miniatura|Village People, 1978 La música de la dècada del 1970 veu sorgir als països del bloc capitalista la música disco, convertida en un èxit per a tota la dècada, especialment als mitjans del final dels setanta. A Europa, una variant coneguda com a eurodisco es va fer popular cap a finals dels anys setanta. A banda de discoteca, el funk, el smooth jazz, el jazz fusió i la música soul, van continuar sent populars durant tota la dècada. La música rock va tenir un paper important en l'escena musical occidental, amb el punk rock que va prosperar a mitjans de finals dels anys setanta.
Altres subgèneres del rock, particularment el glam rock, el hard rock, el rock progressiu, l'art rock i el heavy metal van assolir diversos èxits. Altres gèneres com el reggae van ser innovadors al llarg de la dècada i van tenir un nombre important de seguidors. El hip hop va sorgir durant aquesta dècada, però la seva gènesi va ser lentar i no va esdevenir significatiu fins a finals dels anys vuitanta. La música clàssiva va tornar a perdre una mica d'impuls; no obstant això, mitjançant la invenció i el desenvolupament teòric, aquest gènere en particular va donar lloc a la música experimental clàssica i minimalista de compositors clàssics. Un subgènere de partitures de pel·lícules clàssiques va continuar sent popular entre els cinèfils. Al costat de la popularitat de la música experimental, la dècada va destacar per les seves contribucions a la música electrònica, que van augmentar en popularitat amb el desenvolupament continu de sintetitzadors i harmonitzadors; molts compositors van adoptar aquest gènere en particular, aconseguint l'atenció dels oients que buscaven quelcom nou i diferent. La seva popularitat creixent, barrejada amb la música popular de l'època, va portar a la creació del synthpop. El pop també va tenir un paper popular en els anys setanta.
A l'Àfrica, especialment a Nigèria, el gènere conegut com Afrobeat va guanyar seguiment al llarg dels anys setanta.
A l'Amèrica Llatina, el moviment Nueva canción va assolir el seu auge i es va adoptar com a música per als moviments hippie, teologia de l'alliberament i per a la nova esquerra. A la Península Ibèrica, la vessant protesta va ser represa per La Trinca. La cúmbia va començar la seva internacionalització a mesura que els artistes regionals es feien sentir fora de Colòmbia. El merengue va experimentar una exposició generalitzada a tota Amèrica Llatina i els estats fronterers del sud dels EUA.
A Àsia, la música va continuar amb diverses tendències. Al Japó, la dècada va veure diverses tendències musicals, incloent música popular, música folk, música rock, música disco, mentre que el grup de rock "Spiders" es va dissoldre el 1970.
Món La dècada disco Seguint el rastre del disco
miniatura|Donna Summer enregistrant un disc el setembre de 1977 Pantalons boca d'elefant, camisa per sobre, cabells llargs i ritme sensual. Va ser la cultura disco. Un gènere de música del tot nou que neix entre els Estats Units i Europa. Amb una percussió a quatre temps de fons combinada amb platerets, el disco barreja el funk amb sintetitzadors i hi afegeix la gràcia del soul. Els europeus hi van posar els sintetitzadors. Els afroamericans, la resta. El disco va trigar a generar estrelles. Abans no fos un negoci lucratiu, van ser les discogràfiques, no pas els artistes, les qui varen voler atraure l'atenció dels aficionats. I això no és del tot sorprenent perquè contràriament de com havia sorgit el rock i altres gèneres, la llar de la música disco era la discoteca, els discjòqueis i les pistes de ball. És a dir, el disco no es va donar a conèixer vertaderament entre el circuït habitual de música en viu.
Tanmateix, un cop va assolir l'èxit, el disco es va tornar en un fenomen que va contagiar fins i tot el rock. Kiss o els mateixos Rolling Stones varen treure singles rock amb un fons disco. Paradoxalment i tot, estrelles del rock com ara Rod Stewart varen vendre més amb senzills disco que amb rock pur. El disco és la base de l'alliberament gai, van treure de l'armari els discjòqueis, el fetitxisme sexual, van estrenar els videoclips i a més d'acompanyar la televisió en color i les noves onades feministes, varen estrenar les discoteques i les dives. Ara, però, traçam-ne els orígens.
L'origen dels disco cal situar-lo, entre d'altres, a la música funk. El funk és una barreja de jazz i soul, amb tocs marcats de rock. Prové dels afroamericans i té la seua figura més emblemàtica en James Brown. Fou el primer que va llançar el funk amb Papa's Got a Brand New Bag l'any 1965. Amb Sex Machine, single estrenat l'any 1970, ja hi tenim una espècie de funk-disco. Dins el funk caldrà notar artistes com ara Dyke and The Blazers, Archie Bell and The Drells, Sly and the Family Stone, The Counts, The JB's, Wilson Pickett, The Meters, etc. Ens hem de situar a les comunitats afroamericanes dels Estats Units, com tots els gèneres contemporanis.
Podam subratllar altres artistes funk com ara Stevie Wonder, Rufus, The Brothers Johnson, Kool & The Gang, Earth, Wind & Fire, The Spinners, King Floyd, Tower of Power, Ohio Players, The Commodores, War, Confunkshun, Gap Band, Slave, Cameo, the Bar-Kays, Zapp, Parliament-Funkadelic i Sly and the Family Stone.
La segregació racial i la lluita pels drets civils de les comunitats negres va fer que la comunitat afroamericana miràs d'esplaiar-se a les discoteques que venien d'Europa. El vell continent porta des del principi del segle XX ballant en "dancings" que eren pistes de ball inspirades del tango i que permetien a la població ballar-hi jazz. Però, contràriament als Estats Units, aquests llocs nocturns eren oberts a tothom, no s'amagaven en soterranis ni subsols. Gràcies a l'alliberament sexual i a la lluita de drets civils als Estats Units, les discoteques s'expandeixen una mica per tot el país i, de resultes d'això, les comunitats negres i homosexuals les fan seves.
El funk es balla primer de tot a les discoteques estatunidenques. La comunitat blanca pot acudir-hi però allò és un lloc preuat per a homosexuals, reprimits i bandejats, a més d'afroamericans. El públic blanc que hi entra queda encantat i quan s'hi introdueix el disco, de mica en mica la indústria musical es veu obligada a adaptar-s'hi. Efectivament, és de la mà de la SalSoul Records que sorgeix la idea de mesclar funk amb la percussió a quatre temps característica del disco. El seu mànager era adepte dels èxits negres de la Motown. La discogràfica havia estès una mica per tot el país la música soul als seixanta. Des de la discogràfica van entendre ràpidament que introduint-hi aquesta percussió amb uns platerets a l'habitual funky aconseguien un resultat ballable i, sobretot, perceptible per les orelles. Les discoteques fan circular la música a volums molt elevats i, per tant, calia quelcom que permetàs seguir el ritme sense perdre el fil.
De tot això neix el disco. La Motwon posa llavors fil a l'agulla i comença a produir música disco. El disco, però, no seria el que és sense els sintetitzadors europeus. Al vell continent s'hi experimenta amb l'electrònica i els sintetitzadors són un màquina nova, un xic gran, fins i tot enorme. Són caixes senceres que ocupen tot un armari. Sorprenentment, però, emeten sons i des d'Europa es mira d'introduir-los al disco. És a l'Alemanya de l'oest, en plena guerra freda, que les discoteques europees es nodreixen de música disco. Els Estats Units que poden ocupar-ne una part dels tres quarts reservats als victoriosos de la guerra, difonen a través de la ràdio el disco que prové de la Casa Blanca. Hi sona George Clinton o Gwen McCray. El segon és considerat el primer a agafar el so funky de James Brown i tornar-lo disco amb "Rock you baby".
miniatura|esquerra|ABBA en el programa neerlandès Toppop, com a part de la seva gira promocional de 1974.
Les discogràfiques europees propesen llavors a Donna Sammur de cantar disco. Tot inspirant-se del "Je t'aime" de Serge Gainsbourg, Donna Summer popularitza el disco als mèdia estatunidencs i, per tant, del món sencer. El disco surt llavors de les discoteques per conquistar el món. Els discjòqueis es tornen de moda i d'alguna manera substitueixen les ràdios. La recepta combina totes les novetats dels 1970. Hi tenim videoclips en color amb fons falsos que projecten una multitud gairebé fovista i elèctrica de coloraines. Les actuacions reprenen l'estètica soul. Les bandes desapareixen i només queda lloc per als cantants i els seus cors.
La comunitat homosexual dels Estats Units s'hi veu fàcilment conquistada i els discjòqueis fan fortuna gràcies al seu públic. Qui volia sentir quelcom diferent i enganxós, havia d'anar a les discoteques, associades a la comunitat afroamericana. I, un cop dins, s'hi trobaven tota una festivitat nodrida d'orgia. La mateixa Donna Summer va marcar el camí amb els seus orgasmes artificials a "Love to Love You Baby". El moviment feminista als carrers se'n contagia igualment perquè permet alliberar les mentalitats. I, finalment, el disco passa a la gran pantalla amb Febre del dissabte la nit. La banda sonora de la pel·lícula va ser realitzada gairebé exclusivament pels The Bee Gees i el salt a la fama va ser fulgurant. A Europa qui millor va representar el disco varen ser els Abba. Representants de Suècia al Festival d'Eurovisió, varen guanyar el certamen a la dècada dels 70 i d'aquella victòria, varen treure'n una llarga carrera musical que ha tingut musical i tot un impacte a l'imaginari col·lectiu europeu. Els Abba són l'èxit eurovisiu que més ha venut a la història. Marquen una dècada.
Són la cara més visible d'un gènere nou que va marcar les tendències arreu del bloc capitalista de tota una generació. L'afegit dels sintetitzadors europeus va derivar en cosmic disco i de l'èxit a Europa, en va sortir l'euro-disco. Les dives van omplir els platons de televisió que s'estrenaven finalment per a tot el planeta en colors. El rock es veu obligat a adaptar-s'hi i el mateix pop es torna disco. La seva millor representació van ser els Jackson Five. Tanmateix, podam destacar igualment altres artistes com ara Manu Dibango, The Trammps, Silver Conversation o Anita Ward. El seu punt final va venir donat per una onada racista provinent dels Estats Units. L'establishment, gens conforme amb aquest so afroamericà, s'alia amb les ràdios per tal de prohibir-lo. En efecte, les ràdios ja no dictaven el "mainstream" i això no els agradava gens ni mica. A més a més, moltes discogràfiques, com la Casa Blanca, havien inundat el mercat de disco de tal manera que el gènere s'havia tornat un xic pesat. En aquest sentit, les discogràfiques ja no feien disco perquè era un so innovador i volien fer alguna cosa diferent, sinó perquè sabien que traient grups nous a la palestra amb música disco vendrien milionades. Així doncs les ràdios estatunidenques, ajudades per l'ambient racial, fan mala propaganda del disco amb el lema "disco sucks". En un concert final, en què varen cridar a la gent a assistir-hi, varen cremar en viu al mig de l'estadi discs de música disco i, d'ençà, que les ràdios van prohibir la difusió del disco, deixant lloc al pop de la dècada dels 1980.
Alguns artistes d'èxit disco van ser Jasse Green, Foxy, Boogie Shoes, Mc Faden, Kool & the Gang, Dan Hartman, Donna Sammer, Chaka Khan, Gloria Gaynor, Grace Jones, Sylvester, Sister Seldge, Patrick Juvet, Abba, Amii Stewart, Mr. Bonney, John Paul Young, The Real Thing, Bee Gees, Thelma Houston, Barry White, Els Earth Wind & Fire, KC & The Sunshine Bnad, George McCrae, Hues Corporation, Rose Royce, Harold Melvin & The Blue Notes, Jr. Sammy Davis, Hot Chocalate, Curtis Mutis, Blondie, Chic, etc.
L'alliberament gai
miniatura|Els Village People al Passeig de la Fama de Hollywood