nom anglès dAutism Rights Movement, abreujat ARM. També es coneix com «moviment pels drets dels autistes», «moviment per la cultura autista» i fins i tot, entés en un sentit més ampli, com «moviment per la neurodiversitat». Tant identitari com cultural, aquest moviment no busca les causes mèdiques de l'autisme, sinó les d'exclusió social dels autistes, basades en el model social de la discapacitat. La situació de discapacitat es deu al rebuig de la diferència (vista com a bogeria o idiotesa), i per hiposensibilitat o hipersensibilitat sensorial dels autistes. Des d'aquest punt de vista, les persones que s'allunyen de la norma no s'han de corregir mèdicament. Una gran part dels activistes intenten que se'ls deixi de considerar com a pacients a tractar. Un eslògan del moviment és «Res sobre nosaltres sense nosaltres» (en anglès, Nothing about us, without us), que significa el desig de contribuir activament a la investigació científica i a les polítiques de salut pública en el camp de l'autisme.
El moviment té com a objectiu defensar els drets de les persones autistes mitjançant l'autososteniment (self-advocacy) i l'apoderament, mitjançant la constitució d'una comunitat, i l'augment de la seva visibilitat pública, tot lluitant contra el model mèdic d'autisme, que defineix l'autisme com una malaltia, almenys com un trastorn a corregir. Els activistes tornen a definir l'autisme com una «diferència», cosa que pot ser un orgull. Estan en línia amb els moviments pels drets de les persones amb discapacitat i els drets humans reivindicats per les minories, mitjançant la defensa d'una cultura autista, i la demanda adreçada a la societat per a que siguin «acceptats tal com són». Segons el periodista científic Bijal Trivedi, l'organització d'esdeveniments internacionals, durant els quals desfilen persones que reivindiquen el seu «orgull de ser autistes», és similar, en les seves idees i procés, a esdeveniments com l'orgull gai, organitzat per persones homosexuals.
Segons la sociòloga francesa Brigitte Chamak, la idea central d'aquest moviment és la reivindicació del concepte de neurodiversitat dins de les associacions d'autistes i el canvi de definició d«autisme», vist com un mode cognitiu alternatiu de funcionament que no requereix tractament. Aquest moviment es troba a l'origen de la creació i difusió de noves paraules i conceptes, com ara el de «neurodiversitat», l'expressió «neurotípica» per designar persones sense autisme, i diminutius, com ara «Aspie» per a persones amb síndrome d'Asperger i «Autie» per a persones amb autisme clàssic. Defensa la idea que la humanitat necessita la neurodiversitat proporcionada per les persones amb autisme, de la mateixa manera que necessita la biodiversitat. Un cert humor és omnipresent i apareix en contrast amb la idea general que les persones amb autisme no el tenen.
Chamak també assenyala que el moviment té com a objectiu canviar la culpa al voltant de l'autisme, des del model mèdic que culpa a la pròpia persona autista del seu comportament, fins al model social que culpa el sistema i la societat. Aquesta acusació contra la societat és generalment compartida per tots els actors del moviment; el sociòleg estatunidenc David A. Snow l'analitza com la part central en la participació de grups d'autososteniment, en la mesura que també permet canviar positivament la societat. imatge que la gent interessada té d'ella mateixa. Alguns activistes assoleixen redefinir la seva identitat participant en aquest moviment i es converteixen en especialistes en autisme. Chamak posa l'accent en el desenvolupament d'una identitat col·lectiva, que «es forja mitjançant la transformació dels problemes individuals en causa col·lectiva». Per a Anne M. Lovell, Nicolas Henckes, Aurélien Troisoeufs i Livia Velpry, les associacions i xarxes socials constitueixen un entorn que permet als seus membres i participants passar de l'estigmatització al que el sociòleg i lingüista estatunidenc Erving Goffman anomena «estigmafília», és a dir, reapropiar-se de manera positiva de les característiques etiquetades negativament pel «normal». El moviment participa en la «biosocialitat», una noció proposada per l'antropòleg estatunidenc Paul Rabinow, per tal de donar compte de l'aparició de «noves formes d'associació amb altres individus sobre la base de compartir una categoria definida per la medicina». L'objectiu de tots els moviments d'aquest tipus és generalment definir un nou pacte entre ciència i societat.
L’ús d'Internet és essencial en la difusió d'aquestes idees, l'absència de sorolls i la innecessitat de contacte visual que fa més atractiu l'ús de la xarxa. El 1999, l'activista autista neerlandès Martijn Dekker va argumentar que Internet és per a les persones amb autisme allò que el llenguatge de signes és per a les persones sordes. Brigitte Chamak també veu un vincle entre el moviment per la cultura sorda i el de la cultura autista.
Drets aplicables als autistes Com que l'autisme és reconegut per les Nacions Unides com a discapacitat, les persones autistes gaudeixen de drets internacionals des del 3 de maig de 2008, data d'entrada en vigor de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Garanteix el respecte per la seva dignitat intrínseca, la seva autonomia individual, la seva llibertat d'elecció, la seva participació en la societat, la seva diferència, l'acceptació «com a part de la diversitat humana i de la humanitat», i el dret a preservar la seva identitat. El 2016, 160 països van signar aquesta convenció.
El 12 de gener de 2016 es va presentar un informe especial. El ponent va presentar un estudi temàtic sobre el dret de les persones amb discapacitat, incloses les persones autistes, a participar en la presa de decisions que els afecta. El punt 36 estableix que les organitzacions representatives «han de ser reconegudes pel sector que diuen representar i poden implementar diverses estratègies per promoure els seus objectius» (incidència, sensibilització, prestació de serveis i suport entre iguals). El punt 37 subratlla el paper de la convenció a l'hora d'accelerar «la creació d'organitzacions formades per persones amb discapacitat mental o autisme o altres persones que defensin ells mateixos els seus drets i que puguin necessitar suport per poder expressar els seus punts de vista», i assenyala que «dins d'aquestes organitzacions, el paper dels pares s'hauria d'orientar cada vegada més cap al suport, amb les persones amb discapacitat que tinguin plenes competències». L'informe també subratlla la necessitat de distingir les organitzacions «de persones amb discapacitat» de les «per a persones amb discapacitat», que es manifesten en nom seu, i les tensions resultants en termes de legitimitat, elecció, control i assignació de recursos. Es recomana que els estats garanteixin «promoure la participació significativa de les persones amb discapacitat en els processos de presa de decisions».
A la Unió Europea, l'associació Autisme Europa va presentar, en el seu 4t Congrés celebrat a La Haia el 10 de maig de 1992, un projecte de Carta Europea dels Drets dels Autistes. El Parlament Europeu el va adoptar el 9 de maig de 1996, però en forma de declaració escrita, de manera que no té abast legislatiu. El 1999, l'investigador estatunidenc en educació especial Michael Wehmeyer va donar suport al dret a l'autodeterminació dels estudiants autistes.
Història miniatura|El neuròleg britànic Oliver Sacks ha ajudat a conscienciar de les diferències en les persones amb autisme|alt=portrait d'un vieil homme. A causa de la història de l'autisme, la creació del moviment pels drets dels autistes és molt més recent que la de les associacions de pares de nens autistes. Leo Kanner, el primer psiquiatre que va descriure l'autisme el 1943, el considera una forma rara de psicosi infantil, associada a mutisme o trastorns greus del llenguatge, propera a l'esquizofrènia i causada per una mala relació amb els pares. Segons Steve Silberman, aquesta visió incompatible amb qualsevol noció d'«orgull autista» contribueix a fomentar un sentiment de vergonya i una estigmatització de les famílies afectades. El reprèn Bruno Bettelheim qui, sota la influència de la seva experiència dels camps de concentració nazis i de la psicoanàlisi, molt present en aquella època als Estats Units d'Amèrica, defineix l'autisme com una malaltia psicogènica infantil, causada per una «mare frigorífic». Va desenvolupar la noció de paternitat tòxica que, fins a la dècada del 1980, va servir de referència per a les intervencions sobre autisme. Segons el neuropatòleg Manuel F. Casanova i el seu equip: