La Serrania (), anteriorment anomenada els Serrans (), també coneguda com la Serrania de Xelva, és una comarca de l'interior del País Valencià, que té Xelva com a capital. Segons les dades de 2019, la població és de 16.159 persones. La llengua pròpia dels seus habitants és el castellà xurro igual que altres comarques, com l'Alt Palància, l'Alt Millars o el Racó d'Ademús. Pertany al grup de comarques de repoblació aragonesa. Des del 2019 pertany a la Xarxa Mundial de Reserves de la Biosfera.
Limita pel nord amb l'Aragó, a l'est amb l'Alt Palància i el Camp de Túria, al sud amb la Foia de Bunyol, al sud-oest amb la Plana d'Utiel i a l'oest amb Castella-la Manxa.
Municipis Segons la proposta de comarcalització de Joan Soler i Riber (1970), els «19 municipis» d'aquesta comarca amb les xifres de població del padró municipal d'habitants 2023, són:
Municipi Habitants(2023) Sup.(km²) Dens.(2023)(hab./km²)el Villar3.70040,790,9Pedralba3.04858,951,7Xelva1.645190,68,6Toixa1.201121,99,9Bugarra78340,319,4Xulilla68761,811,1Domenyo68368,89,9Alpont667138,34,8les Alcubles63543,514,6Xestalgar56969,78,2Figueroles de Domenyo52218,827,8la Llosa del Bisbe52012,242,6Titaigües50563,28,0Calles43164,56,7Sot de Xera42338,810,9Ares dels Oms38176,05Andilla311142,82,2la Iessa23584,72,8Benaixeve16869,82,4Serrania17.1141.405,312,2
Comarca històrica La Serrania (o els Serrans) és una comarca històrica que ja apareixia com la Serrania de Xelva al mapa de comarques d'Emili Beüt Comarques naturals del Regne de València, publicat l'any 1934. L'única diferència és que ençà s'hi incloïen els municipis de Xera i Sinarques, que actualment es troben a l'actual comarca de la Plana d'Utiel per relacions econòmiques modernes (encara que històricament no hi pertanyen a aquesta comarca), el de les antigues localitats de Loriguilla i Domenyo, que es troben inundades per embassaments i actualment s'ubiquen al Camp de Túria, i les colònies de Sant Isidre de Benaixeve a Montcada i Sant Antoni de Benaixeve. Per raons geogràfiques, algunes obres importants inclouen els municipis de Pedralba, Bugarra i Xestalgar a la comarca del Camp de Túria.Piqueras, Juan (1995) [director]. Geografia de les comarques valencianes. València: Foro Ediciones, volum III, obra elaborada per un equip de professors del Departament de Geografia de la Universitat de València. DD AA (2005). Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana. València: Editorial Prensa Valenciana / Hi col·labora, entre d'altres, la Universitat de València. Vegeu l'article Serranía, La, on tant al mapa que s'hi adjunta, com al text, s'exclouen els municipis de Pedralba, Bugarra i Xestalgar. L'article està signat pel geògraf Carles Rodrigo Alfonso.
Geografia La Serrania té una extensió de 1.358 quilòmetres quadrats. Fita al nord amb Javalambre, ja a l'Aragó, i al nord-oest amb la Serra de Mira, a Castella. Al sud, la Serra del Negrete separa la Serrania de la veïna Plana d'Utiel.
Presenta muntanyes anticlinals d'orientació ibèrica (NO-SE) de Javalambre pel nord i Serra del Negrete pel sud. Entre aquestes muntanyes destaquen l'Alt de Sancho (1.502 m.s.n.m.) que és el cim més elevat; també destaca el Pic del Remei (1.054 m) de Xelva. La geografia de la Regió muntanyenca presenta una successió de moles, entre les quals podem destacar: la Mola Catalana, el Turó Negre i la Mola del Buitre. Entre aquestes formacions muntanyenques hi ha la conca del riu Túria, encaixat una esquerda, el Canó del Túria, entre espectaculars gorges de parets de fins a 200 metres d'alçada. També podem destacar el riu Toixa que és afluent del riu Túria.
La unitat es caracteritza pels sistemes muntanyosos com les serres del Remei, la Talaya, Santa María, Serra de los Bosques, etc. També es troben moles calcàries com les d'Alpont, Ares dels Olms, etc.
Hidrografia miniatura|Embassament de Benaixeve La xarxa hidrogràfica de la comarca forma part de la conca del Túria, amb l'única excepció d'una petita part del municipi d'Andilla, que aboca les seues aigües cap al riu Palància.
Destaca en la geologia de la vall del Túria que correspon a la Serrania el predomini dels materials calcaris. Aquests tenen una gran capacitat d'esponjament i infiltració de l'aigua, de manera que faciliten la circulació subterrània d'aquesta, que ocasionalment pot reemplaçar la circulació superficial. A més, la resistència a l'erosió del material fa que el drenatge superficial tendeixca a encaixar-se en congostos i estretes valls. Així curs del riu Túria ha construït petites vegues com les de Benaixeve, Toixa, Xelva i Loriguilla, de geologia de tipus keuper, terreny molt propici per a la construcció d'embassaments, és per això que podem trobar a la zona algunes d'aquestes construccions com l'embassament de Benaixeve i el de Loriguilla, que aporten aigua a l'àrea metropolitana de València.
La morfologia de la conca del Túria a la Serrania és allargada en direcció nord-oest - sud-est, a diferència de l'orientació que presenta en el tram anterior, entre Terol i Santa Creu de Moya, que és nord-est - sud-oest com a part de la fossa Túria-Alfambra.
Hi ha un gran nombre de barrancs i lleres de circulació temporal que desguassen directament al Túria al seu pas per la comarca. Per la seua dreta, el barranc del Cajirón, la rambla de Benaixeve, el barranc de Barchel i la rambla de Tuesa. Per la seva esquerra, el barranc de l'Aranya, el Regajo d'Ares, els barrancs de Raga, de Canals, de Puerca, de la Salada (dels termes de Domenyo i Calles), de Llosa, de les Tabaires i de La Salada (diferent de l'anterior, aquest passa per Pedralba, Bugarra i Llíria).
El principal afluent del Túria a la Serrania és el riu de Toixa o de Xelva, conegut de totes dues formes. Amb una longitud de 22 km, els 430 quilòmetres quadrats de la seua conca estan totalment inclosos a la comarca. La conca comprèn gran part dels municipis d'Alpont, la Iessa, Toixa, Calles i Domenyo.
Espais naturals També trobem a la comarca zones protegides per la seua naturalesa, com la zona per la qual discorre el riu Túria, o part del Racó d'Ademús i Santa Cruz de Moya, els quals formen part des del 2019 de la Xarxa Mundial de Reserves de la Biosfera, amb la ZEPA Alt Túria i Serra del Negrete.
Demografia Al 2019, dels 16.159 habitants de la comarca, un 11% tenia menys de 16 anys, un 13% en tenia entre 16 i 29, un 48% en tenia entre 30 i 64 i un 28% en tenia més de 64. La densitat de població es d'11,5 habitants per quilòmetre quadrat, mentres que la mitjana del País Valencià és de 215.
La comarca és considerada segons la Llei d'ús i ensenyament del valencià com a castellanoparlant. Tanmateix, en la consulta sobre la llengua base a l'escola de 2025, un 84% de les famílies van escollir el valencià.
Economia La Serrania és una comarca l'economia de la qual està fortament vinculada amb el medi natural, destacant les activitats agràries de secà (cultius d'olivera i vinya fonamentalment) i ramaderes, encara que també hi ha sectors que es dediquen a l'explotació de recursos forestals (cal no oblidar que al voltant del 70% de la superfície de la comarca és superfície forestal); i també hi ha algunes explotacions mineres (caolí), així com pedreres, les quals estan molt relacionades amb la indústria ceràmica de la província de Castelló, a la qual subministren matèries primeres.
Per a la transformació i comercialització dels productes agraris van sorgir a la comarca una certa quantitat de cooperatives.
Ja entrat el , el desenvolupament del sector turístic ha pres una gran importància en aquesta comarca, potenciant la visibilitat de la riquesa patrimonial, tant natural (Reserva de la Biosfera de l'Alt Túria), com arquitectònica, com immaterial (gastronomia, festes tradicionals...).
Història Prehistòria Els vestigis més antics trobats a la comarca es remunten al Mesolític (12000-4500 aC). Es van trobar a la Cova de Torme o del Tormagal, al terme de Domenyo, i la Covacha de Llatas (al d'Andilla).
No s'han trobat restes del Neolític o l'Eneolític. La següent etapa representada és l'Edat de Bronze Valencià (entre 1800 i 500 aC), del qual es troben més assentaments en diversos municipis de la comarca, com a les Alcubles, Alpont, Andilla, Calles, Domenyo, la Iessa, la Llosa del Bisbe, Toixa, el Villar, Xelva i Xulilla.
Període iber i romà miniatura|Aqüeducte de Peña Cortada La civilització ibera s'inicia al segle V a. C. i s'estén fins al regnat d'August. Les seues restes estan distribuïdes per gairebé tots els municipis de la comarca. Els poblats pertanyen als edetans, la capital dels quals estava a la comarca veïna del Camp del Túria, al turó de Sant Miquel de Llíria. En aquesta època es fa servir el ferro, s'empren el torn i el forn de terrisseria, es desenvolupa una certa activitat tèxtil, s'amplia l'activitat agrícola amb la introducció de la vinya i l'olivera, i s'usen per primera vegada la moneda i l'escriptura. Els seus assentaments estan habitualment a cims o a emplaçaments fàcilment defensables, envoltats de muralles. No obstant això, la majoria van ser destruïts pels romans o van ser abandonats per l'arribada d'aquests. Alguns, com el cas de La Torre al terme del Villar, continuaren com a poblacions romanitzades.
La presència de nombrosos nuclis de població iberoromans i de viles rústiques romanes, circumstància que comparteix amb la veïna comarca del Camp del Túria, indica una profunda romanització. S'han trobat jaciments romans a les Alcubles, Alpont, Andilla, Calles, Domenyo, Figueroles, la Iessa, la Llosa del Bisbe, Sot de Xera, Toixa, el Villar i Xelva.
Els romans van contribuir al desenvolupament de la xarxa de camins, orientada cap a Llíria, des d'on enllaçava amb la Via Augusta a València. Altres infraestructures que es van desenvolupar en aquest període van ser els aqüeductes, com els de Peña Cortada, els Arcs de la Rambla o la conducció d'aigua dels Chorros de Tuéjar. També van desenvolupar l'agricultura i la mineria, especialment la de ferro al Racó de la Mina (Tuéjar), i possiblement de coure i plom al Pic de Ranera (entre els termes d'Ares dels Oms, SInarques i Toixa).
A partir del segle III, amb el Baix Imperi i fins a la consolidació de la presència musulmana, les dades històriques sobre la Serrania són escasses.
Període musulmà miniatura|Fracció de dinar d'al Bunt. Museu de Prehistòria de València Hi ha poca informació sobre el que va passar a la Serrania als segles V a VII. A partir del segle VIII comença el període musulmà que en aquest territori s'estén fins al XIII. En una primera fase, la Serrania feia part de la cora de Xarq al-Àndalus. Després de la desaparició del califat al començament del , es va produir a aparició dels regnes de taifes. En el cas de serrà, era integrada en la Taifa d'Alpont, del qual no es coneixen els límits exactes, però que comprenia tant la Serrania com el Racó d'Ademús i zones properes. De les taifes del País Valencià, Alpont n'era la més petita.
La taifa alpontí va durar la major part del . Hi ha fonts com Ubieto i Sanchis Guarner que en situen l'inici al 1010, data de la independència a efectes pràctics. Altres —com Dolors Bramon i Mateu Llopis— el situen al 1031, amb la caiguda del califat d'Hixam III. Tots coincideixen que va acabar el 1092 amb l'arribada dels almoràvits.
La posició fronterera de la comarca respecte de diversos veïns tant musulmans com a cristians va comportar una considerable inestabilitat. Així el 1093 El Cid va prendre Alpont, Xelva, Domenyo i Toixa, imposant-los un tribut de 10 000 dinars. Al llarg del i inici del la zona va patir cinc incursions cristianes.
És en aquest període musulmà quan van sorgir molts dels nuclis que perduraran fins a l'època contemporània. A Xelva es va desenvolupar Benacacira, el qual s'hi afegia al Raval i Banajuay. Al Villar es va reassentar la Torre, que va passar a dir-se Benaduf, si bé la manca d'aigua va portar els pobladors a desplaçar-se a l'emplaçament actual.
Els inicis del Regne de València (segles i ) miniatura|Alpont