La Simfonia núm. 2 en do menor és una simfonia del compositor austríac Gustav Mahler, coneguda com a Resurrecció (en alemany: Auferstehung), per la musicalització de l'oda homònima de Friedrich Gottlieb Klopstock. Va ser composta entre 1888 i 1894 i té un final coral. Es va estrenar el 13 de desembre de 1895 a Berlín, amb el mateix compositor a la direcció.

És la primera simfonia de Mahler que introdueix la veu humana i també la primera que fa referència explícita als lieder de Des Knaben Wunderhorn (El corn de l'abundància). Comparteix aquestes característiques amb les dues següents i constitueix, doncs, el primer finestró d'un tríptic.

És una simfonia coral, però el cor no entra fins al final, creant un efecte majestuós. Barreja elements simfònics, lied i música religiosa. El tema central és la mort, el judici final i l'esperança en la resurrecció. Té una orquestració gegantina: gran secció de vents, percussió extensa (incloent-hi campanes i tam-tam), orgue i dues arpes.

Història Composició Just després de completar la Primera Simfonia, Mahler va compondre a Kassel el setembre de 1888 un poema simfònic d'un sol moviment anomenat Totenfeier (Ritus fúnebres), basat en el drama poètic Dziady del poeta polonès Adam Mickiewicz. La paraula es tradueix com a «avantpassats» i fa referència a un antic ritu funerari eslau en forma de banquet. Finalment, el poema simfònic es convertiria en el primer moviment de la simfonia tot i que Mahler va dubtar cinc anys sobre si convertir Totenfeier en el moviment inicial d'una simfonia, tot i que el seu manuscrit sí que l'etiqueta com una simfonia. D'aquell any també daten alguns esbossos del segon moviment. El 1893 va compondre el segon i el tercer moviment. miniatura|esquerra|La cabanya de Gustav Mahler a Steinbach-am-Attersee, al llac Atter

Quan Mahler va assumir el seu nomenament a l'⁣Òpera d'Hamburg el 1891, va conèixer l'altre director important que s'encarregava dels concerts simfònics de la ciutat: Hans von Bülow. Bülow, no conegut per la seva amabilitat, va quedar impressionat per Mahler. Però quan Mahler li va presentar Totenfeier va tenir una reacció summament desfavorable i la va considerar antimusical. Mahler va quedar profundament desanimat però, tanmateix, no va abandonar l'obra i, el 1893, quasi cinc anys després d'haver compost el primer moviment, en va afegir dos més, lScherzo i lAndante, mentre estava de vacances a Steinbach-am-Attersee, al llac Atter.

A mesura que la salut de Bülow empitjorava, Mahler el va anar substituint. La mort de Bülow el març de 1894 va afectar molt Mahler. En el funeral, Mahler va sentir un cor de nens cantant l'oda Aufersteh’n, ja aufersteh’n wirst du, mein Staub, nach kurzer Ruh’! («Ressuscitaràs, sí, ressuscitaràs, pols meu, després d'un curt repòs!») del poeta alemany Friedrich Gottlieb Klopstock. Allò va ser una revelació, i va decidir acabar la simfonia amb la pròpia musicalització d'algunes estrofes del text de Klopstock. Mahler va incorporar els dos primers versos de l'himne de Klopstock i després va ampliar la composició amb versos propis, abordant de manera més explícita temes com la redempció i la resurrecció. Aquesta mescla entre elements preexistents i la seva pròpia creativitat va donar una dimensió més profunda al contingut líric de la peça. Va acabar el final i va revisar l'orquestració del primer moviment el 1894.

El quart moviment, Urlicht (Llum primordial), basat en un poema de la col·lecció de poesia popular Des Knaben Wunderhorn, ja havia estat compost i orquestrat per Mahler entre 1892 i 1893, però el va refer per incloure'l a la simfonia.

El problema va ser el final. Tot i que era molt conscient que convidava a comparar-se amb la Simfonia núm. 9 de Beethoven —les dues simfonies fan ús d'un cor com a peça central d'un moviment final que comença amb referències i és molt més llarg que els anteriors— Mahler sabia que volia un moviment final vocal. Trobar el text adequat per a aquest moviment va resultar llarg i perplex.

miniatura|esquerra|Manuscrit autògraf de la simfonia Mahler va dissenyar un programa narratiu per a l'obra que va revelar a diverses de les seves amistats (incloent-hi Natalie Bauer-Lechner i Max Marscharlk). Fins i tot va fer imprimir una d'aquestes versions al llibre de programes a l'estrena a Dresden el 20 de desembre de 1901. Aquest programa simfònic detalla la progressió emocional i temàtica dels diferents moviments. El primer moviment presenta un àmbit funerari i planteja interrogants com «Hi ha vida més enllà de la mort?». El segon moviment evoca els moments feliços de la vida del difunt. El tercer moviment presenta una visió de la vida com a una activitat buida de sentit, sense fe. El quart moviment expressa un anhel d'alliberació de la vida mancada de sentit, el renaixement de la fe («Jo sóc de Déu, i retornaré a Déu»). Finalment, el cinquè moviment, després de retrobar els dubtes del tercer i les qüestions inicials del primer, culmina amb una fervorosa esperança en una renovació eterna i transcendental, amb una realització de l'amor de Déu, i el reconeixement de la vida després del final (la resurrecció). Aquest tema, Mahler ho transfigura finalment en la música de Das Lied von der Erde. Com va passar en general, Mahler va retirar més tard totes les versions del programa de la circulació.

Estrenes Estrena mundial (només els tres primers moviments): 4 de març de 1895 a Berlín amb l'Orquestra Filharmònica de Berlín dirigida pel compositor. Estrena mundial (completa): 13 de desembre de 1895 a Berlín dirigida pel compositor. Estrena americana: 8 de desembre de 1908 a Nova York dirigida pel compositor. Estrena catalana: 26 de febrer de 1910 al Palau de la Música de Barcelona dirigida per Volkmar Andreae. Estrena anglesa: 16 d'abril de 1931 a Londres dirigida per Bruno Walter.

Quan els crítics berlinesos generalment va ser molt negatius sobre aquesta simfonia, el compositor i musicògraf alemany Oskar Eichberg va ser l'únic que va estimar la qualitat de l'obra i que va descobrir lligams amb la novena simfonia de Beethoven. Mahler li va expressar la seva gratitud en una carta que es va conservar.

Text Els textos per a les parts cantades de la simfonia són de diversa procedència. El del tercer moviment Urlicht (Llum prístina) prové de la famosa antologia de poesia folklòrica alemanya Des Knaben Wunderhorn (El corn meravellós de la joventut, del que Mahler va emprar diversos textos per a altres de les seves obres) publicat i revisat per Achim von Arnim i Clemens Brentano. El de l'últim prové de l'esmentada Auferstehung de Klopstock.

Instrumentació La simfonia està composta per a una gran orquestra simfònica, un cor mixt, dos solistes (una soprano i una contralt), un orgue, i un conjunt fora de l'escenari del metall i la percussió. L'ús de dos gongs, un de tonalitat baixa i un altre més agut, és particularment original; al final del darrer moviment, es poden escoltar tocant alternativament de forma repetida.

Fusta 4 flautes (les quatre doblant a flautí). 4 oboès (3r i 4t doblant a corn anglès). 3 clarinets en si bemoll, la i do (3r doblant a clarinet baix). 2 clarinets en mi bemoll (2n doblant com a 4t clarinet en si bemoll i la).D'acord amb la llista de la instrumentació en l'edició de la partitura editada per Dover, tots dos clarinets en mi bemoll haurien de doblar-se en passatges en fortissimo, tot i que no hi ha cap indicació a la partitura pròpiament dita. 4 fagots (3r i 4t doblant a Contrafagot).En cap moment de la partitura calen dos contrafagots simultàniament. En els quatre primers moviments, el tercer fagotista interpreta el contrafagot. En el cinquè moviment s'afegeix un quart intèrpret de fagot al grup, sent aquest l'assignat a doblar al contrafagot (probablement per comoditat en l'organització de la partitura).

Metalls 10 trompes en fa, quatre d'elles (7-10) també toquen fora de l'escena (més, si és possible).En el número d'assaig 3 del cinquè moviment, "tants com sigui possible, a gran distància". Les trompes 7-10 tornen a l'orquestra després del número 31 (i comencen a tocar després del número 46). 8-10 Trompetes en fa i do, de quatre a sis s'utilitzen fora de l'escena.En cert punt del cinquè moviment, entre els números d'assaig 22 i 25, hi ha dues parts de trompeta fora de l'escena, en fa i do, amb diversos instruments a cada part, que, segons la partitura, s'han de tocar des de la distància més llarga possible, i que utilitzen diferents instrumentistes de les parts 1 a 6 de l'orquestra. Posteriorment, s'utilitzen quatre parts de trompeta fora de l'escena, que, segons la partitura, corresponen a les parts 3 a 6 de l'orquestra. En aquest passatge, la partitura estableix que les quatre trompetes han de tocar des de costats oposats: les trompes i les trompetes 2 i 4 des del costat esquerre i les parts 1 i 3 des de la dreta. En els últims moments de la simfonia, a les trompetes de l'orquestra s'han d'afegir instrumentistes de "reforç", presumiblement utilitzant els músics de fora de l'escena, a partir del número d'assaig 22. La xifra de 8 intèrprets en total assumeix que en aquest passatge només un trompetista toca a cada una de les dues parts fora de l'escena, mentre que el màxim de 10 assumeix 2 en cada part. En qualsevol cas, és probable que Mahler hagués preferit fins i tot més intèrprets en aquesta secció que els "deu" indicats a la partitura, especialment tenint en compte que indica mehrfach besetz, i no doppelt besetz per als passatges en els números d'assaig 22 a 25 (és a dir, "varis per part", i no simplement "dobles"), i per la indicació de "reforç" aplicada a les sis parts de trompeta. 4 Trombons. 1 Tuba.

Percussió (Requereix un total de set intèrprets). Timbales (2 intèrprets i 8 timbales, amb un tercer intèrpret en l'últim moviment, utilitzant dos timbales del segon intèrpret). diverses caixes. Bombo. Plats. Triangle. Glockenspiel. 3 campanes greus, sense afinació. Una vara, que es toca al marc del bombo. 2 tam-tams (agut i greu). Banda de metall i percussió fora de l'escena, en el cinquè moviment: Bombo amb platets acoblats (tocats per un únic intèrpret), triangle, timbales.

Teclats Orgue (només en el cinquè moviment).

Veus Contralt (en algunes ocasions interpretada per una mezzosoprano) (en el quart moviment). Soprano i Contralt (en el cinquè moviment). Cor mixt (en el cinquè moviment).

Cordes Arpes I, II «El contingent més gran de cordes possible». Primers i segons violins. Violes. Violoncels. Contrabaixos (alguns amb extensió de do greu).

Moviments L'obra en la seva forma final té cinc moviments.

I. Allegro maestoso El primer moviment està marcat Mit durchaus ernstem und feierlichem Ausdruck (Amb total gravetat i solemnitat d'expressió). Està escrit en do menor, però passa per diversos estats d'ànim i s'assembla a una marxa fúnebre.

L'estructura formal del moviment és una forma sonata modificada. L'⁣exposició es repeteix de forma variada (des del número d'assaig 4 fins al 15, com Ludwig van Beethoven va fer sovint en els seus quartets de corda). El desenvolupament presenta diverses idees que s'utilitzaran més endavant en la simfonia, inclòs un tema basat en el Dies irae.

Mahler utilitza un marc tonal una mica modificat per al moviment. El tema secundari, presentat per primera vegada en mi major (enharmònic de fa major, sexta napolitana de mi),Schram, Albert-George. Gustav Mahler: Symphony No. 2 (C minor): A Historical Background and Analysis. Thesis (D.Mus. Arts) University of Washington, 1985. comença el seu segon enunciat en do major, una tonalitat en la qual no s'espera fins a la recapitulació.

L'enunciat de la recapitulació, casualment, està en mi major original (fa major). L'objectiu final de la simfonia, mi bemoll major, s'insinua breument després de l'assaig 17, amb un tema a les trompetes que torna al final.